28 de setembre Ciclisme Olímpic 1981 Neix Carlos Coloma

 

Avui parlarem del ciclisme olímpic pel neixament d’un ciclista medallista de Rio 2016.

El ciclisme està format per un conjunt de disciplines que reflecteixen tant el passat mil·lenari com la visió moderna; el ciclisme en ruta és la més antiga varietat d'aquest esport. Al Segle XIX, el ciclisme es va popularitzar gràcies a la invenció del sistema de cadenes i engranatges. Les primeres curses es van organitzar uns anys més tard i el primer esdeveniment documentat es va celebrar el 1868 al Parc Saint Cloud de París. Poc després, es van començar a crear federacions nacionals de ciclisme i el 1900 es va crear una federació internacional, coneguda com la Unió Ciclista Internacional, per supervisar l'organització de les diferents disciplines.

El ciclisme en ruta es disputa a l'aire lliure i als Jocs Olímpics es divideix en dos tipus d'esdeveniments: cursa de ruta i contrarellotge individual. La cursa de ruta, en què tots els corredors parteixen alhora en una sortida en massa, és una prova de resistència molt tàctica. La cursa (de 120km i 200km per als atletes femenins i masculins, respectivament) sol guanyar-se a l'esprint final en uns pocs centenars de metres, cosa que significa que els corredors han de posicionar-se perfectament i conservar la seva energia a la primera part de la cursa. La contrarellotge representa un esforç en solitari en què els corredors surten en temps esglaonats, en lloc de fer-ho en un escamot agrupat. Cobreixen una distància molt més curta que la cursa de ruta, ja que la contrarellotge poques vegades supera els 50km; els esdeveniments requereixen de constància, concentració i perseverança mitjançant un posicionament aerodinàmic i una potència eficaços.

El ciclisme en ruta és una de les proves olímpiques originals, ja que va figurar al programa competitiu de la primera Olimpíada moderna, celebrada el 1896 a Atenes. Aquesta disciplina, però, no participaria en els tres Jocs Olímpics següents fins a tornar als Jocs Olímpics d'Estocolm 1912 amb la carrera contrarellotge. El ciclisme femení es va incorporar al programa olímpic a Los Angeles 1984 amb la cursa de ruta i amb la contrarellotge ho va fer quatre anys més tard. Abans d'Atlanta 1996, els ciclistes professionals tenien prohibit competir als Jocs; actualment, els representants del món del ciclisme professional són benvinguts a la competició. Això aporta un prestigi addicional a les carreres olímpiques, que ara són disputades pels millors ciclistes del món.

El 28 de setembre  de 1981 va néixer Carlos Coloma Nicolás a Logronyo. És un prestigiós ciclista de muntanya, especialitzat en el Camp a través.Ha participat en tres edicions dels Jocs Olímpics, aconseguint una medalla de bronze als Jocs de Rio de 2016. També ha guanyat dues medalles, una d'elles d'or, als Campionats del món de ciclisme de muntanya en la modalitat de relleus. Actualment, és corredor de l'equip BH - Templo Cafés de la mà de Rocío del Alba Garcia, Pablo Rodríguez i David Valero.

27 de setembre 1879 Neix Julio Castro 1953 neix Xavier Cabot 1988 Neix Nicolás Terol

El primer és una història d’un banderer ben curiós, el segon un jugador d’hoquei i el tercer un motocicliste.

El 27 de setembre de 1879 va néixer Julio Castro del Rosario a Celén, província de Manila. Va ser un militar espanyol, comandant d'Infanteria i gentilhombre de cambra de Sa Majestat Alfons XIII. Va rebre la medalla de la Campanya de Filipines, la medalla de Sofriments per la Pàtria, la Creu Blanca del Mèrit Militar (pensionada) i la Creu de San Hermenegildo. El seu pare era el capità d'Infanteria Gregorio Castro López, la seva mare la filipina Potenciana del Rosario Ramírez. Julio va seguir la tradició familiar i es va incorporar molt jove a l'exèrcit i ja era tinent en iniciar-se la guerra a Filipines. Guerra en la qual va participar en diversos episodis bèl·lics fins que va ser capturat pels insurgents, captivitat del qual va aconseguir evadir-se arribant amb una petita embarcació a Manila. En finalitzar la guerra va optar per continuar sent espanyol i militar i va viatjar a la Península iniciant una prolongada carrera en l'arma d'Infanteria fins a 1931. La seva carrera en el tir va ser espectacular (també va practicar l'esgrima sense tanta fortuna), a destacar els seus campionats mundials en rifle de guerra de Biarritz-Baiona 1912 i Loosduinen 1928 i els seus nombrosos campionats d'Espanya. Lamentablement només va participar en uns Jocs Olímpics (Los Angeles 1932) quan ja tenia 52 anys, obtenint un novè lloc en rifle, i se li va premiar amb l'honor de ser el banderer. Les absències espanyoles de diversos JJOO, l'absència del tir en altres (1928) i els seus problemes personals en 1920 li van privar de més participacions i d'alguna possible medalla. Així i tot, compta amb l'honor de ser el primer esportista espanyol a guanyar dos mundials.

El 27 de setembre de 1953 va néixer Xavier Cabot i Duran a Barcelona. És un jugador d'hoquei sobre herba barceloní, guanyador d'una medalla olímpica. És fill del també jugador d'hoquei Ricard Cabot i Boix, que participà en els Jocs Olímpics d'estiu de 1948, i germà del també medallista Ricard Cabot. Membre del Reial Club de Polo de Barcelona va participar, als 26 anys, en els Jocs Olímpics d'Estiu de 1980 realitzats a Moscou (Unió Soviètica), on aconseguí guanyar la medalla de plata amb la selecció espanyola d'hoquei sobre herba. En els Jocs Olímpics d'Estiu de 1984 realitzats a Los Angeles (Estats Units) finalitzà en vuitena posició, aconseguint guanyar un diploma olímpic.

El 27 de setembre de 1988 va neixer Nicolás Terol Peidro a Alcoy, Alacant; més conegut com Nico Terol, és un expiloto de motociclisme espanyol. Va ser campió del Campionat del Món de Motociclisme de 125cc, títol que va aconseguir en 2011 abans del pas a Moto2, on va obtenir tres victòries i cinc podis en tres temporades. També va córrer en el Campionat Mundial de Superbikes i en el Campionat Mundial de Supersport. És director esportiu de l'equip de motociclisme valencià Aspar Team. La corba quatre del Circuit Ricardo Tormo de València té el seu nom, és el cinquè pilot valencià campió del Campionat del Món de Motociclisme després de Ricardo Tormo, Jorge Martínez Aspar, Champi Herreros i seguit de Jaume Masiá. 

26 de setembre Sant Cosme i Sant Damià 1981 Neix la Serena Williams 2001 Neix Mohamed Attaoui

 

Avui parlem dels patrons dels metges, d’una tenista excepcional i un corredor de mig fons.

És curiós que costi trobar informació sobre els metges esportius que tanta feina i tan bona feina fan. La medicina esportiva és una especialitat sanitària que estudia els efectes de l'esport en l'organisme, tant des del punt de vista de la prevenció com del tractament de malalties i lesions derivades de l'exercici i l'activitat física. Per tant, un metge de l'esport és un especialista que estudia els efectes de l'esport en el cos humà, amb un enfocament terapèutic, de prevenció i de tractament de malalties derivades. Per a formar-se com a metge de l'esport és necessari realitzar l'especialitat via MIR. Però per a aquells metges que obtinguin la seva especialitat mèdica en medicina de l'esport, el Màster en Medicina Avaluadora i Peritatge Mèdic de l'Institut de Formació Contínua - IL3 de la Universitat de Barcelona, els aporta els coneixements i competències perquè puguin realitzar valoració del dany corporal, avaluant lesions, incapacitats, seqüeles i perjudicis derivats d'accidents o malalties, amb la finalitat de determinar una indemnització justa.

Sant Cosme i Sant Damià són els Sants Metges, foren dos famosos metges, germans, que moriren màrtirs en les persecucions de Dioclecià. Són venerats com a sants tant a l'església catòlica com a l'ortodoxa. Se'ls coneix com a Sants Metges perquè guaarien tant homes com animals. Tots els oficis que exercien la medicina tenien Sant Cosme i Sant Damià per patrons i advocats. Antigament, el dia d'aquests sants, a Catalunya els metges no visitaven cap malalt, ja que hi havia la creença que els sants patrons vetllaven per ells i els protegien. Una recepta mèdica que se li atribueix fou preservada per Arnaldus Villanovanus. També es conserven algunes homilies en grec escrites per ell o escrites en honor seu. Els sants metges eren patrons de la família Mèdici de Florència, per la qual cosa són molt presents en obres d'art florentines de l'època.

El 26 de setembre de 1981 va néixer la Serena Williams Price a Saginaw, Míchigan. És una exjugadora de tennis estatunidenc que va guanyar 23 títols individuals en tornejos Gran Slam (rècord de la "Era Oberta") i ha mantingut la primera posició en el rànquing WTA durant 319 setmanes. La seva germana gran, Venus (que va néixer al 1980), també és tennista professional. És considerada com una de les millors jugadores de la història, gràcies a la seva gran força física, mental i als seus poderosos cops. Ha guanyat un total de 39 títols de Gran Slam: 23 d'ells individuals (rècord en l'era oberta entre dones), 14 en dobles femenins (tots al costat de la seva germana Venus) i 2 en dobles mixtos (tots dos al costat de Max Mirnyi). També va guanyar 23 títols WTA Tier 1 i va aconseguir 32 finals, i a més va obtenir cinc WTA Finals. L'estatunidenca va finalitzar primera en les temporades 2002, 2009, 2013, 2014 i 2015, segona en 2008 i 2016 i tercera en 2003 i 2012. D'altra banda, Serena va aconseguir quatre medalles d'or en els Jocs Olímpics, una Copa Federació i dues Copa Hopman. A més, és l'única tennista a haver completat el Golden Eslam de carrera en les dues modalitats (individuals i dobles).

El 26 de setembre de 2001 va néixer en Mohamed Attaoui Tijani a Beni Melal, al Marroc. És un esportista espanyol que competeix en atletisme, especialista en les carreres de migfons. Ha estat subcampió d'Europa de 800 metres. Va entrar a la Final de París 24 de 800 m.

25 de setembre La Misericòrdia: Festa Major de Reus 1970 Neix Elisabeth Maragall

 

Avui és la festa de la Misericòrdia i és la patrona de Reus. Els actes centrals de la Festa Major de Misericòrdia es concentraran entre els dies 21 i 25 de setembre. Més de 150 actes per a tothom. Un programa que barreja el vessant més tradicional de la festa Major de Misericòrdia amb molta música.

El 25 de setembre de 1970 neix l’Elisabeth Maragall i Vergé  a Barcelona. És una jugadora d'hoquei sobre herba que guanyà la medalla d'or en els Jocs Olímpics de Barcelona 1992. Besnéta del poeta Joan Maragall i neboda del president de la Generalitat Pasqual Maragall. desenvolupà tota la seva carrera esportiva al Júnior de Sant Cugat guanyant una Copa de la Reina (1988), un Campionat de Catalunya (1991) i el títol de Primera Divisió (1991). Va participar amb la selecció espanyola als Jocs Olímpics de Barcelona 1992, on aconseguí guanyar la medalla d'or. Maragall va marcar el gol de la victòria en temps afegit en la final olímpica contra Alemanya. L'any 2016 fou guardonada amb el Premi Llegendari de la 20a Festa de l'Esport Català, organitzada per la Unió de Federacions Esportives de Catalunya i el diari Sport.

24 de setembre La Mercè: Festa Major de Barcelona 1871 Neix Charlotte "Lottie" Dod

 

Avui parlem de la Festa Major de Barcelona i d’una dona que va competir en tres esports olímpics tan diferents com el tennis, el golf i l’hoquei herba.

La Mercè és la Festa Major de Barcelona. La Mercè, festival de festivals.  A més d'un gran esdeveniment ciutadà, la Festa Major de Barcelona és, també, un macrofestival format per festivals diversos que deixen constància de la riquesa cultural de la capital catalana: des del festival Mercè Arts de Carrer, fins a les mostres de cultura popular, passant pels festivals BAM i Música Mercè, que apleguen enguany més de cinc-centes activitats. Als escenaris de Música Mercè i del Barcelona Acció Musical, fent circ al Castell de Montjuïc, ballant danses urbanes al Parc de l'Estació del Nord, fent un concert al Palauet Albéniz o mostrant el seu talent per a les arts visuals al Parc de la Trinitat... En tots aquests espais trobareu els i les artistes que venen de Casablanca, la ciutat convidada de la Mercè 2024.

El 24 de setembre de 1871 va neixer Charlotte "Lottie" Dod.  Va ser una esportista anglesa, principalment coneguda com a jugadora de tennis. Guanyà cinc edicions del Torneig de Wimbledon individual femení, el primer d'ells amb tan sols 15 anys l'estiu de 1887. Continua sent la tennista més jove a guanyar l'individual femení, tot i que Martina Hingis era tres dies més jove quan guanyà el campionat de dobles femení el 1996. A banda del tennis, Dod va competir en molts altres esports, com ara el golf, l'hoquei sobre herba i el tir amb arc. Guanyà el Campionat Britànic femení de golf amateur, va jugar dos partits amb la selecció anglesa femenina d'hoquei sobre herba, que ajudà a fundar, i guanyà la medalla de plata als Jocs Olímpics de Londres el 1908 en la modalitat de roble ronda Nacional del programa de tir amb arc. El seu germà William Dod també fou arquer i medallista olímpic.

23 de setembre Santa Tecla 1969 Neix Jan Dinarés 1999 Neix Ellie Roebuck

 

Avui és Santa Tecla. Santa Tecla és la festa de les festes, la festa major de Tarragona. Una festa popular i participativa que es remunta al 1321 i que el 1996 va ser declarada Festa Tradicional d'Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya i el 2002, Festa d'Interès Turístic Nacional pel Govern espanyol. Santa Tecla és, doncs, una de les tradicions populars més riques i vives de tot l'Estat i les seves festes duren dues setmanes, que s’inicien la segona quinzena de setembre i culminen els dies 22, 23 i 24 de setembre, amb l’actuació del Seguici Popular, un dels més importants dels Països Catalans, i les colles castelleres.

Parlem també d’un jugador d’hoquei herba i d’una futbolista.

El 23 de setembre de 1969 neix en  Joan Antoni Dinarés i Quera, conegut popularment com a Jan Dinarés a Terrassa. És un jugador d'hoquei sobre herba terrassenc, ja retirat, guanyador d'una medalla olímpica. Membre del Club Egara, va participar als 22 anys en els Jocs Olímpics d'Estiu de 1992 realitzats a Barcelona, on va aconseguir guanyar un diploma olímpic en la competició masculina d'hoquei sobre herba en finalitzar cinquè amb la selecció espanyola. En els Jocs Olímpics d'Estiu de 1996 realitzats a Atlanta (Estats Units) aconseguí guanyar la medalla de plata en aquesta mateixa competició. En els Jocs Olímpics d'Estiu de 2000 realitzats a Sydney (Austràlia), la seva última participació olímpica, fou novè en la competició masculina. Al llarg de la seva carrera ha guanyat una medalla en el Campionat del Món d'hoquei sobre herba.

El 23 de setembre de 1999 neix Ellie Roebuck a Sheffield, Anglaterra. És una futbolista professional anglesa que juga com a portera a la Lliga F al FC Barcelona i a la selecció anglesa.  Roebuck va començar la seva carrera al centre d'excel·lència del Sheffield United, abans de marxar per unir-se al Manchester City, als 15 anys. En el futbol base, havia jugat amb Beighton Magpies a Sheffield.El gener de 2018, va signar el seu primer contracte professional amb el Manchester City. Un mes més tard, va va debutar amb el primer equip mantenint la porteria a blanc en un empat en un partit de lliga contra el Chelsea (0-0). El 23 de maig de 2019, després de formar part de l'equip que va guanyar la FA Cup i la Copa de la Lliga, va ampliar el seu contracte amb el Manchester City per dos anys més. Al final de la temporada 2019-20, va rebre el Guant d'Or de la Barclays FA WSL després d'haver mantingut deu porteries imbatudes en 16 aparicions a la lliga. Roebuck es va perdre gran part de la temporada 2021-22 per una lesió al panxell, limitant-la a 10 aparicions a la lliga.  El 30 de març de 2024, va revelar que havia patit un infart al lòbul occipital. No havent jugat al Manchester City des que va rebre una targeta vermella el 21 de maig de 2023, el club va anunciar la seva sortida el 18 de maig de 2024. El 19 de juny de 2024, Barcelona va anunciar el fitxatge amb un contracte per a dues temporades.

22 de setembre Equinocci de tardor Hoquei herba 1987 neix Sergi Enrique

 

Equinocci de tardor diumenge, 22 de setembre del 2024, a les 14:43h. L'equinocci és cadascun dels dos moments de l'any en què el Sol, en el seu camí per l'eclíptica, travessa l'equador celeste. Durant els equinoccis, la nit i el dia tenen la mateixa durada en tot el món, llevat en els pols. La paraula equinocci ve del llatí aequinoctium i significa 'igualació amb la nit'. Hi ha dos equinoccis a l'any: L'equinocci de primavera o equinocci vernal i l'equinocci de tardor: es produeix prop del 23 de setembre quan el Sol travessa l'equador celeste passant de l'hemisferi nord al sud. La declinació solar és zero, passant de positiva a negativa. A l'hemisferi nord marca l'arribada de la tardor. A l'hemisferi sud, aquests noms s'intercanvien.

Avui parlem, també d’hoquei sobre herba amb motiu del neixament de Sergi Enrique a Matadepera.

L'hoquei pren el seu nom de la paraula francesa “hocquet”, que significa “gaiato de pastor”, en referència a la forma corbada d'un pal d'hoquei, i les seves arrels es remunten a l'antiguitat. Existeixen registres d'una forma primitiva d'aquest esport practicada fa 4.000 anys a Egipte, amb variants en el que és l'actual Etiòpia (1.000 a. C.) i l'Iran (2.000 a. C.).Segons diversos museus, els romans, els grecs i els asteques també practicaven aquest esport. L'hoquei modern va sorgir a Anglaterra a mitjan segle XIX i es va desenvolupar en escoles privades de tot el país, com Eton. En 1875 es va crear una associació d'hoquei al país, però va ser dissolta al cap de set anys; en 1886 es va crear a Anglaterra l'Associació d'Hoquei, que va treballar per a establir el primer conjunt de regles del joc. L'equilibri de gènere és un dels valors fonamentals de l'hoquei: dels 30 milions de jugadors que hi ha en el món, el 51 per cent són dones i el 49 per cent, homes.

L’hoquei va fer la seva primera aparició en els Jocs Olímpics en 1908 a Londres, abans de convertir-se en una disciplina permanent del programa olímpic, a partir dels Jocs de 1928 (aquest esport va estar absent en els Jocs de 1912 i 1924, encara que va ser inclòs en els Jocs de 1920, a Anvers). La varietat femenina de l'hoquei es va introduir en els Jocs Olímpics de Moscou 1980.

Donades les seves arrels anglosaxones contemporànies, l'hoquei modern (sobre herba o gespa) ha estat dominat per representants actuals i antics de la Commonwealth britànica, com l'Índia, el Pakistan, Austràlia, Nova Zelanda, Sud-àfrica i, per descomptat, Gran Bretanya. Nacions com l'Índia i Països Baixos han obtingut grans  èxits en les competicions masculines i femenines dels Jocs Olímpics, respectivament. l'Índia ha guanyat vuit medalles d'or, sis d'elles consecutives entre 1928 i 1956, amb 197 gols a favor i només vuit en contra. Països Baixos ha guanyat un total de nou medalles en els Jocs, incloses quatre d'or (la més recent, en els Jocs Olímpics de Tòquio 2020). No obstant això, altres països com l'Argentina, Alemanya, Espanya, França i el vigent campió olímpic masculí, Bèlgica, s'han fet un lloc en els primers llocs de la classificació internacional, convertint a aquest esport en un fenomen veritablement global.

El 22 de setembre de 1987 va néixer a Matadepera en Sergi Enrique i Montserrat. És un jugador d'hoquei sobre herba català, guanyador d'una medalla olímpica. Membre de l'Atlètic Terrassa Hoquei Club va participar, amb vint anys, en els Jocs Olímpics d'Estiu de 2008 realitzats a Pequín (República Popular de la Xina), on va aconseguir guanyar la medalla d’argent en finalitzar segon en la competició olímpica d'hoquei sobre herba masculina. Al llarg de la seva carrera ha guanyat una medalla en el Campionat del Món d'hoquei sobre herba, una en el Campionat d'Europa i una altra en el Campionat del Món d'hoquei sala.

A Catalunya hi ha gran afició a Terrassa a l’Hoquei herba (l’Egara, l’Atlètic Terrassa) i també el Club de Polo, de Barcelona o l’Atlètic de Sabadell. Al 1923 es constituí oficialment la Federació Espanyola d'Hoquei a Barcelona. La millor actuació de la selecció espanyola és a Moscou'80, on s'aconsegueix la medalla de plata; i el 2024 a Paris el quart lloc i el 1987 la cinquena posició al Campionat del Món de Londres.

21 de setembre 1963 Neix Begoña Montmany

 

Avui recordem una esportista pionera, la seva implicació i feina va aconseguir fer possible el rugbi femení. Hi ha històries apassionats que han de sortir a la llum. Avui, per això; per molts i bons anys, Bego! Que siguis molt feliç, avui i sempre!

El 21 de setembre de 1963 va néixer la Bego Montmany. Va començar a jugar a rugbi per casualitat, després de participar per curiositat als entrenaments de post temporada, a l’estiu, quan van acabar les classes a l’institut Puig Castellar de Santa Coloma de Gramenet. L’equip format en la seva totalitat per noies i alumnes, havia començat els primers entrenaments al gener del curs 78-79. Aquest equip va ser probablement el primer equip de rugbi femení escolar que es va formar tant a Catalunya com a la resta de l’Estat espanyol i posteriorment un dels primers equips de rugbi femení que va participar en torneigs i/o competicions a Catalunya i a España. Finalitzats aquests entrenaments es va quedar impactada no solament pel joc d’aquest esport sinó per la seva filosofia i esperit i va decidir incorporar-se com a jugadora plenament a l’equip.  Al curs següent 79-80 es va formar també a l’institut un equip de nois atès que molts alumnes veient que aquelles noies jugaven a un esport considerat fins a les hores solament apte per a mascles van demanar al professor d’educació física impulsor de l’activitat també jugar-hi.

La formació de dos equips a l’institut, va requerir la necessitat d’organitzar-se per realitzar els entrenaments, per participar en les competicions, per adquirir el material necessari per a desenvolupar les activitats (material esportiu i equipacions), per obtenir recursos econòmics, etc.. i per això es va decidir de forma coral organitzar-se com a club, constituint-se el “Club Deportiu Puig Castellar”. En la redacció dels Estatuts, en la creació de comissions de treball, en l’organització d’activitats per aconseguir diners com la venda de loteria i/o muntar un “chiringuito” d’entrepans i begudes (especialment cervesa) per a la Festa Major de la Ciutat, la Begoña va estar sempre implicada i en primera línia d’acció.

A part de participar en totes aquests accions socials i organitzatives en el club també es va implicar en la lluita i reivindicació per al reconeixement del rugbi femení dins dels estaments esportius. En aquell moment, les dones no podien obtenir fitxa o llicència federativa. Aquesta només acceptava jugadors homes. Les competicions de dones es tenien que organitzar en forma de tornejos amistosos pels mateixos clubs que comptaven amb equips femenins i ho feien sota una gran responsabilitat doncs el fet de no tenir llicència i/o fitxa federativa implicava no tenir cobertura mèdica esportiva. La Begoña, va participar amb altres companyes en una lluita per aconseguir tenir els mateixos drets (reunions amb les federacions catalana i espanyola, cartes, informes, etc.) fins que van aconseguir tenir la llicència, i per tant, assistència de la mútua esportiva i ser reconegudes com a esportistes dins de la Federació. Aquestes accions li van permetre conèixer el funcionament d’una federació que estava encara sorpresa per la incorporació de les dones en un esport que fins aquell moment era exclusiu dels homes. A partir d’aquest primer reconeixement, s’havia de seguir reivindicant. Era important que continués l'esforç per fer realitat accions compromeses en la promoció del rugbi femení i en l’organització de lligues i campionats pensades i adaptades a la realitat de les dones que hi participaven. La Begoña, ja abandonada la etapa com a jugadora, es va implicar en aquestes reivindicacions per provocar canvis en les normes i en les organitzacions esportives.

A la Federació Catalana de Rugbi va ser més fàcil, gràcies al llavors recentment elegit President, Juan Antonio Sancha, que ja des de l’INEFC, primer com a professor i després com a Director, va esdevenir una persona clau (formant un seguit de promocions d’alumnes en aquest sentit) en la defensa de la incorporació de la dona a l’esport i en la promoció i desenvolupament del rugbi femení i masculí, en igualtat de condicions. Durant la seva presidència , es va constituir per primer cop, dins de la Federació Catalana, un Comitè femení de rugbi del qual la Begoña era membre actiu, i es va formar per primera vegada una selecció femenina de la qual la Begoña va ser la delegada. Passat un temps, va ser la responsable d’aquest comitè i com a tal va viatjar a París per a constituir la Federació Internacional de Rugbi Femení, que anys més tard s’integraria en la “International Rugby Board “ organisme que regula a nivell mundial el rugbi.

Més endavant, va exercir durant 4 anys com a Vice-presidenta de la Federació Catalana. Durant aquest temps la Selecció femenina Catalana va disputar diversos partits amistosos amb altres seleccions com Gal·les, Itàlia i Nova Zelanda, i es va donar un fort impuls al rugbi femení amb la creació de nous equips.

A la Federación Española de Rugby (FER) les coses van ser més difícils i lentes. La Begoña, que ja s’havia guanyat el reconeixement de tot el rugbi femení tant en l’àmbit català com en la resta de l’estat, va aconseguir formar part de la FER com a delgada del rugbi femení a nivell estatal, i poc a poc, amb l’empenta i constància de la resta d’equips femenins i els seus clubs, van aconseguir que aquesta organitzés per primera vegada campionats estatals femenins, tant de clubs com de seleccions per autonomies. La gran inflexió va arribar amb l’organització per part de la Federació Internacional de Rugbi Femení del primer Campionat del Mon a Cardiff, l’any 1991. Gràcies a la insistència i determinació de la Begoña davant la Federació Espanyola, aquesta va acceptar participar com a país amb una selecció de la qual ella va ser anomenada “Team Manager”.

A partir d’aquí el rugbi femení va tenir el reconeixement que es buscava i es va consolidar e integrar dins dels organismes federatius. Part de la feina estava feta per la determinació, treball i esforç de jugadores, entrenadors, clubs i persones que com la Bego Montmany es trobaven en llocs i moments clau.

20 de setembre Setmana del Llibre en Català 1998 Neix Marco Rau Arop 1989 Neix Paula Klamburg

Avui parlem de lectura en català, d'un corredor de migfons i d’una exnadadora de natació sincronitzada

La Setmana del Llibre en Català 2024 se celebra del 20 al 29 de setembre a Barcelona. És la 42a edició d’una cita que tornarà a mostrar la riquesa i diversitat de l’edició en català, amb segells editorials, llibreries i institucions. Una edició que se celebrarà de forma excepcional al passeig de Lluís Companys, ja que el Moll de la Fusta estarà afectat per la celebració de la Copa Amèrica, i en unes altres dates, coincidint amb les festes de la Mercè.

Molts esportistes han escrit llibres. Avui us en aconsello dos en català de l’alpinista Araceli Segarra: “Expedició al sostre de vidre” i “Ni tan alt ni tan difícil”.  

El primer és “Expedició al sostre de vidre” que va escriure amb l’empresària i docent Marta Duran. El sostre de vidre és una llosa que impedeix a les dones assolir la igualtat en tots els àmbits. És perillós perquè no el veiem. Sembla sòlid perquè ha estat construït, capa sobre capa, durant segles. Però el vidre el podem trencar. Una cordada a dues veus: Araceli Segarra, consumada alpinista, primera dona del país en assolir el cim de l'Everest i conferenciant i Marta Durán, empresària i docent, i viatgera impenitent, comparteixen, des de les experiències en primera persona o a partir de situacions habituals en ple segle XXI, els reptes, dubtes i pors als quals han de fer front moltes dones per seguir el camí que han triat. Com si fos una expedició, metàfora de moviment, de perseverança, de valor, de treball en equip, però també de compromís individual, aquest llibre pretén compartir eines i elements de reflexió per qui no es conformi, decideixi lluitar contra el que no és just i arribar al cim triat. Dones, i també homes, que vulguin omplir la motxilla amb el piolet i l'escombra, perquè al sostre s'hi arriba, el sostre s'ha de poder trencar i, evidentment, la trencadissa s'ha de recollir, per tal que les -i els- que vinguin al darrere no en trepitgin els pedaços.

El 20 de setembre de 1998 va néixer a Khartum, la capital del Sudan en Marco Rau Arop. És un esportista canadenc que competeix en atletisme, especialista en les carreres de migfons. Va participar en dos Jocs Olímpics d'Estiu, en els anys 2020 i 2024, obtenint una medalla de plata a París 2024, en la prova de 800 m. Va guanyar dues medalles en el Campionat Mundial d'Atletisme, en els anys 2022 i 2023, en la prova de 800 m.

El 20 de setembre de 1989 va néixer a Barcelona la Paula Klamburg i Roque. És una nedadora catalana de natació sincronitzada, ara retirada. Va ser guanyadora d'una medalla olímpica i va ser 4 vegades campiona del món. Biografia El seu naixement va tenir lloc el 1989, concretament, al 20 de setembre d'aquest mateix any, a Barcelona. Actualment, equilibra la seva exigent vida en l'àmbit esportiu amb els estudis de disseny a ESDI. Va iniciar la seva pràctica en la natació artística a la primerenca edat de 7 anys i des de llavors ha estat part del famós Club Natació Kallipolis. Paula Klamburg destacava com a una de les integrants de l'equip absolut de natació artística. Després de nombrosos anys de dedicació, va aconseguir formar part d'aquest selecte grup de joves talentoses que no paraven de collir èxits i trofeus. Va rebre entrenament d'Anna Tarrés, que ha guiat destacades nedadores com Gemma Mengual, entre d'altres. Carrera esportiva Va participar, als 22 anys, en els Jocs Olímpics d'Estiu de 2012 celebrats a Londres (Regne Unit), on va aconseguir guanyar la medalla de bronze en la competició per equips. Al llarg de la seva carrera ha aconseguit entre d’altres 3 medalles d’or al Campionat Mundial celebrat a Rússia l’any 2010, medalla d’or i dos de plata al Mundial de Roma del 2009, també va fer presència en el campionat del món de Barcelona, en aquest va guanyar 3 medalles de plata i doble medalla de plata en el Campionat Europeu de Budapest del 2010. Abans que siguin els Jocs Olímpics d'Estiu de 2016, va decidir retirar-se de la natació sincronitzada.

19 de setembre 1969 Neix Jordi Núñez Handbol 1993 Neix Alfonso Cabello Ciclisme adaptat

 

Avui parlarem de handbol i de ciclisme adaptat i coneixerem esportistes nascuts tal dia com avui.

L'handbol es va començar a jugar a la fi del segle XIX a Escandinàvia i Alemanya, on l'handbol de camp també estava guanyant reconeixement com a esport. G. Wallström va introduir aquest esport a Suècia en 1910. Les dues versions d'aquest esport es van jugar fins a 1966, quan l'handbol en pista coberta va començar a substituir a la seva versió de camp. L'handbol de camp va fer el seu debut olímpic en els Jocs de Berlín 1936 i va ser un esport de demostració en els Jocs de Hèlsinki 1952. La versió en pista coberta va aparèixer per primera vegada en el programa olímpic 20 anys després, en els Jocs de Munic 1972. La primera competició femenina es va celebrar quatre anys més tard, en els Jocs Olímpics de Mont-real 1976.

El 19 de setembre de 1969 va néixer a Granollers en Jordi Núñez i Carretero. És un jugador d'handbol català, ja retirat, guanyador de dues medalles olímpiques. Va participar, als 27 anys, en els Jocs Olímpics d'Estiu de 1996 realitzats a Atlanta (Estats Units), on va aconseguir guanyar la medalla de bronze amb la selecció espanyola d'handbol en derrotar en el partit pel tercer lloc a la selecció francesa. En els Jocs Olímpics d'Estiu de 2000 realitzats a Sydney (Austràlia) revalidà aquesta medalla olímpica en derrotar la selecció de Sèrbia i Montenegro. Al llarg de la seva carrera ha guanyat tres medalles en el Campionat d'Europa d'handbol, dues d'elles de plata.

El 19 de setembre de 1993 va néixer Alfonso Cabello Llamas. És un esportista espanyol que competeix en ciclisme adaptat en les modalitats de pista i ruta. Va guanyar cinc medalles en els Jocs Paralímpics d'Estiu en els anys 2012 i 2020.

El ciclisme adaptat, que comprèn proves de pista i de carretera, s'ha consolidat com un dels esports més populars del programa paralímpic. En els seus inicis només es practicaven en tàndem, formats per un esportista cec i un pilot sense discapacitat. Però aviat els avanços tècnics van permetre que aquesta disciplina s'obrís a ciclistes amb altres discapacitats, fins a convertir-ho en el tercer esport més nombrós dels Jocs Paralímpics. En aquest esport participen corredors amb discapacitat visual, amb paràlisi cerebral, amputats o amb altres discapacitats físiques, que competeixen en tàndems, bicicletes convencionals, bicicletes de mà o “hand-bikes” i tricicles. Aquestes dues últimes només disputen les proves de carretera.

En ciclisme adaptat, els esportistes es divideixen en tretze classes, representades per una lletra que identifica el tipus de bicicleta que s'utilitza (B, C, H o T) i per un número, en funció del grau de discapacitat. Com més baix és el número, major és l'afectació funcional:

B: tàndems per a corredors cecs i amb discapacitat visual acompanyats d'un pilot sense discapacitat.

C1 a C5: bicicletes convencionals per a ciclistes amb discapacitat física o paràlisi cerebral.

H1 a H5: bicicletes de mà per a esportistes amb lesió medul·lar o amputacions que no poden utilitzar les cames per a pedalar.

T1 i T2: tricicles per a ciclistes la discapacitat afecta dels quals al seu equilibri.

La modalitat de carretera es va introduir en els Jocs Paralímpics de 1984, mentre que els esdeveniments de ciclisme en pista formen part del programa paralímpic des d'Atlanta.

18 de setembre 1959 Neix José Luis Doreste 1971 Neix Lance Amstrong 1989 Neix Serge Ibaka

Avui vela, ciclisme i bàsquet. Llums i ombres de l’esport i novament tot homes...

El 18 de setembre de 1959 va néixer a Las Palmas de Gran Canaria José Luis Doreste Blanco.  És un esportista que va competir en vela en les classes Star i Finn. Pertany a una família de regatistes, en la qual han destacat el seu germà petit Luis, bicampió olímpic, i els seus germans Manuel i Gustavo. Després de la seva carrera esportiva, ha exercit en la seva professió de metge esportiu. Va participar en cinc Jocs Olímpics d'Estiu, obtenint una medalla d'or a Seül 1988 en la classe Finn, el 12è lloc a Mont-real 1976 (Finn), el 17è a Moscou 1980 (Finn), el setè a Los Angeles 1984 (Star) i el setè a Atlanta 1996 (Star). Va guanyar tres medalles en el Campionat Mundial de Finn entre els anys 1977 i 1987, i una medalla d'or en el Campionat Europeu de Finn de 1988. A més va obtenir dues medalles d'or en el Campionat Mundial de Star, en els anys 1982 i 1983, i dues medalles en el Campionat Europeu de Star, or en 1982 i plata en 1993.

El 17 de setembre de 1971 va néixer a  Texas en Lance Armstrong. És un ciclista americà  retirat. Pel dopatge, que ell mateix va reconèixer, va ser el corredor que més vegades havia guanyat el Tour de França, aconseguint el triomf en set edicions consecutives, entre l'any 1999 i el 2005, fins que fou desposseït de totes les seves victòries per decisió de l'Agència Antidopatge dels Estats Units, posteriorment confirmada per la Unió Ciclista Internacional (UCI). Immediatament després de la seva setena victòria el juliol del 2005, anuncià la seva retirada del ciclisme professional. Tanmateix, després de tres anys lluny del ciclisme (però mantenint-se en forma corrent maratons i curses de mountain bike) el ciclista nord-americà feu públic el 9 de setembre del 2008 que pensava tornar a córrer de manera professional, amb l'objectiu de guanyar un vuitè Tour de França i despertar la consciència sobre la lluita contra el càncer. Armstrong participà en les edicions de 2009 i 2010, retirant-se finalment el 16 de febrer de 2011 quan hagué d'enfrontar-se a una sèrie de denúncies per dopatge. El 24 d'agost de 2012 anuncià oficialment que no pensava seguir amb la seva defensa per aquest cas, quedant automàticament desposseït dels set Tours que havia guanyat i de la medalla de bronze dels Jocs Olímpics del 2000. Va ser un cas de dopatge que va trasbalsar el món de l’esport. 

El 18 de setembre va néixer a 1989 en Serge Ibaka a Brazzaville. És un jugador de bàsquet congolès nacionalitzat espanyol (des de 2011). Juga al Real Madrid de la Lliga ACB, on ocupa la posició d'aler-pivot. Va jugar a l'NBA, sent escollit en la posició número 24 de la primera ronda del Draft del 2008 pels Oklahoma City Thunder (antigament coneguts com a Seattle Supersonics). La temporada 2018-2019 va ser campió de l'NBA amb els Toronto Raptors.

17 de setembre 1995 Neix Guerschon Yabusele (Dreux) 1988 Inauguració dels Jocs Olímpics de Seül 1991 Neix Sanne Wevers

 

Avui parlem dels Jocs Olímpics de Seül, a Corea del Sud el 1988, d’un jugador de basquet francès i d’una gimnasta artística neerlandesa.

El 17 de desembre de 1995 va néixer Guerschon Yabusele (Dreux). És un jugador de basquet francès que pertany a la plantilla dels Philadelphia 76ers de la NBA. Amb 2.03 metres d'alçada, juga en la posició d'ala-pivot. Va començar en el bàsquet en professional fitxant pel Chorale Roanne Basket en la Pro A, la primera divisió francesa, on va jugar 8 partits, fent una mitjana de 1,5 punts per partit. A l'any següent l'equip va descendir a la Pro B, i en la nova categoria ja va jugar la temporada completa, fent una mitjana de 8,6 punts i 4,5 rebots per partit.2 En 2015 va fitxar per tres temporades amb el Rouen Métrople Basket.3 En el seu primer any en l'equip, de nou en la Pro A, va fer una mitjana de 11,5 punts i 6,9 rebots per partit. Ha jugat a la Xina i a la NBA. A l'estiu de 2021, va ser part de la selecció absoluta francesa que va participar en els Jocs Olímpics de Tòquio 2020, que va guanyar la medalla de plata. Al setembre de 2022 va disputar amb el combinat absolut francès l'Eurobasket 2022, on van guanyar la plata, en perdre la final davant Espanya. Durant agost i setembre de 2023 va ser integrant de la selecció de França que va participar en el Mundial de 2023 celebrat a Àsia, i que va finalitzar en divuitè lloc. Entre juliol i agost de 2024 va ser part de la selecció absoluta de França, que va disputar els Jocs Olímpics de París, i que va guanyar la plata, després de perdre la final davant els Estats Units.

El 17 de setembre de 1988 va tenir lloc la inauguració dels oficialment anomenats Jocs de la XXIV Olimpíada, es van celebrar a la ciutat de Seül (Corea del Sud) entre el 17 de setembre i el 2 d'octubre de 1988. Hi van participar 8.465 atletes (6.279 homes i 2.186 dones) de 159 comitès nacionals, que competiren en 29 esports i 237 especialitats. Aquests van ser els segons Jocs Olímpics d'Estiu realitzats al continent asiàtic després dels Jocs Olímpics d'Estiu de 1964 celebrats a Tòquio (Japó). Per a la realització dels Jocs el Comitè Organitzador comptà amb l'ajuda de 27.221 voluntaris. Així mateix 11.331 periodistes van cobrir la informació esportiva dels Jocs, dels quals 4.978 foren de premsa escrita i 6.353 de radiodifusió. Les instal·lacions olímpiques varen incloure el Complex esportiu de Seül d'un milió de metres quadrats que integrava l'Estadi Olímpic, els pavellons de bàsquet i boxa i les instal·lacions d'hípica i beisbol. L'altre gran seu fou el Parc Olímpic que va incloure la piscina olímpica, el gimnàs, el velòdrom i els pavellons per esgrima i halterofília.

Algunes curiositats dels Jocs de Seül:

Durant la cerimònia d'inauguració es presentaren grups de ballarines de tots els països on varen ocórrer els Jocs Olímpics.

Durant la cerimònia de clausura, dones coreanes entregaren espelmes a les dones espanyoles per simbolitzar el canvi de seu de l'Olimpíada. La següent seu va ser Barcelona.

La cançó oficial dels Jocs fou "Hand in hand" del grup Koreana.

La mascota Hodori representava un llegendari tigre de les tradicions coreanes.

Les proves anti-dopatge van ser l'estrella en aquests jocs amb la desqualificació de set atletes, entre els quals destaca Ben Johnson després de batre el rècord del món en la final de 100 metres llisos.

En atletisme la gran estrella fou la nord-americana Florence Griffith-Joyner, aconseguint la victòria en els 100, 200 i el relleu 4x100. Famosa també per les seves ungles...

Per la seva banda Carl Lewis aconseguí la victòria al salt de llargada i, després de la desqualificació de Ben Johnson, en els 100 metres llisos, així com una plata en els 200 metres.

Per la seva banda els atletes de Kenya aconseguiren la victòria en els 800, 1.500 m, 5.000 i 3.000 m obstacles.

El soviètic Sergei Bubka aconseguí establir el rècord del món amb el salt amb perxa i la nord-americana Jackie Joyner en salt de llargada i heptatló.

El tennis retornà a la competició olímpica dins del programa oficial dels jocs després de la seva absència des de l'any 1924 (en les edicions de 1968 i 1984 fou considerat esport de demostració). S'introduí el tennis taula a la competició oficial per primera vegada, i el bàdminton, beisbol i taekwondo es convertiren en esports de demostració. Així mateix es realitzà una prova de demostració de judo en categoria femenina i una competició de bitlles.

La gimnàstica femenina va viure el duel entre la soviètica Ielena Xuixunova i la romanesa Daniela Silivas, aconseguint cada una d'elles set notes amb una puntuació de 10. La soviètica va aconseguir guanyar la final individual mentre que Silivas aconseguí tres ors en les finals per aparells. Entre les dues obtindrien 10 medalles. En categoria masculina el domini fou per Vladimir Artemov, que aconseguí quatre medalles d'or.

En halterofília el turc Naim Suleymanoglu assolí batre en una mateixa nit 6 rècords munidals i 9 d'olímpics.

En natació el nord-americà Matt Biondi fou el gran vencedor, adjudicant-se set medalles: cinc d'or, una de plata i una altra de bronze. Per la seva banda l'alemanya oriental Kristin Otto aconseguí sis medalles d'or, sent la primera nedadora a aconseguir aquest rècord.

En futbol la Unió Soviètica donà la sorpresa al vèncer a la final al Brasil. En voleibol femení la Unió Soviètica donà la sorpresa en vèncer a la final al Perú, després que l'equip peruà guanyava 2-0 i 12 a 6 en el tercer set. Així mateix destacà l'eliminació de la selecció nord-americana de bàsquet a semifinals a mans de la Unió Soviètica.L'esgrimista sueca Kerstin Palm es convertí en la primera dona en participà en set Jocs consecutius, i per primera vegada a la història en hípica totes les proves foren guanyades per dones.

 

El 17 de setembre de 1991 va néixer Sanne Wevers a Ljouwert, als Paisos Baixos. És una gimnasta artística neerlandesa que competeix internacionalment com a sènior des del 2007, principalment com a especialista en barra d'equilibri i barres asimètriques. Wevers és la campiona olímpica del 2016 i d'Europa del 2018 en barra d'equilibri i va ser la primera gimnasta holandesa femenina a convertir-se en campiona olímpica individual. També és la medalla de plata mundial del 2015 en barra d'equilibri i la medalla de bronze europea del 2015 en barres asimètriques.

16 de setembre Setmana Europea de la Mobilitat 1977 Neix Irina Rodríguez Natació sincronitzada o artística

 

Avui parlarem de la Setmana Europea de la Mobilitat i de la natació sincronitzada o artística.

Barcelona es torna a sumar a la Setmana Europea de la Mobilitat amb un programa d'activitats organitzades per l'Ajuntament i per entitats i associacions diverses, amb l'objectiu de millorar la qualitat de l’aire, de recuperar l'espai públic i de promoure la seguretat en la mobilitat a la ciutat. La Setmana Europea de la Mobilitat 2024 se celebra del 16 al 22 de setembre. El tema escollit per aquest any és l'"Eficiència energètica" i el lema "Compartim l'espai públic" per posar l'èmfasi en la intermodalitat. Trobem activitats per a tothom, petits i grans. La celebració començarà el divendres 20 de setembre amb el Park(ing)Day i finalitzarà el 22 de setembre, Dia Mundial sense Cotxes. Enguany, el cap de setmana del 14 i 15 de setembre tornem a repetir les portes obertes als equipaments i serveis de la ciutat relacionats amb la mobilitat.

El 16 de setembre de 1977 va néixer a Barcelona la Irina Rodríguez Álvarez. És una nedadora de natació sincronitzada catalana, guanyadora d'una medalla olímpica a Pequín 2008.Als 26 anys, va participar en els Jocs Olímpics d'Estiu de 2004 realitzats a Atenes (Grècia), on va finalitzar quarta en la prova per equips, guanyant així un diploma olímpic. En els Jocs Olímpics d'Estiu de 2008 realitzats a Pequín (República Popular de la Xina), on va aconseguir guanyar la medalla de plata en la prova per equips de natació sincronitzada. Al llarg de la seva carrera ha guanyat 7 medalles al Campionat del Món de natació, entre les quals una medalla d'or, i 5 medalles en el Campionat d'Europa de natació, entre les quals dues medalles d'or.

La natació sincronitzada s’anomena natació artística en l’àmbit dels Jocs Olímpics. La natació artística es va convertir en disciplina olímpica en els Jocs Olímpics de Los Angeles 1984. A París 2024, els atletes masculins podran competir en aquest esport per primera vegada en la història olímpica, ja que ho faran en l'esdeveniment per equips. Els Estats Units i el Canadà van ser inicialment la força dominant en la natació artística dels Jocs, ja que van combinar l'obtenció de 17 medalles (incloses vuit d'or). Des dels Jocs de Sídney 2000, el Comitè Olímpic Rus s'ha convertit en el comitè olímpic nacional estrella en aquest esport, ja que va guanyar 12 medalles d'or consecutives. L’equip espanyol de natació sincronitzada és molt potent de la mà de diferents entrenadores com la Anna Tarrés, Mayu Fuyiki i des de l’agost 2024 Andrea Fuentes.

En els Jocs Olímpics, aquest esport consta de dos esdeveniments: un duo i una competició per equips. Cada esdeveniment inclou dues actuacions: una rutina lliure i una rutina tècnica. Un panell de jutges puntua l'execució i la sincronització dels atletes, així com el grau de dificultat, l'ús de la música i la coreografia al llarg de tota la rutina. Els atletes actuen en una piscina de 3m de profunditat, 25m de llarg i 20m d'ample. Els esportistes han d'impulsar-se fora de l'aigua per a realitzar determinats moviments o pivotar amb la meitat superior del cos sota l'aigua. Per tant, aquest esport requereix una gran flexibilitat, potència, atenció al detall i coordinació per part dels atletes.

15 de setembre 1981 Neix Sara Carracelas Natació Adaptada 2022 Retirada de Roger Federer

 

Hem arribat al dia 15 de setembre perquè aparegui la primera esportista paralímpica. No és fàcil trobar informació sobre ells i elles, però hi són! Comencem parlant de natació adaptada i d’un dels grans (i guapos) del tennis.

El 15 de setembre de 1981 va néixer a Donostia la Sara Carracelas García. És una esportista  que va competir en natació adaptada. Va guanyar deu medalles en els Jocs Paralímpics d'Estiu entre els anys 1996 i 2008.

La natació adaptada és un esport practicat per atletes amb discapacitat física, visual i intel·lectual. L'esport és regulat directament pel Comitè Paralímpic Internacional. Les regles de l'esport estan adaptades de les regles establertes per la Federació Internacional de Natació (FINA). La majoria de les regles són compartides. Les diferències més significatives es relacionen amb la posició de partida i aquelles relacionades amb nedadors amb impediments visuals. Hi ha tres grans grups classificatoris: S1-S10 per a nedadors amb discapacitats físiques; S11-S13 per a nedadors amb discapacitats visuals; i S14 per a nedadors amb discapacitats d'aprenentatge. Els esdeveniments són substancialment els mateixos que en la natació convencional: 50, 100 i 400 metres, en els estils lliure, braça, esquena i papallona, amb esdeveniments d'estils combinats (medley), en proves individuals i en curses, separades per a dones i homes. La natació competitiva adaptada per a homes amb discapacitats va començar a practicar-se als Jocs de Stoke Mandeville de 1953.1​ Tres anys després va entrar en el programa dels primers Jocs Paralímpics celebrats a Roma el 1960. Només quinze països van enviar  equips de natació.

El 15 de setembre del 2022 Roger Federer va anunciar la seva retirada del tennis professional amb un comunicat a les xarxes socials. Roger Federer va néixer a Basilea el 8 d'agost de 1981. És un exjugador de tennis suís. Considerat un dels millors tennistes de la història, va romandre un total de 310 setmanes com a número 1 del rànquing individual masculí, de les quals 287 consecutives, superant el rècord de Pete Sampras amb més setmanes al capdamunt del rànquing individual, tot i que el març de 2021 Novak Djokovic va trencar la marca de Federer. Va ser el tercer tennista de l'Era Open a superar les 1000 victòries en partits individuals. Durant la seva carrera ha guanyat un total de 20 títols de Grand Slam i és un dels set únics tennistes a completar el Grand Slam durant la carrera, ja que ha guanyat els quatre torneigs de Grand Slam. A més, també és l'únic tennista a disputar almenys cinc finals de cada Grand Slam i un dels pocs que ha disputat la final de tots els torneigs ATP Masters 1000. Ha disputat un total de 30 finals de Grand Slam, deu de les quals consecutives, i també 23 semifinals de Grand Slam consecutives. En el seu palmarès també hi ha 6 Copes Masters i 27 títols Masters. Una altra fita important va ser la medalla d'or de dobles masculins fent parella amb Stanislas Wawrinka en els Jocs Olímpics de 2008 celebrats a Pequín, tot i que no s'ha prodigat gaire pel circuit de dobles durant la seva trajectòria. En la següent cita olímpica celebrada a Londres 2012 arribà a la final individual però no pogué superar a Andy Murray, guanyant la medalla d'argent i quedant-se a les portes de completar el Golden Slam (els quatre Grand Slams i la medalla d'or olímpica). En el seu palmarès hi un total de 103 títols individuals, segon tennista amb més títols per darrere de Jimmy Connors. La seva rivalitat esportiva contra Rafael Nadal i Novak Đoković han estat considerades dues de les més grans de tota la història de l'esport. És un tennista molt respectat pels seus rivals i seguidors del tennis, fet que demostra haver reconegut com el tennista favorit pels seguidors de l'ATP durant nou anys consecutius (2003-2011). Fruit del seu èxit esportiu fou guardonat amb el premi Laureus World Sportsman of the Year com a millor esportista de l'any en cinc ocasions, quatre d'elles consecutives (2005-2008). A vegades se'l coneix amb el sobrenom de "Federer Express", abreviat també "FedEx". El 15 de setembre de 2022 va anunciar la seva retirada del tennis professional als 41 anys, amb un comunicat emès a les xarxes socials. Roger Federer s'acomiadà del tennis en un partit de dobles amb Rafael Nadal el 23 de setembre.

14 de setembre El nostre blog, el teu blog

Mentre vaig preparant aquests textos diaris penso que sembla que només parlem d’èxits majúsculs i algú els podria entendre com banals perquè els llegim cada dia en aquest blog i sembla que tothom pugui obtenir medalles olímpiques, però aquests és un privilegi reservat a uns pocs que aconsegueixen l’excel·lència en un moment determinat (en temps de competició) i que han tingut la sort de que les lesions els respectin en els dies o mesos previs. És una combinació peculiar que demanda dels esportistes ser-hi i estar preparats i que “els deus” els concedeixin no coincidir en el temps amb algun “monstre” que no els permetrà brillar com ho podrien haver fet en un altre moment. Moltes condicions alhora però totes demanen ser-hi i estar preparat.

Mentre ho preparava he decidit barrejar amb aquesta gent extraordinària persones que practiquen esports desde el sector amateur. No han fet de l’esport la seva professió sinó que per a ells i elles és una activitat que els omple i els fa sentir-se “vius”, “completament vius” i que segurament no sortiran als llibres de récords ni tan sols als diaris locals però que formen part de la intrahistòria de l’esport.  Clubs modestos, persones dedicades... també entraran en les nostres pàgines al costat dels més premiats.

Ens acostem també als esports, no només als esportistes. Normes, història, en els casos que correspon la història olímpica... D’alguns esports no en tenim informació, són com capses buides amb una etiqueta però no els coneixem. Presentarem unes dades per anant-hi acostant-nos.

També parlem de competicions, sobretot olímpiques amb les curiositats i avenços o situacions que es van viure en elles. És curiós veure quan apareixen coses que avui són habituals: des de la participació de les dones, la inclusió dels esports o la creació de les vil·les olímpiques o l’aparició de les mascotes...

També hem introduït a persones que treballen en l’àmbit de l’esport des de els arbitres fins als periodistes esportius passant pels entrenadors, metges, fisios, podòlegs o nutricionistes. De tots ells de vegades és ben difícil trobar informació... però intentaré fer-los presents.

La vida d’alguns esportistes d’èlit és molt curta per això és important, molt important la formació que els permetrà continuar endavant. Alguns es queden als clubs com entrenadors o en els cossos tècnics. La feina de comentarista esportiu també és molt freqüent, encara que sigui de manera puntual, per aquells que coneixen bé l'esport des de dins.  Altres com professionals de l’àmbit de la salut, sovint relacionats amb l’esport: metges, fisioterapeutes, podòlegs, nutricionistes...  Altres, passen a l’emprenedoria i creen empreses de tota mena: de lloguer de velers a pistes de paddle passant per on vulgueu... és tot un món.Molts escriuen llibres amb la seva experiència personal, alguns amb l’ajut de periodistes o escriptors.  També hi ha qui entra en el món de la política municipal, autonòmica o estatal després de tenir un nom i un reconeixement. La veritat és que trobem esportistes d’èlit per tot arreu... la vida és sovint molt més llarga que la carrera esportiva.

No ens oblidem dels esportistes que ens van deixar prematurament. També els recordarem.

Però hi ha moltes dificultats per obtenir informació d’esportistes que participen en esports minoritaris, d’esportistes amb discapacitats, de professionals que treballen al món de l’esport des d'altres aspectes que no són la pràctica directa.

Demano disculpes si no posem tots els que són... és impossible. La idea és fer un recull i donar visibilitat a altres esports, esportistes o professionals de l’àmbit de l’esport que no estan permanentment als diaris o als mitjans de comunicació. Intentem situar-los en el calendari principalment per la data de neixament o per algun fet rellevant.    

Estic gaudint molt i aprenent molt. Quanta gent que no coneixia i que mereixen reconeixement. Estic posant un granet de sorra. He fet arribar la informació del blog a moltes federacions esportives, centres i professors d’educació física amb la idea de fer arribar aquesta informació a qui la vulgui llegir... Tan de bó serveixi perquè infants, joves o grans s’acostin al món de l’esport en qualsevol de les seves vessants i tinguin una vida més saludable.  

13 de setembre 2017 Ratificació dels Jocs Olímpics de Los Ángeles 2028

 

La informació d’avui és diferent a l'habitual perquè ens mostra uns fets que passaran en el futur. Són els Jocs Olímpics de Los Ángeles de 2028.

Tal dia com avui de 2017 es va plantejar que la seu d'aquests Jocs fos seleccionada el 13 de setembre de 2017, durant la 130a Sessió del Comitè Olímpic Internacional (COI) a Lima, el 31 de juliol de 2017, per optar als Jocs de 2024. Los Angeles va arribar a un acord amb el COI per a retirar la seva candidatura i acceptar organitzar els Jocs de 2028, permetent que París —una de les dues ciutats candidates restants— albergués l'esdeveniment en 2024. L'acord tripartit —París-Los Angeles-COI— va ser ratificat en la sessió del COI al Perú. Els Jocs Olímpics de Los Angeles 2028, oficialment coneguts com els Jocs de la XXXIV Olimpíada, seran un esdeveniment multiesportiu internacional que es durà a terme en 2028 a la ciutat de Los Angeles, els Estats Units. Inicialment, després del retir de Boston, Los Angeles va presentar la seva candidatura als Jocs Olímpics de 2024. Seran els tercers Jocs Olímpics a Los Angeles, després dels celebrats en 1932 i 1984, i la tercera ciutat (a més de Londres i París) a acollir-los en tres ocasions.

12 de setembre 1913 Neix Jesse Owen 1920 Clausura dels Jocs Olímpics d'Anvers 1920 1996 Neix Joshua Kiprui Cheptegei

 

Avui parlarem de l’heroi de Berlin amb anècdotes que semblen molt llunyanes en el temps, i dels Jocs Olímpics d'Anvers de 1920, recordant la seva clausura.

El 12 de setembre de 1913 va néixer, a un poble d'Alabama, James Cleveland Owens més conegut com Jesse Owens o l’heroi de Berlin. Va ser un atleta nord-americà d'origen afroamericà especialment destacat pels seus èxits als Jocs Olímpics d'Estiu de 1936 a Berlín. Allà va assolir un reconeixement internacional en aconseguir quatre medalles d'or en els 100 metres llisos, 200 metres llisos, salt de llargada i com a membre de l'equip de relleus 4x100 metres. El 1936, Owens va viatjar a Berlín, Alemanya, per participar amb l'equip dels Estats Units en els Jocs Olímpics. Adolf Hitler volia utilitzar aquests jocs per mostrar al món la gran Alemanya nazi. Hitler i altres membres del govern tenen grans esperances en què els atletes alemanys dominessin els jocs amb les seves victòries. La propaganda nazi promovia el concepte de la superioritat de la raça ària i considerava els individus d'origen africà com a éssers inferiors; els anomenaven bastards de Renània. Owens causà una gran commoció en guanyar quatre medalles d'or: el 3 d'agost als 100 metres llisos derrotant Ralph Metcalfe; el 4 d'agost en salt de llargada,(8,03m)després d'uns amables i útils consells del seu rival alemany Luz Long; el 5 d'agost als 200 metres llisos; i el 9 d'agost, va aconseguir la seva quarta medalla amb l'equip de relleus 4x100 metres. Aquesta marca de quatre medalles d'or en unes olimpíades no va ser igualada fins al 1984 amb les  victòries de Carl Lewis. El primer dia, Hitler només va aplaudir amb les victòries d'Alemanya, i hi ha qui afirma que es va negar a donar la mà a Cornelius Johnson, que era afroamericà, encara que segons el portaveu de Hitler, aquest va sortir de l'estadi abans del previst. Els directius del Comitè Olímpic Internacional pressionaren Hitler perquè aplaudís a tots els medallistes o no ho fes amb cap. Hitler optà per la segona opció i no presencià les següents imposicions de medalles. Owens, en la seva autobiografia, conta com posteriorment Hitler el va saludar: “Quan vaig passar, el Canceller es va aixecar, em va saludar amb la mà i jo li vaig tornar el gest. Penso que els reporters van tenir mal gust en criticar l'home del moment a Alemanya” a  The Jesse Owens Story,de 1970. Owens va ser aclamat per 110.000 persones a l'Estadi Olímpic de Berlín i, posteriorment, molts berlinesos li demanaven autògrafs quan el veien pel carrer. Durant la seva estada a Alemanya estava exclòs del dret a la ciutadania d'acord amb la Llei de Ciutadania del Reich del 15 de setembre de 1935. Tanmateix, a Owens se li va permetre viatjar i allotjar-se en el mateix hotel que els blancs, cosa que en aquell moment no deixava de ser una ironia, ja que els afroamericans dels EUA no tenien igualtat de drets. El retorn als Estats Units ens pot semblar terrible vist amb ulls del segle XXI. Després d'una estada en la borsa de Nova York en honor seu, Owens recuperà el seu treball de grum a l'hotel Waldorf-Astoria. “Quan vaig tornar al meu país natal, després de totes les històries sobre Hitler, no vaig poder viatjar a la part davantera de l'autobús. Vaig tornar a la porta del darrere. No podia viure on volia. No vaig ser convidat a estrènyer la mà de Hitler, però tampoc no vaig ser convidat a la Casa Blanca a una encaixada de mans amb el President”. El llavors president, Franklin Delano Roosevelt, va refusar de rebre Owens a la Casa Blanca. Roosevelt es trobava en plena campanya de reelecció i temia les reaccions dels estats del Sud, clarament segregacionistes, en cas de retre-li honors a Owens. Aquest va comentar més tard que Roosevelt el va tractar amb brusquedat. Més endavant va tenir moltes dificultats i va passar a ser un promotor de l'esport, essencialment un animador d'espectacles. La seva autopromoció va acabar eventualment convertint-lo en relacions públiques a Chicago, incloent una llarga temporada com a discjòquei de música jazz. El 1968, Owens rebé algunes crítiques per donar suport als turbulents aldarulls racials que van succeir durant els Jocs Olímpics de Mèxic d'aquell any. Owens, fumador d'un paquet de tabac diari durant 35 anys, morí d'un càncer de pulmó el 31 de març de 1980, als 66 anys, a Tucson, Arizona. Amb el temps va anar rebent diferents honors i distincions: El 1976, Jesse Owens va ser premiat pel president Gerald Ford amb la Medalla Presidencial de la Llibertat dels EUA i el 28 de març de 1990 va rebre, a títol pòstum, la Medalla d'Or del Congrés de mans del president George H. W. Bush. El 1984, un carrer de Berlín va ser rebatejat amb el seu nom, igual com una escola secundària al districte de Lichtenberg. Podeu veure la seva història amb punts de ficció al cinema en la pel·lícula l’Heroi de Berlin.

Tal dia com avui de 1920 es van clausurar els Jocs Olímpics d’Anvers. Els Jocs Olímpics d'Estiu de 1920, oficialment Jocs Olímpics de la VII Olimpíada, es van celebrar a la ciutat d'Anvers (Bèlgica) entre el 14 d'agost i el 12 de setembre de 1920. Hi van participar 2.626 atletes, entre ells 65 dones, de 29 comitès diferents que van competir en 154 proves de 22 esports olímpics diferents. Recordem alguns fets dels Jocs d’Anvers:

Per primera vegada a la història dels Jocs Olímpics es realitzà el jurament olímpic, s'enlairaren coloms com a símbol de pau i fou hissada la bandera olímpica.

 Així mateix els participants en els Jocs Olímpics només podien participar-hi com a representants dels seus Comitès Olímpics Nacionals.

En aquests jocs debutà l'atleta Paavo Nurmi, un dels millors esportistes de la història de la competició.

Els contrincants a l’esgrima reben el nom de "tiradors", en castellà són “esgrimistas”. El tirador italià Nedo Nadi aconseguí guanyar 5 medalles d'or, liderant així les victòries del seu equip.

El nedador Duke Kahanamoku aconseguí retenir el seu títol en els 100 m lliures després de la guerra i, novament, Oscar Swahn es convertí en el medallista de més edat en uns Jocs Olímpics en aconseguir la medalla de plata en una de les proves de tir als 72 anys.

El 12 de setembre de 1996 neix Joshua Kiprui Cheptegei a Kapsewui, Uganda. És un corredor de fons ugandès. Actualment té el rècord mundial de 5.000 i 10.000 metres. És or olímpic en la categoria de 5.000 metres i plata olímpica en la de 10.000 metres, ambdues aconseguides a Tòquio 2020. El 2017 va guanyar la medalla de plata als 10.000 metres disputats al Campionat del Món de Londres. El 2018, va marcar un rècord mundial de la cursa de carretera de 15 km. i el 2019 es va convertir en campió del món de cros. Aquell any, al Campionat del Món de Doha, va guanyar una medalla d'or a la final masculina de 10.000 metres. El 2020, en una cursa per carretera a Mònaco, va establir un nou rècord mundial de 5 km. amb un temps 12:51 minuts, batent la barrera de 13 minuts de l'esdeveniment, a 9 segons del millor temps anterior, establert pel kenyà Sammy Kipketer l'any 2000. L'agost de 2020, a la trobada de la Lliga de Diamants de Mònaco, va establir un nou rècord mundial de 5.000 metres amb un temps de 12:35.36, batent el rècord mundial de 16 anys d'antiguitat de Kenenisa Bekele de 12:37.35, establert a Hengelo. El 7 d'octubre de 2020 va batre el rècord del món dels 10.000 metres a València amb un temps de 26:11.00, millorant per 6,53 segons l'anterior record mundial de Kenenisa Bekele. Va aconseguir el record olímpic a la cursa de 10.000 m a París 24.

11 de setembre Diada de Catalunya 1960 Clausura dels Jocs Olímpics de Roma 1960 1983 Neix Vivian Jepkemoi Cheruiyot

Avui, Diada de Catalunya recordarem els Jocs Olímpics de Roma 1960.

L’11 de setembre  de 1960 va tenir lloc la clausura dels Jocs Olímpics de Roma de 1960, coneguts oficialment com a Jocs de la XVII Olimpíada, que es van celebrar a Roma, Itàlia. Roma ja havia estat seleccionada per a acollir l'organització dels Jocs Olímpics de 1908, però va haver de declinar i passar-li els honors a Londres. Altres ciutats que competien per a acollir aquesta edició dels Jocs van ser: Lausana, Detroit, Budapest, Brussel·les, Ciutat de Mèxic i Tòquio. Van participar-hi 5338 atletes (4727 homes i 611 dones) de 83 països. 

Veiem algunes peculiaritats d’aquests Jocs:

Són els primers Jocs que es van emetre en directe per televisió.

També va tenir lloc la primera edició dels Jocs Paralímpics.

La ucraïnesa Larisa Latynina conservà el seu regnat en la gimnàstica artística femenina, va aconseguir tres ors, dues plates i un bronze i va totalitzar dotze metalls. En els Jocs de Tòquio64 afegiria  sis medalles més i va establir el rècord de medalles olímpiques (18) fins que el nedador estatunidenc Michael Phelps la va superar en els Jocs Olímpics de Londres 2012.

El regatista danès Paul Elvstrøm va guanyar la seva quarta medalla d'or seguida en classe Finn, sent el primer atleta a aconseguir aquesta gesta en una competició individual. Els altres dos atletes que també han aconseguit aquest fet són Al Oerter i Carl Lewis.

Els contrincants a l’esgrima reben el nom de "tiradors", en castellà són “esgrimistas”. El tirador  Aladar Gerevich d'Hongria va guanyar la seva sisena medalla d'or en l'esdeveniment de sabre per equips.

Wilma Rudolph, una antiga malalta de pòlio, va guanyar tres medalles d'or en competicions de velocitat en pista.

Abebe Bikila d'Etiòpia guanyà la marató descalç, i es va converteix en el primer Campió Olímpic negre africà.

El futur rei Constantí II de Grècia va portar a l'equip grec de vela a la medalla d'or.

Cassius Clay, més conegut com a Muhammad Ali, va guanyar la medalla d'or en boxa, en la categoria semipesat.

 L'equip de gimnàstica masculina japonès comença la seva sèrie de cinc victòries successives des d'aquí fins als Jocs Olímpics de Mont-real 1976.

Sud-àfrica apareix com a participant per darrera vegada sota el règim de l'apartheid. No se'ls permetria tornar fins a 1992, després de l'abandó de l'apartheid i durant la transició a un govern de majoria negra.

El piragüista suec Gert Fredriksson gana el seu sisè títol olímpic.

El remer soviètic Vyacheslav Ivanov guanya la segona medalla d'or, de les tres consecutives que obtindrà en els Jocs Olímpics.

El ciclista danès Knud Enemark es va desplomar durant la seva carrera sota la influència d'amfetamines, i més tard va morir a l'hospital. Va ser la segona vegada que un atleta mor en una competició olímpica, després de la mort del corredor de marató portuguesa Francisco Lázaro en els Jocs Olímpics de 1912.

L’ 11 de setembre de 1983 va néixer a Keiyo la Vivian Jepkemoi Cheruiyot. És una atleta keniana, especialista en carreres de mitjana distància, camp a través i marató. En la seva carrera esportiva ostenta títols olímpics i mundials en les carreres de 5000 m i 10 000 m, entre els quals destaca la medalla d'or dels 5000 m en els Jocs Olímpics de Rio de Janeiro 2016. També ha triomfat en dues ocasions en la marató de Londres. Però en els 5000 m, en la qual Ayana era la favorita per a alçar-se amb el triomf, va ser la keniana qui es va adjudicar la seva primera medalla d'or olímpica en finalitzar en 14.26,17 que a més es va convertir en rècord olímpic. En el 2017 Cheruiyot va debutar en les carreres de marató. Primer va participar el mes d'abril en la marató de Londres en la qual va ser quarta amb un temps de 2.23:50;16 i posteriorment, el mes d'octubre en la marató de Frankfurt, va triomfar amb un registre de 2.23:35.17. El 2018 va tornar a guanyar en la marató de Londres aquesta vegada amb un temps de 2.18:31.

10 de setembre Basquet femení 1979 Neix Laia Palau

 

Avui parlem de basquet femení.

La Federació Catalana de Basquetbol (FCBQ) té una sensibilitat especial amb l'esport femení, en general. La dedicació i impuls del bàsquet femení per part de l’FCBQ ve de lluny; des de fa molts anys, el Bàsquet Català proposa diverses iniciatives, programes i competicions pensant en femení; ha creat projectes orientats a la promoció i el desenvolupament del bàsquet femení en diferents àmbits i moments com poden ser el Segle XXI (des de fa més de 30 anys, el centre d'alt rendiment del bàsquet femení a Catalunya, en col·laboració amb la SGEAF, el CSD i la FEB); la Capitalitat del  Bàsquet Femení o la creació explícita de la Comissió del Bàsquet Femení, de recent creació, i que vol donar una forta empenta a tots aquests programes i iniciatives. L’FCBQ vol, i ha de tenir, un paper transformador dels models i les relacions de gènere en la formació dels seus professionals. Per aconseguir-ho fomenta, en les seves intervencions, la incorporació, el desenvolupament i l’aplicació de la perspectiva de gènere. Per tot això, l’FCBQ desenvolupa projectes innovadors per tal de donar visibilitat a referents; recollir la història de les pioneres del Bàsquet Català; proporcionar formació i oportunitats a les entrenadores; o promocionar el bàsquet femení en l’edat escolar, entre d’altres propostes.

 

El 10 de setembre de 1979 va néixer a Barcelona la Laia Palau i Altés. És una exjugadora de basquetbol i dirigent esportiva catalana. Va ocupar la posició de base i va jugar a l'Uni Girona Club de Bàsquet. També va ser internacional absoluta amb la selecció espanyola entre 2002 i 2021, i amb ella es va proclamar campiona d'Europa el 2013 i subcampiona del món el 2014. La vida esportiva de molts esportistes d’elit passa per molts equips, molts canvis per poder anar avançant i la Laia no n’és una excepció. Va començar la pràctica del bàsquet a l'equip infantil del Club Joventut les Corts el 1991 i l'any següent jugà a la Sagrada Família-Claror Universitari també en categoria infantil. La temporada 1993-1994 va suposar l'ascens a la categoria Cadet amb l'equip C.I. Universitari en el qual va jugar durant dues temporades. La temporada 1995-1996 va suposar un altre ascens de categoria, encara que jugava en el mateix equip, ara era en categoria junior. Va jugar entre 1997 i 2002, en el Universitari de Barcelona de la Lliga Femenina, per després seguir jugant fins a 2004 en el CBF Universitari de Barcelona. Després de dues temporades en el CJM Bourges Basket de la lliga francesa, va tornar a en 2006, per incorporar-se a la plantilla del Ros Cassares València, en el qual s’hi va estar sis temporades, fins a la seva desaparició al juliol de 2012. La temporada 2012/13 va fitxar pel CCC Polkowice de Polònia, recalant en la 2013/14 en el USK Praga de Txèquia amb el qual es proclama Campiona de la Euroleague Women 2015. El 2018 s'anuncià el seu fitxatge per l'Uni Girona Club de Bàsquet. Va ser internacional absoluta amb la selecció espanyola entre 2002 i 2021, havent-hi disputat quatre Jocs Olímpics (una plata), quatre Mundials (una plata i un bronze) i set Europeus (dos ors, una plata i quatre bronzes). El 2019, dos anys abans de la seva retirada, ja era la internacional espanyola amb més medalles, per davant de les seves companyes de selecció Amaya Valdemoro, i Lucila Pascua, que tenen 7 medalles, i la tercera en campionats d'Europa , només per darrere d'Uliana Semiónova i Olga Sukhàrnova . El 8 de novembre de 2021 va anunciar la seva retirada de la selecció espanyola, després de jugar 315 partits i guanyar dotze medalles en competicions internacionals. Per aquest motiu, dies més tard, el Govern espanyol li va concedir la Gran Creu del Reial Orde del Mèrit Esportiu, màxima distinció espanyola al reconeixement a nivell esportiu. El 18 de maig de 2022 va convocar una roda de premsa al Pavelló Municipal Girona-Fontajau, acompanyada dels seus pares, les jugadores del primer equip Maria Araújo i Laia Flores, i el president del Bàsquet Girona, Marc Gasol, entre d'altres, on va anunciar la seva retirada com a jugadora professional. En el mateix acte, el president de l'Uni Girona, Cayetano Pérez, va informar que retiraria la samarreta amb el dorsal número 3 de Palau i la penjaria al sostre del Pavelló de Fontajau com a homenatge de jugadora històrica de l'entitat. Després de la seva retirada, assumí el càrrec de directora esportiva del club gironí el juliol de 2022.

9 de setembre 1958 Neix Ramon Besa Surf de neu 1977 Neix l'Iker Fernández

Comencem amb el segon periodista esportiu de la temporada. 

El 9 de setembre de 1958 neix en Ramon Besa i Camprubí, a Perafita. És un periodista català, redactor en cap del diari El País i col·laborador de Catalunya Ràdio i Ràdio Barcelona. Amb anterioritat, va ser redactor del diari El 9 Nou i cap d'esports del diari Avui. És professor de periodisme de la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna i dels Màsters de Periodisme de Les Heures. El 20 de juny de 2019 va ser investit Doctor honoris causa per la Universitat de Vic. Ha obtingut diferents reconeixements a la seva tasca: el 2000, el Premi Ciutat de Barcelona de periodisme; el 2008, el Premi Quim Regàs de Periodisme i el 2009, Premi Internacional de Periodisme Manuel Vázquez Montalbán.

Avui, també, apareix per primera vegada en el nostre blog un esport d’hivern: el surf de neu.

El surf de neu (en anglès, snowboarding) és un esport en què es fa servir una planxa de neu i que sol compartir espai amb l'esquí alpí. Es pot practicar tant fora les pistes com en pistes especialitzades on es troben baranes, tubs, entre d'altres, per a poder fer salts i moviments més complicats.

El surf de neu masculí i femení va debutar en els Jocs Olímpics de Nagano, en 1998, amb les competicions de eslalon gegant i halfpipe. La disciplina va tenir un èxit immediat i va tornar a Salt Lake City, quatre anys després, amb les proves de eslalon gegant paral·lel i halfpipe. A Torí es va estrenar la disciplina de surf de neu cross. En aquesta prova, quatre riders competeixen en un recorregut replet de salts, sots i grans girs.

El 9 de setembre de 1977 va néixer l’Iker Fernández Roncal a Sant Sebastià. És un esportista que va competir en surf de neu, especialista en la prova de camp a través. Ha participat en tres Jocs Olímpics d'Hivern, ocupant el 19è lloc en Nagano 1998, el 23.er lloc a Salt Lake City 2002 i el 28è a Torí 2006.2 En 2002, va ser el banderer de la delegació espanyola en la cerimònia d'obertura dels Jocs Olímpics de Salt Lake City.