Avui és el nostre
dia! Dels que ja ho són i dels que volen ser sants.... Felicitats!
Per alguns
aquesta paraula de santedat els pot sonar antiga però és d’una rabiosa
actualitat. Diuen que estant en una església, a un nen li van preguntar què volia
dir "ser sant", i ell aixecant la mirada i veient unes fantàstiques vidrieres amb unes
imatges i va contestar “Sant és qui deixa passar la llum”. Fa molts anys que
conec aquesta història i sempre he pensat que “se non è vero, è ben trovato” que
diuen els italians. La definició de sant com aquell qui deixa passar la llum de
Déu, em sembla molt poètica i alhora possible. Quan aconseguim sintonitzar i que
es vegi el Senyor i no el “senyorito” sentim una gran pau. No és tot de color de rosa, aquesta pau
no ens eximeix de les nostres obligacions, ni ens elimina les dificultats, però
fa el camí molt més transitable i si a més el fem en companyia... Jo m’afanyo,
de vegades a netejar el meu vitrall i em recordo que és molt interessant i
necessari fer el que cal fer, com cal fer-ho, i en el seu moment. La teoria la
tinc clara i la pràctica... la vaig vivint cada dia amb encerts i errors però aixecant-me
desprès de cada caiguda.
Avui em sento contenta. És el meu dia i el de tots els
que fan camí aquí o allà per fer les coses ben fetes, que en diem popularment “fer les coses com Déu mana”. Alguns encara no han tingut
experiència de Déu però sense saber-ho ells van fent camí. A tots, creients o
no, avui... que tingueu un bon dia!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada