Avui parlarem de
Sant Martí i també de boxa olímpica amb motiu de la mort del boxejador Perico
Fernández.
Avui l’església
catòlica celebra la festa de Sant Martí de Tours. La llegenda més famosa entorn
de la seva vida succeiria l'hivern de 337, quan estant Martí a Amiens troba
prop de la porta de la ciutat un captaire tremolant de fred, a qui dóna la
meitat de la seva capa, doncs l'altra meitat pertany al exèrcit romà en què
serveix. A la nit següent, Crist se li apareix vestit amb la mitja capa per
agrair-li el seu gest. Aquesta és l'escena que s'ha preferit per a la seva
representació. A partir d’aquí deixa l’exèrcit romà, es bateja cristià i arriba
a ser bisbe de Tours i un cop elevat a sant és patró de nombrosos llocs com
Orense, Hongria, Buenos Aires (Argentina), Utrecht (Paisos Baixos). La seva
festivitat se celebra el 11 de novembre i com que coincideix amb la matança del
porc en moltes regions d'Espanya, d'aquí ve l'expressió «A cada cerdo le llega
su San Martín». Aquí a Catalunya parlem de “l’estiuet de Sant Martí” que són
uns dies de bonança enmig del temps de tardor. Molts pobles i el barri de Sant
Martí del Clot celebra la seva Festa Major. Felicitem a tots els nois que es
diuen Martí!
La boxa olímpica es regeix per un reglament especial. Només poden competir els boxadors amateur, cosa que significa que els Jocs Olímpics són sovint el punt de partida d'una brillant carrera per a alguns dels més grans noms d'aquest esport. Tal va ser el cas de Muhammad Ali; sota el nom de Cassius Clay, Ali va guanyar l'or en el pes semipesat en els Jocs Olímpics de Roma 1960. Entre 1894 i 2012, els boxadors masculins estaven obligats a portar casc protector, però la norma va ser eliminada per als Jocs de Rio 2016 (en l'actualitat, les atletes femenines sí que estan obligades a utilitzar casc protector). Cada combat es disputa a tres assalts de tres minuts cadascun per als homes i a quatre assalts de dos minuts cadascun per a les dones. Al final de cada assalt, cadascun dels jutges determina un guanyador sobre la base dels criteris de valoració i atorga al vencedor 10 punts per aquest assalt. El perdedor de l'assalt pot rebre entre set i nou punts, en funció del seu nivell de rendiment en aquest parcial. Una vegada finalitzat el combat, cada jutge suma les puntuacions dels assalts per a determinar així el guanyador.
La boxa va fer el seu debut en els Jocs Olímpics moderns de 1904, a Sant Lluís, i des de llavors s'ha disputat en tots els Jocs excepte en els d'Estocolm 1912, ja que la llei sueca prohibia aquest esport en aquell moment. La boxa femenina es va introduir per primera vegada en el programa olímpic a Londres 2012. Els Estats Units va arrasar en el podi dels Jocs de 1904 de Sant Lluís, ja que va ser l'únic Comité Olímpic Nacional (NOC) que va competir en la prova. Els atletes de l'equip estatunidenc van continuar amb la collita d'èxits olímpics en aquest esport (117 medalles), mentre que els competidors de Cuba (78 medalles) i Gran Bretanya (62 medalles) també han obtingut bons resultats.
Es desconeixen
els orígens exactes de la boxa, encara que algunes de les primeres evidències
procedeixen d'artefactes sumeris trobats a la regió de l'actual Iraq que daten
del tercer mil·lenni abans de Crist. La boxa es va introduir en els antics Jocs
Olímpics en el 688 A. C., quan els boxadors utilitzaven corretges de cuir tou
per a lligar-se les mans i els avantbraços com a protecció. La boxa va semblar
desaparèixer amb la caiguda de l'Imperi Romà abans de ressorgir en el segle
XVII a Anglaterra, on van començar a aparèixer registres de la boxa amateur en
1880. Inicialment es disputaven cinc categories de pes: gall, no superior als
54kg; ploma, no superior a 57kg; lleuger, no superior a 63,5kg; mitjà, no
superior a 73kg i pesat, sense límit. Els qui practiquen la boxa en catalaà els
podem anomenar boxadors o boxejadors, les dues accepcions són correctes.
L’11 de novembre
de 2016 va morir a Saragossa en Pedro Fernández Castillejos, més conegut com
Perico Fernández. Va ser un boxejador espanyol campió mundial en la categoria
de pesos lleugers en 1974 i 1975. Perico Fernández es va criar en un hospici.
Va veure en la boxa una sortida professional a la seva escassa preparació, i el
3 de maig de 1970 es va iniciar en la boxa com a aficionat. El 20 de maig de
1972 va celebrar el seu primer combat com a professional a La Corunya, de la mà
del seu descobridor i entrenador Martín Miranda. Va combatre en 125 combats
oficials, obtenint 82 victòries, 47 d'elles per la via del KO, sofrint 28
derrotes i declarant-se 15 combats nuls. Recordo com si fos ara una entrevista
que li van fer després d’una de les seves poques derrotes amb la cara com un lliri i en la que les seves
úniques paraules van ser “mucho caló, mucho caló”. Avui veient la seva vida
entenc la seva expressió que em va cridar l’atenció. Fins a la seva mort,
Perico Fernández va viure retirat i dedicat a la seva afició favorita, la
pintura. Va subsistir en una precària situació econòmica i va arribar a demanar
ajuda a través del diari El Heraldo de Aragón al no tenir cap font d'ingressos,
excepte els quadres que pintava i que venia als seus coneguts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada