28 de febrer Dia Mundial de les Malalties Rares o Minoritàries Dia d'Andalusia

 

Cada 28 de febrer, 29 quan és any de traspàs, es commemora el Dia Mundial de les Malalties Rares o Minoritàries. Amb aquest dia es busca crear consciència sobre les malalties rares i l'impacte que tenen en la vida de les persones.

El Dia Mundial de les Malalties Rares mostra una comunitat global i diversa de més de 300 milions de persones: homes, dones i nens, adolescents, adults joves, adults, persones majors. Cadascuna d'aquestes històries presenta a persones que viuen amb una malaltia estranya diferent, cadascuna de les quals enfronta desafiaments similars. A Espanya, 9 de cada 10 persones amb malalties rares o a la recerca de diagnòstic es va veure interrompuda la seva atenció social i sanitària amb motiu de la pandèmia del Covid-19. Ara es va restaurant la investigació però és clarament insuficient. Les dades assenyalen que a Europa, les malalties rares són aquelles la prevalença de les quals està per sota de 5 per cada 10.000 habitants. Hi ha  tres dades a tenir en compte:

a.- La meitat de les famílies amb malalties poc freqüents esperen més de 4 anys per a aconseguir un diagnòstic.

b.- Un 20% d'elles ha esperat més d'una dècada.

c.- Només el 5% de les més de 6.172 identificades a tot el món tenen tractament.

En l'actualitat, a Espanya s'estima que existeixen més de 3 milions de persones amb diferents malalties poc freqüents. Segons l'Organització Mundial de la Salut (OMS), hi ha més de 7.000 diferents malalties poc freqüents en el món, amb baixa prevalença en la població. La recerca és la seva esperança. Per a ells, la recerca és un dels pilars fonamentals, i la secunden amb registres multidisciplinaris, perquè cada especialitat pot aportar facetes i aspectes diferents de cada malaltia.

Avui també es celebra el Dia d’Andalusia i felicitem a tots els andalusos en la seva diada.

27 de febrer 1974 Debut de Josep Carreras a l'Òpera de Viena 1995 Primer recopilatori de Bruce Springsteen

 

Avui el nostre escrit és ben musical... 

Tal dia com avui de 1974 va debutar un joveníssim Josep Carreras a l'Òpera de Viena. És un tenor català amb ressó mundial. La seva càlida i bella veu, especialment en el registre mitjà, i la passió que posa en les interpretacions fan que sigui un gran intèrpret del repertori romàntic i verista italià.

El seu repertori inclou seixanta rols operístics i més de sis-centes cançons (lieder) i àries. Ha protagonitzat diverses filmacions operístiques per a televisió, cinema i vídeo. Té una extensa discografia que inclou més de 150 gravacions entre les quals destaquen 50 òperes completes, oratoris, recitals clàssics i de música popular. Ha rebut nombrosos discs d'or i de platí arreu del món.

Ha cantat als teatres i festivals més importants del món, incloent-hi el Teatre alla Scala de Milà, el New York Metropolitan Opera House, la San Francisco Opera, la Viena Staatsoper, la London's Royal Opera House, l'Òpera de Munic, la Chicago's Lyric Opera; i els festivals de Salzburg, Ais de Provença, Edimburg i Verona.

Josep Carreras ha col·laborat amb els més prestigiosos directors d'orquestra -tals com Herbert von Karajan (amb una relació artística i personal que va durar més de dotze anys i que inclou representacions a Salzburg, Berlín i Viena), Claudio Abbado, Riccardo Muti, Lorin Maazel, Riccardo Chailly, Colin Davis, Giuseppe Sinopoli, James Levine, Carlo Maria Giulini, Leonard Bernstein i Zubin Metha- a més de destacats directors d'escena, com Franco Zeffirelli, Jean Pierre Ponnelle, Giorgio Strehler, Luigi Comencini i Harold Prince.

Va cantar sota els nom del Tres Tenors amb Lucciano Pavarotti i Plácido Domingo.

Carreras també és conegut per la feina humanitària com a president de la Fundació Josep Carreras contra la leucèmia, que ell mateix fundà el 1988, després de recuperar-se d'aquesta greu malaltia.

En els Jocs Olímpics de 1992 va interpretar al costat de Sarah Brightman la cançó "Amics per sempre".

Bruce Frederick Joseph Springsteen, més conegut amb el nom de The Boss, és un cantant, compositor i guitarrista de rock estatunidenc que va néixer a Long Branch, Nova Jersey, EUA, el 23 de setembre del 1949.

La seva inspiració per dedicar-se a la música va venir quan va veure Elvis Presley en l'Ed Sullivan Show. A l'edat de 13 anys va comprar la seva primera guitarra. Als 16, la seva mare va aconseguir un préstec per comprar-li una guitarra Kent que costava 60 dòlars, esdeveniment que va rememorar en la seva cançó "The Wish" (El desig).

Tal dia com avui, de 1995, Bruce Springsteen va posar a la venda el seu primer recopilatori en 22 anys de carrera. Recollia 14 dels millors talls dels seus deu àlbums precedents i quatre temes inèdits que, lògicament van despertar l'interès dels seguidors del Boss. L'àlbum, amb una portada en la qual Springsteen apareix amb la guitarra a l'esquena vestit de cuir i sobre fons blanc, es va posar a la venda el 27 de febrer de 1995 i es va convertir des d'un primer moment en un dels discos més venuts del cantautor de Nova Jersey . En el disc hi ha els temes imprescindibles de la primera part de la seva carrera, inclosos alguns posteriors a la seva separació de la E Street Band. Per exemple, l'indiscutible "Born in the USA", "The river" o "Hungry heart". A més es van incloure els inèdits que va gravar acompanyat de l'E Street Band, amb els cors de la seva dona, Patti Scialfa.

El Boss és un gran enamorat de Barcelona i del seu públic. Ha actuat a la ciutat en nombroses ocasions. Va venir per primera vegada l’any 1981 al Palau d’Esports i des de aquell moment ha omplert el Camp del Barça, el Palau Sant Jordi i l’Estadi en diverses ocasions, la darrera va ser el 17 de maig del 2012.

És un músic molt complet i compromès, una figura important de la música del segle XX, del qual en Manel Fuentes en fa una imitació excepcional des del respecte al seu ídol.

26 de febrer 1908 inauguració del Palau de la Música Catalana

 

El Palau de la Música Catalana és un auditori de música situat al barri de Sant Pere (Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera) de Barcelona. Va ser projectat per l'arquitecte barceloní Lluís Domènech i Montaner, un dels màxims representants del modernisme català. La construcció es va portar a terme entre els anys 1905 i 1908, amb solucions a l'estructura molt avançades, amb l'ús dels nous perfils laminats, una estructura central metàl·lica estabilitzada pel sistema de contraforts i voltes perimetrals d'inspiració gòtica i amb l'aplicació de grans murs de vidre i la integració de totes les arts aplicades: escultura, mosaic, vitrall i forja. Domènech i Montaner va comptar amb els artistes habituals a la seva obra: el mosaïcista Lluís Brú, els ceramistes Josep Orriols i Modest Sunyol, els vitralls de la casa Rigalt i Granell i el paviment hidràulic de la casa Escofet. I entre els escultors, Miquel Blay, Eusebi Arnau, Dídac Massana i Pau Gargallo.

L'edifici va ser encarregat per l'Orfeó Català, fundat el 1891 per Lluís Millet i Amadeu Vives, perquè fos la seva seu. Va ser sufragat per industrials i financers catalans, il·lustrats i amants de la música, estament que seixanta anys abans ja havia finançat el teatre d'òpera i ballet Gran Teatre del Liceu. L'auditori va ser destinat a concerts de música coral, orquestral i instrumental, així com a interpretacions corals i de cantants.

Tal dia com avui de l’any 1908 va ser inaugurat el Palau de la Música. L'acústica de l'auditori és destacable, especialment per a la música coral i de cambra; en conjunts simfònics grans, presenta alguns problemes en les zones altes. Els millors intèrprets i batutes del món de l'últim segle (des de Richard Strauss fins Daniel Barenboim, passant per Ígor Stravinski i Arthur Rubinstein i els catalans Pau Casals i Frederic Mompou) han desfilat pel Palau, autèntic santuari de la música de Catalunya i, alhora, sala de concerts de referència en el panorama artístic internacional. Actualment continua complint totes aquestes funcions, tant a l'àmbit de la música clàssica com el de la música moderna. L'any 1997 la UNESCO va incloure l'edifici a la seva relació del Patrimoni Comú de la Humanitat.

Si no hi heu estat mai, és una visita que no us podeu perdre: tant la visita arquitectònica com l'assistència a algun concert... és una experiència fantàstica. Ve gent de tot el món per admirar el nostre Palau de la Música.

25 de febrer 1943 Neix George Harrison 1993 Els Segadors és declarat Himne de Catalunya

 

Avui tenim dues referències musicals: George Harrison i "Els segadors".

Tal dia com avui l’any 1943 va néixer George Harrison. D'alguna manera, estava predestinat a formar part dels Beatles, perquè aquest nen malaltís, nascut a Liverpool el 25 de febrer de 1943 i batejat com a catòlic com George Harold Harrison, va compartir escola amb John Lennon i Institut amb Paul McCartney.

El més taciturn i, per a alguns, més músic dels Beatles va aprendre a tocar la guitarra mentre refeia d'una nefritis (inflamació del ronyó). L'entusiasme per la música va ser creixent en ell, fins i tot, quan després de deixar els estudis, va treballar com a aprenent d'electricista. Era tal la seva passió per la guitarra que portava l'instrument a tot arreu i la tocava en qualsevol lloc. I va ser precisament en un autobús on el seu excompany McCartney va escoltar i va decidir presentar-lo Lennon.

Havien nascut els Quarrymen que, amb el temps i alguns canvis, acabarien sent els Beatles. En la seva etapa amb els Beatles va destacar per ser el més tècnic i innovador dels quatre i per haver creat algun dels temes més delicats del grup, des de "Here comes the sun" a "Something", passant per "Norwegian wood" que va cantar personalment. També per haver portat als seus companys pel camí del misticisme hindú de la qual, a més de l'experiència espiritual, va treure la seva destresa amb el sitar.

George va ser sempre amic dels seus amics, especialment d'Eric Clapton, un altre geni de la guitarra , i això malgrat que George es va casar amb Patty, el gran amor de Clapton, a la qual va dedicar el seu famós "Layla". Harrison va ser el primer Beatle a cavalcar en solitari, primer amb un disc d'inspiració budista quan encara formava part de la banda i després amb el triple àlbum "All things must pass", tot un èxit comercial i de crítica.

Preocupat pel món en què vivia, George Harrison va ser l'animador d'accions solidàries per causes com la de Bangla Desh que va materialitzar en un concert benèfic que ha quedat com un dels millors de la Història del Rock i per al qual va comptar amb els seus amics, els millors músics del moment.

La carrera de Harrison, al marge de les disputes dels seus excompanys, va ser llarga, profitosa i discreta i també caracteritzada per donar oportunitat als que com els Monthy Pyton van trucar a la seva porta a la recerca de finançament per a projectes com la pel·lícula "La vida de Brian". Apartat de la vida pública i greument malalt, George Harrison va morir a Los Angeles el 29 de novembre de 2001 i, encara que la seva mort no va tenir l'abast mediàtic que l'assassinat de John Lennon, si va causar gran commoció en el món de la música.

Per llei del Parlament de Catalunya de 25 de febrer de 1993, Els Segadors fou declarat himne oficial de Catalunya. El registre sonor oficial va ser realitzat i divulgat l'any 1994.

Els Segadors és l'himne nacional oficial de Catalunya. El seu origen data de la Guerra dels Segadors, al segle XVII. L'himne fa una crida per defensar la llibertat de la terra.

La lletra actual és d'Emili Guanyavents i data de 1897. Fa servir elements de tradició oral que ja havia recollit anteriorment l'escriptor i filòsof Manuel Milà i Fontanals el 1882. La versió musical és de Francesc Alió, que la va compondre el 1892 adaptant la melodia a la cançó ja existent. La primera versió enregistrada que se'n conserva data del 1900. Es pot veure darrere de l'himne una cançó primitiva nascuda a la sublevació de Catalunya del 1640: la guerra dels catalans contra el rei Felip IV, a la qual els pagesos van protagonitzar importants episodis.

Trobem altres himnes en l’àmbit catalanoparlant com "El gran Carlemany" a Andorra, "La Balanguera" a Mallorca i "l’Himne de València" al País Valencià. A Espanya podem escoltar "la Marcha Real"; a França, "la Marsellesa"; a Anglaterra, "God Save the Queen"; i als Estats Units, "God Bless America". 

Normalment, el moment en el qual sentim els himnes de les diferents nacions és en les proves esportives en les quals participen o en les parades militars. En les nacions sense estat es converteix en un cant de reivindicació nacional.

24 de febrer 1989 Plena incorporació de la dona a l'exèrcit espanyol

 

El paper de la dona en la societat actual està clarament en expansió. Tal dia com avui, fa trenta anys, es feia efectiva una antiga reivindicació: la plena incorporació de la dona a les forces armades, era l’any 1989. Fins aquest moment, estava relegada a feines assistencials. Vam haver d'esperar fins l'any 1999, que es va aconseguir la igualtat efectiva.

Mireu si han canviat les coses que hem tingut tres ministres de Defensa dones. La primera va ser Carme Chacón, del PSOE, que ens va brindar una imatge fantàstica de passar revista a les tropes amb avançat estat de gestació. Ho va ser del 14 d'abril del 2008 al 22 de desembre del 2011. La segona va ser M. Dolores de Cospedal del PP, del 4 de novembre del 2016 al 7 de juny del 2018 que va ser rellevada per Margarita Robles del PSOE. 

S’ha recorregut un llarg camí i en aquest moment trobem dones per tot arreu fent feines que abans estaven exercides exclusivament als homes: porten taxis i autobusos, són enginyeres i tenen un paper important en indústries, arbitren partits de futbol, són ministres, secretàries generals i portaveus de partits polítics, estudien totes les matèries possibles i tenen un futur brillant per davant...

No fa tants anys en el nostre país les dones no podien tenir estudis superiors, no podien estar en llocs de responsabilitat, ni tan sols podien treballar sense el permís del seu marit. Tot això, sortosament, és passat i les dones es formen i tenen la possibilitat d’accedir al món laboral i de tenir una independència real.

La dona en el nostre entorn, en el segle XXI, ja no està només a casa dedicada a la família però de vegades ens trobem que aquesta suposada alliberació es combina amb una doble feina a casa perquè la societat encara no ha paït el canvi. No hi ha igualtat real ni cooperació en moltes cases on el pes del dia a dia segueix recaient en la dona. Hauran de passar generacions, el canvi ha començat. És molt important que mantinguem una actitud positiva per accelerar-lo i que la igualtat sigui real dins i fora de casa. La col·laboració és imprescindible.

Però el paper de la dona no és el mateix a tot el món. Hi ha països en els quals tenen encara molta feina per fer... és important la col·laboració internacional per ajudar-los a fer un pas ferm en favor de les dones, en pro dels drets humans.

L'any 2022 les dones a l'exèrcit espanyol ocupaven el 12,9 % de les places. La imatge d'avui és per dones amb els uniformes de Terra, Mar (Marina) i Aire (Aviació).  

23 de febrer 1455 Primer llibre imprès 2009 Penélope Cruz rep l'Oscar

 

Avui escric sobre un dels fets que més han modificat l’accès a la cultura: l’invenció de la impremta. Tal duia com avui de l’any 1455 diuen que Johannes Gutenberg imprimeix el primer llibre (la Bíblia) en una impremta. Fins aquest moment els llibres els copiaven els monjos a mà amb tot el que suposava de temps, de possibilitat d’errades o de noves incorporacions no controlades... o a la pèrdua de llibres que mai no es van copiar ni estendre... o a biblioteques que van cremar portant en el fum llibres dels que mai sabrem la seva existència.

Entre les contribucions específiques a la impremta que s'atribueixen a Gutenberg hi ha l'ús de tipus mòbils metàl·lics per a la confecció de les formes d'impressió, amb la logística que implica (càlcul de les quantitats de tipus i de lletres que s'han de fer servir, facilitat per fondre-les en el moment que es necessiten, ús de matrius i punxons, etc.), l'ús de la tinta a base d'oli i la utilització d'una premsa de fusta similar al cargol i a les premses de vi de l'època. La seva invenció veritablement transcendental va ser la combinació d'aquests elements en un sistema pràctic.

Gutenberg podria haver estat familiaritzat amb la tècnica de la impressió xilogràfica, amb blocs de fusta i podria haver treballat en el gravat de planxes de coure per a un artista conegut com a Mestre dels Naips.

La utilització de tipus mòbils metàl·lics (en el cas de Gutenberg, de plom) va ser l'element fonamental del nou procés d'impressió. Fins al segle XX i l'edició digital, han estat la base, del mètode de producció de llibres arreu del món.

El sistema tecnològic d'impressió de Gutenberg es va propagar ràpidament arreu d'Europa i es considera un factor clau en l'evolució de la cultura universal. Gutenberg segueix sent una figura popular. El 1999, l'A&E Network, una poderosa cadena nord-americana de televisió per cable i satèl·lit, classificà Gutenberg amb el número u en la seva llista de "People of the Millennium" (Gent del mil·lenni); i el 1997, la revista Time-Life va escollir l'invent de Gutenberg com el més important del segon mil·lenni.

Però avui no podem deixar de tenir un record per una actriu que en la Cerimònia dels Oscars del 2009 es va convertir en la primera actriu espanyola en obtenir un Oscar: Penélope Cruz.

22 de febrer 1932 Neix Maria Rosa Domènech 1987 mor Andy Warhol

 

Avui els protagonistes són dos artistes un conegut al món sencer i un altre que va començar a "exercir" desprès de la mort del seu marit i ens va deixar un munt de peces que conservem a casa i a la casa dels bons amics.

Andy Warhol va ser un pintor estatunidenc i una figura central del moviment conegut com a pop art. Després d'una reeixida carrera com a il·lustrador comercial, Warhol es va fer famós en tot el món pels seus treballs com a pintor, cineasta, productor musical, escriptor i escultor. Va ser una important figura pública coneguda per la seva pertinença a cercles socials molt diversos que incloïen des de persones bohèmies que vivien al carrer fins a distingits intel·lectuals, celebritats de Hollywood, gent adinerada i aristòcrates.

 El treball de Warhol, malgrat les múltiples crítiques oposades, ha estat objecte després de la seva mort de nombroses exposicions, llibres i pel·lícules. En general, Warhol està reconegut com un dels artistes més famosos del segle XX, de manera que va aconseguir molt més que el que havia estat el seu gran somni: «Ésser famós durant 15 minuts».

 Andrew Warhol havia nascut a Pennsilvània, fill d'una família d'emigrants eslovacs. La família Warhola, perquè aquest era el seu veritable cognom, va perdre al pare quan el petit Andrew tenia 14 anys i potser aquests anys de penúria van empènyer a Warhol a la recerca incessant dels diners. Va ser la seva mare, lluitadora incansable, la qual va animar a Andy a pintar i a llegir.

Finalment, decideix traslladar-se a Nova York i estudiar art. De seguida, a més de col·laborar amb diverses revistes, treballa com aparadorista i dissenyador per a grans firmes com Tifanny's. Els diners que tant anhelava, comencen a fluir i per fi pot dur a la seva mare a Nova York. Són els anys en què canvia de cognom i d'imatge, operant-se el nas i encarregant el primer de les desenes de perruquins blancs que lluiria al llarg de la seva vida. Descobreix les serigrafies i barreja l'art i el negoci, rebent encàrrecs de grans firmes per remodelar la seva imatge. Les sopes Cambell o la Cocacola són alguns dels seus clients. Arriben les sèries de serigrafies de Marilyn, Mao o el Che i que demostren que Warhol està ja a la part alta del núvol a la que volia pujar.

El seu afany de protagonisme el porta a ser el centre de l'avantguarda i esdevé mecenes dels que, en aquells dies, eren només desconeguts. Tot i tots passen per "La Factoria", l'estudi de l'artista. Allà es fa art, cinema i, sobretot, música. És a “La Factoria” on es forja una experiència que marcaria una fita en la història de la música. Allà, sota el padrinatge de Warhol, es crea "The Velvet Underground", un grup de músics poetes, entre els quals estaven John Cale i Lou Reed. Al costat d'ells, una dona fascinant, Nico, que acabaria esdevenint una hippy més d'Eivissa, on va viure fins a la seva mort. Andy Warhol va estar, doncs, molt relacionat amb la música. Especialment com a productor del mític àlbum titulat "The Velvet Underground & Nico", per al qual disseny la famosa portada, amb un solitari plàtan que ocupa, amb la seva enorme signatura al peu, tot l'espai blanc del encartament. Eren les dues cares d'Andy Warhol, un personatge a qui li encantava el seu sobrenom de Drela, barreja de "Dràcula i Cinderela (Ventafocs)". Va morir el 22 de febrer de 1987 a Nova York.

Qui era Mª Rosa Domènech? la meva mare, i per molts alumnes de l'Escola Nostra Sra. del Carme del carrer Tapioles del Poble Sec la seva Srta. Mª Rosa. Juntament amb el seu espós, el Sr. Domingo Llucià, va estar al front d'aquesta institució fins als vuitanta. Tothom recorda el seu somriure i el seu posat sempre elegant. Va saber estar sempre al seu lloc i es va fer un lloc en el cor dels seus alumnes i les seves famílies que, passats els anys, encara la recorden amb carinyo.

Com heu vist per a mi la família és molt important i crec que formen part de la "intrahistòria" la història de les persones perquè.... ningú que visquès al Poble Sec dels anys cinquanta-inicis dels seixanta pot oblidar les processons, el Dia del Sant del Sr.Director, o la desfilada d'autocars per anar a l'excursió de Final de Curs on hi participaven les famílies que es van convertir en un dates molt especials.

21 de febrer 1961 Primer concert dels The Beatles

 

El protagonista d'avui és el "primer concert " dels Beatles.

Al començament dels seixanta hi havia a Liverpool un club de jazz molt a l'estil francès de les caves parisines, al qual acudien els aficionats al jazz de la ciutat. Aquests aficionats no havien de ser molts, perquè, des dels primers moments, el propietari va decidir acollir en sessions especials la música que aleshores interessava més als joves. D'aquesta manera van néixer les "sessions de l'esmorzar" en què The Cavern acollia als centenars de joves que volien escoltar a tots aquests grups que donaven aleshores els primers passos del beat. Un d'aquests grups es feia dir The Quarrymen i en ell tocava un jove anomenat Paul McCartney. Paul va tocar per primera vegada a The Cavern, amb The Quarrymen, al gener de 1958.

Donat que la cosa funcionava, el 1960, l'amo de The Cavern va decidir oferir aquest tipus de concerts també a altres hores i va ser així com van néixer "les nits beat ". Finalment, el 21 de febrer de 1961, en una d'aquelles "sessions de l'esmorzar" es va fer històrica. Aquest dia el grup contractat era el nou quartet de Paul McCartney que ara es feia anomenar "The Beatles" i en el qual estaven ja John Lennon i George Harrison, encara que qui tocava la bateria no era Ringo Starr sinó Pete Best. Els Beatles van cobrar quinze lliures pel seu primer concert a The Cavern. Vindrien després altres i, com hi ha gent que porta el compte de tot, avui sabem que hi vàren tocar en 292 ocasions i que l'última vegada que ho van fer el caché s'havia disparat fins a les 300 lliures.

Avui, de “la Caverna” original no queda res. A mitjans dels setanta es va remodelar aquell barri de Liverpool i el edifici sota el qual s'amagava The Cavern va ser demolit. Molts poden presumir d'haver estat en el lloc que va fer famosos als Beatles, fins i tot poden presumir d'haver tocat les parets que van acollir els seus primers concerts. Però només serà una veritat a mitges, perquè The Cavern actual es va reconstruir sota un nou edifici, emprant, això sí, 15.000 maons rescatats de l'autèntic.

20 de febrer 1868 Neix Pompeu Fabra

 

Tal dia com avui de l’any 1868 va nèixer Pompeu Fabra i Poch a la Vila de Gràcia de Barcelona. Va ser un enginyer i filòleg català, que és conegut com al seny ordenador de la llengua catalana, per la seva tasca de capdavanter establidor de la normativa moderna de la llengua catalana.

L’any 1902 va guanyar per oposició la càtedra de química de l'Escola d'Enginyers de Bilbao, ciutat on va viure de manera continuada fins al 1912. Tot i l'allunyament del país, durant aquells anys intensificà la seva dedicació a la filologia. Prat de la Riba, primer President de la Mancomunitat de Catalunya el cridà per dirigir un projecte de normativització lingüística del català. Aleshores retornà a Catalunya, fou nomenat fundador de la Secció Filològica de l'IEC i ocupà una càtedra dels Estudis Universitaris Catalans. El 1912 edità una Gramática de la lengua catalana, encara en castellà; un any després donava a conèixer les Normes ortogràfiques (1913), una llarga reforma ortogràfica, promulgada per l'Institut d'Estudis Catalans, les quals, al costat de fervoroses adhesions, provocaren un corrent contrari d'opinió. Un dels punts bàsics de l'ortografia defensada per Fabra va ser el respecte envers la pronúncia dels dialectes i l'etimologia dels mots. El Diccionari ortogràfic (1917) completà les Normes del 1913.

Ha rebut molts homenatges. El seu nom el porten parades de metro, carrers i fins i tot una Universitat. Una plaça i una estació de metro a Badalona (ciutat on visqué durant quasi trenta anys) porten el seu nom. El 18 de juny del 1990 la Generalitat de Catalunya va crear la Universitat Pompeu Fabra, amb la qual cosa destacava els seus mèrits. Aquesta universitat ha organitzat diverses jornades per donar a conèixer Fabra als estudiants.

El recordem per la part relacionada amb la llengua catalana però va ser també un gran esportista… Va estar vinculat durant tota la vida al que s'anomenava excursionisme científic i fou soci del Centre Excursionista de Catalunya des del 1891. Va fer excursions arreu de la geografia catalana i també estades en campaments estivals als Pirineus, amb ascensions als pics més rellevants. Curiosament va ser jugador de tennis, quan era un esport més que minoritari, formant part de la secció de tennis del FC Barcelona. Fou fundador del Badalona Lawn-Tennis Club (1914). Com a dirigent, presidí la Federació Catalana de Tennis (1927-35), càrrec que compaginà amb la presidència de Palestra des del 1930, i posteriorment, el 1933, va ser el primer president de la Unió Catalana de Federacions Esportives, coneguda actualment com Unió de Federacions Esportives de Catalunya, que aglutinava totes les federacions, de manera que esdevingué el màxim dirigent de l'esport català durant els anys de la República, fins que va cessar la seva activitat quan va esclatar la Guerra Civil.

Pompeu Fabra va ser una persona molt completa: enginyer, filòleg, tennista, dirigent esportiu…. És una pena que es recordi per una sola part quan si coneguéssim segur que té racons interessants en totes les àrees que no són excloents -com alguns ens volen fer creure- sinó que són complementàries.

19 de febrer Dia Internacional Contra l'Homofòbia en el Futbol 1922 Primera pedra del Camp de Les Corts

Avui el tema és el futbol en dues vessants. La social i l’arquitectònica.

El 19 de febrer és el Dia Internacional Contra l'Homofòbia en el Futbol, en homenatge al naixement de Justin Fashanu el primer futbolista d'elit a reconèixer públicament la seva homosexualitat. Va ser el 1990 i després d'aquell fet, Fashanu va ser expulsat de l'equip i objecte de burla per alguns dels seus companys. Anys després i després d'una acusació falsa de violació, el jugador va entrar en una profunda depressió i es va suïcidar el 1998. Perquè fets com aquests no es tornin a repetir, se celebra aquesta efemèride, per a la fi de la discriminació per raons homòfobes al futbol, i a l'esport en general.

L'antic Camp de la Indústria havia quedat petit davant els èxits creixents del FC Barcelona, i calia un nou camp de joc més gran i més modern. El 1919 s'havia iniciat un període gloriós per al Barça (considerat com l'edat d'or del club), gràcies a l'aportació de jugadors com Samitier, Alcàntara, Zamora, Sagi, Piera i Sancho. El club esdevingué un dels símbols del catalanisme, i el Camp de les Corts un dels principals llocs d'expressió del sentiment catalanista.

El Camp de les Corts va ser construït en el temps rècord de tres mesos i tenia una sola tribuna. La primera pedra es va posar el 19 de febrer de 1922 i la inauguració tingué lloc el 20 de maig de 1922 amb un partit davant l'equip escocès del Saint Mirren que acabà amb victòria blaugrana per 2-1. El primer gol fou de l'escocès Birrel en pròpia porta i el segon d'Alcàntara. L'alineació inicial del Barça fou Zamora, Planas, Surroca, Torralba, Sancho, Samitier, Piera, Martínez, Gràcia, Alcàntara i Sagi.

L'aforament inicial de les Corts li permetia acollir 25.000 espectadors (30.000 a la fi dels treballs). Només uns anys després (el 1926) és ampliat fins a assolir una capacitat de 45.000 persones. El terreny de joc fou acuradament condicionat, s'hi plantà gespa, i el conjunt va rebre el nom de «la catedral del futbol».

El Barça començà ràpidament a assolir nous èxits en el seu nou terreny: el campionat català, consecutivament des de 1923-24 a 1927-28, i el campionat d'Espanya el 1924-25, 1925-26 i 1927-28. Finalment, coronant un decenni històric per a l'entitat, el club hi guanyà la primera Lliga de la història del futbol espanyol, el 1928-29.

Però per a una entitat amb renom i per a un club molt popular, el camp de Les Corts comença a ser massa petit, malgrat la seva capacitat augmentada a 60.000 espectadors. El 14 de novembre de 1950 el president Agustí Montal i Galobart va obtenir l'acord favorable d'una assemblea de compromissaris per comprar uns nous terrenys a l'extrem de la Travessera de les Corts, propers al Cementeri i la Maternitat, on posteriorment es construiria el Camp Nou. Cal recordar que Reial Madrid havia inaugurat al desembre de 1947 el que després es coneixeria com a Estadi Santiago Bernabéu.

La compra oficial dels terrenys s'ajornà tres anys, i encara en passaria mig més fins que el 28 de març de 1954 es procedís a iniciar les obres. Francesc Miró-Sans, que succeeix Enric Martí Carreto com a president, decidí fer construir el nou estadi. Una comitiva de 60.000 persones, presidides per Miró-Sans, van fer el recorregut des del Camp de Les Corts fins a La Masia, a l'ombra de la qual, va celebrar-se la cerimònia de la col·locació de la primera pedra, revestida de solemnitat. Tres anys després, el 24 de setembre de 1957, festa de La Mercè, la junta d'en Miró-Sans inaugurava el Camp Nou amb una capacitat de 90.000 persones. El camp de les Corts va tancar immediatament per ser enderrocat, i en el seu lloc es van construir dos grans blocs d'habitatges: un a la Travessera de les Corts amb una façana "en forma de serra", projectat per Josep Soteras, probablement amb col·laboració de J.A. Coderch, i un segon més convencional al carrer Numància, de Francesc Mitjans i Josep Soteras. També es deixà espai per a instal·lacions esportives i el jardins de Can Cuiàs.

18 de febrer 1965 Gambia es declara independent

 

Avui parlarem d’un país africà quasi desconegut per nosaltres que només té dos milions d’habitant. Es tracta de Gambia.

Gàmbia, oficialment República de Gàmbia, és una república de l'Àfrica occidental, voltada completament pel Senegal excepte a l'oest, en què l'estuari del riu Gàmbia toca l'oceà Atlàntic. És gairebé un enclavament dins el Senegal. El Senegal envolta Gàmbia per tres costats, amb 80 km de costa a l'oceà Atlàntic que marquen la seva frontera occidental. És el país més petit de l'Àfrica continental.La capital n'és Banjul. Gàmbia és un país petit (11.300 km²) i estret (té menys de 48 km d'amplària) amb la frontera basada en el riu Gàmbia. Aquesta frontera es va definir el 1889 segons un acord entre el Regne Unit i França.

Antiga colònia britànica, se'n va declarar independent el 18 de febrer de 1965 com a monarquia dins la Commonwealth. Va esdevenir una república el 1970 i, entre 1982 i 1989 va formar una confederació amb el Senegal, que van anomenar Senegàmbia. La capital nacional, Banjul, està classificada a part, com una ciutat, la resta del territori està distribuït en cinc regions al voltant del riu.

Gàmbia no té jaciments minerals d'importància ni altres recursos naturals. La seva economia es basa en els productes agrícoles i la ramaderia per al consum intern del que depèn el 75% de la població. La indústria se centra en la transformació de productes agrícoles (cacauet) i de peix. El turisme va ser una important font d'ingressos fins al 2000, quan es va produir una reducció. La seva activitat depèn fonamentalment de les ajudes al desenvolupament del Fons Monetari Internacional i les d'emergència dels països desenvolupats. Les expectatives futures del Banc Mundial, després de la condonació parcial del deute extern el 2005, són positives.

17 de febrer 1938 Neix l'Escarabat 1972 Neix Nani Roma 1974 0 a 5 guanya el Barça al Bernabeu 1993 Neix Marc Màrquez

 

Avui parlarem de motor i de futbol.

El primer protagonista és un cotxe. El seu nom era Volkswagen Sedan o Volkswagen Tipus 1 però se’l va conèixer popularment com l’escarabat. Va ser un automòbil de baix cost produït pel fabricant alemany Volkswagen entre els anys 1938 i 2003, exceptuant-ne l'època de la Segona Guerra Mundial. Va ser el primer automòbil de la marca i van construir-se'n 21 milions. Tal dia com avui de l’any 1972 les vendes de l'escarabat de Volkswagen que es van comptabilitzar en 15 milions d’unitats, superen les del Model-T de Ford Motor Company que era en aquell moment el més venut de la història. És un automòbil de quatre places amb motor darrer i tracció darrera, disponible amb carrosseries Sedan i descapotable de dues portes. L'Escarabat és un cotxe de culte en nombroses subcultures, com la hippie i la tuning. A tot el món existeixen clubs de propietaris i fans d'aquest model. Tot i que inicialment s'anomenà "Volkswagen Sedan" o "Volkswagen Tipus 1" va rebre nombrosos renoms que després foren adoptats per Volkswagen en la seva publicitat i nomenclatura: Escarabat a l'Argentina, Xile, Colòmbia, Equador, Espanya, El Salvador, Paraguai, Perú i Veneçuela; Käfer a Alemanya, Peta a Bolívia, Fusca al Brasil i Uruguai; anomenat Pichirilo a l'Equador, Coccinelle a França, Cucaracha a Guatemala i Hondures, Maggiolino a Itàlia, Vocho a Mèxic i altres països del centre d'Amèrica, Tortuguita al Panamà, Garbus a Polònia, Volky a Puerto Rico, Cepillo a la República Dominicana i Beetle o Bug als països angloparlants. Malgrat mantenir el mateix aspecte durant anys (aparentment, en el Volkswagen Tipus 1 entre 1954 i 1969 només s'havia modificat el capó posterior), en aquest període es van realitzar més de 2.500 canvis en el motor i en altres parts del cotxe.

Tal dia com avui de l’any 1972 va néixer Nani Roma a Folgueroles, a l’Osona. És un corredor català de ral·lis que ha guanyat el Ral·li Dakar del 2004 en categoria de motos i el del 2014 en categoria d'automòbils. Després de ser el primer català a guanyar el Ral·li Dakar en la categoria de motos amb una KTM el 2004, a partir del 2005 va passar a competir-hi en cotxes, inicialment amb un Mitsubishi oficial. El 18 de gener del 2014, es va convertir en el guanyador de l'edició del Dakar d'aquell any al volant d'un Mini oficial, convertint-se així en el tercer pilot a guanyar el Dakar en motos i en cotxes després d'Hubert Auriol i Stéphane Peterhansel. Tothom li diu Nani però ell es diu Joan.

I com que el dia d’avui deu fer olor a benzina també l’any 1993 va néixer Marc Márquez. Se’l coneix com El Tro de Cervera. És un pilot català de motociclisme de velocitat, campió del món de MotoGP i un dels esportistes més populars de l'escena internacional. És un dels únics quatre pilots que ha guanyat campionats mundials en tres categories diferents: la temporada de 2010 fou Campió del món de 125cc amb 17 anys (esdevenint el català més jove a guanyar un mundial de motociclisme), el 2012 ho fou de Moto2 i el 2013 de MotoGP, esdevenint el primer debutant en 35 anys a aconseguir aquest títol a la primera i el pilot més jove de la història a guanyar el títol de la màxima categoria. Les temporades 2014, 2016, 2017, 2018 i 2019 revalidà el seu títol de campió del món de MotoGP, amb la qual cosa esdevingué el pilot més jove a haver guanyat mai vuit mundials de velocitat. Des de molt petit ja era un enamorat de les motos. Amb tres anys va demanar-ne una als Reis i l'hi van portar, però com que no podia mantenir-s'hi en equilibri l'hi van muntar unes rodetes laterals. Amb aquesta mini-moto (de motocròs) va córrer la seva primera cursa. El seu punt fort és ser molt competitiu sense perdre l’humilitat i el somriure.

I l’últim protagonista d’avui és una victòria de les que va quedar enregistrada en la memòria dels culers de l’época. Sí, avui fa una colla d’anys d’aquell 1974 en el que el FC Barcelona va guanyar 0-5 al Reial Madrid a l'Estadi Santiago Bernabéu. Una gesta en blanc i negre televisada per a tota Espanya en directe i que va recollir fins i tot el “New York Times”. Els gols els van fer l’Asensi (31 i 53), Cruyff (38), Juan Carlos (63) i Sotil (70). Aquell 0-5, es festejava al dia següent per Barcelona amb una salutació amb la mà oberta. També va sorgir la famosa cançó de la Trinca, “Botifarra de pagès”, que recorda “Sonaren cinc campanades, allà a la Porta del Sol. Cinc cops plora la Cibeles, Madrid estava de dol. Pels carrers es comentava: en Flandes, se ha puesto el sol”.  Ja fa molt de temps, però ens agrada recordar-ho....

16 de febrer 1928 Neix Pere Casaldàliga

 

Hi ha persones que deixen petjada. Dels que parlem bé quan encara són vius. Hi ha persones coherents amb les seves idees i creences. D’aquells que el que diuen i el que fan van en la mateixa direcció. Avui recordem una d’aquestes persones.

Pere Casaldàliga i Pla va nèixer a Balsareny, 16 de febrer de 1928. És un religiós, escriptor i poeta català, que ha estat gran part de la seva vida al Brasil, país on és bisbe de la prelatura territorial de São Félix do Araguaia, a l'Estat de Mato Grosso. Ha estat sempre vinculat a la teologia de l'alliberament i considerat un defensor dels drets dels menys afavorits.

El 2013 s'estrenà una minisèrie amb la participació de TV3 sobre la seva vida titulada “Descalç sobre la terra vermella”, que està basada en el llibre homònim que va escriure Francesc Escribano. L'abat de Montserrat, Josep Maria Soler i Canals publicà una biografia il·lustrada en forma de conte per a nens. Ell mateix ha escrit molts i bons llibres en català, castellà i portuguès.

Molts han estat els reconeixements a la seva tasca. El 1997 va rebre el premi per la Pau, de l'Associació per a les Nacions Unides a Espanya. El 9 de març de l'any 2006 va ser el primer català distingit amb el Premi Internacional Catalunya, en la seva divuitena edició, per la «seva meritòria tasca entre els més desvalguts, en especial els indígenes i camperols sense terra, amb els que ha col·laborat en la transformació socioeconòmica del Mato Grosso brasiler». El 2007 se li va fer una exposició commemorativa al Palau Robert de Barcelona.

No ha tingut una vida fàcil. Ha estat plena d'entrebancs i de gent que l'ha volgut canviar, seduir amb les riqueses o privilegis, perpetuar les diferències... Segur que, el 2020 quan es van acabar els seus dies va mirar enrere i va poder dir "ha estat molt dur, de vegades, però ha valgut la pena". És molt recordat i estimat per creients i no creients. Va ser un home coherent, un home bo.

15 de març Dia Mundial pels Drets de les Persones Consumidores 1999 Carles Moyà número 1 de l'ATP

 

Avui es commemora el Dia Mundial pels Drets de les Persones Consumidores. També recordem al primer tenista espanyol que va arribar al número 1 de l’ATP.

La decisió de reconéixer el dia 15 de març com la data internacional per a celebrar el dia dels drets de les persones consumidores, té el seu origen en el discurs que aquest dia, del 1962, el president dels Estats Units John F. Kennedy, va dirigir al Congrés, discurs dedicat íntegrament a les persones consumidores, que incidia en la necessitat de reconéixer els seus drets i d'articular mesures legislatives i accions de govern per a oferir-les una major protecció. A Espanya, des dels anys 80, i en especial des que es va promulgar la Llei 26/1984 general per a la defensa dels consumidors i usuaris en desplegament de l'article 51 de la Constitució, aquesta data té un reconeixement institucional clar, organitzant-se múltiples actes entorn aquest dia, que brinden l'oportunitat a les institucions i associacions de persones consumidores compartir un temps per a la reflexió i el diàleg sobre el present i el futur dels drets de les persones consumidores i sobre com avançar cap a un consum més responsable i solidari.

La commemoració del Dia Mundial dels Drets de les Persones Consumidores d’enguany porta a moltes activitats interessants. Cerqueu-les i participeu-hi! 

Tal dia com avui de 1999, Carles Moyá tenista mallorquí, es converteix en el primer español en arribar al primer lloc de l’ATP. El seguirán altres tenistes com Rafa Nadal que ho ha estat durant 209 setmanes, Juan Carlos Ferrero ho ha estat 8 setmanes i el mateix Carles Moyà durant dues setmanes. Les dones es valoren pel rànking WTA en el que Arantxa Sánchez Vicario va estar 12 setmanes al primer lloc i Garbiñe Muguruza 4 setmanes. De tots ells només Rafa Nadal i Garbiñe Muguruza poden augmentar les seves setmanes perquè són els únics ue continúen en actiu. L'ATP a més del rànking masculí dels tenistes també és el trifosfat d'adenosina que transporta energia química a l'interior de les cèl·lules per al metabolisme.

15 de febrer Dia internacional de la lluita contra el Càncer Infantil 1564 Neix Galileo Galilei

 

Avui es celebra el Dia Internacional de la lluita contra el Càncer Infantil.

El càncer infantil és la primera causa de mort per malaltia fins als 14 anys i cada any es diagnostiquen al voltant de 1.400 nous casos. El tipus de tumor maligne més freqüent en aquest sector poblacional és la leucèmia (25%), seguit dels tumors de sistema nerviós central (19,6%) i els limfomes (13,6%), segons el Registre Nacional de Tumors Infantils.

Seria bo que cap mare o pare passi per aquesta malaltia tan greu dels seus fills. Ens agradaria que cap nen les patissin.  L'única manera d’aconseguir-ho és fomentar la investigació per aconseguir tractament per als diferents tipus de càncer. Ningú està lliure d'aquesta malaltia, però si podem, gràcies a diferents associacions i fundacions, aconseguir que la investigació aconsegueixi millorar les condicions de vida i finalment aconseguir la curs d’aquestes malalties.

Tal dia com avui de 1564 va néixer un home que va canviar el món. Es deia Galileo Galilei. Va ser un físic, matemàtic, i filòsof toscà que va tenir un paper important durant la revolució científica. Va millorar el telescopi i, per tant, l'observació astronòmica, i va donar suport a la teoria heliocèntrica de Nicolau Copèrnic. De vegades, se l'anomena "el pare de l'observació astronòmica", el "pare de la física moderna", el "pare de la ciència o de la ciència moderna". Stephen Hawking digué: “Galileu, potser més que qualsevol altra persona, fou el responsable del naixement de la ciència moderna”.

El 1990, l'ésser humà va col·locar en l'espai l'ull més precís per mirar l'univers, el telescopi espacial Hubble. Però això no hagués estat possible sense un invent menys tecnològic, però igualment revolucionari: el telescopi presentat per Galileu Galilei el 25 d'agost de 1609. Aquell instrument de refracció -de 1,27 metres de llarg, amb una lent convexa davant i una altra lent ocular còncava- permetre al físic italià convertir-se en el pare de l'astronomia moderna.

Gràcies a aquest aparell, Galileu va poder observar el Sol, considerat fins llavors símbol de perfecció, i va veure que tenia taques. L'astrònom va realitzar observacions directes de l'estrella, aprofitant quan els núvols s'interposaven a el disc solar, o en els matins i capvespres, quan la intensitat lluminosa era més suportable, una pràctica que li va deixar totalment cec a la fi de la seva vida.

La Lluna tampoc era perfecta. Galileu va veure el que va considerar muntanyes i cràters, proves que el satèl·lit natural, a l'igual que el nostre planeta, era un cos rocós i ple d'irregularitats en la seva superfície i no una esfera impecable feta d'èter, com se sostenia per aquell temps. Aquestes observacions van posar en dubte les tesis aristotèliques tradicionals sobre la perfecció de l'món celeste, que residia a la completa esfericitat dels astres.

L'astrònom nascut a Pisa també va notar que Saturn tenia uns apèndixs estranys, que va descriure com a similars a dues nanses. Aquests "apèndixs" intrigar als astrònoms durant mig segle fins a 1659, quan el matemàtic, físic i astrònom holandès Christiaan Huygens va utilitzar telescopis més potents per desvendar el misteri sobre la canviant morfologia de el segon major planeta de sistema solar: aquestes nanses eren en realitat els seus anells.

14 de febrer Sant Valentí 2009 Mor Montserrat Felices

 

El Dia de Sant Valentí és una celebració tradicional en alguns països anglosaxons, exportada a altres cultures, en la qual els nuvis, enamorats o esposos s'expressen el seu amor o afecte mútuament que se celebra el 14 de febrer. En molts països és considerat el Dia dels Enamorats, celebrat en aquesta data perquè es creia que era el dia en què les aus triaven parella. A Colòmbia, per motius comercials, aquesta festa se celebra el tercer cap de setmana de setembre i es coneix com a Dia de l'Amor i l'Amistat. En l'actualitat, se celebra mitjançant l'intercanvi de notes d'amor conegudes com a "valentines", amb símbols com la forma simbòlica del cor i Cupido.

Aquí a Catalunya el Dia dels Enamorats per excel·lència és Sant Jordi. En aquesta data es regalen roses i llibres per mostrar el seu amor. L’entrada de Sant Valentí és una mostra més de l’esperit comercial (pastissos, flors, obsequis variats...) És una festivitat comercial amb rètols i ofertes de tota mena...

Des del segle XIX es va introduir l'intercanvi de postals produïdes massivament. A aquesta pràctica s'hi va afegir la de donar altres tipus de regals com ara roses i xocolates, normalment regalats pels homes a les dones. Als Estats Units, aquesta celebració també es va començar a associar amb una salutació d'amor platònic de "Happy Valentine's", enviat pels homes a les seves amigues -rarament als seus amics-. Típicament el Dia de Sant Valentí ha estat una festa occidental però últimament s'ha estès a altres països, com el Japó, la Xina i Taiwan.

No puc tancar el text sense recordar la meva sogra, Montserrat Felices, una gran dona que ens va deixar tal dia com avui de l’any 2009. Una gran dona, esposa, mare i àvia. El seu record m’impulsa a estar atenta a les necessitats dels que m’envolten i a que sàpiguen que els estimo.

13 de febrer Dia Mundial de la Ràdio 1883 mor Richard Wagner 1999 mor Carles Sabater

 

Novament RAC1 celebrarà el Dia de la Ràdio amb una festa especial i com no... fent ràdio. Aquests darrers anys han fet “La ràdio cap per avall” en la que cap programa tenia els seus conductors habituals.

La celebració del Dia Mundial de la Ràdio el 13 de febrer, va ser proclamada per l'Assemblea General de les Nacions Unides en la seva 36a reunió, d'acord amb la resolució aprovada per la Conferència General de l'Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura el desembre de 2011. Es va triar aquesta data, per ser el dia en què es va establir la Ràdio de les Nacions Unides el 1946.

A mi m’agrada més celebrar els aniversaris de neixament que de mort, però avui coincideixen dos músics dignes de menció.

Richard Wagner va morir a Venècia el 13 de febrer de 1883. Va ser un compositor d'òpera, director d'orquestra i teòric musical alemany. Creador del drama musical i renovador del gènere operístic, Wagner va ampliar l'horitzó del teatre líric en establir les bases d'una òpera alemanya, en la qual l'acció dramàtica preval sobre el virtuosisme vocal. A partir de Wagner, s'inicia un predomini del drama sobre la música. L'òpera, convertida en drama musical, anteposa, a Wagner i els compositors per ell influïts, el contingut del text al de la música, transportant el protagonisme de les veus a l'orquestra.

Carles Sabater va morir a Vilafranca del Penedès el 13 de febrer de 1999 va ser un cantant i actor català. Va tenir una vida dedicada a l'art, interpretant diverses obres de teatre, musicals, pel·lícules, i alhora formant part com a cantant del grup de música pop-rock Sau. Sabater va treballar juntament amb el guitarrista, pianista i amic Pep Sala en el grup anomenat Sau. Aquest fou creat el 1987 i fou dissolt el 1999, a causa de la mort sobtada del cantant, als seus 36 anys, d'una aturada cardiorespiratòria en el primer concert de la gira «XII»

Malgrat la Festa de la Ràdio avui la fotografia és pel Carles Sabater, pel que ens vas fer gaudir al teatre i pel que ha quedat com un himne, la cançó “Boig per tu”.

11 de febrer Mare de Déu de Lourdes 1928 Primers Jocs Olímpic d'Hivern 1967 Primera hostessa de vol afroamericana 1963 1r disc dels Beatles 1990 alliberament de Nelson Mandela 1991 Neix el Club Super 3

 

Avui tenim un dia xispejat de curiositats i efemèrides esportives, musicals, socials... un bon dia... i a més celebrem el Dia de la Dona i la Nena a la Ciència.

Comencem per felicitar a les noies que porten el nom de la Mare de Déu en l’advocació que comença amb l’aparició a Lourdes l’any 1858 a Bernardette Soubirou. Allà hi trobem ara un santuari i un lloc de peregrinació de devots i també malalts que cerquen el guariment del cos.

Tal dia com avui de 1928 comencen els primers Jocs Olímpics d’hivern a Sant Moritz, a Suissa. A casa nostra hi ha debat sobre la possibilitat de que es sol·licitin jocs d’hivern a Catalunya, però entre el canvi climàtic i que nosaltres no som un país de neu com Suissa o els països nòrdics, no sè si és una bona pensada...

Tal dia com avui de 1958 als Estats Units ―que fins 1967 va estar impregnat de segregació racial― l’aerolínea Mohawk Airlines contrata a Ruth Carol Taylor com hostessa de vol. Ella va ser la primera dona afroestadounidenca que aconsegueix aquesta feina. La seva carrera només va durar sis mesos per una altra barrera discriminatòria: l’empresa prohibia que les hostesses de vol es casessin. Vist des d’avui ens sembla impossible però era ben real.

Tal dia com avui de 1963, The Beatles enregistren el seu primer album: “Please please me”. L’enregistrament maratonià, feta als estudis d’EMI a Abbey Road, va durar unes 10 hores. John Lennon, va enregistrar “Twist and shout” a la primera malgrat el seu encostipat. Al final, la cançó es va afegir al disc. “Please please me” va ser editat a Anglaterra el 22 d’abril de 1963 i va ser el primer LP de The Beatles. Aquest disc va estar 29 setmanes en el nº 1 i 71 en el Top Ten de Billboard.

Tal dia com avui del 1990 alliberen Nelson Mandela, després de 27 anys de captiveri a Robben Island, a la Ciutat del Cap a Sud-àfrica. La història recordarà aquests dia perquè fins aquest moment es va gestar però a partir d’aquest dia comença una història de reconciliació i perdó.

I un any després, el 1991, Televisió de Catalunya inicia les emissions del Club Super3, un programa contenidor de sèries infantils amb gags que permeten que els nens i nenes interaccionin i participin en aquest "club". Paral·lelament a la creació del programa, també es van desenvolupar activitats fora de l'àmbit televisiu, per exemple, creant un carnet que els permeti gaudir d'avantatges. Al cap de 20 anys ja tenia més d’un mil·lió de socis. Ara, al 2023 s’ha reinventat, canviat els personatges però l’esperit és el mateix.

La imatge d'avui és per la celebració internacional del Dia de la Dona i la Nena a la Ciència. La intenció és que la ciència no és cosa d'homes i les dones també poden accedir, si ho desitgen, a carreres de ciències, al món de la investigació i els avenços tècnics. Fins fa pocs anys no hi havia referents. Ens havien explicat la història en masculí i fora de la Marie Curie i de la Diane Fossey (per "Gorilas en la Niebla") no hi havia altres referents femenins en ciències. Avui és diferent però hi ha un llarg camí, encara per recòrrer. Aquests dies i ja durant tot l'any trobem activitats en aquest sentit.

9 de febrer 1908 Inauguració del Palau de la Música Catalana 2009 Ringo Starr rep el seu estel al Passeig de la Fama

Avui la protagonista és la Música en forma d’edifici i de reconeixement.

Tal dia com avui de 1908 es va inaugurar el Palau de la Música Catalana, obra de l'arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner. El Palau de la Música Catalana és un auditori de música situat al barri de Sant Pere (Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera) de Barcelona. Va ser projectat per l'arquitecte barceloní Lluís Domènech i Montaner, un dels màxims representants del modernisme català. La construcció es va portar a terme entre els anys 1905 i 1908, amb solucions a l'estructura molt avançades, amb l'ús dels nous perfils laminats, una estructura central metàl·lica estabilitzada pel sistema de contraforts i voltes perimetrals d'inspiració gòtica i amb l'aplicació de grans murs de vidre i la integració de totes les arts aplicades: escultura, mosaic, vitrall i forja. Domènech i Montaner va comptar amb els artistes habituals a la seva obra: el mosaïcista Lluís Bru, els ceramistes Josep Orriols i Modest Sunyol, els vitralls de la casa Rigalt i Granell i el paviment hidràulic de la casa Escofet. I entre els escultors, Miquel Blay, Eusebi Arnau, Dídac Masana i Pau Gargallo.

L'edifici va ser encarregat per l'Orfeó Català, fundat el 1891 per Lluís Millet i Amadeu Vives, perquè fos la seva seu. Va ser sufragat per industrials i financers catalans, il·lustrats i amants de la música, estament que seixanta anys abans ja havia finançat el teatre d'òpera i ballet Gran Teatre del Liceu. L'auditori va ser destinat a concerts de música coral, orquestral i instrumental, així com a interpretacions corals i de cantants. Actualment continua complint totes aquestes funcions, tant a l'àmbit de la música clàssica com el de la música moderna.

L'any 1997 la UNESCO va incloure l'edifici a la seva relació del Patrimoni Comú de la Humanitat.

Suggeriments: Podeu participar en una visita guiada al Palau de la Música on us explicaran la seva història i podreu gaudir dels detalls de la seva arquitectura però també hi podeu gaudir de concerts d’estils ben diferents. Si consulteu la seva web de ben segur que trobareu algun concert que us faci el pes. N’hi ha una gran varietat en un marc incomparable...

Tal dia com avui del 2009, Ringo Starr rep la seva estrella en el Passeig de la Fama. L'estrella número 2401 de les famoses voreres de Hollywood va ser pel bateria dels Beatles. La cerimònia va marcar el 50 aniversari de l'atracció. Els Beatles ja comptaven amb una estrella com a grup des de 1998, però per separat només s'havia fet amb la seva John Lennon. George Harrison la rebria poc després, en una cerimònia en la qual va ser present la seva vídua Olivia. Curiosament, a Paul McCartney també li atorgarien la seva també un 9 de febrer uns anys després.

8 de febrer 1834 Neix Mendeléiev 1828 Neix Jules Verne 1920 Neix Josep Maria Ballarín

Els protagonistes d’avui són un químic, el pare de la ciència ficció i un mossèn ben especial.

Tal dia com avui del 1834 va néixer Dmitri Ivànovitx Mendeléiev. Va un destacat químic rus, catedràtic de la Universitat Imperial de Sant Petersburg, famós per haver descobert la llei periòdica el 1869 amb la qual va classificar els elements químics en la taula periòdica. Aquesta classificació li permeté preveure l'existència d'elements químics encara no descoberts, com ara el gal·li, el germani i l'escandi, predir-ne amb molta exactitud les propietats, així com detectar errors en els valors de propietats d'elements ja coneguts, com la massa atòmica o les valències, mal calculades. Per altra banda, també fou el descobridor de la temperatura crítica (que ell anomenà temperatura absoluta d'ebullició) i formulà per primera vegada l'equació d'estat dels gasos ideals tot identificant la constant del gasos com una constant universal i calculant-ne el valor de manera molt precisa. A més a més, tingué un paper destacat com a assessor del govern rus en relació amb la modernització de la major part dels sectors industrials del país, que havien quedat molt endarrerits respecte als països europeus i als Estats Units. Fou guardonat amb el Premi Demídov (1862); la medalla Davy (1882); el Faraday Lectureship Prize (1889) i la medalla Copley (1905). Va ser nomenat Doctor honoris causa per les universitats d'Edimburg, Göttingen, Oxford, Cambridge, Princeton, Glasgow i Yale. Però  malgrat el seu prestigi internacional, mai va ser admès com a membre de l'Acadèmia de Ciències de Sant Petersburg i la seva candidatura al Premi Nobel de Química va ser rebutjada dues vegades (1905 i 1906).

Jules Gabriel Verne va néixer a Nantes el 8 de febrer del 1828. Va ser un escriptor francès conegut especialment per novel·les en què apareixen molts temes de ciència-ficció i un nombre considerable d'invents tècnics. Una de les seves idees era la «novel·la de la ciència»: escriure aventures basades en els invents i avenços científics i tècnics. És el segon autor més traduït de tots els temps, després d'Agatha Christie, segons Index Translationum. Juntament amb H. G. Wells, és considerat un dels pares de la ciència-ficció. Durant molts anys, va viure a la ciutat d'Amiens, a la casa que, avui dia, és un museu en honor seu.

Les obres de Verne s'han caracteritzat per ser anticipacions sorprenentment semblants dels temps moderns. “París al segle XX” n'és un exemple: en l'obra, s'hi descriuen l'aire condicionat, els automòbils, Internet, la televisió i altres invents molt similars als que existeixen en l'actualitat. Un altre exemple n'és el “De la Terra a la Lluna”, que és increïblement semblant al Programa Apollo, ja que tres astronautes són llançats a l'espai des de la península de Florida i recuperats mitjançant l'aterratge. En el llibre, la nau espacial és llançada des de Tampa, Florida, que es troba a uns 200 km de cap Canaveral, des d'on es van enlairar els coets del Programa Apollo. També va descriure amb exactitud invents que encara no existien, com ara l'helicòpter, i territoris i regions de la Terra que encara no havien estat explorats, com els pols. Alguns dels llibres que va escriure són: (1863) Cinq semaines en ballon (Cinc setmanes en globus), (1864) Voyage au centre de la Terre (Viatge al centre de la terra), (1865) De la terre à la lune (De la Terra a la Lluna), (1867-68) Les Enfants du capitaine Grant (Els fills del capità Grant), (1869-70) Vingt mille lieues sous les mers (Vint mil llegües de viatge submarí), (1873) Le Tour du Monde en quatre-vingts jours (La volta al món en vuitanta dies), (1876) Michel Strogoff (Miquel Strogoff), (1878) Un capitaine de quinze ans (Un capità de quinze anys), (1882) L'Ecole des Robinsons (Escola de Robinsons),  (1994) Paris au XXe siècle (escrita l'any 1863, però no fou publicada fins al 1994).

Josep Maria Ballarín i Monset va néixer a Barcelona el 8 de febrer de 1920. Va ser un capellà i escriptor català. Popular i singular, controvertit i prolífic, va construir una obra literària extensa, amb títols d'una gran repercussió en vendes com “Mossèn Tronxo” i “Santa Maria, pa cada dia”. El 1953, esdevingué el capellà de Santa Maria de Queralt. A partir d'aleshores, escriure es convertí en bona part de la seva tasca pastoral. El 1988 fou traslladat a la parròquia de Gòsol, on exercí com a vicari. El 1995 li fou concedida la Creu de Sant Jordi en reconeixement de la seva tasca religiosa i literària. El 1996 guanya el Premi Ramon Llull de novel·la amb l'obra Santa Maria, pa cada dia. El primer d'agost de 2004 li fou concedida la Medalla d'Or de la ciutat de Berga.

Suggeriments: Podem començar per posar en agenda una visita a l’exposició “Tot és química” del Museu de la Ciència i la Tècnica de Terrassa, per recordar la feina de Mendeléiev. Després podem veure quins llibres de Juli Verne podem llegir. Sempre són més interessants que el pas al cinema de moltes de les obres. La lectura ens permet imaginar i hi trobem molts més detalls. També podeu posar a la llista algun llibre de Josep M. Ballarín, veure alguna de les seves entrevistes o el seu comiat a You Tube. I per airejar l’esperit podem anar al Santuari de Santa Maria de Queralt o a Gòssol.

La fotografia d'avui és per Jules Verne. Sempre m'ha impactat el seu posat senyorial que amaga aquella imaginació basada en la intuició que s'ha anat fent realitat en gairebé tots els seus llibres...