31 d'octubre 2011 7000 milions d'habitants Castanyada Haloween

 Aquest any amb la pandèmia de Covid-19 estan canviant tantes coses... Als Estats Units ja fa setmanes que parlen de que la tradició de Haloween d’anar per les cases demanant llaminadures no es podrà fer aquest any pel risc de contagi. No hi haurà per tant la canalla disfressada per les cases amb el tradicional “Trick or treat“. A casa nostra però la tradició és una altra encara que molts intentin fer un mix i celebren la Castaween. Nosaltres fem la Castanyada i mengem castanyes torrades, boniatos i panelletes. Se celebra el dia de Tots Sants, tot i que darrerament se n'ha desplaçat la celebració a la vigília d'aquesta diada (entre el 31 d'octubre i l'1 de novembre). L'àpat tenia un sentit simbòlic de comunió amb les ànimes dels difunts: tot torrant les castanyes, es resaven les tres parts del rosari pels difunts de la família. Trobem les castanyeres pels carrers de les ciutats venent castanyes torrades calentes que ajuden a passar el fred que comença. Darrerament amb el canvi climàtic ja fa anys que anem amb màniga curta per menjar castanyes a Barcelona i no ens calen aquells abrics de fa temps. Tot i això no perdem la tradició de celebrar-la amb la família o amb els amics encara que sigui per videoconferència.

 

Tal dia com avui de l’any 2011, segons càlculs estadístics aproximats va neixer l’habitant 7000 milions del planeta. La població mundial era de 7.675 milions de persones el 5 de gener del 2019. El poblament s'ha produït en tots els llocs de la Terra on ha sigut possible viure. Així, hi ha superpoblació a la República Popular de la Xina i l'Índia i poca gent a l'Antàrtida.

Àsia, el continent on viuen dos terços de la població mundial, hauria acollit l'ésser humà número 7.000 milions el dia 31/10/2011. L’ONU va triar com a nadó símbol Danica Camacho, a Filipines, un dels països més pobres del planeta i el dotzè país més poblat del planeta, amb 94,9 milions d’habitants, dels quals el 54% tenen menys de 25 anys. En només 12 anys la Terra ha passat de 6.000 milions d’habitants (el 1999) a 7.000, el creixement demogràfic més vertiginós de la història. Cada any neixen 83 milions de persones. A l'Índia, cada minut hi ha 51 naixements. L'Àfrica subsahariana, amb 883 milions, és on més ha crescut la població les darreres dècades. Des de 1980, el major creixement de població s’ha concentrat en els països més pobres, la qual cosa dificulta l’erradicació de la pobresa. Però aquest creixement de la població és desigual per zones, ja que Europa i Amèrica del Nord viuen un cert estancament demogràfic. Diversos autors i corrents d'opinió s'han mostrat preocupats per un excessiu creixement de la població humana en els darrers segles. Aquest problema es traduiria en una excessiva pressió demogràfica amb una sèrie de conseqüències a tots nivells: social, polític, econòmic i natural.

29 d'octubre Sant Narcís, Patró de Girona 1901 inauguració del Funicular del Tibidabo

 

Avui  es celebra Sant Narcís, patró de Girona. Conta la llegenda el miracle de les mosques. El 1285, les tropes franceses assetjaven Girona i van aconseguir entrar en la ciutat. A Sant Fèlix, van profanar el sepulcre de Sant Narcís, trencant-lo: de dintre van començar a sortir mosques que van picar els francesos, deixant de banda els gironins. Els soldats francesos, espantats, van marxar: les mosques havien mort 4.000 cavalls i 20.000 soldats, encomanant-los algun mal en picar-los. Aquest fet, deia la llegenda, es va repetir en altres setges de la ciutat, sempre protagonitzats per francesos: el 1653 i en 1808. Per això es diu que “Per Sant Narcís cada mosca val per sis”o “Les mosques, per Sant Narcís, a cada picada en maten sis”. Gràcies a aquesta llegenda, les mosques s’han convertit en un símbol de la ciutat, apareixent en nombrosos productes de marxandatge. Si aneu a Girona no us podeu perdre el carrer de les mosques ni l’església de Sant Narcís. És una ciutat amb molts recons per passejar.

 

I avui parlem de Funiculars. Barcelona en té tres: el de Montjuic, el del Tibidabo i el de Vallvidrera. I un d’ells és el nostre protagonista perquè es va inaugurar tal dia com avui de 1901.

El Funicular de Montjuic va ser inaugurat el 24 d'octubre del 1928, amb motiu de l'Exposició Internacional que es va dur a terme l'any següent. El funicular fou obra de l'enginyer Emilio Echevarría i les estacions, de l'arquitecte Ramon Reventós i Farrarons. L'obra es construí en 14 mesos. Un segon tram -de l'avinguda de l'Estadi fins al Castell de Montjuïc- s'inaugurà el 23 de juliol de 1929. En el moment de la seva inauguració, les instal·lacions van comptar amb el tapís rodant més llarg d'Europa.

De 1981 a 1984 es realitzen unes obres de remodelació general. El juliol de 1984 es torna a reobrir el primer tram, de Paral·lel a l'estació Parc de Montjuïc, mentre que el segon tram fins al Castell ja no es va tornar a posar en servei mai més.

L'any 1992 va ser objecte d'una nova renovació, i es va reobrir el 24 de juny del 1992, amb motiu dels Jocs Olímpics que es van dur a terme aquell any. L'any 2005, va rebre una altra renovació, i es va obrir per 4a vegada el 29 de novembre del 2005.

Entre 2019 i 2020 es va fer un desmuntatge complet dels elements de seguretat de la instal·lació, la substitució d’equips per envelliment tecnològic i reparacions i actualitzacions en la infraestructura de la instal·lació. El 2020 van finalitzar les obres de millora de les estacions del funicular, destacant l’adaptació total a persones amb mobilitat reduïda de l’estació Parc de Montjuïc i la instal·lació de portes d’andana a les dues estacions.

 

El funicular del Tibidabo és un funicular de Barcelona que uneix la Plaça del Doctor Andreu amb el Tibidabo. El seu trajecte té una longitud de 1152 metres i l'estació inferior està connectada amb el Tramvia Blau. Es tracta del primer transport d'aquestes característiques que va funcionar a Catalunya.

La necessitat de dotar d'un transport d'accés al nou parc projectat del Tibidabo i el fort pendent de la muntanya van fer del funicular l'opció escollida entre l'Avinguda Tibidabo i el nou parc, i que es complementaria amb el tramvia a la part inicial. Les obres s'iniciaren el 16 de juny del 1900, s'enllestiren en poc més d'un any, amb participació de Siemens AG, i fou inaugurat a les 15:00 del 29 d'octubre de 1901, amb un cost total de 697.000 pessetes. Els primers vehicles fabricats pels tallers Estrada de Sarrià foren de fusta amb 5 compartiments. Van ser substituïts el 1958 per 4 vehicles construïts per Macrosa d'un sol vagó que operaren fins al 15 de setembre de 2019.

 

El funicular de Vallvidrera és un funicular de Barcelona que uneix la part alta del barri de Sarrià amb Vallvidrera. L'estació inferior està connectada amb la línia Barcelona-Vallès dels Ferrocarrils de la Generalitat (estació de Peu de Funicular).

A finals del segle XIX sorgeix la necessitat d'un mitjà de transport que uneixi el nucli de Vallvidrera amb Barcelona. El 1892 es projecta un funicular de tracció de vapor. La FSB (companyia del Ferrocarril de Barcelona a Sarrià) es fa càrrec el 1905 de la construcció del funicular amb la col·laboració de la companyia suïssa Von Roll. S'inaugurà el 24 d'octubre de 1906.

Des del 17 de desembre de 1906 el funicular va quedar unit directament amb la resta de la ciutat per mitjà de la nova línia de tramvia que el Tren de Sarrià havia construït des de les Tres Torres fins al Peu del Funicular. A partir de 1918 el funicular va enllaçar amb Ferrocarrils de Catalunya, en inaugurar-se el primer tram de la prolongació suburbana, des de Sarrià fins a Les Planes. El 1979 FGC n'assumeix la propietat i impulsà el 1981 una renovació dels vehicles. El 1998 es féu una renovació completa de la línia, que consistí a canviar tota la plataforma de via, les estacions i els vehicles. Aquesta actuació ha permès que el funicular funcioni de manera totalment automàtica, amb portes d'andana a les estacions per protegir les vies.

La línia consta de tres estacions: Vallvidrera-Inferior, amb connexió amb l'estació de Peu de Funicular; Carretera de les Aïgues, parada intermèdia facultativa; i, finalment, Vallvidrera-Superior, que dona servei a l'antic poble de Vallvidrera. Va ser inaugurat el 1906 per comunicar la línia Sarrià-Barcelona amb el poble de Vallvidrera (llavors tots tres encara no formaven part del mateix continu urbà). L'any 1979 va passar a formar part dels FGC, que en són l'explotador actual. El 1998 es va realitzar una remodelació integral de la línia.

28 d'octubre 1636 fundació de la Universitat de Harvard

 

La Universitat Harvard és una de les institucions educatives més prestigioses del món i la més antiga dels Estats Units d'Amèrica. Fundada el 28 d’octubre de 1636 com a New College a Cambridge, va ser rebatejada el 13 de març de 1639 en honor de John Harvard, un dels seus principals mecenes.

Harvard és una universitat privada, és una de les més selectives. Harvard és considerada generalment una de les universitats més prestigioses dels Estats Units i del món. Té el fons més gran dintre de l'àmbit universitari, al voltant de 25.620 milions de dòlars (2009). Compta amb 2.497 professors, 7.181 estudiants de llicenciatura i 14.044 de postgrau. Harvard té nou facultats. La rivalitat entre Harvard i Yale és la més antiga i intensa de la "Ivy League". La rivalitat involucra l'aspecte acadèmic i esportiu, des de l'equip de rem fins al futbol nord-americà, esport inventat per un entrenador de Yale, i els seus equips femenins.

Algunes persones il·lustres són exalumnes de Harvard: Barack Obama, Benazir Bhutto, David Rockefeller, John Fitzgerald Kennedy... 

També hi ha gent de casa nostra que ha estudiat a Harvard com el professor Xavier Sala i Martín o que ho està fent com la Paula Leyes Carreño.

Xavier Sala i Martín és un economista català, professor a la Universitat de Colúmbia conegut també pels seus articles i aparicions en diversos mitjans de comunicació. Ha adoptat la nacionalitat nord-americana  amb el nom de Xavier Sala-i-Martin. Es va llicenciar en Ciències Econòmiques per la Universitat Autònoma de Barcelona l'any 1985 i va anar amb una beca de "la Caixa" a fer el doctorat a la Universitat Harvard, on l'any 1990 va presentar la tesi On States and Growth. Des de 1996, ostenta la càtedra de desenvolupament econòmic Jerome and Matthew Grossman a la facultat d'economia de la Universitat de Colúmbia i professor visitant de la Universitat Pompeu Fabra. També és Fellow del National Bureau of Economic Research i del Centre for Economic Policy Research i ha estat consultor del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional. És l'assessor econòmic principal ("Chief Economic Advisor") del Fòrum econòmic mundial de Davos. És un gran economista i divulgador de l'ecomia. Es conegut també per les seves americanes de colors vius i llampants.

Mai ha suspès un examen en els seus 18 anys de vida. Ha passat de les Teresianes de Ganduixer de Barcelona a la Universitat de Harvard. Pero això no és el més important. La van admetre en les 14 millors Universitats d’Estats Units. Parla català, castellà, anglès, francès i alemany. No ha estat un camí de roses. Esforç i moltes hores d’estudi li donen un deu de nota mitja a la ESO i al Batxillerat i una nota de selectivitat  13,78 sobre 14, la tercera millor nota de Catalunya el curs 2019-20. Paula Leyes Carreño està cursant Matemàtiques amb Informàtica amb molt bons resultats. En sentirem a parlar...

Suggeriments: Si us agrada l'economia, o només per cultura general us proposo una sèrie de programes que va fer el Professor Sala Martín amb TV3 i que van ser premiats al Zapping. Si preferiu llegir també té el llibre "Economia en colors". També el podeu coneixer millor através del seu capítol de "El convidat".

27 d'octubre 1987 Neix Kilian Jornet

 

Kílian Jornet i Burgada va neixer a Sabadell el 27 d'octubre de 1987. A l’estiu fa muntanya i a l’hivern esquia. És un esquiador de muntanya i corredor de muntanya. Esportista especialment prolífic, ha estat campió del món d'esquí de muntanya el 2010 i el 2011, i campió del món de curses de muntanya del 2007 al 2010 i també del 2012 al 2014. És especialment conegut per haver guanyat en tres ocasions (2008, 2009 i 2011) l'Ultra-Trail du Mont Blanc i la Pierra Menta (2008, 2010 i 2011). Jornet també s'ha proclamat vencedor en sis ocasions de la Sierre Zinal (2009, 2010, 2014, 2015, 2017 i 2018), ha guanyat el Grand Raid de l'illa de la Reunió —la Diagonale des Fous— dos cops (2010 i 2012), ha guanyat en 8 ocasions la marató Zegama-Aizkorri, i ha entrat en primera posició a totes les edicions del Giir di Mont entre 2008 i 2011, cursa que també va vèncer el 2014. A més, també ha batut nombrosos rècords de temps i distàncies, com el del Tahoe Rim Trail, el de la Hardrock 100 (una cursa que ha guanyat quatre cops consecutius, batent els rècords de temps en tots dos sentits), el del GR 20 (2009), el de l'ascens i el descens del Kilimanjaro o el de diversos cims emblemàtics del planeta gràcies al projecte Summits of my Life. És àmpliament reconegut com un dels millors atletes de tots els temps en la seva disciplina, i l'any 2014 la revista National Geographic el distingí com l'aventurer de l'any. És una bèstia de muntanya. Ara, ja casat i amb una filla, continua amb la muntanya com a eix de la seva vida.

Suggeriments: Podeu veure diferents documentals per poder-lo coneixer a ell i les seves passions. Des de “El Convidat” (2012), fins a “Summits of my life”. El 2013 seria l'any que provarà batre el rècord de velocitat d'ascens de l'Elbrús (5642 m), el Cerví (4478 m) i el Mont Blanc (4808 m). L'any següent ho temptaria als cims de l'Aconcagua (6962 m) i el Mont McKinley (6194 m). I, finalment, l'any 2015 miraria de batre el rècord de velocitat d'ascensió al cim de l'Everest (8844 m) - sense guies, ni portadors, ni cordes fixes, ni oxigen suplementari - que en el moment de proposar-se el projecte era de 22 hores i 29 minuts.

A la fotografia el veiem amb la seva parella, també epsortista de muntanya, i la seva filla. Tindran tots tres el mateix amor per la muntanya?

26 d'octubre 1923 Neix Joan Oró

 

Joan Oró, neix a Lleida tal dia com avui de 1923. Fill d'una família de flequers de Lleida, des de petit es va mostrar interessat pel paper de la humanitat a l'univers. Oró es llicencià en Ciències Químiques a la Universitat de Barcelona el 1947. L'any 1952 emigrà als Estats Units i el 1956 es doctorà en bioquímica al Baylor College of Medicine de Houston. L'any 1955 ingressà a la Universitat de Houston, i el 1963 en va ser nomenat catedràtic. La seva tesi doctoral estudiava el metabolisme de l'àcid fòrmic en els teixits animals. També va fer importants estudis sobre els compostos orgànics existents en sediments terrestres, meteorits i mostres de la Lluna.

A partir del 1963 va col·laborar en diversos projectes d'investigació espacial de la NASA, com el projecte Apol·lo per a l'anàlisi de les roques i altres mostres de material de la Lluna, i el programa Viking per al desenvolupament d'un instrument per a l'anàlisi molecular de l'atmosfera i la matèria de la superfície del planeta Mart. Aplicant els seus coneixements de química i bioquímica, va poder explicar els resultats d'anàlisi de mostres marcianes que s'havien interpretat prèviament com a resultat de l'acció d'éssers vius. Va participar també com a membre de la Junta Espacial de l'Acadèmia Nacional de Ciències, que assessora el Govern dels EUA sobre els projectes d'exploració espacials. Aquests projectes inclouen entre d'altres, l'estació internacional en òrbita terrestre, i el viatge tripulat al planeta Mart.

Va tornar a Catalunya l'any 1980 per col·laborar en els nous plans de desenvolupament energètic i l'estudi de fonts alternatives d'energia. Va ser diputat de CiU per Lleida al Parlament de Catalunya (1980-1981) i assessor en temes científics del president de la Generalitat. Les condicions que el país li oferia no li permetien fer una recerca de qualitat i va tornar a Houston, fins a la jubilació, el 1994.

Entre altres reconeixements, Joan Oró va ser investit doctor Honoris Causa per les universitats de Granada (1972), Houston (1998) i Lleida (1999); guardonat amb la Medalla Narcís Monturiol al mèrit tecnològic i científic (Barcelona, 1982), la Cruz de la Orden Civil de Alfonso X el Sabio (Madrid, 1983), la Creu de Sant Jordi (1991), la Medalla d’Or de la Fundació Catalana per a la Investigació (1996), la Medalla del President Francesc Macià (2000) i la Medalla d’Or de la Generalitat (2004).

Diuen que quan era petit i ajudava al seu pare al forn, entre fornada i fornada tenia una estona i sortia a observar el cel. A partir d’aquí aquella mentalitat científica i curiosa va seguir evolucionant i avançant. I va arribar molt i molt lluny de la seva Lleida natal.

25 d'octubre 1981 gesta dels Xiquets de Valls 1998 gesta dels Minyons de Terrassa

 

Avui parlarem de castells. Les colles castelleres són les agrupacions en què es reuneixen els castellers. Totes les colles parteixen d'un nivell mínim, que són els castells de sis pisos, i a mesura que van millorant la seva tècnica i creixent en nombre de participants, poden arribar a fer castells de nou i deu pisos (l'alçada màxima que s'ha vist fins ara). La Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya agrupa unes 70 colles. La totalitat de les colles del món casteller estan representades en el Museu Casteller de Catalunya a la Plaça del Blat de Valls.

Els castells són les torres humanes que es construeixen des de fa més de dos-cents anys (se'n troben referències ja al segle XVIII al Camp de Tarragona i al Penedès, com a resultat de l'expansió de la Muixeranga valenciana. A partir dels anys 80 del segle XX els castells es van anar estenent progressivament per tot Catalunya, Catalunya del Nord i les Illes Balears convertint-se en un símbol molt potent de la identitat catalana.

El quasi centenar de colles existents actualment estan formades per diverses persones amb l'objectiu d'aixecar castells de diversa complexitat. Les construccions més habituals tenen les estructures bàsiques d'1 (pilar), dos (torre), tres, quatre i cinc, tot i que ja s'han fet construccions de fins a 10 castellers a cada pis. Pel que fa a l'alçada, un nombre molt petit de colles han arribat a fer castells de deu pisos (d'acord amb la manera de comptar els pisos provinent dels orígens quan els dos membres que culminen el castell es posaven totalment drets). A banda de la preparació física i tècnica o l'enorme suport social del fenomen casteller, l'element que es considera més determinant d'aquesta espectacular evolució ha estat la incorporació de les dones en una manifestació popular i festiva reservada, fins fa tres dècades, exclusivament als homes. Des del 16 de novembre de 2010 els castells són Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.

Les colles castelleres de Catalunya compten amb una coordinadora que regula i gestiona la seva activitat: coordinadora de colles castelleres de Catalunya. Aquesta coordinadora acull i inclou les colles castelleres que fan castells a partir de sis pisos.

Són bastant nombrosos, arreu de Catalunya, els monuments dedicats als castellers o al món casteller. La gran majoria d'aquests són de caràcter figuratiu, com els Monument als Xiquets de Valls, de Josep Busquets (1969), el Monument als castellers de Vilafranca del Penedès, de Josep Cañas (1963), o el més recent Monument als castellers de Tarragona, obra de Francesc Anglès (1999). A Barcelona, l'Homenatge als castellers d'Antoni Llena (2012), que es troba al costat de la plaça Sant Jaume, també juga amb la verticalitat i la idea d'esforç col·lectiu pròpia dels castells però l'expressa de forma simbòlica.

I perquè parlem avui de castells? Perquè avui coincideixen dues efemèrides castelleres. Tal dia com avui de l’any 1981 la Colla Vella dels Xiquets de Valls van descarregar per primera vegada al segle XX el 4 de 9 amb folre durant la Diada de Santa Úrsula. I més tard,  l’any 1998 a Girona, els Minyons de Terrassa van aconseguir el primer 4 de 9 sense folre del segle XX, 117 anys després que s'assolís per primera i única vegada de la història.

A la imatge hi veiem el logo del Museu Món Casteller. Un museu de gama alta.

24 d'octubre Dia Internacional de les Biblioteques

 

El 24 d’octubre es celebra el Dia Internacional de les Biblioteques. Des de l’any 1997 es commemora aquesta data en record de la destrucció de la biblioteca de Sarajevo durant el conflicte dels Balcans.

L’objectiu de la jornada és recordar la necessitat d’impulsar les biblioteques com a resguard de la cultura dels pobles, dels seus escrits i creences, de fer visible el seu paper a la societat actual com a lloc de trobada amb la cultura i el coneixement i com a instrument de millora de la societat.

El 1992, la Biblioteca Nacional de Sarajevo va quedar totalment en ruïnes a causa del conflicte bèl·lic dels Balcans. Però, per què atacar una biblioteca? Més enllà que al llarg de la història, molts tirans com Hitler, veiessin en els llibres una font de franca oposició i els manessin a cremar en grans fogueres, la realitat és que el que va detonar la destrucció de la Biblioteca de Sarajevo, va ser la seva arquitectura que incorporava elements de tradició àrab i oriental, recordant a tots els que passaven per davant d'ella que ja no formaven part de l'Imperi Otomà (Turc). Per als nacionalistes radicals que volien tornar a fundar l'imperi persa, aquella edificació i moltes altres d'estil oriental, resultaven ser un insult a les seves creences, per aquesta raó van decidir destruir-los completament. A pesar que, irònicament, molts d'aquests homes eren fidels visitants de la biblioteca, és més, l'home que va donar l'ordre per a la seva destrucció era professor de literatura de la Universitat de Sarajevo i estimava els poemes de Shakespeare.

El memoricidi és la paraula que s'utilitza per a descriure la destrucció del patrimoni cultural d'un poble. El metge i historiador croat Mirko D. Grmek, va utilitzar per primera vegada aquest terme en un discurs que va fer davant les Nacions Unides, donant origen no sols a la paraula sinó al propòsit d'aquest organisme d'evitar, costi el que costi, que aquest tipus de crims de guerra continuessin tenint lloc en el món.

Un dels majors exponents de la terrible repercussió que pot tenir el memoricidi en la història humana s'explica en la pel·lícula “Operació Monument”, on un grup d'historiadors i restauradors d’obres d’art, conformen un grup de salvament militar per a protegir les obres d'arts d'Europa durant el conflicte de la Segona Guerra Mundial.

Com podem celebrar el Dia Internacional de les Biblioteques? La resposta és senzillíssima, simplement visita una biblioteca aquest dia, que segur que tindran diverses activitats pensades per a celebrar el seu dia. Una altra manera és compartint una ressenya cap sobre dels teus llibres favorites i inspirant a uns altres al fet que hauran la seva ment per a visitar nous món en paper.

Avui les nostres biblioteques són modernes i hi podem trobar llibres i altres elements com diaris i revistes, DVD, CDs... Hi ha la possibilitat de consultar el catàleg Aladí  on line, on hi figuren tots els elements que són a la nostra disposició perquè si no estan a la nostra biblioteca ens ho poden portar.

La imatge d’avui és la que va quedar gravada en molta gent aquell 1992: el músic Vedran Smailovi, tocant el seu violoncel entre les runes de l’edifici, que també havia estat la Casa de Govern en el segle XIX.

23 d'octubre 1942 Neix Michael Crichton

 

No havia sentit mai el seu nom, tot i que coneixia algunes obres seves,  i em sembla una persona molt curiosa i creativa que es va moure en àmbits molt diferents i tot ho va fer a satisfacció del públic. No pot passar desapercebut!

Michael Crichton va néixer el 23 d'octubre del 1942 a Chicago. Va ser antropòleg, metge, escriptor, guionista i productor de cinema nord-americà. Es va especialitzar en els gèneres de ciència-ficció, ficció mèdica i suspens, extrapolant les recerques científiques més recents amb arguments creïbles.

Les seves novel·les van tipificar el gènere anomenat tecno-thriller, que explora els fracassos que pot causar la interacció humana amb la tecnologia, sovint específicament les catàstrofes relacionades amb la biotecnologia. Igualment, la majoria de les seves obres es basen en nocions mèdiques i científiques ben documentades, reflectint la seva formació en aquestes matèries. Autor d’obres tan populars com “Parque Jurásico”, “El mundo perdido”, “La amenaza de Andrómeda“, “Congo”, “Esfera” o “Acoso”. Molts d’aquests llibres han estat portats al cinema amb guió del propi autor.

Va vendre més de 150 milions de llibres, traduïts en més de trenta idiomes, dotze dels quals se n'han fet pel·lícules. També va crear sèries de televisió. Ha estat l'única persona en tenir, alhora, un llibre número u en vendes, una pel·lícula número u en recaptació i una sèrie de televisió número u en audiència, va ser l’any 1994. El llibre va ser “Acoso”, la pel·lícula número u va ser “Jurasic Park” i la sèrie de televisió número u, “Urgències”.

La imatge és de Michael en un acte acadèmic a la Universitat de Harvard.

22 d'octubre 1883 S'Inaugura el Metropolitan Opera House

 

L'Òpera Metropolitana de Nova York (Metropolitan Opera House, també conegut simplement com el Metropolitan o el Met) és una companyia i un teatre d'òpera situat en el Lincoln Center de Nova York.

És un dels més importants de l'òpera mundial, amb un elenc d'estrelles nord-americanes i internacionals.

El Met és la major institució de música clàssica dels Estats Units, i anualment ofereix unes 220 representacions d'òpera. La seva seu es considera un dels principals teatres d'òpera del món, i un dels majors. Cada temporada del Met s'estén des de setembre fins a maig, i presenta al voltant de 27 òperes en un programa de repertori rotatiu, amb set representacions setmanals de quatre títols diferents. De dilluns a dissabte les representacions s'ofereixen a la nit, amb una funció extra els dissabtes, generalment a les dues de la tarda.

La Metropolitan Opera va ser fundada a l'abril de 1880. La seva primera seu va estar en el 1411 de Broadway, entre els carrers West 39th i West 40th, en el Garment District de Manhattan. L'edifici, al qual es recorda actualment com "the old Met" (el vell Met) va ser dissenyat per l'arquitecte J. Cleaveland Cady, i va obrir les seves portes el 22 d'octubre de 1883, amb una representació de “Faust”. Va ser destruït per un incendi el 27 d'agost de 1892. La temporada es va suspendre mentre es reconstruïa l'edifici.

El 1903 l'interior del teatre es va renovar completament, inclosos els elements característics que va mantenir fins al seu tancament, com l'auditori daurat, el candeler, el prosceni corbat i el teló de domàs daurat. Aquest tros de la història em recorda al Gran Teatre del Liceu. El 1940 es va crear la Metropolitan Opera Association, a la qual es va traspassar la propietat del teatre des de les famílies que ostentaven la propietat de les llotges. Es van suprimir les llotges del segon pis i es van substituir per files de butaques, mantenint-se només les llotges del primer pis. Des de llavors, l'aforament del teatre va ser de 3.625 butaques i 224 places dempeus.

El teatre es distingia pel seu excel·lent acústica i el seu elegant interior, mentre que les instal·lacions escèniques eren clarament insuficients per a una companyia d'òpera de la categoria del Met. Era normal veure els decorats i escenaris del Met al carrer 39, on havien d'emmagatzemar-se entre representacions. Durant diversos anys, es van posar en marxa diversos projectes per a la construcció d'una nova seu per a la companyia, en diferents localitzacions a Nova York. Finalment, amb el desenvolupament del Lincoln Center en el Upper West Side es va trobar l'oportunitat per a la construcció d'un teatre d'òpera modern.

El Old Met va tancar el 16 d'abril de 1966 amb una emotiva gala de comiat, en la qual van participar tots els artistes de la companyia. La soprano Zinka Milanov, per tant de temps unida a la companyia, va fer la seva última aparició en el Met aquella nit. Malgrat una campanya per a preservar l'edifici i conservar-lo com a monument, el old Met va ser demolit en 1967, i reemplaçat per un modern edifici d'oficines.

L'actual teatre de l'Òpera Metropolitana va ser dissenyat per l'arquitecte Wallace K. Harrison i és l'auditori més gran del seu tipus en el món, amb un aforament de prop de 3.975 localitats (3.800 seients més 175 places dempeus). L'escenari presenta una embocadura quadrada de 16 metres d'ample per 16 d'alt, amb una profunditat de 24 metres i una torre escènica de 33,5 metres d'altura sobre el sòl de l'escenari. El teatre té la tecnologia necessària per a substituir diàriament l'escenari de l'òpera que es representa, utilitzant un complex sistema d'escenaris, tramoies i cicloramas. Aquesta qualitat permet que en el Metropolitan hi hagi funcions gairebé tots els dies de l'any.

Va ser inaugurat el 16 de setembre de 1966, amb l'estrena de l'òpera “Antonio i Cleopatra” de Samuel Barber protagonitzat per Leontyne Price i Jess Thomas en producció de Franco Zeffirelli.

En el rebedor s'exhibeixen dos immensos murals creats especialment per a l'espai per Marc Chagall: "The Triumph of the Music" i "The Sources of the Music". També hi ha escultures de Aristide Maillol i Wilhelm Lehmbruck, i els llums del vestíbul i de l'auditori van ser construïdes per la signatura J. & L. Lobmeyr de Viena.

El Met ofereix un servei de transmissió radiofònica en directe. La primera transmissió es va realitzar el 25 de desembre de 1931, amb una producció de l'òpera Hansel i Gretel de Engelbert Humperdinck.

Ha incorporat el servei de subtítols a sis idiomes enfront de cada seient.

També es fa servir com a sala de concerts en ocasions especials, Vladimir Horowitz, Daniel Barenboim i James Levine són alguns dels artistes que ho han utilitzat com a sala de concert.

21 d'octubre 1833 Neix Alfred Nobel 1846 Neix Edmondo de Amicis

 

Alfred Bernhard Nobel va néixer a Estocolm el 21 d'octubre de 1833. Va ser químic i enginyer suec. Va inventar i patentar  la dinamita.  Gràcies a la fabricació industrial de dinamita i altres explosius, i a l'explotació de pous de petroli a Bakú, en la posada en marxa dels quals prengué part activament conjuntament amb els seus germans, amassà una gran fortuna.

El 27 de novembre de 1895 al Club Suec-Noruec de París, Nobel redactà el seu testament, en el qual explicitava la voluntat que l'estat suec establís el Premi Nobel després de la seva mort i que seria concedit sense distinció de nacionalitat a persones que hagin demostrat al llarg de la seva vida excel·lència en algun dels camps premiats. Es van crear els Premis Nobel de Física, Química, Pau, Fisiologia o Medicina i Literatura. Se sentia culpable per la seva responsabilitat com a empresari enriquit a través d'una indústria productora de dinamita el principal mercat de la qual era la mineria, però també la guerra. Aquesta pot haver estat la motivació principal del seu famós testament, potser lligat al costum de l'època de realitzar accions per fer transcendir el seu nom en morir.

Des de la primera entrega d’aquests premis el 1901 només vuit persones amb nacionalitat espanyola han rebut aquest guardó: sis de literatura i dos de medicina. Aquests són els Premis Nobel espanyols. Els de Literatura són: José Echegaray (1904), Jacinto Benavente (1922), Juan Ramón Jiménez (1956), Vicente Aleixandre (1977), Camilo José Cela (1989), Mario Vargas Llosa (2010). Aquest últim és nascut al Perú però té també nacionalitat espanyola. Els dos de Medicina són Santiago Ramón y Cajal (1906) per la morfologia i processos connectius de les neurones o cèl·lules nervioses; i Severo Ochoa (1959) per l’estudi del metabolisme energètic amb especial atenció a les molècules fosforitzades.

Tal dia com avui del 1846 va neixer Edmondo de Amicis, escriptor italià. La seva obra més coneguda és “Corazón” (Cuore) en la que es troba inclosa la història “De los Apeninos a los Andes”, la història de Marco que es va fer molt popular i coneguda de forma independient al llibre. Tinc un record d’infantesa relacionat amb aquest llibre. Quan feiem Cinquè de Primària teniem classe de costura i mentre fèiem les labors la mestra, la Srta. Amparo, ens llegia llibres. Un d’ells va ser aquest Corazón de Edmundo de Amicis  (ens el llegíen en castellà perquè tot l’ensenyament en aquell moment era en castellà) i recordo que hi havia dies que algunes havíem de parar de cosir perquè ens emocionava el text. Recordo les descripcions dels paisatges i de les persones que aconseguien que poguéssim imaginar-ho i fer-ho nostre. Quants anys, quants records... Quan un llibre està ben escrit i ben llegit...

20 d'octubre Santa Irene i Santa Laura 1973 Inauguració de l'Òpera de Sidney

 

Avui felicitarem a les noies que es diuen Irene o Laura perquè celebren el seu sant. Per fer-ho molts fem servir la paraula Felicitats però no és correcte. Hauríem de dir “per molts anys“ encara que no es refereixi a l’aniversari. Per molts anys ho pugueu celebrar. La meva àvia Maria sempre deia “que puguem fer aquestes obres, amb els mateixos manobres”.

L'Òpera de Sydney és un edifici situat al port de Sydney, Austràlia. Va ser dissenyat pel danès Jorn Utzon convertint-se en una icona de la ciutat, i en un dels edificis més representatius de l'arquitectura del segle XX. L'any 2007 fou reconegut i inclòs en la llista de bens del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO. Va participar en el concurs de les Set noves meravelles del món. L’edifici va ser inaugurat el 20 d'octubre de l'any 1973 per la reina Isabel II. Tenia un pressupost inicial de  7 milions de dólars el pressupost va créixer considerablement pels problemes de construcció amb un cost final de 102 milions de dólars.

S'hi feien gran quantitat de representacions teatrals i de dansa, a més de ser la seu de l'Òpera d'Austràlia, de la Companyia teatral de Sydney i de l'Orquestra simfònica de Sydney.  Actualment per la pandèmia de COVID està tancat, com molts altres equipaments culturals.

19 d'octubre Dia Mundial contra el Càncer de Mama

L'objectiu d'aquesta celebració és conscienciar la població de la importància del diagnòstic precoç del càncer de mama per guanyar la lluita contra aquesta malaltia, que esdevé el tumor més freqüent en dones arreu del món.

La detecció precoç permet detectar el càncer de mama en una etapa molt inicial, quan encara no produeix molèsties i la possibilitat de curació és més alta. Per això, el Departament de Salut, d'acord amb les recomanacions de diversos organismes internacionals, convida les dones d’entre 50 a 69 anys a fer-se una mamografia cada 2 anys.

La prevenció és un altre element bàsic per reduir l’impacte de la malaltia. Malgrat que no se'n coneixen les causes exactes, el Codi Europeu contra el càncer recull un seguit de recomanacions per disminuir el risc de tenir un càncer de mama: mantenir un pes saludable i evitar la obesitat -especialment després de la menopausa-, fer activitat física regularment, reduir el consum d'alcohol i practicar la lactància materna.

D’aquest càncer en tinc experiència personal. Després de sis anys, estic bé però segueixo prenent medicació i fent-me proves de control. És una malaltia que et canvia la vida. Continua sent una “paraulota” tot i que el tractament  és cada vegada més específic i per tant més efectiu. He tingut la gran sort  de poder seguir endavant quan companyes de camí han marxat prematurament. La relació amb altres dones que pateixen el mateix és essencial per sentir que connectem en la experiència encara que cadascú ho visqui a la seva manera. La sola paraula fa que tot trontolli i que hi hagi un canvi de prioritats. Quan se li poden posar cognoms i identificar la possibilitat de tractament ve la primera part del resituar-nos. A partir d’aquí, cada dia és un dia i jo vaig aconseguir fer meu un lema dels alcohòlics anònims que m’ha ajudat a avançar: Tinc força per superar-ho avui i només avui, per repetir-la de nou l’endemà. L’objectiu curt és possible, amb el llarg no et veus en cor.

Avui, amb sis anys d’història en aquest camí puc dir que el còmput global ha estat excel·lent i que m’ha aportat molt com a persona per com l’he pogut encarar. El còmput diari, no. Hi ha hagut dies molt difícils, difícils, normals i bons... alguns que m’he permès descansar i altres que he tornat a aixecar-me per continuar. És una malaltia que et canvia i canvia el teu entorn però, gràcies a Déu i a la investigació, ja no és sinònim de mort. 

18 d'octubre Sant LLuc Fira de Sant Lluc d'Olot

 

Avui es celebra Sant Lluc. Lluc l'Evangelista fou deixeble de Pau de Tars i autor de l'Evangeli segons Lluc i dels Fets dels Apòstols, escrits tots dos als voltants de l'any 70. Quan es mostren en les pintures religioses els quatre evangelistes ell es representa amb un bou, és el seu símbol. Hi ha tota una colla de dites populars que citen el Sant pel moment de l’any en el que estem i es refereixen a les feines del camp. Aquesta insisteix en que ara toca sembrar: "Per sant Lluc, sembra, pagès, moll o eixut".

Avui també parlarem de la Fira de Sant Lluc d'Olot. És entrada la tardor quan arriba la Fira de Sant Lluc a Olot, la fira amb més història de la ciutat. Data de l’any 1315 i el seu origen va ser la ramaderia, vinculada als moviments transhumants dels ramats. Malauradament, com a conseqüència de la pandèmia de la COVID-19, aquest any no es celebrarà la Fira a Olot a excepció de la Fira del dibuix que ha preparat una versió digital.

Un dels eixos de la Fira de Sant Lluc és la Fira del dibuix i enguany tindrà una versió digital: del 16 al 18 d’octubre (Sant Lluc), durant 48 hores, es podran adquirir dibuixos d’artistes tant consolidats com emergents de la Garrotxa a través de la plataforma de venda digital olotdibuixa.com que impulsa el Patronat de la Fira del Dibuix i l’Ajuntament d’Olot. La Fira, que té lloc el cap de setmana més proper a Sant Lluc que és el 18 d’octubre, patró dels pintors. El proper 2021 la Fira tindrà lloc els dies 16 i 17 d'octubre.

A dia d’avui és una fira de caràcter multisectorial i es celebra al centre d’Olot, amb diferents espais firals. Aquesta Fira acull la Fira ramadera, el Mercat d’artesania, el Mercat d’Andròmines, la Fira del Dibuix, la Fira del vehicle d’ocasió, el Mercat de roba…entre d'altres. A més s’hi compten més de 90 activitats complementàries a la fira com la Trobada de puntaries, el concert familiar del diumenge al matí o les activitats incloses dins la Fira del Dibuix. Un dels espais més tradicionals és la Fira ramadera que està exposada durant els dos dies. Aquest espai és una mostra d’animals com ovelles, vedells i cavalls provinents d’explotacions ramaderes de la comarca de la Garrotxa i comarques veïnes. Per tant, i amb més ganes que mai, ens veiem a la Fira de Sant Lluc 2021 que serà els dies 16 i 17 d'octubre.

17 d'octubre Dia Internacional per la Erradicació de la Pobresa

 

El Dia Internacional per a l'Erradicació de la Pobresa es celebra cada any el 17 d'octubre. Va ser reconegut per les Nacions Unides el 1992, però la primera celebració d'aquest dia va tenir lloc a París (França) el 1987, quan més de 100.000 persones es van reunir en la plaça del Trocadero per manifestar-se a favor dels drets humans i la llibertat en honor de les víctimes de la pobresa, la gana, la violència i la por. La convocatòria va ser organitzada per Joseph Wresinski, fundador del Moviment Internacional ATD Quart Món.

L'erradicació de la pobresa és un dels majors reptes globals a què s'enfronta actualment el món, en particular en Àfrica i en els països subdesenvolupats.

El nombre de persones que viuen en la pobresa és cada dia més elevat , i que les actuals crisi financera i d'inseguretat alimentària, així com la impredictibilitat dels preus de l'energia, poden comportar riscos considerables per a l'assoliment dels objectius de desenvolupament convinguts internacionalment, inclosos els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni.

Després del Primer Decenni de les Nacions Unides per a l'Erradicació de la Pobresa (1997-2006) i havent transcorregut la meitat del termini previst per aconseguir els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni en 2015, si bé en algunes regions hi ha hagut progressos en la reducció de la pobresa, aquests progressos no han estat uniformes i en alguns països segueix augmentant el nombre de persones que viuen en la pobresa, i les dones i els nens constitueixen la majoria dels grups més afectats, especialment als països menys avançats i en particular en l'Àfrica subsahariana.

L'objectiu del segon Decenni és donar suport, de manera eficient i coordinada, al seguiment de la consecució dels objectius de desenvolupament convinguts internacionalment relatius a l'erradicació de la pobresa, inclosos els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni. Es destaca la importància de reforçar les tendències positives en la reducció de la pobresa en alguns països i ampliar aquestes tendències en benefici de la població del món sencer. La proclamació reconeix la importància de mobilitzar els recursos financers per al desenvolupament a nivell nacional i internacional, i reconeix que el creixement econòmic sostingut, sustentat per una productivitat creixent i un entorn favorable, inclosa la inversió privada i la capacitat empresarial és fonamental per a l'augment dels nivells de vida.

La resolució 63/230 de data 19 de desembre de 2008 sobre el Segon Decenni de les Nacions Unides per a l'Erradicació de la Pobresa (2008-2017) considera que el tema del Segon Decenni haurà de ser «Plena ocupació i treball decent per a tots». La resolució demana una resposta de tot el sistema de les Nacions Unides més coherent i integrada.

 

Però aquesta crisi del COVID-19 ens ha portat a una emergència també a casa nostra. Moltes entitats ajuden a la gent a tirar endavant. Molta gent ha perdut la feina o encara no ha cobrat i pateixen una gran fragilitat econòmica.

A la Fundació Santa Clara de Manresa fan atenció a les persones més vulnerables. En el número 162 de la Carretera de Vic, es van atendre durant el curs 2015/2016, 2500 persones de mitjana amb una freqüència quinzenal. Les famílies venen derivades des dels Serveis socials de l’Ajuntament de Manresa i de la  Xarxa Sanitària. A causa de la presència de nadons i d’infants, es proveeix llet de continuació per lactants, potets, farinetes i bolquers.

Amb la COVID les cues són molt més llargues i han necessitat molt més material i molts més voluntaris. La seva presència a les xarxes socials per visibilitzar aquesta situació demanar ajut i responsabilitat als líders polítics és constant.

Durant l’acollida es tenen presents les dades de cada persona de qui les deriva i, si es considera oportú, s’amplia la informació per tal de donar una resposta personalitzada;  detectar, prevenir i donar resposta a diferents problemàtiques i poder fer una acollida amb caliu. La directora de la Fundació i del Projecte Invulnerables és Sor Maria Lucía Caram. La seva tasca no consisteix només en repartir menjar, que ja seria molt, sinó que queda alineada en l’erradicació de la pobresa.

Hi ha diferents equips de treball: la Plataforma dels aliments, la Residència Rosa Oriol, el Cosidor, els Pisos d’acollida, l’Espai de dutxes, el Projecte Ambúrnia (horts ecològics per 2n d’ESO).  A la web informen que hi ha un equip multidisciplinari de 220 voluntaris (empresaris, jubilats, treballadors i estudiants) treballen a plena activitat per fer front a la manca de recursos essencials en què es troben molts ciutadans. De ben segur que en aquest darrer temps han augmentat el nombre de voluntaris per atendre les necessitats creixents.

La Plataforma dels Aliments de Manresa podrà repartir peix fresc entre els seus usuaris. La Fundació Santa Clara i la Confraria de Pescadors de Barcelona han signat un conveni el dissabte 10 d'octubre. La nostra imatge d'avui és d'aquesta signatura.   

Realment aquest equip no para, tenen un objectiu clar i necessiten de la col·laboració de molts. T’hi apuntes? Aquí, o on tu vulguis, hi ha molta gent que ens necessita.

 

16 d'octubre Dia Mundial de l'Alimentació 1992 Neix Gemma Carulla

 

El Dia Mundial de l’Alimentació, celebrat anualment cada 16 d’octubre i declarat per l’Organització de les Nacions Unides per l’Alimentació i l’Agricultura, neix amb la voluntat de recordar i crear consciència sobre la gana al món, intentant així garantir la seguretat alimentària i les dietes nutritives per a tots.

Des de FAO, atribueixen la importància d’aquest dia a l’intent de garantir una sèrie de principis fonamentals: 1. L’alimentació és un dret humà bàsic 2.Invertir en sistemes alimentaris sostenibles i desenvolupament rural significa emprendre alguns dels principals desafiaments globals. 3. Aconseguir els 17 ODS no pot succeir sense acabar amb la gana i sense tenir una agricultura i uns sistemes alimentaris respectuosos amb el clima, sostenibles i resilients que proveeixin per a les persones i el planeta. 4. Acabar amb la fam és possible.

Els Bancs dels aliments fan una gran tasca. Un dels dos eixos bàsics de l’actuació del Banc dels Aliment és el de combatre el malbaratament alimentari. El Banc dels Aliments és pioner en aquesta tasca a Catalunya, ja que ho porta fent des de fa més de 30 anys. Per fer aquesta tasca, té establerts diversos Programes de recuperació d'aliments en els diferents canals de producció, distribució i centres de consum d’aliments. Es recupera i s’aprofiten els aliments, sempre que compleixin els requisits de seguretat alimentària establerts.

Actualment tenen en marxa diferents programes de recollida d’aliments:

- Programa de fruites i hortalisses de retirada de mercat (SERMA)

- Transformació de fruita en sucs: fruita líquida

- Recuperació i aprofitament d’aliments procedents de la indústria alimentària

- Recuperació de minves als supermercats

- Recollida de producte fresc a Mercabarna

- Recollida d’aliments cuinats però no servits de la restauració, de fires i esdeveniments

 

Sembla que va ser ahir però avui la meva filla gran, la Gemma fa vint-i-vuit anys. Aquella nina s'ha anat convertint en una dona valenta i compromesa que estima als seus (família, amics) i a la darrera incorporació a la família, el Kim. Des de molt petita deia que volia un gos però no ha estat possible fins aquesta tardor, i s'han trobat. Tota la família n'estem molt contents però ella... està radiant. En un moment complicat està fent tot el possible per sortir endavant amb la seva marca tot i fent que creixi el seu projecte. Per mi has estat un puntal que ha estat sempre present sobretot en els moments difícils que no han estat pocs... Avui i sempre, per molts i bons anys ! Et desitjo que siguis cada dia molt feliç, i quan la vida es faci més difícil trobis com portar-la amb aquest estil tan teu, i en quan puguis, amb un somriure!  

 

15 d'octubre Santa Teresa de Jesús 1940 Afusellament del MHP Lluís Companys

 

Avui dos persones que han passat a la història per la seva vida, i el segon també per la seva mort.

La primera és Teresa de Cepeda y Ahumada,  també coneguda com a Santa Teresa de Jesús o Santa Teresa d'Àvila, va ser una monja carmelita, reformadora de l'orde carmelita amb la fundació de les carmelites descalces i els carmelites descalços i autora d'obres de gran valor teològic, místic i literari. Fou elevada als altars el 12 de març del 1622 pel Papa Gregori XV i Pau VI la va proclamar Doctora de l'Església. Proclamava que Déu era en les coses més senzilles també entre les olles de la cuina. Té versos que m’han ajudat en diversos moments i vull compartir amb vosaltres:

“Nada te turbe, nada te espante todo se pasa,

Dios no se muda, la paciencia todo lo alcanza,

quien a Dios tiene nada le falta sólo Dios basta”.

 

El segon és Lluís Companys i Jover va ser un polític català d'ideologia catalanista i republicana. Primer president del Parlament de Catalunya (1932-1933), ministre del Govern Espanyol (segon semestre del 1933), president de la Generalitat de Catalunya republicana (1934 i 1936-1940) durant la Segona República Espanyola i president d'ERC (1933-1934).    

El president Macià, l’avi, va morir el dia de Nadal de 1933. El 31 de desembre, Companys va ser proposat per succeir el president Macià i l'1 de gener de 1934 va ser elegit en votació extraordinària del Parlament, per 56 vots a favor i 6 en blanc -un d'ells, el seu-,amb l'abstenció de la Lliga Regionalista. El 3 de gener de 1934, Companys formà el seu primer govern.

És l'únic president de govern elegit democràticament que va morir executat a l'estat espanyol.

El 23 de gener del 1939, quan les forces franquistes estaven a punt d'entrar a Barcelona, Companys va fugir amb altres membres del Govern cap al nord del país. Companys es va exiliar a Perpinyà i després es va traslladar a París per treballar en la representació de la Generalitat en l'exili (Consell Nacional de Catalunya). Va acabar a La Baule-les-Pins (Bretanya), on s'hi va quedar malgrat el perill que corria, per no perdre el contacte amb el seu fill Lluís “Lluïset” Companys i Micó (1911-1956), que tenia una greu malaltia mental.

El 13 d'agost de 1940 va ser detingut –juntament amb el seu nebot Francesc Ballester– a La Baule-les-Pins per la Gestapo, per ordre de les autoritats espanyoles amb col·laboració de membres de l'ambaixada espanyola a França. Segons l'historiador Josep Benet, Companys no va ser detingut per la Gestapo sinó per la policia militar alemanya, és a dir, la Wehrmacht. Li van fer un primer interrogatori a la presó de la Santé de París i el van custodiar fins a Madrid.

Sigui com vulgui, Companys fou portat primer a Madrid, on se li van obrir diligències per "ser el President de la Generalitat, ministre de la República i responsable dels fets realitzats a Catalunya". Després de diversos interrogatoris, el 3 d'octubre va ser traslladat al Castell de Montjuïc a Barcelona per fer-li un consell de guerra sumaríssim sense garanties processals i, com s'ha demostrat posteriorment, de forma il·legal. El consell de guerra va comptar amb el jutge instructor Ramón Puig de Ramón, el fiscal Enrique de Querol Duran, i l'advocat defensor militar Ramón de Colubí, un jove que, tot i no aconseguir la seva exculpació, va empatitzar amb Companys. L'any 2015 es va descobrir que l'avi de Companys (Ramon Maria de Jover i de Viala) era cosí germà de l'àvia de Colubí (Maria de l'Assumpció de Viala i Masalles). Una relació familiar que probablement ni ells mateixos coneixien.

El 14 d'octubre de 1940 va ser condemnat a mort en un judici militar sense garanties processals i l'endemà, 15 d'octubre,  tal dia com avui de 1940 afusellen Lluís Companys, President de la Generalitat de Catalunya, a dos quarts de set de la matinada, al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc. Tenia 58 anys. L'últim que va cridar va ser "Per Catalunya!".

Des de l'entrada de les tropes feixistes a Barcelona, el 26 de gener de 1939 fins al dia del seu afusellament, la repressió franquista a Catalunya havia executat 2.760 persones, en judicis sumaríssims sense cap mena de garanties processals, amb execucions directes o per falses acusacions. Posteriorment, Alemanya i França van demanar perdó per haver col·laborat en la detenció i deportació de Lluís Companys, mentre que la justícia espanyola es nega a declarar nul el seu judici. El juny de 2013 Esquerra Republicana de Catalunya es va querellar a l'Argentina contra l'Estat espanyol per demanar l'anul·lació del judici

Cada 15 d'octubre a trenc d'alba són habituals els homenatges florals a molts pobles de Catalunya amb la frase mítica del president "Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer".

 

14 d'octubre Dia Mundial de la Donació d’Òrgans, Teixits i Trasplantaments

 

Per a molts pacients crònics o terminals, els trasplantaments són la única alternativa de vida, per tal raó, el propòsit de la celebració d’aquest dia és fomentar una cultura de donació d’òrgans i d’aquesta manera, donar als pacients en espera una oportunitat per seguir vivint.

La xarxa de donació i trasplantaments treballa en la consolidació d’una cultura ciutadana en pro de la donació d’òrgans i teixits, buscant amb això sensibilitzar la comunitat perquè li donin aquest regal de vida a les persones que estan en llista a l’espera d’un òrgan.

L’objectiu d’aquesta celebració es, per tant, el reconeixement als professionals que coordinen tot el procés de trasplantament així com a les persones donants. El trasplantament consisteix en la substitució d'un òrgan (o teixit) deteriorat per un altre que funciona correctament. És un tractament que en alguns casos serveix per millorar la qualitat de vida de les persones però, en molts altres, constitueix la única esperança de vida. Com que no hi ha trasplantament sense donació, us deixem una llista de les 12 coses que, des de l’Organització Catalana de Trasplantament (OCATT), considerem que tots hauríem de saber sobre la donació d'òrgans.

A continuació teniu l’article “12 coses sobre la donació d'òrgans que hauríem de saber” redactat per: Jorge Twose, comunicació i promoció de la donació de l’OCATT, i Maria Bodí, Cap de Servei de la Unitat de Cures Intensives i Coordinadora Hospitalària de Trasplantaments de l’Hospital Joan XXIII de Tarragona (16/10/2017) M’ha semblat molt interessant.

 

1. La donació és un acte altruista i solidari sense cap contraprestació

La donació d'òrgans i teixits és un acte voluntari, altruista, solidari, generós, confidencial, gratuït i sense ànim de lucre, de manera que no és possible obtenir compensació econòmica ni de cap tipus per la donació de cap part del cos humà.

 

2. Pots disposar d'un carnet de donant, encara que no sigui necessari

La llei espanyola (Llei 30/1979 i RD 1723/2012) de donació és de consentiment presumpte, és a dir, tots som donants si en vida no hem expressat el contrari. Si es vol evidenciar la voluntat de ser donant  existeixen diferents opcions: (1) el carnet de donant, (2) indicar-ho a "La Meva Salut" o (3) deixar constància al document de voluntats anticipades. Independentment del grau de validesa legal d’aquestes opcions, normalment serà la família del possible donant qui finalment donarà el consentiment la donació. Per aquest motiu, a més d'evidenciar la teva decisió, és important comunicar la teva voluntat de ser donant als teus éssers estimats, de manera que ells tinguin coneixement de la teva decisió per si, arribat el cas, haguessin de comunicar-ho al personal de l'hospital.

 

3. Hi ha dos tipus de donants: el donant viu i el donant cadàver

El donant cadàver és aquell on la donació es produeix després de la mort cerebral o la mort en asistòlia (aturada cardíaca), causades principalment per un ictus, un traumatisme o una anòxia cerebral i succeïdes generalment en un entorn hospitalari. D'altra banda, els donants vius són generalment familiars o persones molt properes al receptor que decideixen cedir-li, de forma desinteressada, un òrgan (un ronyó) o una part d'ell (un lòbul del fetge).

 

4. El diagnòstic de mort encefàlica no admet possibilitat d'error

Una de les raons per negar-se a la donació està relacionada amb la falsa creença que hi ha la possibilitat d'extreure els òrgans abans de la confirmació del diagnòstic de la mort. La desinformació i la confusió sobre el concepte de mort encefàlica reforcen aquesta falsa creença, però la mort encefàlica, a l’igual que la mort per aturada cardíaca, és una situació irreversible, definida clínica i legalment. El diagnòstic de mort encefàlica l’han de realitzar, d'acord amb el que estableix la Llei, tres metges diferents, cap d’ells de l'equip de coordinació hospitalària de trasplantaments. El diagnòstic de mort en asistòlia  també es realitza d'acord amb el que estableix la Llei, constatant de forma inequívoca l’absència de circulació i respiració espontània.

 

5. La prioritat és sempre salvar la vida de la persona, tot i haver dit que volia ser donant

Desprès d'haver fet tots els esforços possibles per salvar la vida de la persona i la situació avança cap a un estat irreversible amb mort imminent, l'equip mèdic que ha tractat el pacient avisa al coordinador hospitalari de trasplantaments, el professional que valorarà la possibilitat real de donació i la voluntat de donació, a través de l'entrevista amb la família del possible donant, i que gestiona i organitza tot el procés de donació.

 

6. Tothom pot ser donant

Ni l'edat, ni el sexe, ni la condició social o l’estat de salut descarten a priori una potencial donació d'òrgans. Encara que hi ha determinades situacions o patologies que contraindiquen la donació, cada cas s'estudia i es valora de manera individualitzada. Així, serà l'equip mèdic que ha portat al pacient i el coordinador de trasplantaments de l'hospital els que determinaran la validesa  i viabilitat dels òrgans del possible donant, de forma prèvia a l'entrevista familiar.

 

7. Cap de les grans religions s'oposa a la donació d'òrgans

La gran majoria de les religions, com demostren diferents autors, a través de l'estudi de les escriptures o les declaracions i escrits dels seus responsables, es mostren a favor i són partidàries de la donació i el trasplantament d'òrgans. El cristianisme, l'islam, el judaisme, el budisme o l'hinduisme es mostren a favor de la donació d'òrgans. Només algunes religions minoritàries s’han mostrat en contra o no s’han posicionat clarament a favor de la donació d’òrgans.

 

8. Un donant pot salvar la vida de fins a 8 persones

Els òrgans que es poden donar són els ronyons, el fetge, el cor, els pulmons, el pàncrees i l'intestí. Aquests 8 òrgans, en casos de donants ideals, permeten realitzar 8 trasplantaments i salvar la vida a la majoria d’aquests receptors. A més dels òrgans, els teixits (conjunt de cèl·lules amb funcions similars) també es poden donar i trasplantar. La còrnia, la pell, els ossos, tendons i músculs, les vàlvules cardíaques i les artèries o venes, probablement no salven vides però les milloraran considerablement.

 

9. Després de la donació, el cos no queda desfigurat

L'extracció d'òrgans i teixits, que es fa en condicions estèrils i en una sala d'operacions apropiada, és una operació practicada per un equip mèdic i d'infermeria qualificat. El cos no queda desfigurat i sempre es tracta amb el màxim respecte.

 

10. L'assignació dels òrgans està basada en aspectes clínics i geogràfics

El trasplantament requereix rapidesa per garantir que els òrgans donats estiguin en les millors condicions, per això tindrà prioritat el pacient que es trobi en la mateixa zona geogràfica en la qual estigui el donant. Els aspectes clínics com la situació en llista, la gravetat o la compatibilitat donant-receptor determinaran la selecció del receptor. Hi ha una situació en llista, la Urgència 0, que significa prioritat nacional. Vol dir que la gravetat dels pacients que arriben a aquesta situació és tal, que la seva vida corre perill, i el primer òrgan compatible que aparegui en qualsevol part de l'Estat, independentment del lloc on es trobi, anirà per a aquest pacient.

 

11. Estem en el millor lloc del món si necessitem un trasplantament

L’any 2016, Catalunya va superar, per primer cop, la barrera dels 1000 trasplantaments d'òrgans anuals, el que representa una taxa de 135 trasplantaments per milió de població, xifra que no té cap país del món i potser només està a l'abast d'unes poques regions. Aquests bons resultats han estat possibles gràcies a 315 donants morts i 148 donants vius, a l'elevada efectivitat d'aprofitament dels òrgans, al model organitzatiu i l'intercanvi d'òrgans amb altres CCAA. Si ens referim al global d'Espanya, amb una taxa superior als 43 donants per milió de població, no hi ha país que ho superi. Els 2018 donants cadàver i 371 donants vius del 2016, han permès trasplantar més de 4800 persones, tot un èxit i una referència mundial.

 

12. No és compatible donar els teus òrgans i el cos a la ciència

Si t'estàs plantejant ser donant d'òrgans o donar el teu cos a la ciència, hauràs de triar entre una d'aquestes dues opcions, ja que no són compatibles. Per donar el cos a la ciència, t'has de dirigir a alguna de les facultats de medicina.

 

Desprès de llegir tota aquesta informació, tu què vols fer? Evidentment no hi ha cap pressa i tan de bo tinguem tots una vida llarga i plena, en les millors condicions possibles però és un tema que cal pensar...