20 de desembre Darrer dia de classe del 2023 1942 Maria Teresa Gallart, metge 1967 Neix el Xavier

 

Avui tenim uns protagonistes especials: una metgessa que treballa la immunologia i l'aniversari del Xavier... què més voleu?

Maria Teresa Gallart i Gallart va néixer a Artesa de Lleida el 20 de desembre del 1942. Impulsora de la introducció i la consolidació de la immunologia com a especialitat mèdica i un dels seus referents per a successives generacions. Estudia medicina a la Universitat de Barcelona, on es gradua el 1967. Durant la carrera és alumna interna per oposició de la càtedra del professor Máximo Soriano de l’Hospital Clínic. Un cop obté el títol entra com a metge ajudant al Laboratori Central de Bioquímica de l’Hospital Clínic, que dirigeix el professor August Corominas Vilardell. Al cap d’un any deixa l’Hospital Clínic i passa al servei de Bioquímica de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, que dirigeix el Dr. M. Salazar. El 1971 torna a canviar d’Hospital i s’integra en el Servei de Bioquímica de l’Hospital de la Vall d’Hebron, dirigit pel Dr. Simon Schwartz Riera. L’any 1972 obté el títol d’especialista en anàlisis clíniques i dos anys més tard aconsegueix la plaça de cap de secció del Servei d’Immunologia del mateix departament. L’any 1981 torna a l’Hospital Clínic al Servei d’Immunologia que dirigeix el Dr. Jordi Vives Puiggrós, amb el càrrec de cap de secció, lloc que manté fins a la seva jubilació el 2013. Forma part de la primera junta directiva de la Sociedad Española de Inmunología el 1975. Durant el període de 1988 a 1992 va ser presidenta de la Societat Catalana d’Immunologia. Junt amb el Dr. Jordi Vives funda la revista Immunologia de la qual és redactora en cap de 1988 fins a 1994. Membre de la Comisión Nacional de l’especialidad de Immunologia del Ministeri d’Educació i Ciència de 1978 fins a 1985.

La Dra. Gallart va ser un dels pilars de la introducció i la consolidació de la immunologia com a especialitat mèdica independent. Al mateix temps va ser un referent per a successives generacions d’immunòlegs del nostre país. Directora de quinze tesis doctorals, va desenvolupar una important activitat de recerca, participant en nombrosos projectes finançats, en la majoria dels quals era la investigadora principal. Gallart va treballar molt en el camp de la infecció pel Virus de la Immunodeficiència Humana (VIH) en col·laboració amb els investigadors Josep Maria Gatell i Felipe García, especialment en el desenvolupament de la vacuna terapèutica. Vacuna que va aconseguir reduir un 90% la càrrega viral en la sang, el 2013. Va ser professora ajudant en el Departament de Bioquímica i després d’immunologia a la Universitat Autònoma de Barcelona. Finalment fou professora col·laboradora d’immunologia de la Universitat de Barcelona. El 1990 va ser escollida acadèmica corresponent de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya. L’any 2011 va rebre el premi a l’Excel·lència Professional atorgada pel Col·legi de Metges de Barcelona.

 

Tal dia com avui, de l’any 1967, va néixer el Xavier. Vam decidir fer camí junts fa una colla d’anys i continuem caminant... És el meu company de viatge i el pare de les meves filles. S’acosten dates especials en les que tornarem a sentir el cor trencat per les cadires buides però volem aprofitar el temps que tenim amb les cadires plenes. Avui, i cada dia, celebrem la Vida! Per molts i bons anys!

I per fi, el darrer dia de classe del 2023! Avui, entre nadales, donarem per acabat aquest any escolarment parlant i començarem unes merescudes vacances. Com en són de boniques les festes de Nadal. Hi ha tant per fer... A mi sempre m’ha agradat fer-me un calendari per posar-hi el que ens agradaria fer als de casa perquè desprès, si no ho fem passen els dies i ens trobem a primers de gener sense haver descansat ni fet el que realment voliem fer.

Avui, però ens acomiadem de mestres i companys, d’horaris farcits d’activitats per entrar en l’immensitat de les vacances que aprofitarem com vulguem, o  com puguem. Una part depén de nosaltres. Avui també ens despedim fins l'any vinent d'aquest blog. Això sí, el meu desig és que tinguem tots un Bon i Sant Nadal i una molt bona entrada d’any i que ens retrobem el mes de gener amb les piles ben carregades per afrontar amb il.lusió el segon trimestre del curs.

Per tradició, el món de l'escola és el meu món i m'hi sento molt identificada vivint com a pròpies les festes, celebracions i esdeveniments. Avui, darrer dia de classe, enrera queden molts moments especials. El curs escolar, com la vida, té de tot… però sobretot bons moments. La retrobada del setembre, la Castanyada, els Dia de la Música, els Concerts de Nadal-Pastorets… combinats amb les llibretes, les llàmines, els exercicis on line, la flauta, els temps de pati o d’educació física... la senyu nova, l’aniversari, les dents que ens cauen, el “primer amor”, les confidències...

19 de desembre 1915 Mor Alois Alzheimer Dones i la malaltia d'Alzheimer

 

Avui parlem d’Alzheimer perquè tal dia com avui de 1915 va morir el doctor Alois Alzheimer.

És probable que hagis sentit a parlar de que l’Alzheimer està considerat una patologia de dones, i tot i que es tracti d’una generalització, no és del tot desencertada. Mirem-lo amb dades; la demència tipus Alzheimer té una prevalença del 7,1% en dones i un 3,3% en homes de més de 55 anys. És a dir, les dones tenen el doble de risc de desenvolupar aquest tipus de deteriorament cognitiu respecte els homes.

Però, per què passa això? Estudis actuals a Fundació ACE i en d’altres institucions dedicades a la investigació de les demències, consagren molts esforços per comprendre les causes de l’Alzheimer i, si bé encara no sabem què provoca aquest tipus de demència, sí que hem pogut dilucidar alguns elements importants. Anaitzem-los. En matèria de genètica, sabem que l’apoliproteïna Ԑ4 (APOE) és el principal factor de risc per l’Alzheimer. Està present en un 45% dels casos, tot i que es desconeix com intervé en el seu desenvolupament. Doncs bé, gràcies a estudis com el projecte ADAPTED, de Fundació ACE, també sabem que l’al·lel APOE4 suposa un major risc de desenvolupar Alzheimer en les dones. Si parlem de factors de risc, les dones també serien més propenses a desenvolupar Alzheimer per diferents motius. Un d’ells són els canvis hormonals vinculats al seu sistema reproductiu, bàsicament per l’acció dels estrògens durant l’etapa menopàusica, que suposa un major risc de demència, així com el risc de malalties de tiroides observades en dones. A més, l’ús de psicotròpics, fàrmacs hormonals i immunosopresors i opioides, que són més freqüents en dones que en homes, produeixen un efecte disruptiu en la funció cognitiva i, per tant, major rics d’Alzheimer. I finalment, sabem que a major activitat intel·lectual menor és el risc de deteriorament cognitiu. Si parlem de la població espanyola, bona part de les dones nascudes durant el període de postguerra no van tenir accés a una educació bàsica, pel que, en grups d’edat superior a 70 anys, les dones tenen major risc de desenvolupar Alzheimer. Alguns estudis apunten a que en un futur és possible que les dades de prevalença tendeixin a equilibrar-se.

Alois Alzheimer va morir a Breslau el 19 de desembre de 1915, als 51 anys d'un atac al cor. Fou un psiquiatra i neuròleg alemany que va identificar per primera vegada els símptomes del que després es coneixeria com malaltia d'Alzheimer. Els va observar en una pacient que va veure el 1901, i va publicar el 1906 els descobriments que va fer en examinar post mórtem el seu cervell. No va escriure mai una obra en solitari.

La Alzheimer's Association ha creat una llista senyals d'advertència de la malaltia d'Alzheimer i altres tipus de demència. Cada individu pot experimentar una o més d'aquestes senyals a graus diferents. En notar qualsevol d'elles cal consultar el metge. És cert que d’alguna manera tots, a partir de certa edat podem tenir dificultats en aquests camps per tant cal observar sense angoixa i si es tornen repetitius cal fer la consulta pertinent.

1.- Canvis de memòria que dificulten la vida quotidiana.

2.- Dificultat per planificar o resoldre problemes.

3.- Dificultat per exercir tasques habituals a la casa, a la feina o en el seu temps lliure.

4.- Desorientació de temps o lloc.

5.- Dificultat per comprendre imatges visuals i com els objectes es relacionen entre sí.

6.- Problemes amb l'ús de paraules en la parla o l'escrit.

7.- Col.locació d'objectes fora de lloc i la manca d'habilitat per retraçar seus passos.

8.- Disminució o falta de seny (prendre bones decisions).

9.- Pèrdua d'iniciativa per prendre part en el treball o en les activitats socials.

10.- Canvis en l'humor o la personalitat

Realment són malalties molt dures i els cuidadors i familiars pateixen molt. Cal una gran fortalesa per portar aquestes circumstàncies. Els creients demanem força a Déu per portar aquestes malalties amb dignitat.

18 de desembre Mare de Déu de l'Esperança 1981 Neix Noelia Cobo, escultora

 

Avui l’església celebra el dia de la Mare de Déu de l’Esperança. També se la coneix com la Mare de Déu de la O perquè les cançons que li dedicaven començaven amb un OOOOOh! I així es va quedar.

Però l’OOOOh d’avui va d’escultura. Veurem diferents escultores de casa nostra.

Comencem amb la Noelia Cobo García que va néixer a Barcelona el 18 de desembre de 1981. És una artista catalana especialitzada en escultura i la responsable de que avui parlem de dones escultores.

L’any 2005 es va llicenciar en Belles Arts a la Universitat de Barcelona, i es va doctorar el 2016 per la Universitat de Granada, on resideix en l'actualitat. Compagina la seva activitat artística amb la recerca i la docència. La seva especialitat és l'escultura amb certes connotacions simbòliques. Planteja una visió metafísica de l'escultura com un art de substitució. La cerca d'un llenguatge propi a través de formes inèdites alimenta les seves creacions plagades de volums imaginaris i vitals, respectant les qualitats intrínseques de la matèria. Ha participat en nombroses exposicions individuals i col·lectives en centres com el Museu d'Art Contemporani de Aoya (Tottori), el Museu Pablo Serrano, el Lynne Fini Art Gallery (Scottsdale, Arizona), el Crucero de l'Hospital Real de Granada (Espanya) o el Museu del Molí Paperer de Capellades (Barcelona). Destaca el 2010 la seva participació en la I Trobada d'Art Rural de Jaén, i el 2011 en el VII Certamen La Casa de Andalucía de Cerdanyola del Vallès a Barcelona. El 2011 va rebre el Premi a la Creació Artística Alonso Cano, atorgat per la Universitat de Granada, per la seva obra escultòrica "Amsara". Es tracta d'una peça vertical on la creadora fa ús de diferents materials, com el marbre de Carrara i la pedra d'Ulldecona, amb els quals aconsegueix diferents acabats i textures dotant l'obra d'un marcat caràcter orgànic.

 

La Filomena Batlle i March de 1908 va ser una pintora i escultora catalana. Es va començar a interessar per la pintura amb el professor Juan Núñez a l'Escola Municipal de Dibuix de Figueres, juntament amb les germanes Teresa i Maria. Els seus pares, Teresa March Mer i Joan Batlle Oliveras, que portaven la sastreria March de Figueres, van tenir cinc fills. Es va casar el 1932 amb Joan Baptista Muntada Macau, amb qui va anar a viure a Barcelona quan aquest hi va trobar feina. Joan Baptista esdevindria secretari de la Unió catalanista el 1931, fou un dels fundadors del Partit Nacionalista Català, el 1932 es va presentar a les eleccions del Parlament de Catalunya i escrivia a la premsa. En motiu de la guerra civil espanyola Joan Baptista va canviar de domicili però Filomena i els quatre fills van romandre a l'Empordà. Acabada la guerra es van desplaçar tots a Girona. Muntada va ser depurat i no va poder exercir d'advocat ni publicar res. Amb el seu marit van reconstruir el castell de Campdorà de Girona. Durant totes aquestes situacions familiars complicades Filomena no va deixar l'activitat artística, de fet amb els fills grans va anar a formar-se en escultura i pintura a l'Escola Massana de Barcelona. Va aplicar tècniques pictòriques diverses, com oli, aquarel·la i pa d'or aplicant damunt bol d'Armènia. La tècnica i la temàtica de la seva pintura denota gran religiositat. També incorpora simbologia religiosa com àngels. També va fer obres en terracota que la família va passar a bronze, com busts o figures. També va fer un dibuix de portada per un llibre. No va fer cap exposició. El 1976 va rebre el Premi de Belles Arts de Barcelona per la seva Verge de la Pau que es troba al Museu d'Història de Girona des del 1991.

La Gertrudis Galí Mallofré del 1912 va ser una escultora catalana, dedicada també al dibuix, la pintura, el gravat i el tapís, que s'exilià a França. La figura humana, especialment la femenina, fou la gran protagonista de les seves obres. Sovint els seus títols al·ludien a la naturalesa, cosa que accentuava la sensació de moviment. Aquesta preferència per la figura femenina podria ser una estratègia per al·ludir a la pàtria, sempre femenina: estratègia utilitzada sovint pel seu espòs a les seves pintures. Aquest difícil modelatge de la matèria pot entendre’s com a metàfora de la dura realitat que li va tocar viure en els llargs anys de l'exili: una realitat que ella intentava canviar amb molts esforços. Així ho feia amb l'escultura fins a aconseguir, a base de simplificacions de formes i d'actituds, unes figures tan elegants que semblen pertànyer a un altre món, a una realitat somniada o desitjada. Fou una polifacètica artista dedicada al dibuix, a la pintura, al gravat, al tapís i especialment a l'escultura. En els tapissos representà temes mitològics d'especial protagonisme femení que explicava mitjançant llargs títols: unes històries que podien al·ludir a la seva pròpia trajectòria vital. Amb el seu marit compartí llurs grans passions: la família –van tenir 4 fills i mai deixà la seva dedicació artística-, l'art –malgrat les penúries econòmiques que els va tocar viure- i el compromís amb el catalanisme més radical. Mai van poder tornar a la seva estimada Catalunya, es van haver de quedar a l'exili, entre París i Andorra.

La Lluïsa Granero i Sierra del 1924 va ser una escultora barcelonina. Va ser membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando i de la National Sculpture Society de Nova York. Destaca per un estil classicista senzill i ha fet escultures per a la via pública: Sant Jordi i la seva parella, de grans dimensions, al nou edifici de la Universitat de Belles Arts de Barcelona (1967), Dona amb nena i Dona amb nen (1970), als jardins del Palauet Albéniz de Barcelona, Fuente de las Aguadoras de Saragossa (1980) o Geni de les Illes, a Palma (1983). L'any 2007 va fer l'escultura Dona mediterrània, inicialment per a una exposició, que al 2009, després d'un procés de restauració a causa d'uns actes vandàlics, es va col·locar en un emplaçament definitiu a la punta de Sant Sebastià de Sitges. Ha obtingut diversos premis, entre els quals el Premi Ciutat de Barcelona en arts visuals, especialitat d'escultura, per l'obra Bañista nº 1 (1966). Va obtenir una tercera medalla en l’Exposició Nacional de Belles Arts de 1947, de nou una tercera medalla en la de 1948 i una segona en la de 1957. El Museu d'Art Modern de Barcelona conserva obra seva.

La Beth Fornas Dos-Santos va néixer a Barcelona el 1973, és una escultora catalana instal·lada al Maresme, on compagina la pràctica escultòrica amb la docència. De sòlida formació acadèmica, s'ha dedicat a l'escultura, servint-se dels seus coneixements en ceràmica per tractar la matèria amb singularitat i combinar-la en formes escultòriques properes a una poesia material i natural. Ferro, ceràmica i fragments de natura, triats amb cura i intuïció per l'artista en paisatges de tota Catalunya, es fonen en la seva mirada i es transformen en les seves obres. Amb un estil personal i íntim, la seva obra evoluciona cap a formes naturals i integra en l'art l'harmonia dels paisatges, dels naturals i dels interiors

Finalment coneixerem a la Mariona Millà Salinas que va néixer a Barcelona l’any 1954. És una pintora i escultora catalana. S'ha desenvolupat també en els terrenys de la joieria, la il·lustració de llibres d'art, tant per a infants com per a adults, i l'escenografia teatral. La seva obra pictòrica s'ha descrit com a expressionista. Paral·lelament a la creació pròpiament dita, Millà ha fet intervencions sobre arts plàstiques en programes de ràdio i de televisió. També ha escrit articles, prefacis, assaigs...

17 de desembre 1936 Neix el Papa Francesc 1989 Primera emissió de The Simpsons

 

Avui tenim una combinació explosiva: el papa Francesc i les dones d’Els Simpsons.

Jorge Mario Bergoglio va néixer a Buenos Aires el 17 de desembre de 1936, és el 266è papa de l'Església Catòlica, el primer no europeu des de la mort del Papa Gregori III l'any 741, i el primer castellanoparlant. Escollí el seu nom papal, Francesc, en honor de Francesc d'Assís. Va resultar elegit el 13 de març de 2013, després de la renúncia al càrrec de Benet XVI, pels cardenals que van votar en el conclave. És el primer pontífex procedent del continent americà. Anteriorment, i després de la mort del Papa Joan Pau II el 2 d'abril de 2005, havia estat considerat un dels candidats a Summe Pontífex, moment en què va ser escollit Benet XVI. Exercia d'arquebisbe de Buenos Aires des del 1998, i fou ordenat cardenal el 2001.

 

I perquè l’acompanyem de les dones de The Simpsons? Dons perquè aquesta sèrie s’estrenà el 17 de desembre de 1989, se n’han emès més de 700 episodis,​ en 32 temporades. Ha rebut 25 premis Emmy, 24 premis Annie i un premi Peabody. La revista Time del 31 de desembre de 1999 la va qualificar com la millor sèrie del segle XX i el 14 de gener de 2000 va rebre una estrella en el Passeig de la Fama d'Hollywood. Els Simpson és una de les sèries nord-americanes de dibuixos animats de llarga durada i el programa nord-americà d'animació més llarg. És una sèrie per adults però el fet de que sigui de dibuixos animats fa que els agradi també als joves i petits. La sèrie és una sàtira de la societat nord-americana que narra la vida i el dia a dia d'una família de classe mitjana (els membres: Homer, Marge, Bart, Lisa i Maggie Simpson) que viuen en un poble fictici anomenat Springfield. Diuen que són grocs perquè els van dibuixar sobre un tovalló d’aquest color.

Com que aquests curs les protagonistes són les dones, parlarem de les dones de la família Simpson:

La Marge és la mare de la família, i dona de Homer. Té uns 34 anys -no definit-. És una mestressa de casa pacient i equilibrada. Té els cabells blaus, amb un gran volum i tenyits.

La Lisa és la primera filla de la parella Simpson i la més intel·ligent de la família. Vegetariana, budista i qui ajuda Bart quan té problemes. Té 8 anys, és estudiant i saxofonista. És la típica nena perfecta, estudiosa, intel·ligent i educada que gaudeix tocant el saxòfon i estudiant sense parar.

La dona més petita de la família és la Maggie, la segona filla. Encara no sap parlar i sempre està amb sa mare. Té 1 any i succiona el xumet constantment. Encara no sap parlar i no pot caminar sense caure.

16 de desembre 1818 Neix Giovanna Rossi-Caccia, soprano 1889 Neix Joaquima Pla i Farreras, pedagoga

 

Avui parlarem de dues dones del segle XIX que van néixer tal dia com avui.

Giovanna Rossi-Caccia va néixer a Barcelona el 16 de desembre de 1818. Va ser una soprano catalana. Va ser la primera soprano que va cantar al Gran Teatre del Liceu en la primera representació operística, que tingué lloc el 17 d'abril de 1847, obrint la temporada, amb Anna Bolena de Donizetti. En deixar els escenaris, es retirà a Le Havre, on es dedicà a la docència.

Joaquima Pla i Farreras neix a Sant Cugat del Vallès el 16 de desembre de 1889. Va ser una pedagoga i mecenes catalana. Va forçar la renovació pedagògica donant un terreny sense compensació per fer una escola. La van anar informant de la seva construcció però va morir sense haver-la vist, però satisfeta de saber que la marxa de l'escola seria molt positiva. Actualment aquella escola és l'Institut públic Joaquima Pla Farreras.

15 de desembre 2005 i 2010 Llei anti tabac 1943 Reobren el Teatre Romea 1994 Neix Elisabet Casanovas, actriu 1945 Selma Baccar, cineasta i política

Sembla impossible! Recordeu quan els bars eren plens de fum i de les discoteques en sorties amb una pudor que no marxava amb res?...  Alguns més que recordar ho enyoren, perquè alguns malgrat les traves, encara fumen –això sí, al carrer-. Ha canviat tot: a l’oci, a les feines, a les escoles,  a la tele i a les pel·lícules,  fins i tot a les nostres ciutats. Heu observat com ha crescut d’una manera inusual el nombre de terraces a l’hivern?

Les lleis antitabac (la de 2005 i la seva modificació en 2010) han suposat una reducció de les malalties cardiovasculars i del asma, segons un informe del Ministerio de Sanidad i en algunes malalties encara haurem d’esperar una mica per veure els seus beneficis.

La veritat és que, sense gairebé adonar-nos-en, molts hem acabat vivint en un entorn no fumador. Les olors són les que són. I als restaurants mengem el què mengem, no aquell menjar amanit amb l’olor del tabac. A casa meva, fins i tot les cortines han deixat de fer olor. Perquè moltes persones van aprofitar l’avinentesa per treure aquesta rèmora de la seva vida. Algunes vegades encara hem de passar per una cortina de fum abans d’entrar en un establiment, o podríem seguir el camí que ha seguit el senyor de la pipa, o sentim la profunda olor de maria en alguna cantonada (però això serà motiu d’una altra entrada del blog). 

Ara parlem de prohibir fumar al cotxe particular o als camps de futbol...

De vegades és important recordar per no anar enrere. Un món sense fum és possible i fa vint anys hauríem dit que era absolutament impossible... què no veuran els nostres ulls?

Avui parlem d’art, de teatre i cinema.

El quinze de desembre de 1943 es va reobrir el Teatre Romea, de Barcelona, després de la guerra civil.

I ara dues dones una de casa nostra i una tunisenca.

Elisabet Casanovas i Torruella va néixer a Sabadell el 15 de desembre de 1994. És una actriu catalana coneguda pel paper de Tània a la sèrie juvenil de TV3 Merlí. L'estiu de 2020 va acabar el rodatge de la seva primera pel·lícula, “Chavalas”, ambientada a Cornellà de Llobregat i que tracta sobre l'amistat. Va rebre el Premi Butaca a la millor actriu de repartiment pel paper a “La senyora Florentina” (2017).

Selma o Salma Baccar neix a Tunis el 15 de desembre de 1945. És una cineasta, productora i política tunisenca. Està considerada la primera dona a fer un llargmetratge a Tunísia. Selma Baccar és coneguda per la creació de manifests a través de les seves pel·lícules, centrades en els drets de la dona a Tunísia. L'activisme de Selma Baccar pels drets de les dones tunisianes la va portar a una activa carrera política; on es va convertir en membre del partit polític Al Massar. L'octubre de 2011 Selma Baccar fou elegida membre de l'Assemblea Nacional Constituent de Tunísia. El 2014 Selma Baccar es va convertir en la presidenta del grup parlamentari de Demòcrates a Tunísia. Baccar era vicepresident del grup demòcrata, i es va convertir en "la primera i única dona a presidir un bloc parlamentari".

14 de desembre 1873 Neix Lluïsa Casagemas, compositora 1930 Neix Suzanne Morrow, patinadora 1947 Inauguració del Santago Bernabeu 1956 Neix Hanni Wenzel, esquiadora 1980 Vetlla per John Lennon 1982 Neix Laia Yurss, jugadora d'hoquei herba

L’entorn en el que neixem sovint és important perquè ens permet tenir més oportunitats. Avui veiem de tot. Des de la compositora que neix en un ambient cultivat fins a l’esquiadora amb tota la família implicada en l’esquí però també tenim altres casos de persones que entren en camps sense tradició familiar amb tot el recolzament de la família o no. No és una condició. L’ambient és important però la determinació personal té molt més pes.

Avui parlem de dones valentes que han nascut tal dia com avui. Fem servir també la data per parlar de l’equip femení del Real Madrid en el dia en el que van inaugurar el seu estadi, i per escriure sobre l’acte a Nova York en record de John Lennon, assassinat la setmana abans.

Lluïsa Casagemas i Coll va néixer a Barcelona el 14 de desembre de 1873. Aquest 2023 l’Ajuntament de Barcelona li ha dedicat un carrer a La Sagrera. Va ser una compositora catalana del final del segle XIX, la primera dona que va compondre una òpera a Catalunya. Va néixer al carrer Nou de la Rambla, 57, de Barcelona, filla de Manuel Casagemas i Labrós, natural de Granollers i vicecònsol de Suècia i Noruega i dels Estats Units i administrador del Banc de Catalunya, i de Maria Neus Coll i Vendrell, de Sitges. Va tenir quatre germans, entre els quals el pintor Carles Casagemas i Coll. Estudià composició amb Francesc de Paula Sànchez i Cavagnach, cant amb Giovanna Bardelli i violí amb Agustí Torelló a Barcelona. Entre els 16 i 18 anys, va compondre “Schiava e regina” (Esclava i reina), òpera fantàstica en tres actes amb llibret de Josep Barret, que s'havia d'estrenar al Gran Teatre del Liceu de Barcelona la temporada 1893-1894, un fet completament excepcional en l'època. Però, l'atemptat anarquista del 7 de novembre d'aquest any feu cancel·lar l'estrena, que no s'arribà a produir mai. L'autora la va presentar en l'Exposició Universal de Chicago de 1893, on va rebre un diploma; en compensació per la cancel·lació de l'estrena, la reina regent Maria Cristina d'Habsburg va fer estrenar-ne algunes parts al palau Reial de Madrid el 1894, amb l'assistència de la família reial. El segon acte fou representat en un concert al Conservatori del Liceu el 1896. Amadeu Vives, que assistí a un recital particular amb parts de l'òpera, en lloà la força dramàtica i la passió de l'autora. La partitura es va considerar perduda fins que es va trobar el 2017, en mans d'un particular; actualment, s'està estudiant per part de professors de musicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Deixà la partitura per a veu i piano d'una altra òpera, “I briganti”, segons el llibret d'Andrea Maffei basat en “Els bandits” de Friedrich Schiller, que ja havien fet servir Saverio Mercadante i Giuseppe Verdi. Aquest mateix any 1893, l'Orquestra Catalana de Concerts estrena la seva obra Crepúsculo al Teatre Líric (Barcelona), i va tornar a tocar-se al Liceu l'any següent. Escrigué sobretot peces breus per a piano i per a la veu. Felip Pedrell, en el “Diccionario biográfico y bibliográfico de músicos y escritores de música españoles antiguos y modernos”, parla de 110 peces per a veu i piano escrites per Lluïsa Casagemas. Una d'aquestes, “La bergeronnette”, és l'opus 230. Tota la seva obra és anterior al seu casament, que es va produir el 2 de maig de 1896, quan tenia 22 anys. Després del matrimoni amb Enrique de Sorarrain Milans del Bosc -membre de l'alta burgesia i promotor de l'esport, especialment l'automobilisme-, desapareix de la vida pública. Va quedar vídua el febrer de 1924; sembla que llavors va tornar a interpretar escadusserament en públic: se'n troben ressenyes d'alguns concerts com a pianista el 1927 a Barcelona. El 1930 apareix en la premsa com a professora de violí en Fomento del Arte Lírico de Barcelona. Les úniques referències que se'n troben en la premsa de l'època, fora d'aquests dos concerts, són per la seva condició social, informant-ne de l'assistència a actes benèfics i similars. L'última referència se'n troba el 1936, en un concert a Madrid, on podia haver anat a viure. No se sap el lloc o data exacta de la seva mort, que es pot situar a Madrid en la immediata postguerra: ja era morta el desembre de 1943, quan mor sa germana i no és citada entre els assistents als funerals.

Suzanne Morrow Francis va néixer a Toronto el 14 de desembre del 1930. Va ser una patinadora artística sobre gel canadenca. Va participar en les dues proves de patinatge en els Jocs Olímpics d'Hivern de 1948 realitzats a Saint Moritz (Suïssa), on aconseguí la medalla de bronze en la prova mixta per parelles, formant parella amb Wallace Diestelmeyer, i finalitzà catorzena en la competició individual. En els Jocs Olímpics d'Hivern de 1952 realitzats a Oslo (Noruega) finalitzà sisena en la prova individual femenina. En finalitzar la seva carrera activa es convertí en jutge de patinatge, esdenvenint la primera dona a realitzar el Jurament Olímpic per part dels jutges en els Jocs Olímpics d'Hivern de 1988. En finalitzar la seva carrera esportiva es llicencià en veterinària l'any 1952.

El 14 de desembre de 1947 es va inaugurar a Madrid l’estadi Santiago Bernabéu. Allà hi juga el Real Madrid. Avui parlarem del femení. El Real Madrid Club de Futbol Femenino és la secció femenina de la seva entitat matriu, el Reial Madrid Club de Futbol, i té la seu a Madrid, Espanya. Va ser registrada oficialment l'1 de juliol de 2020 amb l'objecte de la pràctica i desenvolupament d'aquest esport, després de la fusió per absorció de l'extint Club Deportivo Tacon un cop aprovat pels socis compromissaris del club blanc. Competeix en la Primera Divisió de futbol femení d'Espanya. En aquesta temporada, el diumenge 19 de novembre va ser la tercera vegada que el Barça femení endossa una 'maneta' al Reial Madrid després del 5-0 de la Lliga 2021-22 i el 5-2 de la Champions 2021-22. Amb el 5-0 d'aquest novembre en el Estadi Olímpic de Montjuïc davant 38.707 espectadors, el balanç global és ja de 57-7 en 14 Clàssics, saldats tots amb victòries culers.

Hanni Wenzel és una esquiadora alpina de Liechtenstein que destacà a la dècada del 1970 i 1980. Va néixer el 14 de desembre de 1956 a la ciutat de Straubing, població situada a l'estat de Baviera. Nascuda a Alemanya, la seva família es traslladà de ben petita a Liechtenstein, aconseguint la nacionalitat d'aquest país, pel qual competí a nivell internacional. És germana d'Andreas Wenzel i Petra Wenzel, també esquiadors olímpics, es casà amb l'esquiador austríac Harti Weirather i la seva filla és l'esquiadora Tina Weirather. 

L’any 1980 tal dia com avui, sis dies després de la mort de John Lennon, la seva vídua Yoko Ono va organitzar una vetlla en honor del cantant. Hi va haver deu minuts de silenci al llarg de mig món al voltant de les 14:00 ( hora dels EUA ). Al Central Park de Nova York, es van arribar a reunir unes 100.000 persones i en el bressol de Lennon, a Liverpool, la reunió va ser una mica menys concorreguda.

Laia Yurss Ramos va néixer a Barcelona el 14 de desembre de 1982. És una jugadora d'hoquei sobre herba catalana. Formada en la posició de davantera al Club Deportiu Terrassa, entre 2000 i 2002 va guanyar tres lligues espanyoles, dues copes de la Reina, tres campionats de Catalunya, un campionat d'Espanya d'hoquei sala i un campionat de Catalunya d'hoquei sala. Posteriorment, va fitxar pel Júnior FC amb el qual va aconseguir el subcampionat d'Espanya d'hoquei sala el 2005. La temporada 2006-07 va retornar al CD Terrassa. En aquesta segona etapa, va guanyar una Lliga espanyola, una Copa de la Reina i un Campionat de Catalunya. Va debutar internacionalment amb la selecció espanyola d'hoquei herba el 2005.