Avui l’església
celebra el dia de la Mare de Déu de l’Esperança. També se la coneix com la Mare
de Déu de la O perquè les cançons que li dedicaven començaven amb un OOOOOh! I
així es va quedar.
Però l’OOOOh
d’avui va d’escultura. Veurem diferents escultores de casa nostra.
Comencem amb la Noelia
Cobo García que va néixer a Barcelona el 18 de desembre de 1981. És una artista
catalana especialitzada en escultura i la responsable de que avui parlem de
dones escultores.
L’any 2005 es va
llicenciar en Belles Arts a la Universitat de Barcelona, i es va doctorar el
2016 per la Universitat de Granada, on resideix en l'actualitat. Compagina la
seva activitat artística amb la recerca i la docència. La seva especialitat és
l'escultura amb certes connotacions simbòliques. Planteja una visió metafísica
de l'escultura com un art de substitució. La cerca d'un llenguatge propi a
través de formes inèdites alimenta les seves creacions plagades de volums
imaginaris i vitals, respectant les qualitats intrínseques de la matèria. Ha
participat en nombroses exposicions individuals i col·lectives en centres com
el Museu d'Art Contemporani de Aoya (Tottori), el Museu Pablo Serrano, el Lynne
Fini Art Gallery (Scottsdale, Arizona), el Crucero de l'Hospital Real de
Granada (Espanya) o el Museu del Molí Paperer de Capellades (Barcelona). Destaca
el 2010 la seva participació en la I Trobada d'Art Rural de Jaén, i el 2011 en
el VII Certamen La Casa de Andalucía de Cerdanyola del Vallès a Barcelona. El
2011 va rebre el Premi a la Creació Artística Alonso Cano, atorgat per la
Universitat de Granada, per la seva obra escultòrica "Amsara". Es
tracta d'una peça vertical on la creadora fa ús de diferents materials, com el
marbre de Carrara i la pedra d'Ulldecona, amb els quals aconsegueix diferents
acabats i textures dotant l'obra d'un marcat caràcter orgànic.
La Filomena Batlle i
March de 1908 va ser una pintora i escultora catalana. Es va començar a
interessar per la pintura amb el professor Juan Núñez a l'Escola Municipal de
Dibuix de Figueres, juntament amb les germanes Teresa i Maria. Els seus pares,
Teresa March Mer i Joan Batlle Oliveras, que portaven la sastreria March de
Figueres, van tenir cinc fills. Es va casar el 1932 amb Joan Baptista Muntada
Macau, amb qui va anar a viure a Barcelona quan aquest hi va trobar feina. Joan
Baptista esdevindria secretari de la Unió catalanista el 1931, fou un dels
fundadors del Partit Nacionalista Català, el 1932 es va presentar a les
eleccions del Parlament de Catalunya i escrivia a la premsa. En motiu de la
guerra civil espanyola Joan Baptista va canviar de domicili però Filomena i els
quatre fills van romandre a l'Empordà. Acabada la guerra es van desplaçar tots
a Girona. Muntada va ser depurat i no va poder exercir d'advocat ni publicar
res. Amb el seu marit van reconstruir el castell de Campdorà de Girona. Durant
totes aquestes situacions familiars complicades Filomena no va deixar
l'activitat artística, de fet amb els fills grans va anar a formar-se en
escultura i pintura a l'Escola Massana de Barcelona. Va aplicar tècniques
pictòriques diverses, com oli, aquarel·la i pa d'or aplicant damunt bol d'Armènia.
La tècnica i la temàtica de la seva pintura denota gran religiositat. També
incorpora simbologia religiosa com àngels. També va fer obres en terracota que
la família va passar a bronze, com busts o figures. També va fer un dibuix de
portada per un llibre. No va fer cap exposició. El 1976 va rebre el Premi de
Belles Arts de Barcelona per la seva Verge de la Pau que es troba al Museu
d'Història de Girona des del 1991.
La Gertrudis Galí
Mallofré del 1912 va ser una escultora catalana, dedicada també al dibuix, la
pintura, el gravat i el tapís, que s'exilià a França. La figura humana,
especialment la femenina, fou la gran protagonista de les seves obres. Sovint
els seus títols al·ludien a la naturalesa, cosa que accentuava la sensació de
moviment. Aquesta preferència per la figura femenina podria ser una estratègia
per al·ludir a la pàtria, sempre femenina: estratègia utilitzada sovint pel seu
espòs a les seves pintures. Aquest difícil modelatge de la matèria pot
entendre’s com a metàfora de la dura realitat que li va tocar viure en els
llargs anys de l'exili: una realitat que ella intentava canviar amb molts
esforços. Així ho feia amb l'escultura fins a aconseguir, a base de
simplificacions de formes i d'actituds, unes figures tan elegants que semblen pertànyer
a un altre món, a una realitat somniada o desitjada. Fou una polifacètica
artista dedicada al dibuix, a la pintura, al gravat, al tapís i especialment a
l'escultura. En els tapissos representà temes mitològics d'especial
protagonisme femení que explicava mitjançant llargs títols: unes històries que
podien al·ludir a la seva pròpia trajectòria vital. Amb el seu marit compartí
llurs grans passions: la família –van tenir 4 fills i mai deixà la seva
dedicació artística-, l'art –malgrat les penúries econòmiques que els va tocar
viure- i el compromís amb el catalanisme més radical. Mai van poder tornar a la
seva estimada Catalunya, es van haver de quedar a l'exili, entre París i
Andorra.
La Lluïsa Granero
i Sierra del 1924 va ser una escultora barcelonina. Va ser membre de la Reial
Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, de la Reial Acadèmia de Belles
Arts de San Fernando i de la National Sculpture Society de Nova York. Destaca
per un estil classicista senzill i ha fet escultures per a la via pública: Sant
Jordi i la seva parella, de grans dimensions, al nou edifici de la Universitat
de Belles Arts de Barcelona (1967), Dona amb nena i Dona amb nen (1970), als
jardins del Palauet Albéniz de Barcelona, Fuente de las Aguadoras de Saragossa
(1980) o Geni de les Illes, a Palma (1983). L'any 2007 va fer l'escultura Dona
mediterrània, inicialment per a una exposició, que al 2009, després d'un procés
de restauració a causa d'uns actes vandàlics, es va col·locar en un emplaçament
definitiu a la punta de Sant Sebastià de Sitges. Ha obtingut diversos premis,
entre els quals el Premi Ciutat de Barcelona en arts visuals, especialitat
d'escultura, per l'obra Bañista nº 1 (1966). Va obtenir una tercera medalla en
l’Exposició Nacional de Belles Arts de 1947, de nou una tercera medalla en la
de 1948 i una segona en la de 1957. El Museu d'Art Modern de Barcelona conserva
obra seva.
La Beth Fornas
Dos-Santos va néixer a Barcelona el 1973, és una escultora catalana instal·lada
al Maresme, on compagina la pràctica escultòrica amb la docència. De sòlida
formació acadèmica, s'ha dedicat a l'escultura, servint-se dels seus
coneixements en ceràmica per tractar la matèria amb singularitat i combinar-la
en formes escultòriques properes a una poesia material i natural. Ferro,
ceràmica i fragments de natura, triats amb cura i intuïció per l'artista en
paisatges de tota Catalunya, es fonen en la seva mirada i es transformen en les
seves obres. Amb un estil personal i íntim, la seva obra evoluciona cap a
formes naturals i integra en l'art l'harmonia dels paisatges, dels naturals i
dels interiors
Finalment
coneixerem a la Mariona Millà Salinas que va néixer a Barcelona l’any 1954. És una
pintora i escultora catalana. S'ha desenvolupat també en els terrenys de la
joieria, la il·lustració de llibres d'art, tant per a infants com per a adults,
i l'escenografia teatral. La seva obra pictòrica s'ha descrit com a
expressionista. Paral·lelament a la creació pròpiament dita, Millà ha fet
intervencions sobre arts plàstiques en programes de ràdio i de televisió. També
ha escrit articles, prefacis, assaigs...
