Els nostres protagonistes d’avui van néixer tal dia com avui. Tots dos van donar una gran importància a la pedagogia perquè a través de l’escola es formava l’home nou. La tercera protagonista va ser un guspira que va glaçar els barcelonins.
Avui, darrer dia del mes de gener. L’església celebra la festivitat de Sant Joan Bosco. Giovanni Melchiorre Bosco va néixer a Castelnuovo Don Bosco, Piemont, Regne d'Itàlia, el 16 d'agost de 1815 i va morir a Torí, el 31 de gener de 1888. Va ser un eclesiàstic i pedagog piemontès, fundador de la Congregació Salesiana i la de les Filles de Maria Auxiliadora. Va ser conegut com a Don Bosco, en referència al lloc del seu naixement.
Tal dia com avui de 1820 va néixer al Ferrol, Concepción Arenal de Ponte. Va ser una escriptora gallega, precursora del moviment feminista a Espanya. Diuen que amb ella va néixer el feminisme a l’estat espanyol, perquè des de jove va lluitar per trencar els cànons establerts per a la dona, rebel·lant-se contra la tradicional marginació del sexe femení, i reivindicant la igualtat en totes les esferes socials per a la dona. Va ser una dona molt carismàtica tot i que el seu aspecte, vist des del segle XXI, sigui molt xocant.
Tal dia com avui de l’any 1994 una guspira va deixar a tots els barcelonins glaçats. S’estaven fent unes obres de reparació a la zona de l’escenari del Gran Teatre del Liceu i va començar un gran incendi que va destruir per complet el Teatre. La columna de fum es podia veure des de qualsevol punt de la ciutat i les imatges del dia següent van ser impactants.
No era la primera vegada que el Liceu es cremava ni va ser la primera vegada que es va reconstruir. Aquesta vegada però ja va passar definitivament de mans privades a mans públiques i avui tenim un teatre del segle XXI amb una forma de finals del segle XIX. Va ser el teatre d'òpera més gran d'Europa durant els seus primers cent anys. També s'han afegit cabines de control i projecció en alguns pisos i un "terra tècnic" sobre el sostre, amb equipament de tecnologia avançada per a enregistrar les representacions i càmeres dirigides per ordinador. L'equipament de l'escenari està entre els més moderns d'Europa, permetent ràpids canvis d'escena i la programació simultània de quatre escenaris diferents. Avui tenim un teatre modern sense perdre l’encant de la forma d’aquell teatre que es va cremar.
La sala de l'auditori és enorme i esplèndida. Reedificada després de l'incendi, reprodueix fidelment l'aspecte de la sala de 1861 (o més aviat, de la de 1909, quan la sala havia estat redecorada), amb algunes millores. Té 2.292 seients, essent un dels teatres clàssics d'òpera de més cabuda d'Europa. És un teatre a la italiana, amb forma de ferradura que es va tancant a mesura que s'apropa al prosceni. La longitud màxima de la sala és de 33 m, i l'amplada, 27 m. Té platea i cinc pisos (a més de les llotges de platea). Hi ha quatre grans llotges a cada costat del prosceni, i llotges a la platea, al primer pis, i als laterals del segon i el tercer. No obstant això, no hi ha separació arquitectònica entre elles, només una mampara baixa, de manera que al teatre no es veuen columnes. Això, i el fet que no hi ha cap llotja reial ni presidencial, dóna una continuïtat als pisos que fan la impressió de ser una ferradura daurada, sense interrupció. Una altra peculiaritat és l'amfiteatre, ubicat al primer pis: és una continuació volada del primer pis, amb tres files de butaques (sens dubte, les millors del teatre), que es projecta per sobre de la platea sense cap pilar ni columna de suport (se sustenten directament sobre les bigues de ferro, la qual cosa, el 1861, va ser prou agosarat). Aquest amfiteatre ja hi era a la sala de 1847; en aquesta, a més, n'hi havia un de similar al segon pis, amb dues files de butaques.
Les despeses de la construcció original van ser cobertes per la venda de llotges i seients: al llarg dels anys, els propietaris van decorar les avantllotges (les saletes d'entrada a les llotges) de maneres molt diferents, i, sovint, amb la col·laboració de grans artistes i artesans, conformant un conjunt de gran interès històric i artístic. Totes elles, però, van desaparèixer a l'incendi de 1994.
Hi ha unes llotges dins l’escenari que s’anomenen banyeres i que les feien servir les famílies que estaven de dol i no es volien perdre els espectacles però alhora no volien ser vistos... perquè l’òpera era un espectacle on la gent anava a veure i a ser vist. De fet és molt curiós que no sempre s’ha fet l’espectacle amb els llums de sala apagats. L’actuació es feia amb els llums de la sala oberts. És més, a finals del segle XIX el silenci reverencial que existeix avui a les sales d'òpera no hi era en aquella època. La gent parlava, entraven, sortien. Fins i tot, a la sala dels miralls, mentre es representava l'òpera, es convertia sovint en una petita borsa on es compraven i venien títols. En moments d'anades i vingudes perquè pujava o baixava en aquell teatre de fusta, la gent es queixava del soroll.
El nou i millorat teatre va obrir les portes el 7 d'octubre de 1999, amb la Turandot de Puccini, que era l'obra que s'havia de representar quan el teatre es va cremar: es va tancar així un cercle, tornant el teatre a la normalitat després de cinc anys. El nou teatre combina les parts conservades de l'antic edifici (façanes, Saló dels Miralls, Cercle del Liceu i Conservatori) amb les noves, com la sala principal, reedificada respectant-ne l'aspecte original (llevat de les pintures del sostre, substituïdes per obres de Perejaume), però dotada de les innovacions tecnològiques més avançades. També nous són l'escenari, els espais d'oficines, d'assajos, una nova sala per a espectacles de format reduït i més espais públics. Els arquitectes del projecte de reconstrucció van ser Ignasi de Solà-Morales, Xavier Fabré i Lluís Dilmé.
La resposta del públic en la nova etapa va fer que es passés de 7.789 abonats en 1993 fins a 22.407 en 2008. Actualment s’hi fan espectacles de tota mena des de òperes, ballets, concerts de música clàssica fins a concerts de cantants o músics actuals...
Amb ells acabem el mes de gener i ens endinsarem en el mes de febrer.
