Els protagonistes
d’avui són persones i fets. Comencem recordant un gimnasta excepcional de casa
nostra, l’elecció de Helsinki com a seu dels Jocs Olímpics 1952, el neixament d’una
gran jugadora de waterpolo i el darrer partit a l’Estadi de Sarrià, o de la
Carretera de Sarrià.
El 21 de juny de
1933 va néixer a Barcelona en Joaquim Blume i Carreras. Va començar a practicar
la gimnàstica en un gimnàs que tenia el seu pare al carrer de Pàdua de la
Ciutat Comtal. El 1949 obtingué el campionat absolut d'Espanya i de Catalunya i
el va retenir durant deu anys. Als Jocs Olímpics de Hèlsinki de l'any 1952 es
classificà entre els millors gimnastes del món i als Jocs Mediterranis de 1955
va guanyar sis medalles d'or i una de bronze. L'any 1956 partia entre els
favorits per als Jocs de Melbourne, però l'Espanya de Franco es va negar a
participar-hi com a protesta per la presència de l'URSS. El 1957, en els
Campionats d'Europa celebrats a París Joaquim Blume es convertí en campió
absolut d'Europa; hi va guanyar el concurs individual, a més de quatre
aparells: paral·leles, cavall, barra fixa i anelles. En aquesta darrera
disciplina aconseguí una gran perfecció en l'execució del Crist (consistent en
romandre estàtic amb els braços en creu). El 1958 tampoc va poder competir en
els Campionats del Món, novament per motius polítics. Joaquim Blume va morir el
29 d'abril de 1959 als 25 anys, quan el vol 42 d'Iberia LAE, on hi viatjaven a
part d'ell, la seva esposa Maria Josefa Bonet i la resta de membres de l'equip
espanyol, es va estavellar a la Valdemeca de Conca. No hi va haver cap
supervivent. Va quedar truncada una carrera esportiva que hagués tingut, sens
dubte, un ressó internacional.
El 21 de juny de
1947 va tenir lloc l’elecció de Hèlsinki com a seu Els Jocs Olímpics de
Hèlsinki 1952, o Jocs de la XV Olimpíada, que es van celebrar entre el 19 de
juliol i el 3 d'agost de 1952. Els Jocs Olímpics de Hèlsinki van passar a la
història per ser l'edició on més rècords olímpics i mundials es van batre,
marca que no va ser superada fins a Pequín 2008. En aquesta edició es va
produir el debut de la Unió Soviètica i Israel, i van tornar el Japó i
Alemanya. El país que més medalles va guanyar va ser els Estats Units, amb 76
medalles. També van destacar per la gesta de l'atleta txecoslovac Emil Zátopek,
que va guanyar la medalla d'or en 5000 metres, 10 000 metres i la marató.
Hèlsinki ja va estar a punt d'organitzar els Jocs Olímpics d'Estiu de 1940 en
substitució de Tòquio, que degué renunciar a ells pel transcurs de la Segona
guerra sinó-japonesa. No obstant això, l'edició de 1940 va quedar suspesa per
un altre conflicte, la Segona Guerra Mundial, en desenvolupament. Amb l'elecció
directa de Londres per als Jocs de 1948, Hèlsinki va presentar la seva
candidatura per als de 1952. La capital finlandesa va haver de competir amb sis
candidatures. Cinc localitats dels Estats Units s'havien presentat per separat:
Chicago, Detroit, Filadèlfia, Los Angeles i Mineápolis. La ciutat de Los
Angeles ja va organitzar els Jocs Olímpics en la seva edició de 1932, mentre
que Chicago va estar a punt de fer-ho en 1904, encara que al final no va poder
en benefici de Sant Lluís (Missouri) perquè va coincidir amb l'Exposició
Universal de 1904, celebrada en el mateix emplaçament. L'altra candidatura era
Amsterdam (Països Baixos), que va albergar uns Jocs en 1928. La votació va
tenir lloc en la 40a Sessió del Comitè Olímpic Internacional (COI), celebrada
el 21 de juny de 1947 a Estocolm (Suècia). Amb el vot de 28 membres, es van
necessitar només dues rondes per a triar a Hèlsinki com a seu per majoria
absoluta. La seva victòria es va veure en la premsa com una compensació a la
capital finlandesa per la cancel·lació de l'edició de 1940, quan ja tenien
moltes infraestructures construïdes. En aquest cas Finlàndia tenia una bona
situació econòmica, enfront d'altres estats encara afectats per la postguerra,
i els Estats Units no va enviar una candidatura unificada, per la qual cosa
Hèlsinki va resultar l'elecció més lógica. En els Jocs Olímpics de Hèlsinki van
participar 69 comitès nacionals afiliats al Comitè Olímpic Internacional, deu
més que en l'anterior edició. En total va haver-hi 4955 atletes (4436 homes i
519 dones) que van competir en 149 competicions de 17 esports. Va haver-hi
tretze estats que van fer el seu debut en els Jocs Olímpics: Antilles
Neerlandeses, Bahames, República Popular de la Xina, Costa d'Or britànica
(actual Ghana), Guatemala, Hong Kong, Indonèsia, Israel, Nigèria, Tailàndia,
Unió Soviètica i Vietnam. El COI havia convidat a 73 països però es va trobar
amb quatre baixes. Paraguai, Colòmbia i el Perú van rebutjar la invitació,
Haití només va estar en les exhibicions artístiques i la Xina Nacionalista es
va retirar a dos dies de la inauguració pel reconeixement de la República
Popular de la Xina. El debut més important va ser el de la Unió Soviètica.
L'antic Imperi Rus va competir per última vegada a Estocolm 1912 i des de
llavors s'havia negat a participar. No obstant això, al final va aprofitar el
poder de l'esport per a confirmar la seva influència mundial. Això es va traduir
en una dura competència amb els Estats Units, tant atlètica com política, que
no va acabar fins a la dissolució de l'URSS en 1991. Malgrat el seu retorn,
Stalin es va negar al fet que la torxa olímpica passés pel seu país i que els
esportistes soviètics fossin allotjats en una vila olímpica diferent. Alemanya
i el Japó van tornar a participar després de la seva exclusió a Londres 1948.
Els germànics no participaven des de Berlín 1936 i encara que el seu país
seguia dividida en territoris d'ocupació, es va enviar un equip unificat.
D'aquest combinat va quedar fora la zona sota control soviètic, que es va negar
a enviar esportistes. El Protectorat del Sarre, independent d'Alemanya fins a
1955, va tenir la seva pròpia delegació.
El 21 de juny de
1995 va néixer a Rubí la Beatriz Ortiz Muñoz, coneguda esportivament com Bea
Ortiz. Jugadora de waterpolo formada al Club Natació Rubí, va debutar a la
divisió d'honor de la lliga espanyola la temporada 2008-09. Va fitxar pel CN
Sabadell la temporada 2016-17, amb el qual va aconseguir una Eurolliga de la
LEN, una Supercopa d'Europa, tres Lligues espanyoles, dues Copes de la Reina,
essent escollida MVP de la Copa de 2018, tres Supercopes d'Espanya i tres Copes
Catalunya. La temporada 2019-20 va fitxar pel Club Natació Terrassa. La
temporada 2022-2023 tornà a jugar amb el CN Sabadell. Internacional amb la
selecció espanyola de waterpolo, va aconseguir dues medalles d'argent als
Campionats del Món de 2017 i 2019, una medalla de bronze al Campionat d'Europa
de 2018, màxima golejadora de la competició, i una d'or el 2020, essent
escollida MVP del torneig. Va participar en als Jocs Olímpics de Rio de Janeiro
2016 finalitzant en cinquena posició i va guanyar la medalla d'or als Jocs
Mediterranis de Tarragona 2018. El 2021 aconseguí la medalla d'argent al Jocs
Olímpics d'Estiu de Tòquio 2020.Entre d'altres distincions, va ser escollida
tercera millor jugadora d'Europa de 2019 per la Lliga Europea de Natació i va
rebre la medalla del Comitè Olímpic Espanyol el 2017. Va formar part de l'equip
espanyol de waterpolo als Jocs Olímpics de Paris 2024 que va guanyar la medalla
d'or.
El 21 de juny de 1997 es va jugar el darrer
partit a l'Estadi de Sarrià, que guanya l'Espanyol al València per 3 a 2 i
l'últim gol el marcà José Cobos. L'Estadi de Sarrià (oficialment de la
carretera de Sarrià), va ser el camp de futbol del Reial Club Deportiu Espanyol
entre el 1923 i el 1997. Els problemes econòmics del club van obligar l'entitat
a vendre l'estadi a promotors immobiliaris. El 20 de setembre de 1997 es van
fer servir 78 kg d'explosius per a enderrocar l'estadi i construir-hi uns pisos
d'alt standing. L'Espanyol passà a jugar els seus partits a l'Estadi Olímpic
Lluís Companys, a Montjuïc, fins a l'any 2009, quan es traslladà a l'Estadi Cornellà-El
Prat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada