13 de novembre Natació adaptada 1998 Neix Inigo Llopis 2003 Neix Salma Paralluelo

 

Avui parlem de natació adaptada amb motiu del neixament d’un nedador paralímpic.

L'origen de la natació com a esport es remunta a l'Antic Egipte i a la Grècia Clàssica, i ara és una de les disciplines més fortes i populars a tot el món. En la natació paralímpica es practiquen quatre estils: lliure, braça, esquena i papallona. A més, els quatre es combinen en la prova d'estils, ja sigui individual o de relleus. Totes les carreres es disputen en piscina de 50 metres i els esportistes poden sortir des de tres posicions: dempeus sobre el pedrís, asseguts en el pedrís o directament des de dins de l'aigua.

En aquest esport, els nedadors es classifiquen en funció de com afecta la seva discapacitat a l'hora de practicar cada estil. Les classes S1 a S10 engloben a aquells que tenen discapacitat física o paràlisi cerebral, sent els de la S1 els més afectats i els de la S10 els més lleus. A més, la classe S11 es reserva per als nedadors cecs, la S12 i S13 per als quals tenen discapacitat visual i la S14 per a la discapacitat intel·lectual. La “S” davant del número de la classe es refereix a la categoria del nedador per a les proves d'estil lliure, esquena o papallona. En braça (SB) alguns nedadors amb discapacitat física competeixen en una classe més baixa, ja que es requereix una propulsió més forta de les cames. També s'utilitza aquesta regla per a la prova individual d'estils (SM).

La natació és un dels pocs esports que es ve practicant de manera contínua des dels primers Jocs Paralímpics, els de Roma 1960.

 

El 13 de novembre de 1998 neix Iñigo Llopis Sanz, esportista que competeix en natació adaptada. Va guanyar una medalla de plata en els Jocs Paralímpics de Tokio 2020 en la prueba de 100 m espalda (clase S8) i dues medalles als Jocs Paralímpics de París 2024, una medalla d’or en 100 m esquena S8 i una medalla de bronze en 4 × 100 m estils mixte.

El 13 de novembre de 2003 va néixer a Saragossa la Salma Celeste Paralluelo Ayingono,  més coneguda com a Salma Paralluelo. És una futbolista i exatleta espanyola que juga com a extrem esquerra amb el FC Barcelona i en la selecció espanyola de futbol. Ha estat campiona europea i és la primera dona en la història en guanyar la "triple corona" mundial, (sub-17, sub-20 i absoluta) en futbol i dues vegades medalla d'or al Festival Olímpic de la Joventut Europea a atletisme. Va debutar al Zaragoza Club de Fútbol de la Segona Divisió, en complir els 15 anys, edat mínima per poder competir en categoria nacional. A principis de la temporada 2019-20 va fitxar pel Vila-real CF, de la mateixa categoria, afiliant-se en aquell moment al Playas de Castellón d'Atletisme. Arran de la crisi per la Covid-19 i una forta lesió patida jugant al futbol, des del 2020 practica menys atletisme. El juliol del 2022 fitxa pel FC Barcelona, dedicant-se en exclusivitat al futbol i retirant-se de l'atletisme. En la seva primera temporada amb el Barça va guanyar la Supercopa d'Espanya, la Lliga F i la Lliga de Campions, començant de titular tant la final de la Supercopa com la final de la Lliga de Campions. Paralluelo és internacional amb Espanya. També va ser seleccionable amb Guinea Equatorial. Va guanyar el Campionat Femení Sub-17 de la UEFA 2018, la Copa Mundial Femenina Sub-17 de la FIFA 2018 i la Copa Mundial Femenina Sub-20 de la FIFA 2022. Va debutar amb l'absoluta l'11 de novembre de 2022, sent titular i marcant un triplet en la victòria per 7-0 a casa davant l'Argentina en un amistós. Mundial de 2023 A finals de juny de 2023 va entrar a la llista definitiva de 23 jugadores del seleccionador Jorge Vilda per a jugar la Copa Mundial Femenina de 2023, disputada a Austràlia i Nova Zelanda. En el partit de quarts de final, contra els Països Baixos, va marcar el gol que va classificar Espanya per a les semifinals per primera vegada en la seva història i va ser triada millor jugadora del partit. En la semifinal, contra Suècia, va marcar un altre gol i de nou va ser proclamada millor jugadora del partit. Després de guanyar la final contra Anglaterra, en què va jugar com a titular, va ser proclamada millor jugadora jove del torneig. Com a atleta, s'afilia al club d'atletisme Alcampo Scorpio 71 de Saragossa, amb Félix Laguna com a entrenador. Va participar en competicions de moltes disciplines atlètiques diferents, si bé ha destacat en els 300 metres tanques, on va guanyar el campionat d'Espanya sub-16, batent el récord d'Espanya amb un temps de 42,56 segons. També és campiona d'Espanya sub-18 en 300 metres i subcampiona d'Espanya sub-18 en triple salt. Però on més ha destacat és en els 400 metres llisos, disciplina en la qual va aconseguir el récord espanyol de la categoria sub-20 el 16 de febrer de 2019, amb un temps de 54,10 segons, en les semifinals dels 55ens campionats d'Espanya absoluts en pista coberta. Dos dies després va aconseguir la medalla de bronze a la final, tornant a batre el rècord sub-20, rebaixant-lo aquesta vegada fins als 53,83 segons. Aquesta actuació li va permetre accedir als campionats europeus d'atletisme, i convertir-se en la segona atleta més jove de la història en participar en aquesta competició a l'edat de 15 anys i 108 dies.

12 de novembre 1961 Neix Nadia Comaneci Vela olímpica 1973 Neix Sandra Azón

 

Si algú pensava que la perfecció era impossible en l’esport... estava equivocat. Una gimnasta va aconseguir el 10 en diverses ocasions. També parlarem de vela olímpica en ocasió dels neixament d’una regatista catalana.

El 12 de novembre de 1961 va néixer a Onești, la Nadia Elena Comăneci. És una gimnasta romanesa, guanyadora de 5 medalles d'or olímpiques, totes de forma individual. El 1976 a l'edat de 14 anys, va ser la primera gimnasta a assolir la màxima puntuació, 10, en una competició olímpica. Als mateixos Jocs (Jocs Olímpics d'Estiu de 1976 a Montreal) va rebre sis deus, en el camí de guanyar tres medalles d'or. Als Jocs Olímpics d'estiu de 1980 a Moscou, Comăneci va guanyar dues medalles d'or més i va aconseguir dos deus més. Durant la seva carrera, Comăneci va guanyar nou medalles olímpiques, quatre medalles del Campionat del món de gimnàstica artística i dotze dels Campionats Europeus. És considerada una de les més grans atletes del segle XX i es troba, per mèrit propi, entre les millors gimnastes de tots els temps. El 1999, Nadia es va convertir en la primera atleta que va rebre una invitació per a parlar davant les Nacions Unides. Des d'aquella tribuna va donar el tret de sortida l'any 2000, anunciant-lo com l'Any Internacional del Voluntariat.  Actualment continua vinculada amb el món de la gimnàstica mentre s'ocupa de diverses obres de caritat arreu del món. Ella i el seu espòs són propietaris de l'Acadèmia Conner de Gimnàstica, la Companyia per a Produir el 10 Perfecte, i d'algunes botigues de material esportiu. Ambdós publiquen la Revista Internacional de Gimnàstica (International Gymnast Magazine). Nadia Comăneci és avui vicepresidenta del Consell de Direcció d'Olimpíades Especials, Presidenta d'Honor de la Federació Romanesa de Gimnàstica, Presidenta Honorífica del Comitè Olímpic Romanès, Ambaixadora d'Esports de Romania, vicepresidenta del consell de Direcció de l'Associació per la Distrofia Muscular i membre de la Fundació de la Federació Internacional de Gimnàstica. Ha rebut dues vegades la condecoració de l'Ordre Olímpica de mans del Comitè Olímpic Internacional, i ha engegat a Bucarest una clínica per a ajudar els nens orfes (The Nadia Comaneci Children's clinic). El nombre de Nadia Comaneci sempre anirà lligat a la perfecció.

I de la perfecció a la vela com esport. Les regates internacionals de vela van començar en 1851, quan els membres del Nova York Yacht Club van decidir participar en una competició a Anglaterra. Van construir una goleta de 101 peus anomenada Amèrica, van navegar a Anglaterra i van guanyar un trofeu anomenat Hundred Guinees Cup. El mateix va passar a dir-se Copa Amèrica, en honor del vaixell vencedor i la seva tripulació.

La vela consisteix a moure un vaixell aprofitant únicament la força del vent. Dominar unes condicions sempre canviants requereix una gran habilitat i experiència per part dels atletes. En les proves olímpiques s'apliquen les regles de la Federació Internacional de Vela, World Sailing. Les competicions es componen de regates en flota en les quals tots els competidors surten i naveguen junts. En els Jocs de Tòquio 2020 va haver-hi deu esdeveniments, entre ells el windsurf RS:X, nacra 17 mixt, 49ers i 470. Les diferents disciplines de la vela evolucionen constantment i els vaixells són dissenyats cada vegada més petits i lleugers. Per tant, això exigeix cada vegada més de les capacitats atlètiques i tècniques dels regatistes. En els Jocs Olímpics de 2024, dues noves proves tindran el seu lloc per primera vegada: iQFOil (que substitueix a RS:X en la disciplina del windsurf) i el kiteboarding.

La vela ha format part del programa de totes les edicions dels Jocs Olímpics de l'era moderna des de 1900, amb excepció dels Jocs de la primera olimpíada de 1896 (en la qual el mal clima va obligar a cancel·lar la competició) i els Jocs Olímpics de 1904 en Sant Lluís (no estava inclosa). Des de la primera competició olímpica de vela a París 1900, les diferents categories de la competició no han deixat d'evolucionar. Els diferents esdeveniments s'organitzen per la classe de monotips (és a dir, per la seva grandària i el seu pes).

El 12 de novembre de 1973 va néixer a Barcelona la Sandra Azón Canalda. És una regatista catalana, ja retirada. Membre del Club Nàutic el Masnou, va ser campiona d'Espanya en classe 420 juntament amb la seva germana Mònica el 1989. Posteriorment, va competir en la classe 470 amb Natalia Via Dufresne, aconseguint el Campionat d'Europa el 2003 i dues medalles de bronze el 2000 i 2001, així com dues medalles de bronze al Campionat del Món de 2000 i 2001. En la classe Yngling, amb la seva germana Mònica i Graciela Pisonero, va aconseguir dos Campionats del món, 2002 i 2006, i un d'Europa, 2006. També va competir en els Jocs Olímpics de Sidney 2000, Atenes 2004, aconseguint la medalla de plata juntament amb Natàlia Via-Dufresne en la classe 470, i Pequín 2008. D'altra banda, ha participat en diverses competicions amb l'Azón Team, arribant a ser primera del rànquing mundial de la Federació Internacional de Vela. Entre d'altres reconeixements, ha rebut el World Sailor of the Year Award de la ISAF el 1996, la medalla del Comitè Olímpic Espanyol el 2005 i el premi Esportista català de l'any 2006.

11 de novembre Sant Martí Boxa Olímpica 2016 Mor Perico Fernández

 

Avui parlarem de Sant Martí i també de boxa olímpica amb motiu de la mort del boxejador Perico Fernández.

Avui l’església catòlica celebra la festa de Sant Martí de Tours. La llegenda més famosa entorn de la seva vida succeiria l'hivern de 337, quan estant Martí a Amiens troba prop de la porta de la ciutat un captaire tremolant de fred, a qui dóna la meitat de la seva capa, doncs l'altra meitat pertany al exèrcit romà en què serveix. A la nit següent, Crist se li apareix vestit amb la mitja capa per agrair-li el seu gest. Aquesta és l'escena que s'ha preferit per a la seva representació. A partir d’aquí deixa l’exèrcit romà, es bateja cristià i arriba a ser bisbe de Tours i un cop elevat a sant és patró de nombrosos llocs com Orense, Hongria, Buenos Aires (Argentina), Utrecht (Paisos Baixos). La seva festivitat se celebra el 11 de novembre i com que coincideix amb la matança del porc en moltes regions d'Espanya, d'aquí ve l'expressió «A cada cerdo le llega su San Martín». Aquí a Catalunya parlem de “l’estiuet de Sant Martí” que són uns dies de bonança enmig del temps de tardor. Molts pobles i el barri de Sant Martí del Clot celebra la seva Festa Major. Felicitem a tots els nois que es diuen Martí!

La boxa olímpica es regeix per un reglament especial. Només poden competir els boxadors amateur, cosa que significa que els Jocs Olímpics són sovint el punt de partida d'una brillant carrera per a alguns dels més grans noms d'aquest esport. Tal va ser el cas de Muhammad Ali; sota el nom de Cassius Clay, Ali va guanyar l'or en el pes semipesat en els Jocs Olímpics de Roma 1960. Entre 1894 i 2012, els boxadors masculins estaven obligats a portar casc protector, però la norma va ser eliminada per als Jocs de Rio 2016 (en l'actualitat, les atletes femenines sí que estan obligades a utilitzar casc protector). Cada combat es disputa a tres assalts de tres minuts cadascun per als homes i a quatre assalts de dos minuts cadascun per a les dones. Al final de cada assalt, cadascun dels jutges determina un guanyador sobre la base dels criteris de valoració i atorga al vencedor 10 punts per aquest assalt. El perdedor de l'assalt pot rebre entre set i nou punts, en funció del seu nivell de rendiment en aquest parcial. Una vegada finalitzat el combat, cada jutge suma les puntuacions dels assalts per a determinar així el guanyador.

La boxa va fer el seu debut en els Jocs Olímpics moderns de 1904, a Sant Lluís, i des de llavors s'ha disputat en tots els Jocs excepte en els d'Estocolm 1912, ja que la llei sueca prohibia aquest esport en aquell moment. La boxa femenina es va introduir per primera vegada en el programa olímpic a Londres 2012. Els Estats Units va arrasar en el podi dels Jocs de 1904 de Sant Lluís, ja que va ser l'únic Comité Olímpic Nacional (NOC) que va competir en la prova. Els atletes de l'equip estatunidenc van continuar amb la collita d'èxits olímpics en aquest esport (117 medalles), mentre que els competidors de Cuba (78 medalles) i Gran Bretanya (62 medalles) també han obtingut bons resultats.

Es desconeixen els orígens exactes de la boxa, encara que algunes de les primeres evidències procedeixen d'artefactes sumeris trobats a la regió de l'actual Iraq que daten del tercer mil·lenni abans de Crist. La boxa es va introduir en els antics Jocs Olímpics en el 688 A. C., quan els boxadors utilitzaven corretges de cuir tou per a lligar-se les mans i els avantbraços com a protecció. La boxa va semblar desaparèixer amb la caiguda de l'Imperi Romà abans de ressorgir en el segle XVII a Anglaterra, on van començar a aparèixer registres de la boxa amateur en 1880. Inicialment es disputaven cinc categories de pes: gall, no superior als 54kg; ploma, no superior a 57kg; lleuger, no superior a 63,5kg; mitjà, no superior a 73kg i pesat, sense límit. Els qui practiquen la boxa en catalaà els podem anomenar boxadors o boxejadors, les dues accepcions són correctes.

L’11 de novembre de 2016 va morir a Saragossa en Pedro Fernández Castillejos, més conegut com Perico Fernández. Va ser un boxejador espanyol campió mundial en la categoria de pesos lleugers en 1974 i 1975. Perico Fernández es va criar en un hospici. Va veure en la boxa una sortida professional a la seva escassa preparació, i el 3 de maig de 1970 es va iniciar en la boxa com a aficionat. El 20 de maig de 1972 va celebrar el seu primer combat com a professional a La Corunya, de la mà del seu descobridor i entrenador Martín Miranda. Va combatre en 125 combats oficials, obtenint 82 victòries, 47 d'elles per la via del KO, sofrint 28 derrotes i declarant-se 15 combats nuls. Recordo com si fos ara una entrevista que li van fer després d’una de les seves poques derrotes amb la cara com un lliri i en la que les seves úniques paraules van ser “mucho caló, mucho caló”. Avui veient la seva vida entenc la seva expressió que em va cridar l’atenció. Fins a la seva mort, Perico Fernández va viure retirat i dedicat a la seva afició favorita, la pintura. Va subsistir en una precària situació econòmica i va arribar a demanar ajuda a través del diari El Heraldo de Aragón al no tenir cap font d'ingressos, excepte els quadres que pintava i que venia als seus coneguts.

10 de novembre 1990 Neix Mireia Belmonte Salt de perxa 1999 Neix Duplantis 2006 Neix Txell Ferré

 

Avui els nostres tres protagonistes són excepcionals en els seus camps. El segon amb la pulverització de récords constants, centímetre a centímetre ens fan parlar avui del salt de perxa.

El 10 de novembre de 1990 va néixer a Badalona la Mireia Belmonte i García. És una nedadora catalana, plusmarquista mundial dels 400 metres estils, dels 800 metres lliures i dels 1.500 lliures, que competeix en les categories d'estils, papallona, braça i lliure. Des del 2008 és la clara dominadora en els campionats d'Espanya i ha afermat el seu lideratge en totes les especialitats; és, a més, la nedadora de l'Estat espanyol que més trofeus ha obtingut en competicions internacionals. Plusmarquista estatal en diverses disciplines, ha participat en quatre Jocs Olímpics: Pequín 2008, Londres 2012, Rio 2016 i Tòquio 2020 on fou l'abanderada juntament amb Saúl Craviotto. Als jocs del 2016 va aconseguir una medalla d'or en els 200 metres papallona, dues medalles de plata en els 200 metres papallona i en els 800 metres lliure, i una medalla de bronze en els 400 metres estils. Als Jocs de Rio 2016 es va convertir en la primera nedadora espanyola a aconseguir una medalla d'or en uns Jocs Olímpics. Per problemes a les espatlles no va poder obtenir la marca mínima per poder participar als Jocs Olímpics de Paris 2024.

El salt de perxa és una especialitat atlètica que consisteix a passar per sobre d'una barra horitzontal situada a gran alçada (llistó) sense fer-la caure. S'aconsegueix amb l'ajut de la perxa, una barra flexible, d'uns 5 metres, que l'atleta duu a les mans i mitjançant una força, velocitat i habilitats gimnàstiques especials. L'atleta acaba la prova eliminat després del tercer intent fallit, igual que en salt d'alçada.L'atleta comença amb una carrera d'uns 40 metres. En arribar a poca distància del matalàs recolza la perxa a un caixetí reglamentari. Gràcies al fet de tenir-la agafada amb les mans pot superar el llistó passant primer les cames, després el cos i finalment els braços, moment en què deixa anar la perxa. Després d'un intent exitos l'alçada del llistó augmenta progressivament.

Als inicis les perxes eren construïdes de fusta. Després el material va canviar a bambú (cap a 1900), acer (cap a 1950) i fibra de vidre (sovint combinat amb fibre de carboni). Després els inicis dels anys 1960 les introduccions de la perxa de fibra de vidre i matalasos de gomaespuma han revolucionat la tècnica. La perxa de fibra de vidre és molt més elàstica, i ha possibilitat molts nous rècords.

El 10 de novembre de 1999 neix Armand Gustav "Mondo" Duplantis. És un saltador de perxa suec-estatunidenc, que té les plusmarques actuals a l'aire lliure i en pista coberta (6,25 metres i 6,22 metres, respectivament), dues vegades campió olímpic (2021 i 2024) i dos cops campió del món en aire lliure (2022 i 2023), un cop campió del món en pista coberta (2022), dos cops campió europeu en aire lliure (2018 i 2022) i un cop en pista coberta (2021), i tres cops campió de la Diamond League (2021, 2022 i 2023). Va aconseguir la medalla de plata al Campionat del Món d'atletisme de 2019. A més, Duplantis va ser campió del Campionat del Món Juvenil d'atletisme de 2015 quan tenia 15 anys, i va aconseguir el títol al Campionat Europeu d'Atletisme Sub-20 de 2017 i al Campionat Mundial d'Atletisme Sub-20 de 2018. Va ser triat Atleta de l'any per World Athletics els anys 2020 i 2022. Va néixer en una família esportista a Lafayette, Louisiana, Estats Units d'Amèrica. El seu pare, Greg Duplantis, és un saltador de perxa retirat amb una marca personal de 5,80 metres, de nacionalitat americana i d'ascendència cajun; mentre que la seva mare, Helena (Hedlund de cognom de soltera), és una exheptatleta i exjugadora de voleibol de nacionalitat sueca. Els seus dos germans grans, Andreas i Antoine, i la seva germana petita, Johanna, també van practicar esports. Andreas va representar Suècia com a saltador de perxa als Campionats del Món Juvenils d'Atletisme de 2009 i 2012, mentre que Antoine va deixar el salt de perxa pel beisbol durant l'escola secundària abans d'entrar a la Louisiana State University on va ser el capità de l'equip de la universitat el 2019. Duplantis va aconseguir el seu primer títol absolut al Campionat d'Europa d'Atletisme de 2018 disputat a Berlin, quan tenia 18 anys. En els Jocs de Paris 2024 amb l’or assegurat, va tornar a agafar la perxa quatre vegades més. En la primera va fer récord olímpic. I en la quarta va batre el récord mundial que ell mateix había obtingut uns mesos abans. L’estadi de Sant Dennis, on es feien les proves va emmudir. Va ser un dels grans herois de Paris 2024.

El 10 de novembre de 2006 va néixer a Manresa la Txell Ferré Gaset. És una esportista catalana que competeix en natació sincronitzada. El 2024 estudiava disseny d'interiors. Va començar al Club Natació Manresa a sis anys i amb 10 anys va canviar al Club Natació Sabadell. El 2004 va participar al Mundial de Doha i va aconseguir una beca al CAR de Sant Cugat, on es va desplaçar des del Blume. Va guanyar una medalla d'or al Campionat Europeu de Natació de 2024 de Belgrad, a la prova equip tècnic. Va participar als Jocs Olímpics de París 2024, obtenint una medalla de bronze a la prova d'equip.

9 de novembre 1923 Neix Alice Marie Coachman 1961 Neix Antoni Bassas 1959 Neix Sito Pons

 

Avui tenim com a protagonistes un excel·lent periodista amb una gran carrera i un pilot de motociclisme tots són de casa nostra. Però abans veurem que no fa pas massa les dones negres estaven doblement discriminades, pel seu gènere i pel seu color. Em sembla molt greu que això passés en el segle XX, encara queda molta feina per fer però, sens dubte, hi ha molta feina feta cap a la justícia i igualtat també en el camp de l’esport.

El 9 de novembre de 1923 neix Alice Marie Coachman a Albany, als Estats Units. Va ser una atleta nord-americana de salt d'alçada, guanyadora de la medalla d'or als Jocs Olímpics de Londres 1948. Es va convertir en la primera dona negra que va obtenir una medalla d'or en unes olimpíades. A causa del color de la seva pell, Coachman no podia accedir a les instal·lacions d'entrenament atlètic ni participar en esports organitzats. A la llista de barreres per a l'entrenament s'afegia la seva condició de dona atleta en una època d'oposició generalitzada a les dones al esport. S'entrenava amb el que tenia a mà, corrent sense sabates pels camins de terra propers a casa seva i utilitzant equips casolans per practicar els seus salts. Va aconseguir classificar-se pels Jocs de Londres 1948 batent un rècord. Nascuda al si d'una família humil, durant la seva preparació va haver de compaginar les beques esportives amb feines de neteja a les instal·lacions en què entrenava.

El 9 de novembre de 1961 va néixer a Barcelona l’Antoni Bassas i Onieva. Un nom propi del periodisme. És un periodista i guionista de ràdio i televisió català, actual membre l'equip directiu del diari Ara. Va començar a treballar a la ràdio amb setze anys, a l'emissora Ràdio Joventut. Posteriorment es va llicenciar en Ciències de la Informació a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Bassas ha tingut grans èxits d'audiència i premis importants, com el Premi Ondas. Avui el veiem com analista polític però durant molts anys ha estat periodista esportiu des de programes com Àrea de gol i es va integrar a l'equip de retransmissions del programa Futbol en català, dirigit per Joaquim Maria Puyal amb qui va treballar durant catorze anys, en més de 800 retransmissions esportives dels partits del Futbol Club Barcelona. Fins al 1985 el programa s'emetia per Ràdio Barcelona i, a partir d'aquell any, a Catalunya Ràdio. Les retransmissions esportives li van donar l'oportunitat de conèixer els grans esportistes del Barça, de conèixer països i de viure experiències que narra al llibre A un pam de la glòria, on aplega records dels seus catorze anys en el món esportiu, un període en què el FC Barcelona va guanyar la Copa d'Europa de futbol, a l'estadi de Wembley, de Londres, i quatre lligues. Ha fet mil coses, té una vida molt plena però avui el recordem per la seva vessant de periodista esportiu.

El 9 de noviembre de 1959 va néixer a Barcelona l’Alfonso Pons Ezquerra, más conocido como Sito Pons. És un expilot de motociclisme, dues vegades campió del món de 250cc, en 1988 i 1989, amb Honda, i actual director de l'equip Pons Racing. Al costat del seu mánager Manolo Burillo Pacheco i l'enginyer Antonio Cobas van crear la marca Kobas produïda i gestionada per l'empresa TECOMSA, (Tècnica de competició SA). Va seguir com a director d'equip en la seva pròpia escuderia, Pons Racing, i entre altres van córrer per a ell Alex Crivillé, Carlos Checa, Alberto Puig, John Kocinski, Loris Capirossi, Alex Barros, Max Biaggi, Héctor Barberá, Sergio Gadea, Aleix Espargaró i el seu propi fill Axel Pons. Actualment dirigeix l'escuderia Pons Racing, sota el nom de Páginas Amarillas-HP 40.

8 de novembre Dia de l'Urbanisme Ciutats Olímpiques

 

Avui amb motiu del Dia de l’Urbanisme parlem dels canvis en les ciutats olímpiques.

Cada any des del 1949, el 8 de novembre se celebra el dia mundial de l’urbanisme. Aquesta data commemora la importància de la planificació i el disseny de les ciutats, tot recordant que aquesta disciplina té un paper crucial en la creació d’entorns urbans sostenibles i habitables. En un moment en què la urbanització continua avançant a ritme vertiginós, reflexionar sobre l’urbanisme és un factor molt rellevant. El 8 de novembre es commemora el dia mundial de l’urbanisme, una data que ens convida a reflexionar sobre el desenvolupament de les nostres ciutats i la planificació dels espais urbans. Aquesta data promou la consciència de crear entorns sostenibles.

El seu origen es remunta al segle passat, quan l’enginyer Carlos María della Paolera, pioner en la matèria i exdirector de l’Institut d’Urbanisme de Buenos Aires, el 1949 va proposar establir aquest dia com el Dia Mundial de l’Urbanisme. El seu llegat perdura com una fita a la història de la planificació urbana argentina. Una de les aportacions més destacades de Carlos María della Paolera, va ser la creació del símbol de l’urbanisme, que ha esdevingut un emblema reconegut a nivell mundial. Aquest disseny presenta un Sol daurat irradiant sobre un fons blau i verd.

Cada cop més ciutats opten a acollir uns Jocs Olímpics. Què motiva una ciutat a entrar en aquesta cursa? Quins objectius polítics, econòmics, socials i culturals persegueixen? Quins avantatges obtenen les ciutats?

La celebració d’uns JJOO implica una gran inversió, però pot generar un impacte social i econòmic molt positiu per a les ciutats.

Barcelona, és una de les ciutats amfitriones més recordades. La capital catalana va ser escollida seu olímpica l’any 1986, el mateix any en què Espanya va entrar a la Unió Europea. Per Barcelona, els Jocs representaven una doble oportunitat: d’una banda, era l’ocasió perfecta perquè la ciutat es donés a conèixer internacionalment; de l’altra, la inversió econòmica per posar en marxa les Olimpíades podia suposar la transformació urbanística de gran part de la ciutat.

Al llarg de la història dels Jocs Olímpics, les ciutats amfitriones han viscut diferents models: algunes han sabut aprofitar la inversió econòmica i han pogut gaudir d’un creixement a llarg termini després de ser la seu dels Jocs.

Hi ha ciutats que ho han aprofitat com Barcelona o Sydney. La capital d’Austràlia va ser la seu dels JJOO l’any 2000 i va saber aprofitar la popularitat de la competició esportiva per promocionar el turisme a les antípodes.

Els JJOO de Londres 2012 es consideren els Jocs Olímpics més verds de la història per la seva implicació amb la sostenibilitat. El comitè organitzador també va saber crear un impacte positiu en una zona degradada i amb baixos ingressos com era l’East End londinenc, on es van fer les competicions.

No obstant això, en altres casos, la mala gestió i planificació de les inversions ha esborrat qualsevol llegat dels Jocs Olímpics més enllà de l’àmbit esportiu. Al Brasil, per exemple, s’esperava que les Olimpíades de Rio 2016 representessin una oportunitat per fer reformes urbanístiques, recuperar barris degradats i ampliar la quantitat d’instal·lacions i espais públics. No obstant això, els problemes de transport, seguretat i obres endarrerides van contribuir al col·lapse polític i econòmic que va envoltar les Olimpíades de Rio de Janeiro. Segons l’estudi del CIDOB, els Jocs no van contribuir a revitalitzar l’economia ni a millorar la qualitat de vida dels habitants del Brasil.

Una situació semblant es va produir a Atenes, Grècia. Segons un estudi de CaixaBank, es van construir 22 pavellons esportius per a la celebració dels Jocs Olímpics d’Atenes l’any 2004. Quatre anys després, 21 estaven abandonats i necessitaven reparacions en profunditat per poder fer-los servir en el futur.

7 de novembre Atletisme olímpic 1903 Neix Diego Ordóñez 1980 Neix Gervasio Deferr

 

Avui parlem d’atletisme olímpic pel neixament d’un dels millors velocistes espanyols de la primera meitat del segle XX i a continuació d’un gran gimnasta.

L'atletisme, que es disputava en els primers Jocs Olímpics de l'antiguitat, és un dels esports més antics dels que es té constància, amb noms de campions documentats des de l'any 776 a.C.. Els Jocs Olímpics antics incloïen proves com a carreres a peu i un pentatló que consistia en una carrera a peu, salt de longitud, llançament de disc, llançament de javelina i lluita. Les primeres trobades dels temps moderns que poden assemblar-se a les competicions d'atletisme que coneixem avui van tenir lloc en 1840 en Shropshire, Anglaterra. Altres campionats d'aquest tipus van començar a prosperar i a estendre's en la dècada de 1880, especialment a Anglaterra, els Estats Units i Europa. En 1912 es va crear la federació internacional que supervisa les competicions internacionals d'atletisme: la IAAF (actualment coneguda com World Athletics).

L'atletisme modern es compon de diversos esdeveniments de carrera, salt, llançaments, marxa i combinades. A causa de les seves nombroses categories i disciplines, l'atletisme és l'esport amb més participants dels Jocs Olímpics. El programa de pista inclou carreres de velocitat, esdeveniments de mig fons i fons, així com tanques, carreres amb obstacles i relleus per a homes i dones. Aquestes proves es disputen en la pista ovalada de 400 metres de l'Estadi Olímpic (composta per dues rectes i dues corbes).

Era una elecció lògica incloure l'atletisme en els Jocs Inaugurals dels Olímpics moderns, celebrats en 1896 a Atenes (Grècia). La seva antiga posició en el programa olímpic fa de l'atletisme la joia de la corona dels Jocs d'estiu. Els esdeveniments masculins s'han mantingut sense canvis des dels Jocs de Los Angeles 1932, excepte l'addició de la carrera de 20km de marxa atlètica en els Jocs de Melbourne 1956. Els esdeveniments femenins van aparèixer per primera vegada en els Jocs Olímpics d'Amsterdam 1928. Les dones només tenien 17 proves fins a 1992, però amb la incorporació dels 3.000m amb obstacles femenins en 2008, les atletes femenines competeixen en l'actualitat en el mateix nombre d'esdeveniments que els seus homòlegs masculins.

A la dècada de 1960 es va produir un augment de participants d'atletisme als països en desenvolupament, i l'abast d'aquest esport es va estendre per tot el món. En els Jocs de Pequín 2008, atletes de 62 països van competir en les proves finals.

El 7 de novembre de 1903 neix a Madrid en Diego Ordóñez Arcauz. Va ser un velocista espanyol, considerat com un dels millors velocistes espanyols de la primera meitat del segle XX. Va ser onze vegades campió d'Espanya en proves de 100 i 200 metres llisos i va batre la plusmarca d'Espanya dels 100 i 200 metres llisos. Encara que nascut a Madrid va competir sempre representant a la Federació Guipuscoana d'Atletisme. El seu club esportiu va ser la Reial Societat de Futbol. Va prendre part en els Jocs Olímpics d'Anvers 1920, París 1924 i Amsterdam 1928 en les proves de 100 metres, 200 metres i relleus 4 x 100. En cap de les tres cites olímpiques va obtenir resultats ressenyables, caient sempre en les sèries. En els Jocs Olímpics d'Amsterdam 1928 va ser el banderer de l'equip espanyol en la desfilada inaugural.

El 7 de novembre de 1980 va néixer en Gervasio Deferr Ángel a Premià de Mar. És un exgimnasta artístic català, guanyador de tres medalles olímpiques, i posteriorment entrenador, aconseguint el guardó d'esportista català de l'any en 2000 i 2004. La seva família té arrels argentines. Ell va començar a practicar la gimnàstica esportiva amb 5 anys, i tot i que sempre s'ha considerat que la seva millor prova era l'exercici de terra, es va convertir en el campió olímpic de salt masculí en els Jocs Olímpics d'Estiu de 2000 realitzats a Sydney (Austràlia) amb una puntuació de 9,712 punts (9,800 en el primer salt i 9,625 en el segon). Quatre anys més tard, en els Jocs Olímpics d'Estiu de 2004 realitzats a Atenes (Grècia), va repetir la gesta amb una puntuació de 9,737 punts (9,687 en el primer salt i 9,787 en el segon), a més de finalitzar quart en l'exercici de terra, guanyant així un diploma olímpic. Per celebrar aquestes dues medalles d'or es va tatuar als turmells els logotips d'ambdues Olimpíades. En els Jocs Olímpics d'Estiu de 2008 realitzats a Pequín (República Popular de la Xina), els seus últims Jocs, va participar en el concurs complet per equips, quedant 11è i classificant-se amb la millor tercer marca per a la final de terra, en la qual va obtenir la medalla d'argent amb una puntuació de 15,775. El 21 de gener de 2011 anuncià la seva retirada de la competició activa. Després de la seva retirada va començar la seva tasca com a entrenador al Centre d'Alt Rendiment de Sant Cugat del Vallès i al Club Gimnàstica La Mina Gervasio Deferr de Sant Adrià de Besòs.

El gimnasta va viure un idil·li amb els Jocs Olímpics: en cada cita que va participar es va penjar una medalla. La primera va ser a Sídney 2000, on va conquistar un or en la modalitat de salt, convertint-se en un dels esportistes espanyols més joves a aconseguir-la amb 19 anys i 324 dies. Quatre anys després, va repetir en els Jocs Olímpics d'Atenes, on va revalidar el seu títol olímpic en salt, a més d'un diploma olímpic en la competició de sòl. En la seva última participació olímpica, a Pequín 2008, va aconseguir pujar al segon esglaó del podi en la modalitat de sòl per a penjar-se la medalla de plata. I es va anar tatuant els noms dels Jocs...

6 de novembre 1949 Neix Ricard Cabot Natació Olímpica 1999 Neix Bobby Finke

 

Avui recordarem un jugador d’hoquei herba, parlarem de natació olímpica coincidint amb el neixament d’un nedador americà.

El 6 de novembre de 1949 va néixer a Barcelona en Ricard Cabot i Duran. És un jugador d'hoquei sobre herba barceloní, guanyador d'una medalla olímpica. És fill del també jugador d'hoquei Ricard Cabot i Boix, que participà en els Jocs Olímpics d'estiu de 1948, i germà del també medallista Xavier Cabot. Membre del Reial Club de Polo de Barcelona va participar, als 26 anys, en els Jocs Olímpics d'Estiu de 1976 realitzats a Mont-real (Canadà), on aconseguí guanyar un diploma olímpic en finalitzar sisè en la competició masculina d'hoquei sobre herba. En els Jocs Olímpics d'Estiu de 1980 realitzats a Moscou (Unió Soviètica) aconseguí guanyar la medalla de plata amb la selecció espanyola i en els Jocs Olímpics d'Estiu de 1984 realitzats a Los Angeles (Estats Units) aconseguí guanyar un nou diploma olímpic en finalitzar vuitè. És curiós com l’hoquei herba s’exten per les famílies: pares, fills, cosins... està clar que viuen l’afició i la transmeten.

 

Avui parlem també de la Natació Olímpica. La natació ha estat present en tots els Jocs Olímpics de l'era moderna. Encara que les primeres carreres olímpiques van tenir lloc en entorns naturals (els nedadors van competir en la badia de Zea en els Jocs Olímpics d'Atenes 1896), des dels Jocs de Londres 1908, les proves es disputen en piscina. Això va conduir a la creació de la Federació Internacional de Natació (FINA) aquest mateix any.

Els esdeveniments d'estil lliure eren els únics que es disputaven en els Jocs de 1896. Després, es van afegir els de braça i esquena en els Jocs Olímpics de Sant Lluís 1904 i els de papallona, 52 anys més tard, a Melbourne 1956. La natació femenina es va incorporar al programa olímpic en 1912 amb dos esdeveniments. No obstant això, en l'actualitat els esdeveniments masculins i femenins dels Jocs són idèntics. La natació olímpica ha estat dominada pels atletes que representen als Estats Units, que han guanyat més de 250 medalles d'or.

El 6 de novembre de 1999 va néixer a Tampa, USA, en Robert Christian Finke, conegut com Bobby Finke. És un esportista nord-americà que competeix en natació, especialista en l'estil lliure. Va participar en dos Jocs Olímpics d'Estiu, obtenint quatre medalles, dos d'or a Tòquio 2020, a les proves de 800 m lliure i 1500 m lliure, i dos a París 2024, or en 1500 m lliure i plata en 800 m lliure. Va guanyar quatre medalles al Campionat Mundial de Natació, els anys 2022 i 2023. Va estudiar el grau de Gestió de la Construcció a la Universitat de Florida. Crec que és el primer amb aquests estudis. La majoria d’esportistes fan educació física, nutrició, fisioteràpia, podologia...

Activitats pel cap de setmana del 9 i 10 de novembre

 

L’11 de novembre és Sant Martí. A Catalunya moltes poblacions celebren la seva Festa Major de Tardor o d’Hivern en el seu honor i comencen aquest cap de setmana:Maçanet de Cabrenys, Carme, Torre-serona.A Barcelona s’acostuma a celebrar durant la primera quinzena de novembre, coincidint amb la festivitat de Sant Martí, patró de les festes de la Verneda i Sant Martí de Provençals, dos barris que celebren la festa major conjuntament. El programa inclou un correfoc amb tabalada. També hi ha exposicions, concursos i activitats infantils, entre d’altres. Alhora, la gastronomia hi té un lloc destacat. Els de Sant Andreu comencen a escalfar motors.

Us proposem també tres activitats pel cap de setmana:

1.- Tallers Oberts 2024.- T'imagines poder aprendre la tècnica del vidre bufat, treballar el trencadís, fer un sabó enfeltrat o fins i tot fer la teva pròpia joia?  Aquest any el festival Tallers Oberts tornarà a obrir les portes de diversos tallers d'artistes de Barcelona, amb una bona notícia: enguany se celebrarà dos caps de setmana, i els dies marcats seran el 9, 10, 16 i 17 de novembre.  Durant quatre dies es podrà gaudir de 300 activitats, com cursos d'iniciació, xerrades i tallers per fer el vostre propi objecte artístic amb l’ajuda d’un professional. Enguany, a més dels tallers a diferents espais de Barcelona, l'Hospitalet de Llobregat, també se'n faran a l'Anoia.

2.- Aprofitar la FilmoXica per anar al cine amb els més petits i “El Meu Primer Festival”.- Cada trimestre la Filmoteca de Catalunya proposa un cicle de projeccions en atenció al públic familiar. Amb pel·lícules de tots els temps, cultures i països diversos i relacionades amb moments i tradicions del calendari, el repertori de propostes ajuda el públic infantil a endinsar-se en el món del cinema.  Aquest novembre els més menuts ho gaudiran per partida doble: el repertori de la FilmoXica s'entrellaça, entre el 9 i el 24 de novembre, amb 'El Meu Primer Festival!'. Un festival de cinema per a nens i nenes de 2 a 12 anys amb més de cent pel·lícules d’arreu del món, premis, votacions, artistes convidats, tallers de creació, cine-fòrums i més.

3.- Fer volar la imaginació al Festival 42.- L’univers fantàstic arriba amb força al 42. Festival de Gèneres Fantàstics de Barcelona, del 6 al 10 de novembre a la Fabra i Coats. Aquest any, l’emblema són els dracs, amb els seus misteris, foc i ales obertes com mai. Però no són només metàfores: són essència i tradició en una programació on la imaginació i el talent volen al costat dels referents del gènere. S’hi aplegaran més de 150 autors, entre els quals destaquen Ted Chiang, Rebecca Yarros, Albert Sánchez Piñol i Mónica Ojeda, que compartiran escenari amb altres grans veus del panorama literari actual en les 73 activitats oficials i en tallers immersius per a tots els públics.

5 de novembre Setmana de la Ciència del 8 al 19 de novembre 1919 Es funda el Racing Club Ferrol 1926 Di Stéfano President d'Honor del Real Madrid

 

Avui us presentem una activitat que heu de demanar amb temps i ja podeu agendar... i us presentem la fundació d’un club modest de futbol amb molta història i un jugador dels llegendaris.

Del 8 al 19 de novembre tindrà lloc la Setmana de la Ciència. Porten vint-i-nou anys divulgant la ciència! En el marc de la Setmana de la Ciència s’organitzen tot un munt d’activitats totalment gratuïtes de divulgació de la ciència arreu del nostre territori. Jornades de portes obertes, activitats virtuals, exposicions, tallers científics..., una gran oferta científica diferents formats a l’abast de tothom! La Setmana de la Ciència s’adreça a tots els públics i té com a objectius fonamentals apropar la ciència i la tecnologia a la ciutadania i fomentar les vocacions científiques entre els més joves. El fil conductor de l’edició d’enguany serà l’ètica en la ciència i la tecnologia. Les descobertes científiques i les innovacions tecnològiques tenen un gran impacte en la societat. Aquest fet planteja la necessitat de considerar els límits ètics en la recerca i la seva aplicació en àmbits com, per exemple, la biotecnologia, la intel·ligència artificial i també els recursos naturals, com ara l’energia o l’aigua, entre d’altres.

Altres temes de rellevància dins l’SC’24 són: El centenari del naixement d’Oriol de Bolòs, botànic català qui fou l’introductor de la metodologia sigmatista d’estudi de la vegetació a Catalunya / El centenari del naixement de Bette Nesmith Graham, mecanògrafa, dissenyadora industrial i empresària nord-americana, inventora del corrector líquid Liquid Paper / El bicentenari del naixement de William Thomson (Lord Kelvin), físic, enginyer i matemàtic britànic qui va fer grans aportacions en el camp de la termodinàmica i que és especialment recordat com el creador de l’escala termomètrica que porta el seu nom / El centenari del naixement de la desxifradora de codis Jean Valentine qui, durant la Segona Guerra Mundial, va treballar a Bletchley Park desxifrant codis matemàtics per interceptar les comunicacions alemanyes / El centenari de l’anunci del descobriment d’Edwin Hubble d’una nova galàxia, Andròmeda, fet que va demostrar que la Via Làctia no era l’única galàxia de l’univers / El centenari del naixement de Maria von Wedemeyer, informàtica nord-americana qui va jugar un important paper en el desenvolupament de la capacitat d’emulació en computació / El centenari de la concessió del Premi Nobel de Física al físic suec Kai Manne Siegbahn per les seves investigacions científiques centrades en l'àmbit de l'espectroscòpia mitjançant l'ús dels raigs X / El centenari de la concessió del Premi Nobel de Fisiologia o Medicina al metge neerlandès Willem Einthoven pel seu descobriment del funcionament de l’electrocardiograma.

La Setmana de la Ciència és una iniciativa coordinada per la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació (FCRI) que compta amb el suport de nombroses institucions i entitats en l’àmbit de la recerca i de la disseminació de la ciència i la tecnologia.

I el nostre toc esportiu. El 5 de novembre de 1919 es fundà el club de futbol Racing Club de Ferrol. El Racing Club de Ferrol, S.A.D. (conegut com a Racing de Ferrol, o simplement Racing) és un club de futbol espanyol de la ciutat de Ferrol, província de La Corunya, Galícia que competeix en Segona Divisió d'Espanya. Va ser fundat a partir de la unió del Racing Club i el Club Ferrol. L'equip disputa els seus partits com a local en l'Estadi Municipal de Malata, amb capacitat per a 11 669 espectadors, i el verd és el color tradicional de l'uniforme del club. És l'equip que més temporades ha disputat en Segona Divisió sense haver aconseguit mai l'ascens a Primera, un total de 36 campanyes, en les quals ha aconseguit un subcampionat en 1940 i tres tercers llocs. Va ser subcampió de la Copa del Rei en 1939, en la final jugada en l'Estadi Olímpic de Montjuïc contra el Sevilla FC. Ha aconseguit diversos Campionats de Galícia de Futbol, i arran de proclamar-se campió gallec per tercera vegada en la seva història, la Creu de Santiago és present en l'escut des de 1939. En el pla social, el club compta amb 9360 abonats. És el tercer club de Galícia amb major nombre d'abonats, a més de ser un dels clubs de La Lliga i La Lliga 2 amb més abonats per habitant.

Alfredo Stéfano Di Stéfano Laulhé va néixer a Barracas, Buenos Aires, 4 de juliol de 1926. Més conegut com a Alfredo Di Stéfano va ser un jugador i entrenador de futbol d'origen argentí nacionalitzat espanyol. És considerat un dels més destacats jugadors argentins de tots els temps i una figura cabdal de la història del futbol per la seva velocitat i tècnica amb la pilota. Així mateix, de Di Stéfano cal destacar la seva exquisida qualitat tècnica i la seva polivalència al camp, essent per això qualificat per part d'entesos, exfutbolistes i aficionats com el jugador més complet que ha donat el futbol a nivell mundial. La Saeta Rubia, com se'l coneixia popularment, va defensar les samarretes de diversos equips sud-americans com el River Plate, el Club Atlético Huracán i el Millonarios de Bogotà i posteriorment a Europa les del Reial Madrid i l'Espanyol de Barcelona. El 5 de novembre del 2000 fou designat President d'Honor del Reial Madrid CF, i ho fou fins a la seva mort.

4 de novembre Sant Carles Natació en aigües obertes 1990 Neix Rachele Bruni 1991 Jordi Arese 23 de l'ATP

 

Avui és Sant Carles i aprofitem per felicitar a tots els Carles i les Carles !!!

Avui parlarem de les curses de natació en aigües obertes coincidint amb el neixament d’una de les seves campiones i recordarem un tennista català retirat.

En les primeres tres edicions dels Jocs Olímpics moderns, totes les proves de natació tenien lloc en una massa d'aigua natural, abans de la inclusió de les piscines en els Jocs de 1908. La natació en aigües obertes va reaparèixer en 1991, quan la disciplina es va introduir finalment en els Campionats Mundials de Natació de la FINA (avui coneguts com World Aquatics Championships); en aquella època, els esdeveniments es disputaven sobre 25 km i es trigava més de cinc hores a completar-les. La primera vegada que es va disputar la prova de 10 km va ser en els Campionats del Món de Natació, celebrats en Fukuoka, el Japó, en 2001.

La natació en aigües obertes es va convertir en l'última disciplina de natació a afegir-se al programa olímpic, quan es va introduir la carrera de 10 km en els Jocs de Pequín 2008. La curta història d'aquesta disciplina significa que pocs comitès olímpics nacionals i atletes hagin tingut l'oportunitat de destacar-se. Encara que alguns nedadors se centren únicament en la natació en aigües obertes, uns altres eren anteriorment especialistes en altres proves d'estil lliure en piscina, la qual cosa fa que aquests atletes siguin molt competitius. Un bon exemple és el nedador tunisià Oussama Mellouli, que va guanyar la medalla d'or en la prova masculina de 1.500 metres lliures a Pequín 2008 i, quatre anys més tard, es va imposar en l'esdeveniment masculí de natació en aigües obertes a Londres.

La natació en aigües obertes es desenvolupa en aigües obertes com la mar, rius i llacs. Els atletes han de completar un recorregut de 10 km que dura gairebé dues hores; la resistència, la força física i la capacitat mental es posen a prova. La capacitat d'adaptació també és crucial; les marees i els corrents canvien ràpidament en la mar i això és una cosa que els atletes han de tenir en compte en la seva estratègia. Per tant, és fonamental utilitzar la tàctica adequada per al recorregut i les condicions de competició. En els últims 3 km, els nedadors comencen a moure's cap a la línia de meta -la forma en què gestionen els seus esforços es converteix en una cosa essencial i, en última instància, és el que influeix en el resultat final.

El 4 de novembre de 1990 neix a Florència la Rachele Bruni. És una nedadora italiana, especialitzada en carreres de llarga distància en aigües obertes. En els Jocs Olímpics de 2016 a Rio de Janeiro, Bruni va guanyar la medalla de plata en la marató de 10 quilòmetres, per darrere de Sharon van Rouwendaal. Al principi va acabar en tercera posició, just darrere de la campiona del món Aurélie Muller, que va ser desqualificada per obstruir Bruni en la línia de meta. Va dedicar la seva medalla a la seva xicota. Ha sigut vuit vegades medallista del Campionat europeu de natació en aigües obertes  

El 4 de novembre de 1991 en Jordi Arrese i Castañé va assolir el número 23 de l’ATP, la seva millor classificació. Avui és, un tennista català retirat. Arrese va debutar professionalment el 1982. Va romandre durant catorze anys en actiu, fins a la seva retirada el 1996. Amb el seu germà Víctor va crear la cadena d'alimentació Fresc Co. Entre els seus mèrits esportius destaca la medalla d'argent aconseguida als Jocs Olímpics de Barcelona 1992 en la modalitat individual masculina. En el seu palmarès consten sis títols individuals i quatre en dobles masculins, que li van permetre arribar al 23è i al 62è llocs dels rànquings mundials respectius. En individual, va guanyar 224 partits i en va perdre 210. Va guanyar sis títols de l'ATP Tour, encara que el seu partit més conegut va ser a la final individual de tennis als Jocs Olímpics de Barcelona 1992. Es va trobar amb el suís Marc Rosset, i el català va caure després de cinc hores de joc, per 7-6 (7-2), 6-4, 3-6, 4-6, 8-6. Amb tot, es va endur la medalla d'argent.

3 de novembre Santa Sílvia 2000 Mor Domingo Llucià 1984 Neix Saúl Craviotto 2000 Neix Blanca Toledano

 

Avui és Santa Sílvia i aprofitem per felicitar a totes les Sílvies !!!

Avui em permeto la llicència de parlar del meu pare, d’un piragüista amb set medalles olímpiques en cinc olimpíades i d’una jove nedadora de sincronitzada amb medalla a París 2024.

Avui és un dia especial. Avui, tres de novembre, ja fa vint-i-quatre anys que va morir el meu pare. És una data que queda marcada per sempre. I desprès de Tots Sants i de Difunts... Però ha arribat un moment en el que puc recordar sense aquell dolor tant punyent, i recordar els bons moments viscuts a casa i a l’escola. Aquest curs que parlem d’esportistes... el meu pare era un bon esportista. Els seus bessons així ho mostraven. De jove, va jugar una colla d’anys a futbol. Amb quaranta anys va aprendre a esquiar amb l’escola. De més gran el recordo jugant els seus partits de tennis a Llavaneres o de frontenis a Les Botes, navegava a vela, nedava al Club Natació Barcelona o al mar. Quan la gent no feia esport de manera habitual, ell gaudia de sentir-se en forma i ens mostrava la importància de tenir cura del cos. Malgrat molt sovint la feina omplia tot el temps, feia el possible per tornar a començar i tenir temps per fer esport amb els amics. Gaudia practicant-lo i veient futbol (va ser soci del Barça i de l’Espanyol per anar cada setmana a veure futbol en directe). Els darrers anys gaudia especialment amb els partits de futbol i tennis per televisió.

El 3 de novembre de 1984 va néixer a Alpicat en Saúl Craviotto Rivero. És un piragüista que treballa com agent del Cos de la Policia espanyola on compta amb excedències per entrenar-se. Competeix en les disciplines de caiac K1-200 m, K1-500 m, K1-1000 m, K2-200 m, K2-500 m i K2-1000 m. Ha participat en cinc Jocs Olímpics d'Estiu, obtenint medalles en tots ells: Or en K2 500 m en els Jocs Olímpics de Pequín 2008, Plata en K1 200 m en els Jocs Olímpics de Londres 2012, Or en K2 200 m Bronze en K1 200 m en els Jocs Olímpics de Riu 2016, Plata en K4 500 m en els Jocs Olímpics de Tòquio 2020, Or K2 200 m i Bronze K4 500 m en els Jocs Olímpics de París 2024. A Tòquio 2020/21, va ser l’abanderat de la delegació espanyola amb la nedadora Mireia Belmonte. És un dels esportites espanyols amb més medalles olímpiques.

I uns marxen, i altres arriben al món... El 3 de novembre de 2000 va néixer a Madrid la Blanca Toledano Laut. És una esportista que competeix en natació sincronitzada. Va començar a nedar a 4 anys en una escola de barri. En veure que destacava li van recomanar que anés a nedar a l'Escola M-86. Allí va veure com entrenaven els equips de natació sincronitzada, li va cridar molt l'atenció i va decidir apuntar-s'hi. Amb 9 anys va entrar a formar part del Real Canoe Natación Club. A 10 anys va ser al seu primer campionat d'Espanya. Amb 14 anys va quedar campiona d'Espanya en duet i va guanyar dues medalles d'or en la Copa Mediterrània de Natació. Amb 15 anys va ser seleccionada per a unir-se a l'equip nacional júnior de natació artística, i s'entrenava al Centre d'Alt Rendiment de Sant Cugat del Vallès. Amb 16 anys va competir per primera vegada amb l'equip nacional absolut, el 2017. Va aconseguir quatre medalles en el Campionat Mundial de natació entre els anys 2019 i 2024, i quatre medalles en el Campionat Europeu de natació entre els anys 2018 i 2024. En els Jocs Europeus de Cracòvia 2023 va aconseguir dues medalles d'or, i la medalla de bronze per equips als Jocs Olímpics de Paris 2024.

2 de novembre Dia de Difunts 1986 Neix Héctor Barberá 2002 Neix l'Iris Tió 2010 Mor l'Andy Irons

 

Avui, Dia de difunts parlarem també d’un motorista i d’una nedadors de sincronitzada nascuts tal dia com avui i d’un surfista molt carismàtic que va morir tal dia com avui. 

Avui és el Dia de Difunts. Els recordem avui per tradició, i cada dia per necessitat del nostre cor i per gratitud. Algunes vegades encara sentim dolor quan recordem; altres vegades, potser pel pas del temps, podem recordar sense dolor. Fer-los presents ens desperta sentiments contradictoris: d’una banda és com si hi fossin, d’una altra sentim el buit de les seves abraçades, paraules i petons però no de la seva presencia que continua amb nosaltres... i ens dona pau.

Quan estem amb el cor més embolicat veiem segons el calendari el curiós tràfec d’aquests dies de comprar flors, anar als cementiris... amb horaris més amplis dels transports públics que ens hi poden portar.

Com que el dia 1 és festiu es barregen les dues celebracions i hi ha gent que creu que el dia de difunts és el dia 1. El dia 2 és el dia de difunts però molta gent comença molt abans a preparar els níxols i panteons perquè estiguin nets i plens de flors en aquests dies.

A Barcelona tenim un bon nombre de cementiris: el de Poble Nou, el de Sant Genís dels Agudells, el de les Corts, el de Sant Gervasi, el de Sant Andreu però el més gran de tots és el de Montjuic. Fora de Barcelona, però ja tan enganxat que és com si fos de la ciutat, tenim del de Collserola. Aquests dies a tots ells hi trobem activitats especials.

El 2 de novembre de 1986 a Dos Aguas, Valencia, va néixer l’Héctor Barberá Vall, pilot de motociclisme espanyol. Va ser subcampió del Campionat Mundial de Motociclisme de 125cc en 2004, després de ser tercer en 2003, i subcampió de la categoria 250cc en 2009. Va competir en la categoria reina de MotoGP des de 2010 fins a 2017. Des de 2023 competeix el campionat britànic de Superbikes amb l'equip TAG Honda Racing, després de passar dos anys disputant el campionat Motoamerica Superbike.

El 2 de novembre de 2002 va néixer a Barcelona l’Iris Tió i Casas. És una nedadora catalana en modalitat de natació sincronitzada. És filla de músics. Als cinc anys, es va iniciar en la natació sincronitzada al Club Natació Kallípolis una vegada a la setmana, i amb nou anys va començar a entrenar diàriament. Ha participat a diversos campionats a nivell europeu. Encara en categoria júnior, el 2017 a Belgrad va obtenir dues medalles de bronze en les proves de duet lliure i en rutina combinada, i el maig de 2018 va ser proclamada campiona d'Espanya en solitari tècnic i lliure al Centre Mundial-86 de Madrid, on va destacar tambe en les categories de duet, equip i rutina combinada. En el Campionat d'Europa de Natació de 2018, celebrat a Glasgow, en les proves preliminars del solo lliure va quedar en quarta posició.Al Campionat d'Europa de Natació de 2020 a Budapest, va debutar en la modalitat de duet amb Alisa Ozhogina en una gran competició, on van estrenar la coreografia prevista per als Jocs Olímpics, i van quedar en sisena posició. L'any següent va participar en els Jocs Olímpics de Tòquio 2020, en les proves de natació artística per parelles i equips. En la prova per parelles va participar amb la sevillana Ozhogina; classificades per a la final, van acabar en desena posició.

Avui veiem un esportista que amb la seva vida ens explica que malgrat els gran èxits, no tots els esportistes són model de comportament. L’Andy Irons va ser un surfista professional, campió del món de surf en tres ocasions: 2002, 2003 i 2004. El seu germà, Bruce Irons, també és surfista professional, encara que actualment no corre en el circuit professional ASP World Tour, dedicant-se al surf lliure per als seus patrocinadors. Va morir el 2 de novembre de 2010 a conseqüència d'un atac cardíac juntament amb una "elevada mescla de drogues" en un hotel de Dallas quan tornava a la seva llar a Hawaii. El cas és que el món del surf es dividia entre Kelly Slater i Andy Irons. O eres del primer, de la seva vida neta, d'esportista, model, amb vestit blanc; o eres del segon, amb una vida plena de festa, rebel, que deia paraulotes i vestia de negre. De l’Andy es deia que era "un rebel en el seu surf, un cretí que anava de sobrat perquè podia".

Activitats pel cap de setmana 1, 2 i 3 de novembre

 

Tenim un cap de setmana ben farcit d’activitats:

Aquest cap de setmana és Tots Sants i el dia dos, segons la tradició catòlica, recordem els difunts. Els cementiris són ben plens de gent que conserva la tradició de fer-hi una visita.

Comencem amb les Festes Majors: Festa Major de Sant Narcís a Girona, Festa Major de Sant Martí a Barcelona, al Clot-Camp de l’Arpa, la  Festa Major de Sant Martí a Teià i la Festa Major de Santa Caterina de Vinyols i els Arcs

La Festa Major del Clot – Camp de l’Arpa s’allarga durant més de dues setmanes, fins el 17 de novembre. La cultura popular marca el pols de la festa. Es programen activitats familiars, les Barraques, la cercavila de gegants o els versots satírics i el correfoc dels Diables del Clot. També destaquen la diada castellera, la Cursa Popular de Sant Martí i una gimcana detectivesca.

Coneixes les Festes de Sant Martí a Teià? La Festa Major de Sant Martí a Teià ofereix activitats com tallers, concerts, ballades tradicionals ...

I finalment ja tenim aquí el programa de la Festa Major de Santa Caterina, la patrona de Vinyols i els Arcs !!! Un programa preparat amb moltes ganes i il·lusió, ...  que s’allargarà fins el 25 de novembre.

Podeu recuperar altres propostes per aquest cap de setmana que us vam fer el 21 d’octubre.

 

Afegim una altra activitat que pot ser molt interessant. Anar a Sant Pere de Vilamajor i gaudir de la seva Vila Magore. Tot el cap de setmana us podeu endinsar a la Vila Magore del segle XII quan al poble hi havia un palau comtal que era l’enveja de les viles veïnes, una parada obligada entre Barcelona i Girona, en el camí cap a França, que comptava amb un mercat per abastir les seves necessitats bàsiques. Entre el juny de 1156 i l’abril de 1157, més de cent persones de diferent condició social hi van fer estada: ambaixadors, mercaders, pelegrins, sarraïns, jueus, cavallers… i els més destacats, el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV i la seva esposa la reina Peronella. I molt probablement hi va néixer el seu fill, Alfons I, rei d’Aragó, ja que sabem que la seva dida, Loreto, era del nostre poble. Veniu a visitar-nos el primer cap de setmana de novembre i us veureu transportats en el temps, amb atraccions medievals per a la mainada, les cercaviles de música i teatre de carrer, una ampliada zona de parades d’artesans i oficis, tastant el vi piment (vi medieval català) i, sobretot, pel nostre secret, la nostra força, els més de tres-cents voluntaris que faran possible aquest viatge impossible en el temps.

Acabem amb un passeig en tren. Del 3 de novembre a l'1 de desembre d'aquest 2024, podreu fer un viatge damunt d'una joia ferroviària històrica de Catalunya: el Tren Granota. El comboi, conegut com el Granota pel seu característic color verd, va començar a circular l'any 1944 i connectava Barcelona amb les comarques del Vallès Oriental i Occidental fins al 1996. Pot ser el seu disseny, la seva història o una combinació de totes dues opcions, però els trens tenen alguna cosa que captiva milers de persones arreu del món. Des que es va inventar el ferrocarril, aquest mitjà de transport ha acumulat milers i milers d'aficionats de diferents punts del planeta que acostumen a passar la seva passió de pares a fills. A Catalunya hi ha diversos punts on podeu admirar trens històrics, com l'Espai de la Via Mètrica de Martorell, però pujar-ne a algun és una missió força més complicada, però no impossible.

Us desitjo un molt bon cap de setmana!

1 de novembre Tots Sants 1963 Neix Quim Malgosa

 

Tots Sants. Avui és el nostre dia! Dels que ja ho són i dels que volen ser sants.... Felicitats!

Per alguns aquesta paraula de santedat els pot sonar antiga però és d’una rabiosa actualitat. Diuen que estant en una església, a un nen li van preguntar què volia dir "ser sant", i ell aixecant la mirada i veient unes fantàstiques vidrieres amb unes imatges i va contestar “Sant és qui deixa passar la llum”. Fa molts anys que conec aquesta història i sempre he pensat que “se non è vero, è ben trovato” que diuen els italians. La definició de sant com aquell qui deixa passar la llum de Déu, em sembla molt poètica i alhora possible. Quan aconseguim sintonitzar i que es vegi el Senyor i no el “senyorito” sentim una gran  pau. No és tot de color de rosa, aquesta pau no ens eximeix de les nostres obligacions, ni ens elimina les dificultats, però fa el camí molt més transitable i si a més el fem en companyia... Jo m’afanyo, de vegades a netejar el meu vitrall i em recordo que és molt interessant i necessari fer el que cal fer, com cal fer-ho, i en el seu moment. La teoria la tinc clara i la pràctica... la vaig vivint cada dia amb encerts i errors però aixecant-me desprès de cada caiguda.

Avui em sento contenta. És el meu dia i el de tots els que fan camí aquí o allà per fer les coses ben fetes, que en diem popularment  “fer les coses com Déu mana”. Alguns encara no han tingut experiència de Déu però sense saber-ho ells van fent camí. A tots, creients o no, avui... que tingueu un bon dia!

L'1 de novembre de 1963 va néixer Joaquim Malgosa i Morera, conegut popularment com a Quim Malgosa, a la ciutat de Terrassa, capital del Vallès Occidental. Va ser membre de l'Atlètic Terrassa Hockey Club i va participar, als 24 anys, en els Jocs Olímpics d'Estiu de 1988 celebrats a Seül (Corea del Sud) posteriorment als Jocs Olímpics d'Estiu de 1992 de Barcelona, i en els Jocs Olímpics d'Estiu de 1992 realitzats a Atlanta (Estats Units) en els que va guanyar la medalla de plata. També va participar en els Jocs Olímpics d'Estiu de 2000 realitzats a Sydney (Austràlia) on va obtenir diploma olímpic al finalitzar novè en la competició olímpica. Al llarg de la seva carrera ha guanyat, també una medalla al Campionat del Món d'hoquei sobre herba. El seu germà Santi Malgosa i Morera és també jugador d'hoquei sobre herba i va participar, als 23 anys, en els Jocs Olímpics d'Estiu de 1980 realitzats a Moscou (Unió Soviètica) on va obtenir la medalla de plata.