La meva primera relació personal amb el terrorisme va ser a través d’un bon amic en Robert Manrique. Fins aquell moment, el terrorisme era un tema llunyà que veia a la televisió o als diaris, però que els passava “als altres”. El 19 de juny de 1987, en Robert va ser una víctima de l’atemptat de l’Hipercor. Aquest moment marca, clarament, un punt d’inflexió a la seva vida. La seva vocació de servei el porta a treballar per les víctimes del terrorisme. Ell treballa amb persones. Han estat molts anys de bona feina atenent aquelles persones que havien estat atacades: militars, guàrdies civils, policies, mossos d’esquadra, molts civils..., les seves vídues, fills, pares... ha compartit el seu dolor, ha estat al seu costat i s’ha mogut –tant com ha pogut- per millorar les condicions de vida dels supervivents. Mai ha estat sol perquè sempre s’ha sabut envoltar de bona gent. Ara ell hi afegiria amb aquell mig somriure “ i alguns altres...”. Podem posar-li molts adjectius, et pot agradar més o menys, però sempre ha seguit la línia que li ha marcat el cor i el seny. Sempre atent, amb una memòria d’elefant, és qui més en sap sobre el tema però no només pel que ha llegit –que és moltíssim- sinó pel que ha viscut. Dates, noms, fets... Ara, el podeu seguir en el seu blog “el trastero azul” on es veu la seva gran activitat, en els primers nou dies del mes de gener ja hi trobem 30 posts en els que es diferencien les dades – normalment notícies de diferents diaris- i la seva opinió. Certament han estat 26 anys de servei a les persones de qualsevol filiació política, procedència, classe social, ... una sola cosa els unia: el fet de ser víctimes d’organitzacions terroristes. Avui és una veu reconeguda per la seva dilatada experiència. Ell mai ha volgut entrar amb política i així està lliure per dir allò bo i dolent que fan els uns i els altres. És un esperit lliure que treballa per la Pau.
A través d’ell, al llarg dels anys, he conegut força gent d'aquest món. Sempre m’ha impressionat com -molts d'ells- continuen endavant malgrat tot, amb tot. Amb ells vaig entendre el valor de la paraula resiliència. Ells la fan vida. Ser capaços de tenir un futur quan el passat és tan difícil de pair només ho aconsegueixen els valents, els forts. La vida segueix i no s’atura..
Ara, tornem a tenir els terroristes en les portades dels diaris uns perquè demanen perdó, altres perquè poden sortir donat que la llei que estava vigent en el moment de cometre el delicte ho permet (Codi Penal de 1973 vigent fins a 1995)... la gran notícia és que ha passat un dia més sense atemptats i que la llibertat està guanyant terreny a la por. Avui fa 30 anys de la detenció a Bayona de Josu Ternera, dirigent d’ETA. Aquest fet ha motivat el meu post. Jo, com molts, desitjo Pau i Justícia en aquest 2014 per a tots els ciutadans del món. Alguns dies sembla que es donen passes en la bona direcció i hi ha dies que sembla que anem enrere però estic tranqui-la perquè hi ha persones com el Robert que mai deixaran de lluitar i tenen, com sempre, tot el meu suport.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada