4 de desembre Santa Bàrbara 1997 Palau de la Música i Hospital de Sant Pau Patrimoni de la Humanitat

 

Avui celebrem el dia de Santa Bárbara, aquella de la que nomès ens enrecordem quan trona. També recordem que hi ha  dos edificis de Barcelona que van ser declarats per la UNESCO  Patrimoni de la Humanitat, tal dia com avui del 1997: el Palau de la Música Catalana i l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

Santa Bàrbara (Nicomèdia, s. III - 306) és una santa i màrtir venerada a tota la cristiandat. No hi ha però, cap prova històrica de la seva existència real ni consta als escrits martirològics més antics, ni tan sols al primer de sant Jeroni d'Estridó. Possiblement es tracti d'una santa llegendària, la veneració a la qual es difongué a partir del segle VII. A causa d'aquests dubtes, va ser eliminada del Calendari dels sants de l'Església Catòlica Romana el 1969, permetent-ne el culte en els llocs on és tradicional. És una santa molt popular, associada a alguns treballs com els miners i artillers, i invocada contra els llamps i la mort sobtada i violenta.

El Patrimoni de la Humanitat (en anglès World Heritage) és un pla de protecció dels béns culturals i naturals del món, proposat per l'Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO), a través de la "Convenció sobre la Protecció del Patrimoni Mundial Cultural i Natural", aprovat el 1972. També és conegut amb altres noms com ara Patrimoni Mundial de la Humanitat, Patrimoni Comú de la Humanitat, Patrimoni Cultural de la Humanitat (en el cas dels béns culturals) o Patrimoni Natural de la Humanitat (pel que fa als béns naturals). A data de juliol del 2016, conformen la llista del Patrimoni de la Humanitat 1.052 béns, dels quals 814 són culturals, 203 naturals i 35 mixtos (culturals i naturals), pertanyents a un total de 165 estats. Des de la seva instauració el 1977, només dos béns han perdut la distinció de la UNESCO: la reserva de l'òrix blanc d'Oman (el 2007) i la Vall de l'Elba a Dresden (Alemanya) el 2009. Un cas a part és el Patrimoni Cultural Immaterial (en anglès Intangible Cultural Heritage, ICH), els primers elements del qual, anomenats aleshores Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat, foren proclamats l'any 2001, i des de llavors la llista s'ha anat ampliant regularment, de manera que actualment hi ha catalogats 423 elements arreu del món, entre els quals la Patum de Berga, el Misteri d'Elx, el Tribunal de les Aigües de València, els castells o el Cant de la Sibil·la. Podeu cercar la llista del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat als Països Catalans.

El Palau de la Música Catalana és un auditori de música situat al barri de Sant Pere (Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera) de Barcelona. Va ser projectat per l'arquitecte barceloní Lluís Domènech i Montaner, un dels màxims representants del modernisme català. La construcció es va portar a terme entre els anys 1905 i 1908, amb solucions a l'estructura molt avançades, amb l'ús dels nous perfils laminats, una estructura central metàl·lica estabilitzada pel sistema de contraforts i voltes perimetrals d'inspiració gòtica i amb l'aplicació de grans murs de vidre i la integració de totes les arts aplicades: escultura, mosaic, vitrall i forja. Domènech i Montaner va comptar amb els artistes habituals a la seva obra: el mosaïcista Lluís Bru, els ceramistes Josep Orriols i Modest Sunyol, els vitralls de la casa Rigalt i Granell i el paviment hidràulic de la casa Escofet. I entre els escultors, Miquel Blay, Eusebi Arnau, Dídac Masana i Pau Gargallo.

L'edifici va ser encarregat per l'Orfeó Català, fundat el 1891 per Lluís Millet i Amadeu Vives, perquè fos la seva seu. Va ser sufragat per industrials i financers catalans, il·lustrats i amants de la música, estament que seixanta anys abans ja havia finançat el teatre d'òpera i ballet Gran Teatre del Liceu. L'auditori va ser destinat a concerts de música coral, orquestral i instrumental, així com a interpretacions corals i de cantants. Actualment continua complint totes aquestes funcions, tant a l'àmbit de la música clàssica com el de la música moderna.

Hospital de la Santa Creu i Sant Pau és un conjunt modernista situat a la ciutat de Barcelona que fou projectat per l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner. Va ser construït entre 1902 i 1930 en dues fases: la primera, duta a terme per ell mateix entre 1902 i 1913, que consta de tretze edificis modernistes; i la segona, realitzada pel seu fill Pere Domènech i Roura a partir de 1920, que inclou sis edificis més d'un modernisme moderat, així com altres construccions posteriors. Tot i que no s'ha desenvolupat tot el projecte original, la seva notorietat ha estat reconeguda amb diversos premis i amb el reconeixement com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Edificat com un centre hospitalari modern i innovador, cent anys després ha deixat de fer aquestes funcions, que van ser traslladades, a partir del 2009, a un nou hospital dins del mateix recinte, en sintonia amb les necessitats del segle XXI. Després de quatre anys d'obres de restauració, el recinte modernista es va inaugurar el 24 de febrer del 2014 per acollir, entre altres, centres de les Nacions Unides i de l'OMS. 

Construït amb els materials i la decoració propis d'un modernisme amb inspiració neogòtica, en destaca la profusió de ceràmica, amb funcions profilàctiques i decoratives, maó vist i escultures que incorporen una àmplia iconografia on es mostra la visió religiosa i historicista de l'autor. Per la gran quantitat d'edificis, la riquesa ornamental i el nivell de conservació, l'Hospital de Sant Pau és el conjunt més gran de l'arquitectura modernista catalana. A nivell assistencia cada any d'atenen 35.000 pacients ingressats i més de 145.000 urgències. Les consultes externes reben 350.000 visites anuals i l'Hospital de Dia atén a 75.000 usuaris. Disposa de 136 punts d'Hospital de Dia, 644 llits i 21 quiròfans.