11 de març 2004 Atemptats de Madrid

L’11 de març del 2004, van aflorar el pitjor i el millor de l’humanitat.  El pitjor va ser el d’algú que es creu amb poder d’arrencar la vida a innocents. Però el millor, i amb diferència, va ser l’actitud i l’acció de tothom. Després del shock inicial perquè, per primera vegada vam sentir que en aquells trens hi anàvem tots i que tots érem un Madrid trencat, va venir l’acció.... llargues cues de donants de sang; taxis fent viatges de franc per les famílies de les víctimes; gent que baixava de casa seva mantes, entrepans; psicòlegs, metges, infermers de tots dos gèneres que acudien a la seva feina, tot i estant de festa o fora de torn, o que acudien a IFEMA per fer el que calgués ... cadascú aportava el que podia, el que tenia i els tècnics feien la seva feina coordinant el que semblava incoordinable.  

L'11 de març de 2004 hi va haver un atemptat terrorista a Madrid, amb una sèrie de 10 explosions simultànies en tres trens de rodalies de RENFE a primera hora del matí. Va ser comès, per una cèl·lula islamista local que pretenia emular accions d'Al-Qaida. En l'atac van morir 191 persones, la víctima 192 va ser un policia en la recerca dels terroristes; cap a 1700 van resultar ferides de diversa consideració, i es calcula que en total 2057 van patir lesions. 

Hi ha moments excepcionals que treuen el millor de nosaltres. Hauríem de ser nosaltres els que fóssim humans amb tota l’extensió de la paraula sempre i en tot lloc. 

Practiquem l’humanitat! no cal esperar que passin coses extraordinàries, en les coses petites i en el dia a dia podem mostrar tota la nostra humanitat.

Suggeriment: escoltar la cançó “Jueves” de la Oreja de Van Gogh que parla d’una història d’amor que es trenca amb el tren. Va servir per recudar fons per les víctimes d’aquest terrible atemptat.

19 de juny 1987 atemptat d'ETA a l'Hipercor de Barcelona

   

Hi ha dies de trista memòria i avui és un d’ells. 

Per coses importants que passin... i avui hi ha hagut la proclamació com a Rei d’Espanya de Felip VI no puc deixar de recordar a gent que van sembrar la mort i el terror a casa nostra. 

Però de cada moment horrorós neix una oportunitat. Jo l’he viscut de prop amb el meu amic i company d’escola Robert Manrique. Aquella tarda del 1987 tenia festa però li havia canviat el torn a un company que ho necessitava. Que poc pensava en aquell moment que per sempre més aquell dia seria el seu nou aniversari com de molta altra gent que varen sobreviure al desastre. Una bomba sota els seus peus. 

Hi ha un abans i un després, però un després que lluny de quedar-se en el desastre va saber juntament amb la seva família, l’Esperança, el Joel i el Nacor, convertir el desastre en oportunitat de créixer com a persones i ajudar als que l’envoltaven sense preguntar si eren dels seus o dels altres. Sempre m’ha admirat la seva capacitat de treball i d’empatia envers els que pateixen l’assot del terrorisme vingui d’on vingui. 

Molts no ho entenen però ell sí. No vol carnets, banderes ni colors. La seva feina, el seu cor parla de persones que pateixen per la irracionalitat d’altres. El Robert sempre ha estat un esperit lliure. Ha fet i segueix fent una bona feina. Te criteri. De vegades no coincidim però sé que ell té més informació que jo, informació que mai explicarà però la té i conforma la seva persona. Avui vull recordar els que continuen en el record dels seus estimats, els que els han sobreviscut, els que no poden recordar encara sense dolor, els que han fet del dolor la saba per seguir creixent. 

Una escultura al final de la Meridiana recorda aquella tarda i aquella gent. Us suggereixo que hi aneu, passeu per allà una tarda d’aquest estiu i tingueu un pensament per a tots ells. És una bona manera de tenir-los presents i de que seguim dient que l’odi, encara que de vegades ho sembli, no pot guanyar mai.

Us recomano un llibre (secció joves i adults) "Pido la Palabra. Víctimas del terrorismo: una crónica íntima" de Goyo Martínez d'Ediciones Lectio publical al novembre del 2008. Realitat i sensibilitat. Senzill de llegir però amb gran calat. Val molt la pena.

11 de gener 1989 detenció de Josu Ternera, dirigent d'ETA, a Bayona

La meva primera relació personal amb el terrorisme va ser a través d’un bon amic en Robert Manrique. Fins aquell moment, el terrorisme era un tema llunyà que veia a la televisió o als diaris, però que els passava “als altres”. El 19 de juny de 1987, en Robert va ser una víctima de l’atemptat de l’Hipercor. Aquest moment marca, clarament, un punt d’inflexió a la seva vida. La seva vocació de servei el porta a treballar  per les víctimes del terrorisme. Ell treballa amb persones.  Han estat molts anys de bona feina atenent aquelles persones que havien estat atacades: militars, guàrdies civils, policies, mossos d’esquadra, molts civils..., les seves vídues, fills, pares... ha compartit el seu dolor, ha estat al seu costat i s’ha mogut –tant com ha pogut- per millorar les condicions de vida dels supervivents. Mai ha estat sol perquè sempre s’ha sabut envoltar de bona gent. Ara ell hi afegiria amb aquell mig somriure “ i alguns altres...”. Podem posar-li molts adjectius, et pot agradar més o menys, però sempre ha seguit la línia que li ha marcat el cor i el seny.  Sempre atent, amb una memòria d’elefant, és qui més en sap sobre el tema però no només pel que ha llegit –que és moltíssim- sinó pel que ha viscut. Dates, noms, fets... Ara, el podeu seguir en el seu blog “el trastero azul” on es veu la seva gran activitat, en els primers nou dies del mes de gener ja hi trobem 30 posts en els que es diferencien les dades – normalment notícies de diferents diaris-  i la seva opinió. Certament han estat 26 anys de servei a les persones de qualsevol filiació política, procedència, classe social, ... una sola cosa els unia: el fet de ser víctimes d’organitzacions terroristes. Avui és una veu reconeguda per la seva dilatada experiència. Ell mai ha volgut entrar amb política i així està lliure per dir allò bo i dolent  que fan els uns i els altres. És un esperit lliure que treballa per la Pau.

A través d’ell, al llarg dels anys, he conegut força gent d'aquest món. Sempre m’ha impressionat com -molts d'ells- continuen endavant malgrat tot, amb tot. Amb ells vaig entendre el valor de la paraula resiliència. Ells la fan vida. Ser capaços de tenir un futur quan el passat és tan difícil de pair només ho aconsegueixen els valents, els forts. La vida segueix i no s’atura..  


Ara, tornem a tenir els terroristes en les portades dels diaris uns perquè demanen perdó, altres perquè poden sortir donat que la llei que estava vigent en el moment de cometre el delicte ho permet (Codi Penal de 1973 vigent fins a 1995)... la gran notícia és que ha passat un dia més sense atemptats i que la llibertat està guanyant terreny a la por. Avui fa 30 anys de la detenció a Bayona de Josu Ternera, dirigent d’ETA. Aquest fet ha motivat el meu post. Jo, com molts, desitjo Pau i Justícia en aquest 2014 per a tots els ciutadans del món. Alguns dies sembla que es donen passes en la bona direcció i hi ha dies que sembla que anem enrere però estic tranqui-la perquè hi ha persones com el Robert que mai deixaran de lluitar i tenen, com sempre, tot el meu suport.