Tito Vilanova, in memoriam

L’actualitat ens fa mirar al cel, i al món del futbol a través d’una persona que gaudint de màxima popularitat va voler viure seva malaltia de manera privada i mantenint la dignitat fins al darrer moment.  

Divendres equips escolars feien un minut de silenci, com els grans. Ahir els jugadors, molt joves, del Barça B col.laboraven els seus dos gols aixecant el dit índex i assenyalant al cel. Les flors i les mostres de condol s’agolpen en el espai que el Barça a habilitat en record a qui fou jugador des de la Masia i entrenador del primer equip. El món del futbol recorda al professional però sobretot a la persona. 

Els creients sabem que no s’acaba tot aquí per tant barregem la tristesa de la separació amb la certesa d’una vida en plenitud. Plens d’agraïment per l’exemple de vida que ens va donar, per totes les alegries esportives en les quals va participar, despedim al Tito Vilanova donant el condol a la seva família i amics i portant una mica d’ell en el nostre cor. 

Restaràs viu per sempre en el nostre record, Tito.

9 de desembre 2006 es llança a Europa la Nintendo Wii

L’entrada de les “noves tecnologies” en els jocs dels infants, i dels que no són tan nens, és una realitat. La gran majoria de cases amb infants estan farcides d’aparells electrònics destinats a l’oci: l’antiga Gameboy, la PlayStation 1 2 3 o4, la Wii, la Xbox360, la Ds, la PSP...

Avui recordem l’estrena a Europa de la Wii l’any 2006. Pertany a la setena generació de consoles de la marca Nintendo i competeix directament amb la Xbox 360 de Microsoft i amb la PlayStation 3 de Sony.

Recordo que a l’escola es va viure un abans i un desprès de l’entrada d’aquests aparells a les llars. El primer divendres de gener els infants d’Infantil i Primària podien portar un joc dels que els havien portat els Reis per a compartir una tarda de joc amb els companys.  Amb l’arribada de la Game Boy ja va canviar totalment el mapa. Els que abans portaven nines, cotxes o jocs de taula ara portaven el que les mestres miraven amb recel ien deien “maquinetes”, d’una manera clarament despectiva. Avui les maquinetes serien el tant per cent més alt de les joguines. Però cal situar les màquines al seu lloc. Han vingut per quedar-se dons hem de ser pràctics i extreure d’aquesta situació la part positiva. Amb elles podem treballar grans i petits la concentració, l’elaboració d’estratègies, la tolerància al fracàs o a la frustració, l’autocontrol en el moment de plegar el joc o d’haver de tancar la màquina... Diuen que totes les masses piquen i que en la mesura està la virtut. Es difícil resistir-se a cinc minuts més, o a un nivell més quan el tenim a tocar però és molt important que alternem diferents temps de joc (sols i amb altres, de competició i de col.laboració, físics i sedentaris, a l’aire lliure i tancats, més intuïtius i de raonament...)

Avui al metro, a l’autobús, a la sala d’espera del metge... moltes persones passen l’estona jugant amb els seus dispositius mòbils. El joc i les “maquinetes” formen part de la nostra realitat. No en fem un problema. Posem límits. Tinguem mesura i ensenyem, amb el nostre exemple, als infants a tenir-ne.