1 de desembre Dia Mundial de Lluita contra la Sida Sida i esport

 

Avui arreu del món es celebra el Dia de la Lluita contra la Sida. I parlarem d’esportistes de primera línia i Sida. Aquest col·lectiu també s’ha vist afectat per aquesta malaltia. A l’inici era una condemna de mort i ara, amb els avenços mèdics, en molts casos es pot cronificar i els malalts poden tenir un bona qualitat de vida. L’estigma que suposava aquesta malaltia també es va veure modificat quan personatges públics van anar informant de que ells patien aquesta malaltia. 

Magic Johnson (bàsquet)

El 7 de novembre de 1991, Earvin Magic Johnson va fer un anunci que va commocionar el món: estava infectat amb el virus del VIH. Encara que en un principi es va retirar, la malaltia no va impedir que jugués el All Star de la NBA d'aquell any ni que formés part del Dream Team de Barcelona 1992. Des que va anunciar estar contagiat, Magic, que ara té 62 anys, ha dut a terme una infinitat d'iniciatives per a conscienciar sobre el sexe segur, així com la prevenció, la lluita i la convivència amb la malaltia.

Greg Louganis (salt de trampolí)

Gregory Efthimios Louganis és història dels salts de trampolí. Entre els Jocs de Los Angeles 1984 i Seül 1988 va conquistar quatre ors olímpics, dos en trampolí de tres metres i dos en plataforma de 10, disciplina en la qual ja s'havia penjat la plata a Montreal 1976. També va guanyar cinc ors olímpics. En 1994 va fer públic que era gai i que era portador del VIH, com després va comptar en la seva autobiografia. Als seus 61 anys, després de la seva retirada va participar en diversos projectes de teatre i televisió.

Gareth Thomas (rugbi)

Gareth Thomas és una llegenda del rugbi gal·lès, el primer a arribar a les 100 internacionalitats amb els Dracs, amb els quals va conquistar el Sis Nacions de 2005. També va guanyar la Copa de Campions, la Champions del rugbi, amb l’Stade Toulousain entre altres assoliments. En 2009 es va convertir en el primer jugador de rugbi que va fer pública la seva homosexualitat. En 2019 va anunciar que era portador del VIH i l'endemà va participar en un Ironman. Als seus 47 anys, ha estat analista de rugbi en la televisió, en la qual també ha participat en altres programes.

Arthur Ashe (tennis)

Una llegenda del tennis nord-americà i mundial que va arribar a ser el número dos del món i guanyador de tres Grand Slams (Wimbledon, Open els EUA i Open d'Austràlia), alhora que va ser un jugador negre en un esport que semblava reservat per als blancs (ja no per a jugar, en alguns clubs fins i tot per a ser espectador) també el va convertir en un símbol contra el racisme. En 1992, un any abans de la seva defunció, va fer públic que portava la malaltia. Un anunci que al costat de la de Magic van ajudar a desestigmatizar la malaltia.

Eduardo Esidio (futbol)

Eduardo Esidio de 51 anys, el seu nom estarà lligat per sempre a la Lliga peruana. Sobretot en les files de l'Universitario, l'equip amb més títols del país, però el seu fitxatge també va comportar una notícia que canviaria la seva vida: es va detectar que era portador asimptomàtic del VIH. Allò va fer que l'obliguessin a deixar el club, encara que després va poder tornar una vegada que es va demostrar que no hi havia risc de contagi per jugar al futbol. En la seva tornada va marcar 13 gols i va guanyar el campionat. Va tenir una temporada de 37 punts, rècord al Perú.

Ji Wallace (gimnàstica)

Aquest gimnasta australià que ara té 44 anys va arribar a ser campió del món i plata olímpica a Sidney en la prova de trampolí. També va arribar a marcar un rècord olímpic en aquesta disciplina. Des de 2005, que va fer pública la seva homosexualitat, es va convertir en una icona de la comunitat gai. Va competir fins a 2007 i després va arribar a formar part del Circ du Soleil. En 2012, en una carta publicada en un mitjà, va anunciar que era portador del VIH. Actualment realitza labors d'entrenador.

Tommy Morrison (boxa)

La trajectòria de Tommy Morrison, un púgil dels pesos pesants amb molta fama en els 90 que va arribar a ser campió de la OMB, sempre va quedar relacionada amb el virus VIH, encara que la seva història és una de les més rocambolesques. En 1996 va ser detectat amb la malaltia, la qual cosa el va obligar a deixar la seva carrera, encara que deu anys més tard ell mateix va declarar que mai havia tingut la malaltia. Va morir en 2013 als 44 anys sense que aquella qüestió s'acabés d'aclarir totalment.

Rudy Galindo (patinatge) 

Rudy Galindo és una figura del patinatge artístic nord-americana que també és vist com una icona en la lluita pels drets de la comunitat homosexual. Que parlés obertament de la seva condició sexual va comportar que fos objecte d'escrutini públic, el que va afectar la seva carrera en el patinatge, en la qual va arribar a ser campió mundial júnior. Als seus 52 anys segueix vinculat al seu esport.

Jerry Smith (futbol americà)

Va ser tight end (tight end TE o ala tancada) és una posició en el futbol americà i canadenc que forma part de la línia ofensiva. La seva presencia es opcional, hi formacions que no en tenen i altres que n’inclouen fins a tres. En Jerry Smith de gran èxit universitari va ser reclutat pels Washington per al football professional, franquícia amb la qual va arribar a disputar la SuperBowl 1972-1973. De gran habilitat en la recepció, va registrar grans marques d'anotació en la seva posició. Va morir en 1986 per complicacions de la SIDA, sent un dels primers esportistes d'èxit que va morir als EUA per aquesta malaltia que mai va ocultar.

21 de setembre 1963 Neix Begoña Montmany

 

Avui recordem una esportista pionera, la seva implicació i feina va aconseguir fer possible el rugbi femení. Hi ha històries apassionats que han de sortir a la llum. Avui, per això; per molts i bons anys, Bego! Que siguis molt feliç, avui i sempre!

El 21 de setembre de 1963 va néixer la Bego Montmany. Va començar a jugar a rugbi per casualitat, després de participar per curiositat als entrenaments de post temporada, a l’estiu, quan van acabar les classes a l’institut Puig Castellar de Santa Coloma de Gramenet. L’equip format en la seva totalitat per noies i alumnes, havia començat els primers entrenaments al gener del curs 78-79. Aquest equip va ser probablement el primer equip de rugbi femení escolar que es va formar tant a Catalunya com a la resta de l’Estat espanyol i posteriorment un dels primers equips de rugbi femení que va participar en torneigs i/o competicions a Catalunya i a España. Finalitzats aquests entrenaments es va quedar impactada no solament pel joc d’aquest esport sinó per la seva filosofia i esperit i va decidir incorporar-se com a jugadora plenament a l’equip.  Al curs següent 79-80 es va formar també a l’institut un equip de nois atès que molts alumnes veient que aquelles noies jugaven a un esport considerat fins a les hores solament apte per a mascles van demanar al professor d’educació física impulsor de l’activitat també jugar-hi.

La formació de dos equips a l’institut, va requerir la necessitat d’organitzar-se per realitzar els entrenaments, per participar en les competicions, per adquirir el material necessari per a desenvolupar les activitats (material esportiu i equipacions), per obtenir recursos econòmics, etc.. i per això es va decidir de forma coral organitzar-se com a club, constituint-se el “Club Deportiu Puig Castellar”. En la redacció dels Estatuts, en la creació de comissions de treball, en l’organització d’activitats per aconseguir diners com la venda de loteria i/o muntar un “chiringuito” d’entrepans i begudes (especialment cervesa) per a la Festa Major de la Ciutat, la Begoña va estar sempre implicada i en primera línia d’acció.

A part de participar en totes aquests accions socials i organitzatives en el club també es va implicar en la lluita i reivindicació per al reconeixement del rugbi femení dins dels estaments esportius. En aquell moment, les dones no podien obtenir fitxa o llicència federativa. Aquesta només acceptava jugadors homes. Les competicions de dones es tenien que organitzar en forma de tornejos amistosos pels mateixos clubs que comptaven amb equips femenins i ho feien sota una gran responsabilitat doncs el fet de no tenir llicència i/o fitxa federativa implicava no tenir cobertura mèdica esportiva. La Begoña, va participar amb altres companyes en una lluita per aconseguir tenir els mateixos drets (reunions amb les federacions catalana i espanyola, cartes, informes, etc.) fins que van aconseguir tenir la llicència, i per tant, assistència de la mútua esportiva i ser reconegudes com a esportistes dins de la Federació. Aquestes accions li van permetre conèixer el funcionament d’una federació que estava encara sorpresa per la incorporació de les dones en un esport que fins aquell moment era exclusiu dels homes. A partir d’aquest primer reconeixement, s’havia de seguir reivindicant. Era important que continués l'esforç per fer realitat accions compromeses en la promoció del rugbi femení i en l’organització de lligues i campionats pensades i adaptades a la realitat de les dones que hi participaven. La Begoña, ja abandonada la etapa com a jugadora, es va implicar en aquestes reivindicacions per provocar canvis en les normes i en les organitzacions esportives.

A la Federació Catalana de Rugbi va ser més fàcil, gràcies al llavors recentment elegit President, Juan Antonio Sancha, que ja des de l’INEFC, primer com a professor i després com a Director, va esdevenir una persona clau (formant un seguit de promocions d’alumnes en aquest sentit) en la defensa de la incorporació de la dona a l’esport i en la promoció i desenvolupament del rugbi femení i masculí, en igualtat de condicions. Durant la seva presidència , es va constituir per primer cop, dins de la Federació Catalana, un Comitè femení de rugbi del qual la Begoña era membre actiu, i es va formar per primera vegada una selecció femenina de la qual la Begoña va ser la delegada. Passat un temps, va ser la responsable d’aquest comitè i com a tal va viatjar a París per a constituir la Federació Internacional de Rugbi Femení, que anys més tard s’integraria en la “International Rugby Board “ organisme que regula a nivell mundial el rugbi.

Més endavant, va exercir durant 4 anys com a Vice-presidenta de la Federació Catalana. Durant aquest temps la Selecció femenina Catalana va disputar diversos partits amistosos amb altres seleccions com Gal·les, Itàlia i Nova Zelanda, i es va donar un fort impuls al rugbi femení amb la creació de nous equips.

A la Federación Española de Rugby (FER) les coses van ser més difícils i lentes. La Begoña, que ja s’havia guanyat el reconeixement de tot el rugbi femení tant en l’àmbit català com en la resta de l’estat, va aconseguir formar part de la FER com a delgada del rugbi femení a nivell estatal, i poc a poc, amb l’empenta i constància de la resta d’equips femenins i els seus clubs, van aconseguir que aquesta organitzés per primera vegada campionats estatals femenins, tant de clubs com de seleccions per autonomies. La gran inflexió va arribar amb l’organització per part de la Federació Internacional de Rugbi Femení del primer Campionat del Mon a Cardiff, l’any 1991. Gràcies a la insistència i determinació de la Begoña davant la Federació Espanyola, aquesta va acceptar participar com a país amb una selecció de la qual ella va ser anomenada “Team Manager”.

A partir d’aquí el rugbi femení va tenir el reconeixement que es buscava i es va consolidar e integrar dins dels organismes federatius. Part de la feina estava feta per la determinació, treball i esforç de jugadores, entrenadors, clubs i persones que com la Bego Montmany es trobaven en llocs i moments clau.