30 de novembre Sant Andreu 1895 Discurs a l'Ateneu Barcelonès 1932 Diccionari General de la Llengua Catalana 2000 Tarragona Patrimoni de la Humanitat

 

Avui, que acabem el mes de novembre comencem felicitant als Andreus i Andrees i parlem en femení: de llengua catalana i de ciutats.

Tal dia com avui de 1895, per primera vegada en la història de l'Ateneu Barcelonès el discurs inaugural és pronunciat en català. És “La llengua catalana”, pronunciat pel nou president, Àngel Guimerà.

El 30 de novembre de 1932 s'enllesteix la publicació del “Diccionari general de la llengua catalana” dirigit per Pompeu Fabra, tal com consta en el colofó de l'obra. Es va publicar per primera vegada en fascicles l'any 1931 i com a volum únic l'any 1932. Va ser el diccionari normatiu del català durant 63 anys, fins al 1995 que aparegué la primera edició del “Diccionari de la llengua catalana” de l'IEC.

I l’any 2000 a París, la UNESCO va declarar la ciutat de Tarragona i el Palmerar d'Elx Patrimoni de la Humanitat. El Patrimoni de la Humanitat (en anglès World Heritage) és un pla de protecció dels béns culturals i naturals del món, proposat per l'Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO), a través de la "Convenció sobre la Protecció del Patrimoni Mundial Cultural i Natural", aprovat el 1972. També és conegut amb altres noms com ara Patrimoni Mundial de la Humanitat, Patrimoni Comú de la Humanitat, Patrimoni Cultural de la Humanitat (en el cas dels béns culturals) o Patrimoni Natural de la Humanitat (pel que fa als béns naturals).

Avui tota l’església celebra la festa de Sant Andreu. Era pescador i germà de qui va ser Sant Pere. Andreu es va fer deixeble de Joan Baptista i quan Jesús es va anar fer a batejar per ell al riu Jordà el va conèixer i el va seguir. Diuen que és el primer apòstol de Jesús. És venerat com a sant a tota la cristiandat. És el patró d’Escòcia, d’Ucraïna, de Rússia, de Sicília i de Grècia... i a casa nostra també de Serinyà, de Sant Andreu de Llavaneres i del districte de Sant Andreu del Palomar, a Barcelona. Aquestes poblacions celebren en honor del sant la seva Festa Major d’hivern.

4 de desembre Santa Bàrbara 1997 Palau de la Música i Hospital de Sant Pau Patrimoni de la Humanitat

 

Avui celebrem el dia de Santa Bárbara, aquella de la que nomès ens enrecordem quan trona. També recordem que hi ha  dos edificis de Barcelona que van ser declarats per la UNESCO  Patrimoni de la Humanitat, tal dia com avui del 1997: el Palau de la Música Catalana i l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

Santa Bàrbara (Nicomèdia, s. III - 306) és una santa i màrtir venerada a tota la cristiandat. No hi ha però, cap prova històrica de la seva existència real ni consta als escrits martirològics més antics, ni tan sols al primer de sant Jeroni d'Estridó. Possiblement es tracti d'una santa llegendària, la veneració a la qual es difongué a partir del segle VII. A causa d'aquests dubtes, va ser eliminada del Calendari dels sants de l'Església Catòlica Romana el 1969, permetent-ne el culte en els llocs on és tradicional. És una santa molt popular, associada a alguns treballs com els miners i artillers, i invocada contra els llamps i la mort sobtada i violenta.

El Patrimoni de la Humanitat (en anglès World Heritage) és un pla de protecció dels béns culturals i naturals del món, proposat per l'Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO), a través de la "Convenció sobre la Protecció del Patrimoni Mundial Cultural i Natural", aprovat el 1972. També és conegut amb altres noms com ara Patrimoni Mundial de la Humanitat, Patrimoni Comú de la Humanitat, Patrimoni Cultural de la Humanitat (en el cas dels béns culturals) o Patrimoni Natural de la Humanitat (pel que fa als béns naturals). A data de juliol del 2016, conformen la llista del Patrimoni de la Humanitat 1.052 béns, dels quals 814 són culturals, 203 naturals i 35 mixtos (culturals i naturals), pertanyents a un total de 165 estats. Des de la seva instauració el 1977, només dos béns han perdut la distinció de la UNESCO: la reserva de l'òrix blanc d'Oman (el 2007) i la Vall de l'Elba a Dresden (Alemanya) el 2009. Un cas a part és el Patrimoni Cultural Immaterial (en anglès Intangible Cultural Heritage, ICH), els primers elements del qual, anomenats aleshores Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat, foren proclamats l'any 2001, i des de llavors la llista s'ha anat ampliant regularment, de manera que actualment hi ha catalogats 423 elements arreu del món, entre els quals la Patum de Berga, el Misteri d'Elx, el Tribunal de les Aigües de València, els castells o el Cant de la Sibil·la. Podeu cercar la llista del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat als Països Catalans.

El Palau de la Música Catalana és un auditori de música situat al barri de Sant Pere (Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera) de Barcelona. Va ser projectat per l'arquitecte barceloní Lluís Domènech i Montaner, un dels màxims representants del modernisme català. La construcció es va portar a terme entre els anys 1905 i 1908, amb solucions a l'estructura molt avançades, amb l'ús dels nous perfils laminats, una estructura central metàl·lica estabilitzada pel sistema de contraforts i voltes perimetrals d'inspiració gòtica i amb l'aplicació de grans murs de vidre i la integració de totes les arts aplicades: escultura, mosaic, vitrall i forja. Domènech i Montaner va comptar amb els artistes habituals a la seva obra: el mosaïcista Lluís Bru, els ceramistes Josep Orriols i Modest Sunyol, els vitralls de la casa Rigalt i Granell i el paviment hidràulic de la casa Escofet. I entre els escultors, Miquel Blay, Eusebi Arnau, Dídac Masana i Pau Gargallo.

L'edifici va ser encarregat per l'Orfeó Català, fundat el 1891 per Lluís Millet i Amadeu Vives, perquè fos la seva seu. Va ser sufragat per industrials i financers catalans, il·lustrats i amants de la música, estament que seixanta anys abans ja havia finançat el teatre d'òpera i ballet Gran Teatre del Liceu. L'auditori va ser destinat a concerts de música coral, orquestral i instrumental, així com a interpretacions corals i de cantants. Actualment continua complint totes aquestes funcions, tant a l'àmbit de la música clàssica com el de la música moderna.

Hospital de la Santa Creu i Sant Pau és un conjunt modernista situat a la ciutat de Barcelona que fou projectat per l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner. Va ser construït entre 1902 i 1930 en dues fases: la primera, duta a terme per ell mateix entre 1902 i 1913, que consta de tretze edificis modernistes; i la segona, realitzada pel seu fill Pere Domènech i Roura a partir de 1920, que inclou sis edificis més d'un modernisme moderat, així com altres construccions posteriors. Tot i que no s'ha desenvolupat tot el projecte original, la seva notorietat ha estat reconeguda amb diversos premis i amb el reconeixement com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Edificat com un centre hospitalari modern i innovador, cent anys després ha deixat de fer aquestes funcions, que van ser traslladades, a partir del 2009, a un nou hospital dins del mateix recinte, en sintonia amb les necessitats del segle XXI. Després de quatre anys d'obres de restauració, el recinte modernista es va inaugurar el 24 de febrer del 2014 per acollir, entre altres, centres de les Nacions Unides i de l'OMS. 

Construït amb els materials i la decoració propis d'un modernisme amb inspiració neogòtica, en destaca la profusió de ceràmica, amb funcions profilàctiques i decoratives, maó vist i escultures que incorporen una àmplia iconografia on es mostra la visió religiosa i historicista de l'autor. Per la gran quantitat d'edificis, la riquesa ornamental i el nivell de conservació, l'Hospital de Sant Pau és el conjunt més gran de l'arquitectura modernista catalana. A nivell assistencia cada any d'atenen 35.000 pacients ingressats i més de 145.000 urgències. Les consultes externes reben 350.000 visites anuals i l'Hospital de Dia atén a 75.000 usuaris. Disposa de 136 punts d'Hospital de Dia, 644 llits i 21 quiròfans.

5 de febrer Santa Àgueda patrona de les dones 1852 s'obre el Museu de l'Ermitage

Tal dia com avui de l’any 1852 es va obrir al públic el Museu Estatal de l’Ermitage de Sant Petersburg, la segona ciutat de Rússia després de Moscou amb més de cinc milions d’habitants. El Museu situat al centre la ciutat, a la riba del Neva, és el museu més gran del món en nombre d'objectes (més de 60 000 peces s'exhibeixen en gairebé 1.000 sales, mentre que prop de 3 milions d'articles es mantenen en reserva). El Museu, al costat de moltes peces de l'antiguitat, presenta una col·lecció d'obres d'art europeu de l'època clàssica que es troba entre els millors del món. Entre les obres exposades s’inclouen pintures de mestres holandesos i francesos, com Rembrandt, Rubens, Matisse i Paul Gauguin. També hi ha dues pintures a l’oli de Leonardo da Vinci i trenta-un quadres de Pablo Picasso. El museu té una plantilla de 2500 persones i utilitza l'ajut de molts alumnes gestionats pels voluntaris de Serveis del Museu Ermitage. Els edificis que alberguen el Museu Hermitage han estat declarats, com d'altres al centre de Sant Petersburg, Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Santa Àgata de Sicília o Àgueda fou una jove, morta a Catània com a màrtir durant els primers temps del cristianisme. És venerada com a santa a tota la cristiandat, i es celebra la seva festivitat el dia 5 de febrer. És una de les set dones, fora de la Mare de Déu, commemorades pel nom al cannon de l’església catòlica.

Santa Àgata és la patrona de les dones. La festivitat s'ha celebrat per tota Espanya: Salamanca, Zamora, País Basc, Saragossa, Jaén, Mallorca... És particularment vistosa, dins de Catalunya, a pobles lleidatans (Seròs, la Granja d’Escarp, Juncosa, Sunyer, Aitona i Sudanell, entre d’altres): on les dones es desentenien de les feines casolanes, que eren assumides pels seus marits; avui es celebren balls, actes solemnes en honor a la santa i àpats col.lectius, i en les festes són les dones les que manen.

A la Ribera d’Ebre, Terra Alta i Priorat la santa és coneguda com a Agda i la festa de les dones és viva a diverses localitats amb l'element comú que les dones manen al poble i els homes es queden a casa o les han de servir durant tot el dia. També es troben governs de dones (amb presa de possessió de l’alcaldessa i regidores), àpats servits pels homes del poble, balls femenins, homenatges a les dones més grans de la població, teatre, processons, campionats de cartes, etc.

També era tradició que les dones es posessin alfàbrega als pits i entre els cabells, perquè aquesta planta, diuen, crida l’amor i atreu els casadors. Segons el refrany, "Per Santa Àgueda planta l’alfàbrega; dama espavilada, ja la té sembrada; dama garrida, ja la té sortida, i la galana, trasplantada".

26 de febrer 1908 Inaugurat el Palau de la Música Catalana.

El Palau de la Música Catalana és un auditori de música situat al barri de Sant Pere (Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera) de Barcelona. Va ser projectat per l'arquitecte barceloní Lluís Domènech i Montaner, un dels màxims representants del modernisme català. La construcció es va portar a terme entre els anys 1905 i 1908, amb solucions a l'estructura molt avançades, amb l'ús dels nous perfils laminats, una estructura central metàl.lica estabilitzada pel sistema de contraforts i voltes perimetrals d'inspiració gòtica i amb l'aplicació de grans murs de vidre i la integració de totes les arts aplicades: escultura, mosaic, vitrall i forja. Domènech i Montaner va comptar amb els artistes habituals a la seva obra: el mosaïcista Lluís Brú, els ceramistes Josep Orriols i Modest Sunyol, els vitralls de la casa Rigalt i Granell i el paviment hidràulic de la casa Escofet. I entre els escultors, Miquel Blay, Eusebi Arnau, Dídac Massana i Pau Gargallo.

L'edifici va ser encarregat per l'Orfeó Català, fundat el 1891 per Lluís Millet i Amadeu Vives, perquè fos la seva seu. Va ser sufragat per industrials i financers catalans, il.lustrats i amants de la música, estament que seixanta anys abans ja havia finançat el teatre d'òpera i ballet del Gran Teatre del Liceu. 

L'auditori va ser destinat a concerts de música coral, orquestral i instrumental, així com a interpretacions corals i de cantants. Actualment continua complint totes aquestes funcions, tant a l'àmbit de la música clàssica com el de la música moderna. Al 1997 la UNESCO va incloure l'edifici a la seva relació del Patrimoni Comú de la Humanitat.

És una visita obligada per conèixer el modernisme i per viure la música d’una manera molt especial a la seva sala gran. S’hi programa música molt variada des de orquestres simfòniques fins a la Banda Municipal, cantants actuals o concerts familiars. El 19 de febrer vam poder gaudir de la Orquestra Filharmònica de Munic dirigida per l'excepcional director Lorin Maazel. És un reconegut especialista en l'obra de J. Sibelius i R. Strauss. Els que no estem especialitzats en música clàssica el coneixem del Concert d’Any Nou de Viena. Nen prodigi, violinista i compositor, Lorin Maazel és un dels directors més carismàtics del món i sens dubte una llegenda viva de la música.