Alfred Bernhard
Nobel va néixer a Estocolm el 21
d'octubre de 1833. Va ser químic i enginyer suec. Va inventar i patentar la dinamita. Gràcies a la fabricació industrial de dinamita
i altres explosius, i a l'explotació de pous de petroli a Bakú, en la posada en
marxa dels quals prengué part activament conjuntament amb els seus germans,
amassà una gran fortuna.
El 27 de novembre
de 1895 al Club Suec-Noruec de París, Nobel redactà el seu testament, en el
qual explicitava la voluntat que l'estat suec establís el Premi Nobel després
de la seva mort i que seria concedit sense distinció de nacionalitat a persones
que hagin demostrat al llarg de la seva vida excel·lència en algun dels camps
premiats. Es van crear els Premis Nobel de Física, Química, Pau, Fisiologia o
Medicina i Literatura. Se sentia culpable per la seva responsabilitat com a
empresari enriquit a través d'una indústria productora de dinamita el principal
mercat de la qual era la mineria, però també la guerra. Aquesta pot haver estat
la motivació principal del seu famós testament, potser lligat al costum de
l'època de realitzar accions per fer transcendir el seu nom en morir.
Des de la primera
entrega d’aquests premis el 1901 només vuit persones amb nacionalitat espanyola
han rebut aquest guardó: sis de literatura i dos de medicina. Aquests són els Premis Nobel espanyols. Els de Literatura
són: José Echegaray (1904), Jacinto Benavente (1922), Juan Ramón Jiménez
(1956), Vicente Aleixandre (1977), Camilo José Cela (1989), Mario Vargas Llosa
(2010). Aquest últim és nascut al Perú però té també nacionalitat espanyola.
Els dos de Medicina són Santiago Ramón y Cajal (1906) per la morfologia i
processos connectius de les neurones o cèl·lules nervioses; i Severo Ochoa
(1959) per l’estudi del metabolisme energètic amb especial atenció a les
molècules fosforitzades.
Tal dia com avui
del 1846 va neixer Edmondo de Amicis, escriptor italià. La seva obra més
coneguda és “Corazón” (Cuore) en la que es troba inclosa la història “De los Apeninos
a los Andes”, la història de Marco que es va fer molt popular i coneguda de
forma independient al llibre. Tinc un record d’infantesa relacionat amb aquest
llibre. Quan feiem Cinquè de Primària teniem classe de costura i mentre fèiem
les labors la mestra, la Srta. Amparo, ens llegia llibres. Un d’ells va ser
aquest Corazón de Edmundo de Amicis (ens
el llegíen en castellà perquè tot l’ensenyament en aquell moment era en
castellà) i recordo que hi havia dies que algunes havíem de parar de cosir
perquè ens emocionava el text. Recordo les descripcions dels paisatges i de les
persones que aconseguien que poguéssim imaginar-ho i fer-ho nostre. Quants
anys, quants records... Quan un llibre està ben escrit i ben llegit...
