19 de juny 2014 Felip VI proclamat Rei d'Espanya 1987 Atemptat de l'Hipercor

Hi ha dies de trista memòria i avui és un d’ells. 

Per coses importants que passin... tal dia com avui del 2014 es va proclamar com a Rei d’Espanya de Felip VI no puc deixar de recordar a gent que van sembrar la mort i el terror a casa nostra. 

Però de cada moment horrorós neix una oportunitat. Jo l’he viscut de prop amb el meu amic i company d’escola Robert Manrique. Aquella tarda del 1987 tenia festa però li havia canviat el torn a un company que ho necessitava. Que poc pensava en aquell moment que per sempre més aquell dia seria el seu nou aniversari com de molta altra gent que varen sobreviure al desastre. Una bomba sota els seus peus. l'atemptat de l'Hipercor de Barcelona. 

Hi ha un abans i un després, però un després que lluny de quedar-se en el desastre va saber juntament amb la seva família, l’Esperança, el Joel i el Nacor, convertir el desastre en oportunitat de créixer com a persones i ajudar als que l’envoltaven sense preguntar si eren dels seus o dels altres. Sempre m’ha admirat la seva capacitat de treball i d’empatia envers els que pateixen l’assot del terrorisme vingui d’on vingui. Des de llavors ha fet molta feina tan en l'11M o els atemptats de Barcelona i Cambrils i l'hem visten els mitjans de comunicació però la seva feina més important són les accions que no arriben ni arribaran als mitjans de comunicació.  

Molts no ho entenen però ell sí. No vol carnets, banderes, ni colors. La seva feina, el seu cor parla de persones que pateixen per la irracionalitat d’altres. El Robert sempre ha estat un esperit lliure. Ha fet i segueix fent una bona feina. Te criteri. De vegades no coincidim, però sé que ell té més informació que jo, informació que mai explicarà però la té i conforma la seva persona. Avui vull recordar els que continuen en el record dels seus estimats, els que els han sobreviscut, els que no poden recordar encara sense dolor, els que han fet del dolor la saba per seguir creixent. 

Una escultura al final de la Meridiana recorda aquella tarda i aquella gent. Us suggereixo que hi aneu, passeu per allà una tarda d’aquest estiu i tingueu un pensament per a tots ells. És una bona manera de tenir-los presents i de que seguim dient que l’odi, encara que de vegades ho sembli, no pot guanyar mai.

Us recomano un llibre (secció joves i adults) "Pido la Palabra. Víctimas del terrorismo: una crónica íntima" de Goyo Martínez d'Ediciones Lectio publical al novembre del 2008. Realitat i sensibilitat. Senzill de llegir però amb gran calat. Val molt la pena.

A la fotografia veieu al Robert Manrique davant del Monument Commemoratiu de les víctimes de l'Atemptat de l'Hipercor que és una escultura de granit del Sol Lewit que es troba a l'Avinguda de Rio de Janeiro amb Avinguda Meridiana.

4 de juny 1987 Atemptat d'Hipercor 2014 Proclamació del Rei Felip VI d'Espanya

 

Hi ha dies de trista memòria i avui és un d’ells.

Per coses importants que passin... tal dia com avui del 2014 es va proclamar com a Rei d’Espanya de Felip VI no puc deixar de recordar a gent que van sembrar la mort i el terror a casa nostra.

Però de cada moment horrorós neix una oportunitat. Jo l’he viscut de prop amb el meu amic i company d’escola Robert Manrique. Aquella tarda del 1987 tenia festa però li havia canviat el torn a un company que ho necessitava. Que poc pensava en aquell moment que per sempre més aquell dia seria el seu nou aniversari com de molta altra gent que varen sobreviure al desastre. Una bomba sota els seus peus: l'atemptat de l'Hipercor de Barcelona.

Hi ha un abans i un després, però un després que lluny de quedar-se en el desastre va saber juntament amb la seva família, l’Esperança, el Joel i el Nacor, convertir el desastre en oportunitat de créixer com a persones i ajudar als que l’envoltaven sense preguntar si eren dels seus o dels altres. Sempre m’ha admirat la seva capacitat de treball i d’empatia envers els que pateixen l’assot del terrorisme vingui d’on vingui. Desde llavors han passat tants moments horrorosos que gràcies a ells ho han estat una mica menys: de l'11M fins l'atemptat d'agost del 2017 a Barcelona... Sempre acudeixen a atendre als qui ho necessiten.

Molts no ho entenen, però ell sí. No vol carnets, banderes ni colors. La seva feina, el seu cor parla de persones que pateixen per la irracionalitat d’altres. El Robert sempre ha estat un esperit lliure. Ha fet i segueix fent una bona feina. Te criteri. De vegades no coincidim, però sé que ell té més informació que jo, informació que mai explicarà però la té i conforma la seva persona. Avui vull recordar els que continuen en el record dels seus estimats, els que els han sobreviscut, els que no poden recordar encara sense dolor, els que han fet del dolor la saba per seguir creixent.

Una escultura al final de la Meridiana recorda aquella tarda i aquella gent. Us suggereixo que hi aneu, passeu per allà una tarda d’aquest estiu i tingueu un pensament per a tots ells. És una bona manera de tenir-los presents i de que seguim dient que l’odi, encara que de vegades ho sembli, no pot guanyar mai.

Us recomano un llibre (secció joves i adults) "Pido la Palabra. Víctimas del terrorismo: una crónica íntima" de Goyo Martínez d'Ediciones Lectio publicat al novembre del 2008. Realitat i sensibilitat. Senzill de llegir però amb gran calat. Val molt la pena.

A la fotografia veieu al Robert Manrique davant del Monument Commemoratiu de les víctimes de l'Atemptat de l'Hipercor que és una escultura de granit del Sol Lewit que es troba a l'Avinguda de Rio de Janeiro amb Avinguda Meridiana.

19 de juny 1987 Atemptat d'Hipercor 2014 Felip VI proclamat Rei d'Espanya

Hi ha dies de trista memòria i avui és un d’ells. 

Per coses importants que passin... tal dia com avui del 2014 es va proclamar com a Rei d’Espanya de Felip VI no puc deixar de recordar a gent que van sembrar la mort i el terror a casa nostra. 

Però de cada moment horrorós neix una oportunitat. Jo l’he viscut de prop amb el meu amic i company d’escola, Robert Manrique. Aquella tarda del 1987 tenia festa però li havia canviat el torn a un company que ho necessitava. Que poc pensava en aquell moment que per sempre més aquell dia seria el seu nou aniversari com de molta altra gent que varen sobreviure al desastre. Una bomba sota els seus peus. L'atemptat de l'Hipercor de Barcelona. 

Hi ha un abans i un després, però un després que lluny de quedar-se en el desastre va saber juntament amb la seva família, l’Esperança, el Joel i el Nacor, convertir el desastre en oportunitat de créixer com a persones i ajudar als que l’envoltaven sense preguntar si eren dels seus o dels altres. Sempre m’ha admirat la seva capacitat de treball i d’empatia envers els que pateixen l’assot del terrorisme vingui d’on vingui. 

Molts no ho entenen però ell sí. No vol carnets, banderes ni colors. La seva feina, el seu cor parla de persones que pateixen per la irracionalitat d’altres. El Robert sempre ha estat un esperit lliure. Ha fet i segueix fent una bona feina. Te criteri. De vegades no coincidim, però sé que ell té més informació que jo, informació que mai explicarà però la té i conforma la seva persona. Avui vull recordar els que continuen en el record dels seus estimats, els que els han sobreviscut, els que no poden recordar encara sense dolor, els que han fet del dolor la saba per seguir creixent. 

Una escultura al final de la Meridiana recorda aquella tarda i aquella gent. Us suggereixo que hi aneu, passeu per allà una tarda d’aquest estiu i tingueu un pensament per a tots ells. És una bona manera de tenir-los presents i de que seguim dient que l’odi, encara que de vegades ho sembli, no pot guanyar mai.

Us recomano un llibre (secció joves i adults) "Pido la Palabra. Víctimas del terrorismo: una crónica íntima" de Goyo Martínez d'Ediciones Lectio publical al novembre del 2008. Realitat i sensibilitat. Senzill de llegir però amb gran calat. Val molt la pena.

A la fotografia veieu al Robert Manrique davant del Monument Commemoratiu de les víctimes de l'Atemptat de l'Hipercor que és una escultura de granit del Sol Lewit que es troba a l'Avinguda de Rio de Janeiro amb Avinguda Meridiana.

11 de març Dia Europeu de les Víctimes del Terrorisme 2004 Atemptats de Madrid 2020 Inici del confinament

L’onze de març és un dia que ha marcat clarament la nostra vida amb dos fets impactants: els atemptats de Madrid i l’inici del confinament per la pandèmia. Tots dos fets van aconseguir treure la part més humana i solidària per contrast amb la crueltat dels fets (de caràcter molt diferent). 

Per aquests terribles atemptats es commemora avui el Dia Europeu de les Victimes del Terrorisme. Hi ha persones que treballen per l’atenció a les víctimes. En Robert Manrique després de ser víctima en l’atemptat d’Hipercor ha dedicat tots els esforços en localitzar víctimes, fer-los saber quins són els seus drets i ajudar-los a que puguin rebre l’atenció que requereixen (médica, psicológica, legal…). D’aquell tristíssim 11M apareix una dona forta i valenta que va perdre el seu fill en uns dels trens, que es converteix en la cara i la veu de les víctimes d’aquell atemptat, Pilar Manjón. Mai hauríen volgut viure aquestes situacions però un cop allà converteixen en força i solidaritat real el seu dia a dia. Sort en tenim de que hi ha persones al món que no treballen per la foto o les felicitacions sino al servei de la gent que més ho necessita. Ells son els protagonistes de la nostra imatge d'avui.  

L’any 2004 a primera hora del matí es van cometre uns terribles atemptats a Madrid en els que van morir 191 persones i més de 1800 van resultar ferides. Ens vam quedar aturats veient les imatges dels trens destrossats i pensant en aquelles persones que anaven a treballar, a estudiar… gent normal sense relevancia política. Tots ells van moure tot un país que des del dolor demanava Pau, demanava la fi de la violencia aquí i arreu. Van ser uns dies que malgrat pasar els anys no ens podem treure de la memoria. 

I ja fa dos anys que ens van dir que ens haviem de confinar a casa per una pandèmia, de Covid-19, que s’obria pas de manera descontrolada i que s’encomava rapidament i tenia els serveis mèdics i hospitalaris saturats i una altíssima mortalitat. Tots a casa, excepte les persones de serveis essencials, i van començar uns mesos d’incertesa. Havia de ser per unes setmanes però es va anar allargant. I vam arreglant casa, vam fer manualitats, vam cuinar i vam fer moltíssimes videotrucades que han arribat per quedar-se. Avui, sembla que va estant més controlada la pandèmia perquè tenim una gran part de la población amb una pauta de vacunació ja amb tres dosis i l’àrea sanitària que ja sap què fer-ne, com fer i quan fer. Hem tornat a sortir, encara queda teletreball i mascaretes però ja hi torna haver l’aforament total en els equipaments esportius, sanitaris i de transports. Ens anem trobant amb una nova normalitat perquè hi ha coses que van arribar amb la pandèmia però han vingut per quedar-se.

19 de juny 2014 Proclamació del Rei Felip VI d'Espanya 1987 Atemptat a l'Hipercor de Barcelona

Hi ha dies de trista memòria i avui és un d’ells. 

Per coses importants que passin... tal dia com avui del 2014 es va proclamar com a Rei d’Espanya de Felip VI no puc deixar de recordar a gent que van sembrar la mort i el terror a casa nostra. 

Però de cada moment horrorós neix una oportunitat. Jo l’he viscut de prop amb el meu amic i company d’escola Robert Manrique. Aquella tarda del 1987 tenia festa però li havia canviat el torn a un company que ho necessitava. Que poc pensava en aquell moment que per sempre més aquell dia seria el seu nou aniversari com de molta altra gent que varen sobreviure al desastre. Una bomba sota els seus peus. l'atemptat de l'Hipercor de Barcelona. 

Hi ha un abans i un després, però un després que lluny de quedar-se en el desastre va saber juntament amb la seva família, l’Esperança, el Joel i el Nacor, convertir el desastre en oportunitat de créixer com a persones i ajudar als que l’envoltaven sense preguntar si eren dels seus o dels altres. Sempre m’ha admirat la seva capacitat de treball i d’empatia envers els que pateixen l’assot del terrorisme vingui d’on vingui. 

Molts no ho entenen però ell sí. No vol carnets, banderes ni colors. La seva feina, el seu cor parla de persones que pateixen per la irracionalitat d’altres. El Robert sempre ha estat un esperit lliure. Ha fet i segueix fent una bona feina. Te criteri. De vegades no coincidim, però sé que ell té més informació que jo, informació que mai explicarà però la té i conforma la seva persona. Avui vull recordar els que continuen en el record dels seus estimats, els que els han sobreviscut, els que no poden recordar encara sense dolor, els que han fet del dolor la saba per seguir creixent. 

Una escultura al final de la Meridiana recorda aquella tarda i aquella gent. Us suggereixo que hi aneu, passeu per allà una tarda d’aquest estiu i tingueu un pensament per a tots ells. És una bona manera de tenir-los presents i de que seguim dient que l’odi, encara que de vegades ho sembli, no pot guanyar mai.

Us recomano un llibre (secció joves i adults) "Pido la Palabra. Víctimas del terrorismo: una crónica íntima" de Goyo Martínez d'Ediciones Lectio publical al novembre del 2008. Realitat i sensibilitat. Senzill de llegir però amb gran calat. Val molt la pena.

A la fotografia veieu al Robert Manrique davant del Monument Commemoratiu de les víctimes de l'Atemptat de l'Hipercor que és una escultura de granit del Sol Lewit que es troba a l'Avinguda de Rio de Janeiro amb Avinguda Meridiana.

19 de juny 1987 atemptat d'ETA a l'Hipercor de Barcelona

   

Hi ha dies de trista memòria i avui és un d’ells. 

Per coses importants que passin... i avui hi ha hagut la proclamació com a Rei d’Espanya de Felip VI no puc deixar de recordar a gent que van sembrar la mort i el terror a casa nostra. 

Però de cada moment horrorós neix una oportunitat. Jo l’he viscut de prop amb el meu amic i company d’escola Robert Manrique. Aquella tarda del 1987 tenia festa però li havia canviat el torn a un company que ho necessitava. Que poc pensava en aquell moment que per sempre més aquell dia seria el seu nou aniversari com de molta altra gent que varen sobreviure al desastre. Una bomba sota els seus peus. 

Hi ha un abans i un després, però un després que lluny de quedar-se en el desastre va saber juntament amb la seva família, l’Esperança, el Joel i el Nacor, convertir el desastre en oportunitat de créixer com a persones i ajudar als que l’envoltaven sense preguntar si eren dels seus o dels altres. Sempre m’ha admirat la seva capacitat de treball i d’empatia envers els que pateixen l’assot del terrorisme vingui d’on vingui. 

Molts no ho entenen però ell sí. No vol carnets, banderes ni colors. La seva feina, el seu cor parla de persones que pateixen per la irracionalitat d’altres. El Robert sempre ha estat un esperit lliure. Ha fet i segueix fent una bona feina. Te criteri. De vegades no coincidim però sé que ell té més informació que jo, informació que mai explicarà però la té i conforma la seva persona. Avui vull recordar els que continuen en el record dels seus estimats, els que els han sobreviscut, els que no poden recordar encara sense dolor, els que han fet del dolor la saba per seguir creixent. 

Una escultura al final de la Meridiana recorda aquella tarda i aquella gent. Us suggereixo que hi aneu, passeu per allà una tarda d’aquest estiu i tingueu un pensament per a tots ells. És una bona manera de tenir-los presents i de que seguim dient que l’odi, encara que de vegades ho sembli, no pot guanyar mai.

Us recomano un llibre (secció joves i adults) "Pido la Palabra. Víctimas del terrorismo: una crónica íntima" de Goyo Martínez d'Ediciones Lectio publical al novembre del 2008. Realitat i sensibilitat. Senzill de llegir però amb gran calat. Val molt la pena.

11 de gener 1989 detenció de Josu Ternera, dirigent d'ETA, a Bayona

La meva primera relació personal amb el terrorisme va ser a través d’un bon amic en Robert Manrique. Fins aquell moment, el terrorisme era un tema llunyà que veia a la televisió o als diaris, però que els passava “als altres”. El 19 de juny de 1987, en Robert va ser una víctima de l’atemptat de l’Hipercor. Aquest moment marca, clarament, un punt d’inflexió a la seva vida. La seva vocació de servei el porta a treballar  per les víctimes del terrorisme. Ell treballa amb persones.  Han estat molts anys de bona feina atenent aquelles persones que havien estat atacades: militars, guàrdies civils, policies, mossos d’esquadra, molts civils..., les seves vídues, fills, pares... ha compartit el seu dolor, ha estat al seu costat i s’ha mogut –tant com ha pogut- per millorar les condicions de vida dels supervivents. Mai ha estat sol perquè sempre s’ha sabut envoltar de bona gent. Ara ell hi afegiria amb aquell mig somriure “ i alguns altres...”. Podem posar-li molts adjectius, et pot agradar més o menys, però sempre ha seguit la línia que li ha marcat el cor i el seny.  Sempre atent, amb una memòria d’elefant, és qui més en sap sobre el tema però no només pel que ha llegit –que és moltíssim- sinó pel que ha viscut. Dates, noms, fets... Ara, el podeu seguir en el seu blog “el trastero azul” on es veu la seva gran activitat, en els primers nou dies del mes de gener ja hi trobem 30 posts en els que es diferencien les dades – normalment notícies de diferents diaris-  i la seva opinió. Certament han estat 26 anys de servei a les persones de qualsevol filiació política, procedència, classe social, ... una sola cosa els unia: el fet de ser víctimes d’organitzacions terroristes. Avui és una veu reconeguda per la seva dilatada experiència. Ell mai ha volgut entrar amb política i així està lliure per dir allò bo i dolent  que fan els uns i els altres. És un esperit lliure que treballa per la Pau.

A través d’ell, al llarg dels anys, he conegut força gent d'aquest món. Sempre m’ha impressionat com -molts d'ells- continuen endavant malgrat tot, amb tot. Amb ells vaig entendre el valor de la paraula resiliència. Ells la fan vida. Ser capaços de tenir un futur quan el passat és tan difícil de pair només ho aconsegueixen els valents, els forts. La vida segueix i no s’atura..  


Ara, tornem a tenir els terroristes en les portades dels diaris uns perquè demanen perdó, altres perquè poden sortir donat que la llei que estava vigent en el moment de cometre el delicte ho permet (Codi Penal de 1973 vigent fins a 1995)... la gran notícia és que ha passat un dia més sense atemptats i que la llibertat està guanyant terreny a la por. Avui fa 30 anys de la detenció a Bayona de Josu Ternera, dirigent d’ETA. Aquest fet ha motivat el meu post. Jo, com molts, desitjo Pau i Justícia en aquest 2014 per a tots els ciutadans del món. Alguns dies sembla que es donen passes en la bona direcció i hi ha dies que sembla que anem enrere però estic tranqui-la perquè hi ha persones com el Robert que mai deixaran de lluitar i tenen, com sempre, tot el meu suport.