2 de novembre Dia de Difunts i ahir... Tots Sants!

Quin món més barrejat: Tots Sants, difunts, castanyada, halloween... Però anem a pams...

Tots Sants!  és el nostre dia! dels que ja ho són i dels que volen ser sants.... Felicitats!

Per alguns aquesta paraula de santedat els pot sonar antiga però és d’una rabiosa actualitat. Diuen que estant en una església, a un nen li van preguntar què volia dir "ser sant", i ell aixecant la mirada i veient unes fantàstiques vidrieres amb unes imatges i va contestar “Sant és qui deixa passar la llum”. Fa molts anys que conec aquesta història i sempre he pensat que “se non è vero, è ben trovato” que diuen els italians. La definició de sant com aquell qui deixa passar la llum de Déu, em sembla molt poètica i alhora possible. Quan aconseguim sintonitzar i que es vegi el Senyor i no el “senyorito” sentim una gran pau. No és tot de color de rosa, aquesta pau no ens eximeix de les nostres obligacions, ni ens elimina les dificultats, però fa el camí molt més transitable i si a més el fem en companyia... Jo m’afanyo, de vegades a netejar el meu vitrall i em recordo que és molt interessant i necessari fer el que cal fer, com cal fer-ho, i en el seu moment. La teoria la tinc clara i la pràctica... la vaig vivint cada dia amb encerts i errors però aixecant-me desprès de cada caiguda. 

Em sento contenta. Tots Sants és el meu dia i el de tots els que fan camí aquí o allà per fer les coses ben fetes, que en diem popularment  “fer les coses com Déu mana”. Alguns encara no han tingut experiència de Déu però sense saber-ho ells van fent camí. A tots, creients o no, avui... que tingueu un bon dia! 

Avui sí que és el Dia de Difunts. Els recordem avui per tradició i cada dia per necessitat del nostre cor i per gratitud. Algunes vegades encara sentim dolor quan recordem altres, potser pel pas del temps, podem recordar sense dolor. Fer-los presents ens desperta sentiments contradictoris: d’una banda és com si hi fossin, d’una altra sentim el buit de les seves abraçades, paraules i petons però no de la seva presencia que continua amb nosaltres... i ens dona pau.  I quan estem amb el cor més embolicat veiem el curiós tràfec d’aquests dies de comprar flors, anar als cementiris...

A Barcelona tenim un bon nombre de cementiris: el de Poble Nou, el de Sant Genís dels Agudells, el de les Corts, el de Sant Andreu però el més gran de tots és el de Montjuic. Fora de Barcelona, però ja tan enganxat que és com si fos de la ciutat, tenim del de Collserola. Aquests dies a tots ells hi trobem activitats especials.

21 de març Comença la Primavera Dia Internacional per a l'eliminació de la discriminació racial 574 mor Sant Benet de Núrsia

Avui tres temes ben diferents:

L’inici de la Primavera. El poeta deia “La Primavera ha venido y nadie sabe cómo ha sido”. És un reviure de la natura que semblava morta o adormida. Evidentment els arbres no s’esperen a aquest dia per florir però ja podem trobar molts arbres florits a les nostres ciutats. Els jardins i els balcons s’omplen de color. Els dies es fan més llargs i avui tenim l’equinocci de primavera quan el dia i la nit tenen el mateix nombre d’hores. Comencem a caminar cap a l’estiu...Però a l’hemisferi sud avui comencen la tardor i van caminant cap a l’hivern. 

Ja hem comentat en altres esdeveniments d’aquesta mena que quan parlem de Diades Internacionals, Mundials, Nacionals... és que encara queden coses per resoldre. I en el camp de l'elimnació de la discriminació racial ja hi ha un llarg camí recorregut però encara queda feina per fer. Fa cinquanta, seixanta anys als Estats Units hi havia autobusos, bars on els blancs i els negres tenien zones ben diferenciades. La vida per aquests dos col.lectius era ben diferenciada. Les persones de raça negra eren tractats com éssers inferiors. Avui, aquell mateix país te un president descendent d’aquells afroamericans. Han canviat moltes coses però en queden moltes per canviar... Poso sobre la taula un tema per a la reflexió... en quin color penses si et parlo del color carn? És un petit detall que vaig llegir en un blog d’una mare d’un infant d’educació infantil que era adoptat i pertanyia a una altra raça (no recordo si era asiàtic o africà però per a la historia tant és...). Ella parlava de la importància de que a l’escola, el color carn no fos un únic color, perquè hi ha moltes carns diferents a la classe. Quin detall. És ben cert i ningú pot negar que a les nostres aules hi ha nens i nenes que tenen la carn de diferent color. El color carn ja no pot ser un únic color i això ens porta a ser tolerants amb la diferència des de l’inici: veient que hi ha gent de tots colors i que tots som iguals en dignitat. 

Tal dia com avui de l’any 547 moria Sant Benet de Núrsia, una persona que va iniciar el monacat (la vida religiosa als monestirs) i que va fundar l’ordre dels benedictins. Per a mi  una de les coses més importants va ser la Regla ( o norma de Sant Benet) que com a persona creient intento aplicar. Ell deia en llatí “Ora et labora” que vol dir resa i treballa. En castellà diuen que cal anar “a Dios rogando y con el mazo dando”.  Les dues coses són necessàries en la vida del creient. 

8 de gener Primer dia de classe del 2014

Ahir, dia de mares i fills pel carrer el comentari, en veu baixa, entre elles, era: “quines ganes tinc de que comenci l’escola i tornem tots a la normalitat”.

Primerament, perquè tots necessitem normes que ens ajuden a situar-nos i a regular-nos. Una hora de llevar-nos, preparar esmorzars, anar a l’escola, les activitats extraescolars, una estona de joc, una estona en família, sopar i anar a dormir. I recomençar l’endemà.

Desprès, perquè només des de la rutina podem trencar-la amb moments especials o dates especials. De fet, hauríem d’aconseguir viure de manera especial aquest continuum en el que estem embarcats. Si estem atents als petits detalls podem fer-nos la vida molt més agradable.

Avui és Sant Tornem-hi! El primer dia d’escola del 2014! Tornem a la normalitat desprès de una pila de dies de disbauxa d’horaris, de menjars, d’activitats... Un dia màgic en el qual la carrossa torna a convertir-se en carbassa, però que nos quiten “lo bailao” i que es preparin perquè seguirem ballant...

17 de desembre 1843 es publica El Conte de Nadal de Dickens.

La Cançó de Nadal (A Christmas Carol en anglès) és una novel•la escrita per Charles Dickens l'any 1843 que va tenir un gran èxit des del moment de la seva publicació, èxit que ha propiciat adaptacions a diversos mitjans i multiples reedicions. Ebenezer Scrooge és un vell avar que té esclavitzat el seu treballador, un jove pobre i de bon cor. La nit de Nadal rep la visita de tres fantasmes: el fantasma del passat el porta cap a la seva infància, perquè recordi el que va sentir llavors i s'entendreixi el seu cor; el fantasma del present l'apropa a casa del seu treballador, on malgrat la pobresa regna l'amor i l'esperit familiar (i on veu un nen malalt); i el fantasma del futur el porta a la seva mort, sol. Espantat per les visions, Scrooge decideix canviar de caràcter, ajuda la família del trebllador i recupera amb això l'esperit del Nadal. La història contraposa explícitament l'egoisme, el treball desmesurat i l'avarícia a l'esperit de Nadal, en una crítica a les relacions socials sorgides de la revolució industrial. Podem veure una representació musical d’aquesta coneguda obra al Jove Teatre Regina durant aquestes festes de Nadal.

Aquestes dates es presten a reflexionar sobre "com volem viure" i a obrar en conseqüència. Donat que no podem canviar gaire del que ens passa els que sí que podem canviar és com ens ho prenem, l'actitud amb la que encaixem el què ens passa. Ara la paraula està de moda però l'acció és una necessitat: siguem proactius aquest Nadal i tot l'any!

9 de desembre 2006 es llança a Europa la Nintendo Wii

L’entrada de les “noves tecnologies” en els jocs dels infants, i dels que no són tan nens, és una realitat. La gran majoria de cases amb infants estan farcides d’aparells electrònics destinats a l’oci: l’antiga Gameboy, la PlayStation 1 2 3 o4, la Wii, la Xbox360, la Ds, la PSP...

Avui recordem l’estrena a Europa de la Wii l’any 2006. Pertany a la setena generació de consoles de la marca Nintendo i competeix directament amb la Xbox 360 de Microsoft i amb la PlayStation 3 de Sony.

Recordo que a l’escola es va viure un abans i un desprès de l’entrada d’aquests aparells a les llars. El primer divendres de gener els infants d’Infantil i Primària podien portar un joc dels que els havien portat els Reis per a compartir una tarda de joc amb els companys.  Amb l’arribada de la Game Boy ja va canviar totalment el mapa. Els que abans portaven nines, cotxes o jocs de taula ara portaven el que les mestres miraven amb recel ien deien “maquinetes”, d’una manera clarament despectiva. Avui les maquinetes serien el tant per cent més alt de les joguines. Però cal situar les màquines al seu lloc. Han vingut per quedar-se dons hem de ser pràctics i extreure d’aquesta situació la part positiva. Amb elles podem treballar grans i petits la concentració, l’elaboració d’estratègies, la tolerància al fracàs o a la frustració, l’autocontrol en el moment de plegar el joc o d’haver de tancar la màquina... Diuen que totes les masses piquen i que en la mesura està la virtut. Es difícil resistir-se a cinc minuts més, o a un nivell més quan el tenim a tocar però és molt important que alternem diferents temps de joc (sols i amb altres, de competició i de col.laboració, físics i sedentaris, a l’aire lliure i tancats, més intuïtius i de raonament...)

Avui al metro, a l’autobús, a la sala d’espera del metge... moltes persones passen l’estona jugant amb els seus dispositius mòbils. El joc i les “maquinetes” formen part de la nostra realitat. No en fem un problema. Posem límits. Tinguem mesura i ensenyem, amb el nostre exemple, als infants a tenir-ne. 

28 de novembre del 2010 Neix el diari Ara

“Ara fa tres anys sortíem de l'ou amb una il.lusió boja i una responsabilitat total.” Així comença avui el seu article en Carles Capdevila, director d’aquest ambiciós projecte. En aquests tres anys han passat moltes coses... res és el que era  –que dirien les àvies-.  Tenim un món complex i un futur embastat però l’Ara es fa un lloc, cada dia més consolidat, en els nostres referents culturals. Ple de noms propis amb opinió que ens expliquen el món, com és i com el veuen. La Graciela, protagonista amb només deu mesos d’aquella primera portada, s’ha fet gran i li brillen els ulls quan va descobrint els petits detalls que conformen la nostra realitat. Així veiem els lectors aquest diari: jove, fresc, il.lusionat, atent, compromès, valent, lliure, amb els peus ferms a terra i les idees ben amunt... Avui ens ofereixen, amb motiu de l’aniversari, tots els seus continguts en obert. Feu-ne un tastet i us agradarà. Per molts anys, a tot l’equip de l’Ara!  

És diumenge !

Avui és un dia de sentiments barrejats. Un altre dia d’emocions barrejades. La vida porta això... penes i alegries... Avui és el meu sant, i fa tretze anys que va morir el meu pare. Alguns em feliciten per la diada i altres em pregunten com estic... 

Dos fragments de la pregària d’avui de l’Espai Sagrat m’han fet pensar...

“M'ha acompanyat des de sempre, fins i tot des d'abans de néixer i existir. Ara em modela dia a dia a través de moltes mans. Em mira a través de molts ulls. Em somriu a través de molts rostres...” És cert. Jo em sento molt acompanyada a través de moltes mans, molts ulls, molts rostres d’aquí i d’allà.

“Si et sents perdut i necessitat de conversió/salvació deixa’t visitar per Jesús. No cal que facis massa neteja de casa teva, tu només convida’l i deixa’l fer.” De vegades ho vull fer tan ben fet  que m’oblido que Ell vol que el deixi entrar i li mostri la meva disponibilitat. És sempre més senzill del que em penso. És sempre més senzill del que faig.

Bon diumenge a tothom!

Felicitats ! és Tots Sants!

Avui és el nostre dia! Dels que ja ho són i dels que volen ser sants.... Felicitats!

Per alguns aquesta paraula de santedat els pot sonar antiga però és d’una rabiosa actualitat. Diuen que estant en una església, a un nen li van preguntar què volia dir "ser sant", i ell aixecant la mirada i veient unes fantàstiques vidrieres amb unes imatges i va contestar “Sant és qui deixa passar la llum”. Fa molts anys que conec aquesta història i sempre he pensat que “se non è vero, è ben trovato” que diuen els italians. La definició de sant com aquell qui deixa passar la llum de Déu, em sembla molt poètica i alhora possible. Quan aconseguim sintonitzar i que es vegi el Senyor i no el “senyorito” sentim una gran  pau. No és tot de color de rosa, aquesta pau no ens eximeix de les nostres obligacions, ni ens elimina les dificultats, però fa el camí molt més transitable i si a més el fem en companyia... Jo m’afanyo, de vegades a netejar el meu vitrall i em recordo que és molt interessant i necessari fer el que cal fer, com cal fer-ho, i en el seu moment. La teoria la tinc clara i la pràctica... la vaig vivint cada dia amb encerts i errors però aixecant-me desprès de cada caiguda. 

Avui em sento contenta. És el meu dia i el de tots els que fan camí aquí o allà per fer les coses ben fetes, que en diem popularment  “fer les coses com Déu mana”. Alguns encara no han tingut experiència de Déu però sense saber-ho ells van fent camí. A tots, creients o no, avui... que tingueu un bon dia!