9 de maig 1968 Neix Marie-José Pérec 1972 Neix Daniela Silivas 1980 Neix Estibaliz Martínez 1990 Neix Jennifer Hermoso 1992 Neix Marina Fernández 1993 Neix Andrea Vilaró 1996 Neix Tatiana Weston-Webb

 

Avui les protagonistes són tot dones! Una atleta, tres gimnastes, una jugadora de bàsquet, una futbolista, una surfista... n’hi ha per tots els gustos però amb unes històries d’esforç impressionants.

El 9 de maig de 1968 va neixer a la Illa de la Guadalupe la Marie-José Pérec. És una atleta especialitzada en les curses de velocitat d'extensió més llarga, tot i que també va córrer els 400 metres i els 400 tanques. Va ser campiona d'Europa, del món i olímpica. A més a més, és la segona dona que guanyà les curses de 200 i 400 metres, després de Valerie Brisco-Hooks, en uns mateixos Jocs i la primera atleta, indiferentment del sexe, en repetir triomf olímpic als 400.

El 9 de maig de 1972 va neixer a Deva, a Romania la Daniela Silivaş. És una gimnasta artística romanesa guanyadora de sis medalles olímpiques. A l'edat de sis anys, Silivaş va demanar unir-se a la gimnàstica, després de veure a Nadia Comaneci a la televisió. Poc després, va començar a entrenar Deva, a càrrec de Ioan Carpinisan. Des del principi els seus entrenadors van veure que tenia magnífiques condicions. Va ser descoberta per Béla Károlyi que la va entrenar durant sis mesos abans de la seva deserció el 1981. Silivaș va guanyar els campionats de la seva escola el 1980 i va ser campiona nacional romanesa de junior el 1981 i 1982. Va continuar competint en diverses trobades júnior fins al 1984, amb un espectacle especialment fort als Campionats d'Europa de 1984, on va guanyar el títol a la barra d'equilibri, va obtenir medalles de plata a les barres asimètriques i a l'exercici de terra, i va quedar en quart lloc en concurs complet. Hauria acabat primera si no hagués estat pel salt sobre cavall, amb la dificultat de competir amb només 1,30 m. Als Jocs Olímpics de Seül 1988 va obtener medalla d’or en exercici de terra, barra d'equilibris, barres asimètriques; argent en concurs complet (equips), concurs complet (ind.), i bronze en salt sobre cavall. En el Campionat Mundial de l'any 1985 aconseguí guanyar la medalla d'or en l'exercici de terra, barra d'equilibris i barres asimètriques, així com la medalla de bronze en el salt sobre cavall. En aquests Jocs aconseguí igualar la marca de Nadia Comăneci d'aconseguir set deus en una mateixa competició.Després dels Jocs tingué problemes als genolls, motiu pel qual únicament pogué ser segona al Campionat d'Europa de 1989, si bé al Campionat del Món de Stuttgart aconseguí guanyar tres noves medalles d'or. En finalitzar aquesta competició decidí operar-se dels genolls i retirar-se de la gimnàstica.

El 9 de maig de 1980 va neixer a Vitòria l’Estíbaliz Martínez Yerro. És una gimnasta rítmica basca guanyadora d'una medalla olímpica d'or.Va participar, a 16 anys, als Jocs Olímpics d'Estiu de 1996 realitzats a Atlanta (Estats Units), on va aconseguir guanyar la medalla d'or amb la selecció espanyola de gimnàstica rítmica en la prova per equips, en la primera edició que aquesta competició formava part del programa oficial dels Jocs. Al llarg de la seva carrera ha guanyat cinc medalles en el Campionat del Món de gimnàstica rítmica, entre elles dues medalla d'or, i tres medalles en el Campionat d'Europa de la modalitat.

El 9 de maig de 1993 va neixer a Barcelona l’Andrea Vilaró Aragonès. És una jugadora de bàsquet catalana. Va formar-se al Centre d'Esports IPSI i va completar la seva formació al Club Bàsquet Universitari de Barcelona i al Segle XXI. La temporada 2011-12 va jugar al Florida Gators de la NCAA i va fer el seu debut a la Lliga Femenina amb el Club Deportivo Zamarat. Posteriorment, va jugar amb altres equips de la competició estatal, el CB Ciudad de Burgos (2014-15) i al Club Baloncesto Al-Qázeres (2015-16). L'estiu de 2015 va fitxar pel Cadí la Seu, amb el qual va guanyar dues Lligues catalanes (2016, 2017). Després de quatre temporades amb el club urgellenc, va fitxar pel Perfumerias Avenida, amb el qual ha guanyat dues Lligues espanyoles (2020-21, 2021-22), dues Copes de la Reina (2020, 2022)[3] i una Supercopa d'Espanya (2020-21). Internacional amb la selecció espanyola en categories inferiors va proclarmar-se campiona d'Europa sub-16 (2008, 2009) i sub-20 (2012, 2013). Amb la selecció absoluta ha sigut internacional en catorze ocasions, aconseguint una medalla d'or a l'Europeu de 2019. Amb la selecció catalana absoluta va disputar un partit internacional celebrat el 2018 a Girona. L'Associació Esportiva Sedis Bàsquet, anomenat com Cadí la Seu per motius de patrocini, és un club català de bàsquet de la ciutat de La Seu d'Urgell. Andrea Vilaró, va ser campiona de l'Eurobasket 2019 amb la selecció española.

El 9 de maig de 1990 va neixer a Madrid la Jennifer Hermoso. És una futbolista que juga com a migcampista i davantera, coneguda com a Jenni Hermoso, amb el Tigres de la UNAL Femenil de Mèxic. És internacional absoluta amb la selecció espanyola des de 2012, de la qual és la màxima golejadora històrica. Amb la selecció espanyola, es va proclamar campiona del Mundial de 2023 i va arribar als quarts de final de les Eurocopes 2013, 2017 i 2022 i als vuitens de final del Mundial 2019.Considerada per diversos mitjans de comunicació i especialistes esportius com una de les millors jugadores de futbol, ha guanyat una Lliga de Campions amb el FC Barcelona (2021), sis campionats de lliga (Futbol Club Barcelona 2014, 2015, 2020 i 2021, Rayo Vallecano, 2011 i Club Atlético de Madrid, 2019), a més de quatre Copes de la Reina (2014, 2016, 2020, 2021) amb el conjunt català, i una Copa francesa amb el Paris Saint-Germain (2018). A més ha obtingut el guardó a la màxima golejadora del campionat espanyol en cinc ocasions (2015-16, 2016-17, 2018-19, 2019-20, 2020-21). Prolífica golejadora, el 5 de desembre de 2020 es va convertir en la màxima golejadora de la història del Barça Femení en superar els 123 gols de Sonia Bermúdez en una golejada al Santa Teresa de Badajoz 9-0, dels quals Jenni en va fer quatre. El 6 de desembre l'IFFHS va fer públic l'equip ideal de l'any 2021 que la incloïa. Desgracuiadament i després de tot aquest historial d’èxits esportius alguns la recordaran per la d’ “el piquito” del Rubiales, que injusta és de vegades la vida… Donem a conéixer la seva historia esportiva.

El 9 de maig de 1992 va neixer a Sabadell la Marina Fernández Moreno. És una gimnasta rítmica que va pertànyer a la selecció nacional espanyola des de 2009, primer com a individual i després com a membre del conjunt, amb el qual va aconseguir diverses medalles en proves de la Copa del Món entre d'altres competicions, integrant així la generació de gimnastes coneguda com l' “Equipaso”. Actualment pertany a l'equip de cheerleaders oficials del Futbol Club Barcelona, conegut com a Dream Cheers, i estudia Dret a la Universitat Autònoma de Barcelona.

El 9 de maig de 1996 neix a Porto Alegre la Tatiana Weston-Webb. És es una surfista brasilenya. Va obtenir la medalla d’or en els Jocs Panamericans de 2023 en shortboard.

6 de maig 1978 Josep Núñez, president 1983 Neix Dani Alves 1994 Neix Italo Ferreira

 

Avui comencem amb l’elecció d’el president d’un equip, un jugador de futbol controvertit per temes extraesportius i un surfista professional.

El 6 de maig del 1978 Josep Lluís Núñez va guanyar les eleccions a la presidència del Barça amb uns resultats molt ajustats. Els candidats Ferran Ariño i Nicolau Casaus, amb 9.527 i 6.202 vots, respectivament, no van poder superar els 10.352 vots que convertien Josep Lluís Núñez en el 38è president de la història del FC Barcelona. L’1 de juliol del 1978 començava el seu mandat. Malgrat que, a diferència de la majoria de presidents anteriors, no havia estat mai directiu del Club, aquest destacat empresari del sector immobiliari va aconseguir guanyar, amb el seu lema “Per un Barça triomfant”, uns comicis que van significar l’inici de l’etapa presidencial més llarga de la història del FC Barcelona. El primer gran objectiu de Josep Lluís Núñez va ser el sanejament de l’economia de l’Entitat. A més, Núñez es va proposar fer del FC Barcelona la institució futbolística més gran del món. Durant els seus 22 anys de presidència, el Barça va incrementar el seu patrimoni de manera espectacular, va remodelar el Camp Nou i el seu entorn, va construir una residència per als jugadors del planter a la Masia (1979), el Miniestadi (1982) i el Museu (1984). Amb Núñez al capdavant del Club, l’equip de futbol va conquerir un gran nombre de títols, tant a les competicions estatals com a les europees. A més, les altres tres seccions professionals existents aleshores –bàsquet, handbol i hoquei patins– van consolidar el seu protagonisme i van convertir-se en equips capdavanters en l’àmbit europeu. La directiva va fitxar Johan Cruyff perquè fes un equip campió, i l’holandès va construir el Dream Team, que va meravellar tota l’Europa futbolística amb el seu joc espectacular i va conquerir l’anhelada Copa d'Europa a Wembley, al maig del 1992, a més d’adjudicar-se quatre Lligues consecutives, entre altres títols. Esportivament, aquesta va ser, sens dubte, l’època més brillant. Mentrestant, era reelegit president per tercera vegada, ja que va superar Sixte Cambra per 25.441 vots a 17.609 en el procés electoral del 1989.Després de vuit anys, les desavinences entre tècnic i president van fer que el 1996 Núñez posés punt final a l’era Cruyff i es contractés Bobby Robson. La temporada que l’entrenador britànic va dirigir el Barça va estar marcada per la presència a l’equip del jugador brasiler Ronaldo, que durant aquella campanya en què va vestir la samarreta blaugrana va fer les delícies dels aficionats i va contribuir decisivament a la consecució de la Recopa d’Europa, la Copa i la Supercopa d’Espanya. Aquell mateix any, el 1997, Núñez va ser reelegit per última vegada en obtenir el 76 per cent dels vots davant el 16 per cent de l’altre candidat, Àngel Fernández. Pocs mesos després, al març del 1998, el màxim dirigent del Club va haver de superar una moció de censura presentada per la plataforma opositora l’Elefant Blau. Paral·lelament, el tècnic holandès Louis van Gaal anava conformant una plantilla que va donar dues Lligues i una Copa en les dues primeres temporades, els anys 1997-99. Però la sequera de títols en el tercer any del tècnic a la banqueta blaugrana, combinada amb certa falta de sintonia amb l'afició, va precipitar el final de la primera etapa de Van Gaal. Malgrat l’èxit de la celebració del Centenari, l’any 1999, el clima social estava força enrarit, motiu pel qual Núñez va decidir deixar el càrrec i convocar eleccions anticipades per al juliol del 2000. Així, va abandonar la presidència després de 22 anys al capdavant del Club.

El 6 de maig del 1983 va néixer a Brasil en Daniel Alves, jugador de futbol. Daniel Alves da Silva  és un exfutbolista professional brasiler que jugava com a lateral dret. Considerat un dels millors laterals de tots els temps, Alves és el jugador amb més trofeus de la història del futbol, amb 46 títols en la categoria absoluta, i 47 títols oficials en total. Darrerament ha estat notícia per una violació per la qual va ser primer condemnat i després absolt.

El 6 de maig de 1994 va néixer a Baía Formosa l’Ítalo Ferreira. És un surfista professional brasiler. L'any 2019, esdevingué vencedor del Circuit Mundial de surf. El 27 de juliol de 2021 va passar a la història com el primer campió olímpic de surf, esport que debutava en els Jocs Olímpics d'Estiu de 2020 organitzats a Tòquio. Ferreira fou descobert amb 12 anys per Luiz “Pinga” Campos, qui va convertir-se en el seu entrenador. Es caracteritza per practicar un surf aeri, a l'estil dels seus compatriotes Filipe Toledo, Gabriel Medina i Jadson André.

14 de febrer 1901 Neix Ricard Zamora 1934 Neix Gonzalo Alfonso Fernández de Córdoba y Larios 2002 Neix Caroline Marks

 

Els protagonistes d’avui són un porter mític que va jugar en tots els grans equips i ens mostrarà com ha canviat el món del futbol, un noble regatista i una super surfista olímpica.

El 14 de febrer de 1901 va neixer a Barcelona en Ricard Zamora, porter de futbol català. Ha estat un dels grans futbolistes de la història del futbol català; és considerat un dels millors porters de la història del futbol mundial. Porter de grans reflexos, seguretat i personalitat, va rebre el sobrenom d'El diví. Fou l'inventor de la zamorana, que consistia a rebutjar la pilota amb l'avantbraç. El 1916, amb només 16 anys, fitxà per l'Espanyol, club on esdevingué un dels més grans mites de la seva història. El 1919, després de desavinences amb els directius del club, fitxà pel Futbol Club Barcelona, club amb el qual guanyà dues Copes d'Espanya i tres Campionats de Catalunya. Tres anys més tard retornà a l'Espanyol després d'una espectacular oferta de 25.000 pessetes de fitxa i un sou mensual de 5.000 pessetes, rècord del moment. Com a blanc-i-blau guanyà una Copa d'Espanya i dos Campionats de Catalunya, competició en la qual foren mítics els enfrontaments amb l'altra gran estrella del futbol català del moment, Josep Samitier. El 1930 va ser traspassat per la xifra rècord de 100.000 pessetes al Reial Madrid, club amb el qual guanyà dues Lligues i dues Copes. Es retirà del futbol l'any 1936. Seleccions  En l'àmbit de seleccions, disputà nombrosos partits amb la selecció catalana de futbol, jugant dos d'aquests partits contra Espanya. Va ser, a més, 46 cops internacional amb l'espanyola (rècord en el seu moment, mantenint-lo durant 38 anys), destacant la seva participació en els Jocs Olímpics de 1920 a Anvers on guanyà la medalla d'argent. També participà en els Jocs Olímpics de 1924 de París i a la Copa del Món d'Itàlia 1934. El darrer partit amb la selecció espanyola el disputà l'any 1934 a Montjuïc. Després de deixar el futbol en actiu va ser entrenador de diversos clubs (entre ells l'Espanyol) i secretari tècnic, també va ser  seleccionador espanyol l'any 1952. Fora del futbol, protagonitzà el 1942 la pel·lícula “Campeones” on feia un paper protagonista, participà com a actor de repartiment a “Once pares de botas” juntament amb Josep Samitier. Va morir a Barcelona el 15 de setembre de l'any 1978 i obtingué la Medalla d'Or al Mèrit Esportiu a títol pòstum. El premi al porter menys golejat de la Lliga espanyola porta el seu nom el (ell ho fou tres cops: 1929-30, 1931-32 i 1932-33) i té el nom d'una plaça a la seva ciutat natal. El nom de Ricard Zamora ha quedat gravat amb lletres d'or a la història del futbol català. El seu fill Ricardo Zamora De Grassa també va ser porter de futbol.

El 14 de febrer del 1934, a Màlaga, va neixer algú que va tenir més títols nobiliaris que esportius. Gonzalo Alfonso Fernández de Córdoba y Larios va ser IX duc d’Arión, III duc de Cánovas del Castillo, XII marquès de Mancera, XIII marquès de Malpica, XVII marquès de Povar, IV marquès d’Alboloduy, X marquès de Valero i IV marquès de Bay; va ser un “grande” d'Espanya, agroindustrial pioner de l'agricultura moderna i regatista espanyol. Va estar casat amb la princesa Beatriz von Hohenlohe-Langenburg e Yturbe, germana d'Alfonso de Hohenlohe-Langenburg, amb la qual va tenir tres fills: Marina, Joaquín i Fernando. Va obtenir la Medalla al Mèrit Agrícola. Com esportista va ser campió d'Espanya de la classe snipe en quatre ocasions (1958, 1959, 1961 i 1962) i medalla de bronze en el campionat del món (1961). Va competir en tres Jocs Olímpics: Roma 1960 (classe Finn), Mèxic 1968 (classe Flying Dutchman) en la cerimònia d'obertura de la qual va ser el banderer de la delegació olímpica espanyola, i Munic 1972 (Classe Dragon). En aquests últims, a Munic, era membre de la tripulació, juntament amb Félix Gancedo, del Dragon "Fortuna" patronejat pel rei Joan Carles, igual que en el Trofeu Sa altesa Reial Princesa Sofía de 1973, que van guanyar. També va guanyar la medalla de bronze en els Jocs Mediterranis de 1955, en la classe Snipe.

El 14 de febrer de 2002 va neixer a Florida la Caroline Marks. És una esportista estatunidenca que competeix en surf. Aquesta és la biografia en la web dels Jocs Olímpics de Paris 2024.  Va participar en dos Jocs Olímpics d'Estiu en els anys 2020 i 2024, obtenint una medalla d'or a París 2024 en la prova femenina. Amb només 19 anys, Caroline Marks ja va ser la número 6 en el rànquing de la Lliga Mundial de Surf, a cinc posicions de Carissa Moore, a qui Marks considera la seva heroïna. Des que era petita, sent la tercera de sis germans, l'esport ha estat el centre de la seva vida. Nascuda a Florida, es va obrir camí en les ones de Melbourne, on va perfeccionar les habilitats que la portarien a fer història. Als 15 anys, es va convertir en la surfista més jove a classificar al Championship Tour femení. El seu debut la va portar a guanyar el “Novata de l'any” i ocupar el 7è lloc en el rànquing mundial.En l'esdeveniment inaugural del Championship Tour de 2019, Mark anava de debò i va complir. Vencent a la set vegades campiona del món Stephanie Gilmore i Carissa Moore, en aquell moment tres vegades campiona, va aconseguir la seva primera victòria en el tour en Boost Mobile Pro Gold Coast. Als Jocs Olímpics de Paris 2024 va obtener la medalla d’or.

18 d'octubre Sant Lluc 1922 Neix la BBC (Jocs Olímpics de Londres 1948) 1984 Neix Lindsey Vonn 1992 Neix "John John" Alexander Florence

 

Comencem felicitant a tots els nois que es diuen Lluc i recordant les Fires d’Olot.

Avui, parlarem de les Olimpiades de Londres 1948 (hem de fer unes voltes estranyes per parlar dels Jocs celebrats a l’estiu...), d’una tennista excepcional i estrenem esports amb una esquiadora i un surfista.

Tal dia com avui l’any 1922 es va crear la BBC (la British Broadcasting Corporation «Corporació Britànica de Radiodifusió») que és el servei públic de ràdio i televisió del Regne Unit. Però per què parlem d’ella? Dons perquè els Jocs Olímpics de Londres 1948 van ser els primers que van poder veure's per televisió. La BBC va pagar 1000 guinees pels drets d'emissió de 60 hores de proves esportives. Els Jocs Olímpics de Londres 1948, coneguts oficialment com a Jocs de la XIV Olimpíada, es van celebrar a Londres (el Regne Unit) entre el 29 de juliol i el 14 d'agost de 1948. Van ser els primers després d'un parèntesi de dotze anys, ja que les edicions de 1940 i 1944 es van suspendre per la Segona Guerra Mundial. En un context marcat per l'economia de postguerra, aquesta edició va ser coneguda com «els Jocs de l'Austeritat».

Londres estava sent reconstruïda després dels bombardejos alemanys de la guerra i la població mancava de béns bàsics, per la qual cosa molts britànics estaven en contra de la designació. Per aquesta raó, no es va construir cap infraestructura olímpica nova. En el seu lloc es van utilitzar les ja existents i l'estadi de Wembley va ser adaptat per a ser l'estadi olímpic, amb una pista de cendra per a les proves d'atletisme. El riu Tàmesi va acollir les proves de rem i piragüisme. Tampoc es va edificar una vila olímpica: els atletes van dormir en barracons que durant el conflicte van ser d'ús militar. En els Jocs Olímpics de Londres van participar 59 països, a través dels seus respectius comitès nacionals afiliats al Comitè Olímpic Internacional. Aquesta xifra va suposar un rècord de participació, malgrat totes les dificultats que havien sorgit.Hi van competir 4104 atletes (3714 homes i 390 dones). Si sumem als participants en la competició d'art, el total ascendeix a 4396 (3952 homes i 444 dones). Els efectes de la Segona Guerra Mundial també es van deixar notar en la participació de comitès. No es va permetre participar ni a Alemanya ni al Japó. Es va saber que diversos presoners de guerra alemanys van treballar en la remodelació d'instal·lacions. Itàlia sí que va poder enviar atletes. La Unió Soviètica va ser convidada però es va negar a participar. La seva estrena no va arribar fins a la següent edició de Hèlsinki 1952.Diversos comitès van fer el seu debut olímpic a Londres 1948: Birmània, Ceilan (actual Sri Lanka), Corea del Sud (com Corea), Guaiana Britànica (actual Guyana), l'Iran, l'Iraq, Jamaica, Líban, el Pakistan, Puerto Rico, Singapur, Síria, Trinitat i Tobago i Veneçuela. Era també la primera vegada que Filipines, l'Índia i el Pakistan participaven com a estats independents. El Comitè Olímpic Internacional va debatre suprimir les competicions d'art entre 1949 i 1952, quedant ja fora dels Jocs Olímpics de Hèlsinki 1952. Finalment, en la 49a Sessió del COI, celebrada a Atenes en 1954, es van cancel·lar de manera definitiva i van ser substituïdes per festivals i exhibicions culturals.

El 18 d'octubre de 1956 neix Martina Navrátilová a Řevnice, Txecoslovàquia. És una tennista txecoslovaca nacionalitzada estatunidenca. Durant la seva extensa carrera ha guanyat un total de 59 títols de Grand Slam, 18 en individuals, 31 títols en dobles femenins i 10 en dobles mixts, i és considerada una de les millors tennistes de tota la història. Junt a Margaret Court i Doris Hart, són les úniques tennistes en completar el Grand Slam en totes tres categories, conegut amb el sobrenom de Boxed Set. Va acumular un total de 167 títols individuals i 177 de dobles femenins al llarg de la seva carrera, ambdós rècords de l'Era Open. Fou número 1 del rànquing individual femení durant 332 setmanes, segona marca més llarga només darrera de Steffi Graf, i 237 setmanes en el rànquing de dobles femenins, la tennista amb més setmanes en aquest rànquing. Aquests registres la converteixen amb l'única tennista que va romandre més de 200 setmanes al capdamunt d'ambdós rànquings. Va mantenir una gran rivalitat amb l'estatunidenca Chris Evert, amb la qual van dominar el final de la dècada del 1970 i la dels anys 1980. L'any 1983 va dominar totalment el circuit femení amb un total de 98 victòries i només una única derrota, encadenant 74 victòries consecutives, rècord que segueix viu en l'actualitat. Va guanyar el darrer títol de Grand Slam l'any 2006, pocs dies abans del seu 50è aniversari, i 32 anys després del seu primer títol de Grand Slam. Original de Txecoslovàquia, va renunciar a la seva nacionalitat l'any 1975, amb divuit anys, i va demanar asil polític als Estats Units. Va aconseguir la nacionalitat d'aquest país l'any 1981, i va adquirir la nacionalitat txeca l'any 2008 mantenint la doble nacionalitat. Va participar  als Jocs Olímpics d'Atenes de 2004 en la competició de dobles femenins obtenint una cinquena posició.

El 18 de octubre de 1984 neix Lindsey Vonn a Saint Paul, Minnesota. No sabia qui  era, però té un palmarès estratosfèric! És una esquiadora estatunidenca que ha guanyat una Medalla d'Or Olímpica (tres Medalles en total), dos Campionats del Món (vuit Medalles en total), quatre Generals de la Copa del Món i setze Copes del Món en diferents disciplines. Té vuitanta-dues victòries en la Copa del Món d'Esquí Alpí, amb un total de cent trenta podis.Amb les seves vuitanta-dues victòries, va ser l’esquiadora amb major nombre de victòries en la història de la Copa del Món d'Esquí Alpí superant les seixanta-dues d’Annemarie Moser-Pröll. Va mantenir aquest récord fins al gener de 2023, quan la va sobrepassar Mikaela Shiffrin, i es va quedar a només quatre triomfs del rècord absolut que tenia el suec Ingemar Stenmark (vuitanta-sis). També té el major nombre de victòries en les disciplines de Descens (trenta-nou) i de Supergegant (vint-i-set). A més ostenta victòries en totes les disciplines alpines.En la seva millor temporada, la 2011/12, va aconseguir dotze victòries parcials (cinc Descensos, quatre Super Gegants, dos Eslaloms Gegants i una Combinada). Va obtenir la Medalla d’Or als Jocs Olímpics de Vancouver 2010, en Descens femení i la medalla de Bronze als jocs de Vancouver 2002, en el Super Gegant femení a. Les lesions van provocar que Vonn perdés parts de diverses temporades, incloses gairebé tota la temporada 2014 i la major part de la temporada 2013. Mentre es recuperava de la lesió, va treballar com a corresponsal de NBC News sobre els Jocs Olímpics d'Hivern de 2014 a Sochi, Rússia. Es va retirar al febrer de 2019 acausa de les seves lesions després del campionat del Món de Are (Suècia) on va obtenir la medalla de bronze en la modalitat de descens. Aquest mateix any va ser guardonada amb el Premi Princesa d'Astúries dels Esports.

El 18 d'octubre de 1992  neix "John John" Alexander Florence a Honolulu, Hawaii. És un surfista professional estatunidenc. És conegut com "un dels surfistes de tub més dominants de la seva època" i va guanyar títols mundials consecutius en la World Surf League de 2016 i en el World Surf League Men's Championship Tour de 2017.2 És el primer surfista nascut a Hawaii que guanya títols mundials consecutius des de la mort Andy Irons i un dels cinc que han aconseguit aquesta gesta.