Avui tenim un
document llarg perquè la situació així ho demana. Avui, comencem amb trial de
la mà del gran campió Antoni Bou. És un esport no olímpic com tots els de
motor. Seguirem amb noms propis de marxa atlètica i de waterpolo femení. I
acabarem amb les Olimpíades de Barcelona 92 perquè tal dia com avui les van
concedir.
El 17 d'octubre
de 1986 neix Antoni Bou i Mena a Piera, conegut com a Toni Bou. Les referències
diuen que és un pilot de trial català, però jo diria que és el pilot campió de
trial per excel·lència. Ha assolit 35 títols de campió del món de trial (18 a
l'aire lliure i 17 en la modalitat de pista coberta), i potser quan llegiu això
n’hagi guanyat algun altre perquè és difícil estar al dia amb els seu nivell
d’excel·lència. És el pilot amb més títols de la història d'aquest esport, per
davant de Dougie Lampkin (que en té 7 a l'aire lliure i 5 en pista coberta) i
de Jordi Tarrés amb 7 a l'aire lliure. Al mateix temps, els seus trenta-cinc
títols mundials superen els que ostenta Laia Sanz (14 de trial femení i 6
d'enduro) i l'antic rècord de quinze campionats mundials de motociclisme que
havia ostentat durant anys Giacomo Agostini. A nivell de trial per equips
estatals, ha format part de l'equip espanyol, obtenint la victòria al Trial de
les Nacions des del 2005 al 2023. També ha assolit la victòria al Trial de les
Nacions Indoor els anys 2006 a 2008, 2012 i 2015 a 2020. Toni Bou corre amb una
motocicleta Repsol Montesa HRC. La gent que es dedica al trial pot gaudir amb
ell però els que han tingut la mala sort de conviure amb ell els serà molt
difícil ocupar les primeres posicions amb algú tan extraordinari. Però el més
fantàstic de tot és que malgrat això és una persona humil i gens estirat ni
superior. Direm que a malgrat moltes hores de moto, no se li han pujat els
fums.
El 17 d'octubre
de 1969 va neixer Jesús Ángel García Bragado a Madrid. És un exatleta especialitzat en la marxa atlètica. Va ser
campió del món a Stuttgart 1993 en la distància de 50 quilòmetres marxa i tres
vegades subcampió en els anys 1997, 2001 i 2009. En la seva llarga carrera
esportiva en l'elit ha participat en vuit Jocs Olímpics i tretze campionats
mundials, sent així l'atleta amb més participacions en totes dues competicions
de tota la història. En 2021, després dels Jocs Olímpics de Tòquio 2020, va
anunciar la seva retirada als 51 anys d'edad. És podòleg de professió. Va ser
líder de l'oposició a l'Ajuntament de Sant Adrián del Besós, pel Partit
Popular, entre 2011 i 2019, quan el seu partit va quedar fora del consistori,
sense obtenir cap regidor.
El 17 d'octubre
de 1990 neix María del Carmen García Godoy, coneguda com a Maica García Godoy,
a Sabadell. És jugadora de waterpolo. Membre del CN Sabadell, és considerada
com una de les millors boies del waterpolo mundial. Durant la seva carrera
esportiva ha guanyat cinc Copes d'Europa, tres Supercopes d'Europa, tretze
Lligues espanyoles, tretze Copes de la Reina, deu Supercopes d'Espanya i onze
Copes de Catalunya. Internacional amb la selecció espanyola de waterpolo, ha
participat en diversos campionats internacionals destacant la medalla d'argent
als Jocs Olímpics de Londres 2012, la medalla d'or al Campionat del Món de
Barcelona 2013 i el subcampionat de 2019, i dues medalles d'or, una d'argent i
una de bronze als Campionats d'Europa de waterpolo.Entre d'altres
reconeixements, va ser escollida Millor jugadora europea de waterpolo de l'any
2014 i jugadora més valuosa al Campionat d'Europa de Budapest del mateix any.
També va rebre la medalla de bronze (2013) i la d'argent (2014) de la Reial
Orde del Mèrit Esportiu del Consejo Superior de Deportes, la medalla de bronze
(2007) i d'or (2008) de serveis distingits de la Reial Federació Espanyola de
Natació i la medalla al Mèrit Esportiu (2008) de la Federació Catalana de
Natació. El 2018 va ser escollida millor esportista de Sabadell a la 66a gala
de la Festa de l'Esport. Aquest any ha obtingut amb la selecció espanyola la
medalla d’or als Jocs Olímpics de París 2024.
I per fi arribem
a Barcelona! El 17 d'octubre de 1986 al migdia, el president del COI el català
Joan Antoni Samaranch va agafar el sobre, el va obrir i Barcelona va emmudir.
Estàvem a l’escola i es va fer el silenci. A les cases, al carrer... Totes les classes tenien un aparell de ràdio
perquè havia de ser el gran dia, o no. Quan va dir allò de “a la ville de... Barcelona” vam embogir tots. Tothom sabia que era una gran oportunitat per a la
ciutat. Era la oportunitat per tornar-nos a posar en el mapa mundial. Hi havia
molta feina però rea la oportunitat. L'elecció per ser la seu de la XXV edició
dels Jocs Olímpics d'estiu de 1992 es va dur a terme a la 91a Sessió del Comitè
Olímpic Internacional, celebrada el a Lausana, Suïssa. Es presentaven les
ciutats d'Amsterdam, Belgrad, Birmingham, Brisbane, Barcelona i París. A la
primera volta, es va descartar Amsterdam, amb 5 dels 85 punts possibles. A la
segona volta, es va descartar Birmingham, amb 8 vots. Barcelona va sortir
escollida a la tercera volta amb 47 punts, seguida de París amb 23 punts. Els Jocs Olímpics
d'Estiu de 1992, oficialment Jocs Olímpics de la XXV Olimpíada, es van celebrar
a la ciutat de Barcelona entre els dies 25 de juliol i 9 d'agost de 1992. Hi
participaren 9.356 atletes (6.652 homes i 2.704 dones) de 169 comitès
nacionals, que competiren en 32 esports i 286 especialitats.
La cerimònia
inaugural va tenir lloc al remodelat Estadi Olímpic de Montjuïc (al qual
posteriorment es va donar el nom de Lluís Companys), que tot i que va ésser
inaugurat en ocasió de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929, fou
renovat completament per tal d'acollir els Jocs Olímpics de Barcelona'92 i
només se'n va conservar la façana.Els Jocs Olímpics de 1992 varen suposar una
transformació profunda de la ciutat de Barcelona i de la societat catalana. La
primera com a resultat d'una gran quantitat d'obres d'adequació de la
configuració de la ciutat aprofitant l'oportunitat de l'esdeveniment sense
caure en l'error d'orientar-los exclusivament al seu servei, sinó per fer
canvis a la ciutat que haurien requerit decennis en condicions normals.
La transformació
social va venir de la mà de la necessitat d'implicació de tots els sectors:
ciutadans, empreses, entitats, etc. en el suport de l'esdeveniment i,
especialment, de la seva organització. Les múltiples accions generades per
aconseguir aquest suport tenien com a resultat un alt grau de complicitat,
sentiment de pertinença i orgull individual i col·lectiu que va reforçar la
societat en el seu conjunt. A més a més, algunes de les iniciatives engegades,
com el foment de la pràctica de l'esport o el foment del voluntariat es van
quedar instal·lades a la societat catalana de forma estable.Coincidint amb
l'etapa de preparació dels jocs es van organitzar múltiples esdeveniments
paral·lels que ajudaven a informar, formar i incrementar el grau d'involucració
de la ciutadania. D'entre totes elles destaca el conjunt d'exposicions i actes
agrupats dins el programa de l'Olimpíada Cultural, una iniciativa pionera que
acostava l'esport des d'una perspectiva diferent a la de la pràctica
esportiva.Dins les noves construccions destaca la construcció de l'Anella
Olímpica al voltant del reformat estadi olímpic, formada per les piscines
Picornell, les piscines de salts de Montjuïc, el camp d'hoquei de Pau Negre, el
Palau Sant Jordi, l'edifici de l'INEFC i d'altres instal·lacions.També es
construïren noves instal·lacions arreu de la ciutat, com ara el poliesportiu de
l'Espanya Industrial al parc del mateix nom, on es desenvoluparen les
competicions d'halterofília.Els Jocs Olímpics es van caracteritzar per la seva
descentralització en diferents subseus properes a la ciutat que van suposar un
important esforç de renovació d'infraestructures i de divulgació de la imatge
de la ciutat a tot el món. Per aquest motiu es construïren diferents viles
olímpiques per als atletes, al Poblenou, Montigalà (Badalona), entre altres.
Els Jocs Olímpics
de Barcelona varen ser els primers a incorporar dins una mateixa organització
els Jocs Paralímpics corresponents. Fins aquell moment s'havien configurat com
a esdeveniments separats. Des del 1992, el model Barcelona es va instaurar com
a definitiu.
Els voluntaris es van fer imprescindibles. Els voluntaris i
voluntàries van ser prop de 50.000, entre els Jocs Olímpics i els Paralímpics.
Des d'aquell estiu del 92, alguns d'ells es troben cada 25 de juliol a l'Estadi
Olímpic, en l’any del trentè aniversari, 2022, no va ser una excepció.
La mascota
olímpica escollida per a representar els Jocs fou el Cobi, un gos d'atura català
dissenyat en estil cubista pel valencià Xavier Mariscal. La seva presentació es
feu el 1987 i el seu nom prové del COOB, el Comitè Organitzador de les
Olimpíades de Barcelona. I la mascota paralímpica va ser la Petra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada