Avui és Sant
Canut. Hi ha una dita que diu: “Si plou per Sant Canut, en tres mesos no veuràs
eixut”. Potser ens aniria bé perquè estem en un període de sequera intensa... Per
aquests dies solen aparèixer onades polars, de fred glacial... i com que ens espanten
tant, anem tant abrigats sembla que no faci tant de fred. Tots hem pres totes
les precaucions però... si parlem de dites i tradicions no ens estranya gens el
fred perquè estem a la Setmana dels Barbuts que és la setmana més freda de
l’any. Aquesta setmana tots els sants porten llargues barbes: Sant Pau Ermità
(15), Sant Maure (16), Sant Antoni (17), sant Fructuós (21), i sant Vicenç
màrtir (22). Tot i que la celebració de Sant Sebastià s’escau dins aquest
període (20 de gener) i malgrat ser la festa major d’hivern de moltes
poblacions catalanes, no s’acostuma a incloure dins d’aquest període perquè
popularment no es representa al sant amb barba, sinó com a un jove afaitat i
més aviat escanyolit. Tampoc és un dels sants barbuts Sant Pau Apòstol, la
diada del qual es celebra el 25 de gener.
Tradicionalment,
la Setmana dels Barbuts ha estat considerada a través d’anys i panys com la
setmana més freda i crua de l’any. Les dites populars així ho recullen: “Quan
venen els tres barbuts, venen els freds cascarruts”, “Per la setmana dels
barbuts governen els tres germans, tos, mocs i amagamans”, “La setmana dels
barbuts, setmana d’esternuts”. Les estadístiques meteorològiques confirmen,
malgrat les excepcions d’anys concrets, aquestes intuïcions populars. Hom creu
també que la pluja que cau durant aquesta setmana fa molt de bé a la terra: “La
pluja de la setmana dels barbuts, cada raig val cinc escuts”.
Una altra creença
popular, aquesta vegada més difícil de comprovar, afirma que els homes nascuts
en aquesta setmana són peluts, amb una barba espessa, molt de geni, decidits i
coratjosos i amb molta empenta, mentre que les nenes nascudes en aquesta
setmana se les té per mostatxudes. (espero que com en tantes coses... la
tradició no es converteixi en realitat...)
S’atribueix al
fred les barbes dels sants, i hi ha qui, fins i tot, afirma que els sants
porten el fred dins les seves enormes barbes blanques. En efecte, la
iconografia més antiga d’aquests personatges ens els presenta com a un ancià
d’enormes barbes nevades, que simbolitza la vellesa i el cru fred hivernal.
Ara bé, alguns
autors també relacionen les festes que s’esdevenen durant aquest període amb
ritus pre-cristians entorn de l’home salvatge, el geni de la muntanya que pobla
la simbologia d’aquests moments a tot Europa. Es tracta d’un ancià amb una
llarga barba blanca i una dalla, que en molts calendaris representa l’Any Vell
i que té una estreta i antiquíssima relació simbòlica i iconogràfica amb el
Cronos grec o el Saturn romà, la vella divinitat de les religions clàssiques
que simbolitzava el pas del temps. També podrien ser romanalles de les
Lupercalia, uns rituals de fecundació destinats a la protecció dels ramats i a
la fertilitat de la terra en els quals l’embriaguesa i les disfresses jugaven
un paper molt destacat. En qualsevol cas, es tracta d’unes celebracions festives
que tanquen el mes de gener i que comencen a traspuar els excessos
carnavalescos de les properes setmanes.
La particular
fisonomia de Setmana dels Barbuts ha inspirat a casa nostra, algunes
celebracions peculiars. Al Vendrell, cada any es celebra el Sopar dels Barbuts,
una festa que té lloc des de 1994 entre el 15 i el 22 de gener. Organitzada per
l’associació de barbuts del Penedès, es tracta d’un sopar al que hi assisteixen
només persones que duen barba i que es reuneixen al voltant d’una taula per
compartir un àpat i fer-la petar, en el marc d’una festa que cada any incorpora
novetats.
