Avui tres temes
que m’apassionen: Juli Verne, Joaquim M. Puyal i Pink Floyd... és pot demanar
més?
Tal dia com avui al
1905 va morir Jules Verne conegut com el pare de la ciència ficció. Va ser un
escriptor francès conegut especialment per novel·les on apareixen molts temes
de ciència-ficció i un nombre considerable d'invents tècnics. Una de les seves
idees era la «novel·la de la ciència»: escriure aventures basades en els
invents i avenços científics i tècnics. El que per ell era ciència ficció ja a finals
del segle XX s’anaven convertint en realitat. L’únic dels seus llibres que
continua sent ficció és el Viatge al centre de la Terra. Diuen que és el segon autor més traduït de
tots els temps, després d'Agatha Christie. Però de ben segur que és una persona
ben interessant amb una combinació prodigiosa de curiositat científica i esperit literari.
Joaquim M. Puyal
és la veu de les retransmissions de futbol en català de Catalunya Radio des de
fa molts i molts anys. Ell és filòleg però es va iniciar en les retransmissions
esportives Ràdio Barcelona l’any 1968 però en aquell moment es feien en
castellà. En aquesta llengua va radiar més de 500 partits. En aquests moments
demostrà el seu estil seriós, rigorós i educat, fins i tot en les retransmissió
futbolístiques, en les quals ha assolit crear un estil allunyat del crit
gratuït, que ha creat escola entre molts narradors esportius. El 5 de setembre
de 1976 fou el primer a retransmetre en català un partit de futbol a Espanya
des que es fes durant la República. El programa "Futbol en català" va
comptar des del principi amb el patrocini de "La Caixa", que va
sufragar totes les despeses del programa. El programa es va convertir
ràpidament en un programa de gran audiència. L'any 1985 va deixar Ràdio
Barcelona per fitxar per Catalunya Ràdio amb tot el seu equip, entre els quals
destacaven Antoni Bassas i Eduard Boet. Des d'aquell moment, i durant trenta
anys, no ha deixat de narrar en català cap ni un dels partits oficials
disputats pel FC Barcelona. Avui a més és l’aniversari d’aquell penal que va
parar Urruti i que d’una manera espontània va celebrar el mestre Puyal amb el
famós "Urruti t'estimo!". Aquesta parada donava pas a la primera
lliga que guanyava el Barça després d’onze anys sense títols.
També un dia com
avui de l’any 1973 es va llançar al Regne Unit el disc "The Dark side of
the moon" de Pink Floyd. Una setmana abans ja s'havia publicat als EUA,
era el novè àlbum d'estudi per Pink Floyd, que amb un Alan Parsons impecable en
l'enginyeria de so es convertiria en un punt de referència per a la música
contemporània. Un àlbum considerat com "clàssic" gràcies a la
perfecta fusió de l'electrònica, les noves músiques, el blues, el rock ... El
seu títol original era "Eclipsi (A piece For Assorted Lunatics), ja que
s'havien assabentat, i els va molestar moltíssim , que un grup anomenat
"Medicine Head" haguessin gravat un disc anomenat "Dark side of
the moon", però després del fracàs d'aquests van seguir amb la seva idea.
En set setmanes es va enregistrar aquest disc que compta amb llegendes i mites
musicals "Money", "Time" o "Us and Them". Del
temps, dels diners, dels conflictes armats, de les malalties, del naixement, de
la mort ... temes tractats d'una manera tan sublim que per això la revista Rolling
Stone situa "The dark side of the moon" en el lloc 43 en " Els
500 millors àlbums de tots els temps ". Per mi també va ser especial va ser el meu disc
preferit, dels primers que vaig comprar amb els meus diners... aquest disc
forma part de la meva història...però avui ha saltat barreres generacionals i apassiona també a joves de Molins... oi?
