Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris incendi. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris incendi. Mostrar tots els missatges

diumenge, 30 de gener del 2022

30 de gener 1597 s'estrena "Romeu i Julieta" 1996 Incendi de La Fenice de Venècia

 

Els protagonistes d’avui són una peça teatral i un edifici on s'hi representen òperes i ballets..., i com tot el que passa en el nostre blog, no és més que una excusa per parlar de temes de cultureta. Com diuen els italians: “si non é vero, é ben trobato”.


Tal dia com avui de l’any 1597 s’estrena a Londres la tragèdia Romeu i Julieta escrita per William Shakespeare. “Romeu i Julieta” és una tragèdia escrita per William Shakespeare l'any 1597. Conta la història dels amors de dos joves que pertanyen a famílies enfrontades, els Montagú i Capulet, i que han esdevingut arquetips literaris, un dels màxims exemples de parelles desgraciades. Es tracta d'una de les obres més populars de l'autor anglès i, al costat de Hamlet i Macbeth, la que més vegades ha estat representada. Encara que la història forma part d'una llarga tradició de romanços tràgics que es remunten a l'antiguitat, l'argument està basat en la traducció anglesa (“The Tragical History of Romeus and Juliet”, 1562) d'un conte italià de Mateo Bandello, realitzada per Arthur Brooke, qui al seu torn es va basar en la traducció francesa feta per Pierre Boaistuau el 1559. Per la seva banda, el 1582, William Painter realitzà una versió en prosa a partir de relats italians i francesos, que va ser publicada en la col·lecció d'històries Palace of Pleasure. Shakespeare va prendre diversos elements d'ambdues obres tot i que, amb l'objecte d'ampliar la història, va crear nous personatges secundaris com Mercutio i Paris. Algunes fonts assenyalen que va començar a escriure-la el 1591, arribant a acabar-la el 1595. No obstant això, altres mantenen la hipòtesi que la va acabar d'escriure el 1597.

Durant la major part del segle XX, els crítics tendiren a menysprear-la tot comparant-la amb les quatre grans tragèdies que Shakespeare escrigué en la primera dècada del segle XVII (Hamlet, El Rei Lear, Macbeth i Otel·lo). En Romeu i Julieta mancava la profunditat psicològica i la complexitat estructural de les tragèdies posteriors de Shakespeare. Però en les últimes dècades aquest punt de vista s'ha revisat i, mirat des d'una nova perspectiva, la tragèdia dels joves enamorats pot ser vista com una obra extraordinària. En efecte, en la tragèdia es fonen l'amor i la mort, i és comparada amb "una tempesta de sang" on aquesta obsessió mai no havia estat tan bellament descrita. L'èxit de l'obra propicia contínues adaptacions per als escenaris, el cinema, els musicals i l'òpera.

Aquesta obra n’ha inspirat moltes d’altres en diferents àmbits artístics: la música, el ballet, la comèdia musical, el cinema...

Almenys existeixen unes vint-i-quatre òperas que s'han basat en “Romeu i Julieta”. La més antiga, Romeu und Julie, va aparèixer el 1776, un singspiel (petita òpera popular) composat per Georg Benda. Aquesta obra va ometre una gran part de l'acció i també alguns dels personatges de l'obra de Shakespeare, tot acabant la trama amb un final feliç. Però l'òpera més coneguda és “Roméo et Juliette” de Charles Gounod, estrenada el 1867 amb un llibret escrit per Jules Barbier i Michel Carré; que rebé una bona acollida per part de la crítica i des de llavors forma part del repertori d'òpera arreu del món. “I Capuleti e i Montecchi” de Vincenzo Bellini també és una òpera ben acollida, tot i que ha rebut comentaris negatius per les diferències respecte al guió de Shakespeare. Bellini i el seu llibretista, Felice Romani, van incorporar alguns elements culturals italians que Romani va redactar, originalment, per a una òpera de Nicola Vaccai.

El musical de teatre més representatiu és West Side Story, compost per Leonard Bernstein amb text de Stephen Sondheim. La producció va debutar a Broadway el 1957, i s'estrenà en el districte anglès West End l'any següent. Tres anys després, el 1961, es va fer una adaptació per al cinema amb importants canvis: es va traslladar els fets a una ciutat de Nova York de mitjans del segle XX, i les famílies rivals es van convertir en bandes juvenils de barri. El passat 2021 es va estrenar la darrera adaptació cinematogràfica del musical dirigida per Steven Spielberg.

Shakespeare escollí Verona, una de les més pròsperes ciutats del nord d'Itàlia. Actualment, la ciutat sovint atreu parelles principalment per haver-se guanyat el distintiu de la Ciutat de Romeu i Julieta. A més, es caracteritza per posseir un patrimoni arquitectònic i històric molt bé preservat, comptant amb un amfiteatre romà, un castell de l'edat mitjana, així com una sèrie de palaus i esglésies provinents de l'època medieval. Al costat d'aquests atractius i edificacions com el Museu de Castelvecchio, Verona posseeix l'anomenada casa de Julieta; encara que no existeix cap prova que determini que els Capulet van viure aquí, atrau molts visitants. La seva construcció es va iniciar en el segle XVIII, i podria haver sigut de la família Cappello. A l'interior de la construcció existeix una estàtua de bronze de Julieta, uns frescs de l'obra i informació sobre la biografia de Shakespeare. És coneguda també la llegenda que qui toqui el pit esquerre de l'estàtua tindrà sort en l'amor.

La qüestió sobre si Romeu i Julieta realment van existir és ambigua. Existeixen registres en els quals Girolamo della Corte, contemporani de Shakespeare, afirmà que la relació dels dos joves amants havia succeït realment l'any 1303, encara que no s'ha pogut comprovar. L'única cosa que si se sap és que les famílies Montagú i Capulet sí que van existir realment, encara que no se sap si van viure en la península Itàlica; i tampoc es pot certificar que hagueren estat rivals.

 

El trenta de gener de 1996 a Venècia (Italia), el teatre d’òpera La Fenice es destrossat pel foc. Realment era molt freqüent que els teatres d’òpera es cremessin perquè la fusta i altres elements inflamables eren molt presents en ela seva construcció.

La Fenice és un dels teatres operístics més famosos d'Europa ubicat a Venècia, Itàlia. El 29 de gener de 1996 un incendi destruí el teatre per complet. El foc, segons el judici dut a terme, fou provocat per uns electricistes descontents amb la companyia. Però gràcies a importants subvencions (entre elles les del Gran Teatre del Liceu de Barcelona), el treball de reconstrucció s'inicià el 2001, i el teatre reobrí el dia 14 de desembre de 2003, amb un concert on s'interpretaren obres de Beethoven, Wagner i Stravinski. La reconstrucció va ser encarregada a l'arquitecte Aldo Rossi, que respectà l'estil original del segle XIX.

Suggeriments: Segur que heu sentit a parlar d’aquesta obra de Shakespeare o del Teatre la Fenice de Venècia però potser ha arribat el moment d’acostar-nos-hi una mica més, o de separar el zoom i repassar altres obres de Shakespeare o teatre d’òpera del món. És el teu moment. Si com jo, fas servir aquest blog com excusa per conèixer més... no frenis i aprofita el moment.



dimecres, 31 de gener del 2018

31 de gener 1994 incendi del Liceu

Tal dia com avui de l'any 1994, Barcelona va quedar commocionada. Semblava que s’havia parat la ciutat. Va ser un sentiment estrany.  Entre dos i tres quarts d’onze del mati, mentre dos operaris treballaven en la reparació del teló d’acer que havia de servir de tallafocs, una guspira va saltar, va prendre el teló de vellut i en molt poc temps tot va cremar. Els bombers van arribar a les onze i ja no van poder fer res per aturar el foc. El Gran Teatre del Liceu, al bell mig de les Rambles, va quedar reduït a cendres. La notícia va còrrer tant com el foc i no ens hem sabíem avenir. Algunes obres d’art del Cercle del Liceu van poder-se salvar gràcies a la feina de bombers, treballadors i veïns que fent cadena (passant-se els objectes dels uns als altres) van aconseguir que quedessin allunyats del foc. La columna de fum negre es veia des de qualsevol punt de la ciutat. Al dia següent van començar a aparèixer les fotos de com havia quedat tot. Aquella gran sala daurada, amb sis pisos d’alçada, tot un referent en el món de l’òpera va desaparèixer i només en quedava l’espai.  No era la primera vegada que el Liceu patia. Es va cremar l’any 1861 quan tot era de fusta, i el van reconstruir amb els planells originals de la seva creació l’any 1847. Però aquesta vegada... de res havien servit les mesures de seguretat... tot va anar tan de pressa. Gràcies a Déu, ningú va prendre mal.

Des d’aquell mateix dia les administracions i el grup de propietaris del Liceu es van posar a treballar de valent per reconstruir-lo. Va passar a ser de titularitat pública i una gran campanya de recaptació de fons va fer que més del cinquanta per cent dels diners procedís de particulars i empreses. Canviarien els materials però l’aspecte seria el mateix. Es podia fer... Barcelona i els barcelonins continuaven en estat de shock. Van aprofitar per fer-ne millores i ampliar la zona de darrera l’escenari i, ara que tenien l’oportunitat, convertir-lo en un dels teatres amb les darreres millores tècniques, convertir-lo en el més modern del món (subtitulat, traducció, càmeres, decorats...). El nou teatre combina les parts conservades de l'antic edifici (façanes, Saló dels Miralls, Cercle del Liceu i Conservatori) amb les noves, com la sala principal, reedificada respectant-ne l'aspecte original (llevat de les pintures del sostre, substituïdes per obres de Perejaume), però dotada de les innovacions tecnològiques més avançades. També nous són l'escenari, els espais d'oficines, d'assajos, una nova sala per a espectacles de format reduït i més espais públics. Els arquitectes del projecte de reconstrucció van ser Ignasi de Solà-Morales, Xavier Fabré i Lluís Dilmé. Es va treballar contra rellotge. Molts eren escèptics... mentrestant les òperes es representaven en altres escenaris de la ciutat: al Palau Sant Jordi, al Teatre Nacional de Catalunya, al Mercat de les Flors però sobre tot al Palau de la Música Catalana i al Teatre Victòria. 

Sense adonar-nos-en el Liceu tornava a prendre forma. I amb tots els honors es va fer la inauguració del nou Teatre del Liceu el 7 d’octubre de 1999 amb l’opera Turandot, la que no s'havia pogut representar per culpa del foc. S’havia tancat el cercle. La ciutat tornava a estar completa.




dissabte, 31 de gener del 2015

31 de gener 1994 incendi del Gran Teatre del Liceu


Tal dia com avui de l’any 1994  una guspira va deixar a tots els barcelonins glaçats. Diuen que s’estaven fent unes obres de reparació a la zona de l’escenari del Gran Teatre del Liceu i va començar un gran incendi que va destruir per complet el Teatre. La columna de fum es podia veure des de qualsevol punt de la ciutat i les imatges del dia següent van ser impactants. 

No era la primera vegada que el Liceu es cremava ni va ser la primera vegada que es va reconstruir. Aquesta vegada però ja va passar definitivament de mans privades a mans públiques i avui tenim un teatre del segle XXI amb una forma de finals del segle XIX. Va ser el teatre d'òpera més gran d'Europa durant els seus primers cent anys. També s'han afegit cabines de control i projecció en alguns pisos i un "terra tècnic" sobre el sostre, amb equipament de tecnologia avançada per a enregistrar les representacions i càmeres dirigides per ordinador. L'equipament de l'escenari està entre els més moderns d'Europa, permetent ràpids canvis d'escena i la programació simultània de quatre escenaris diferents. Avui tenim un teatre modern sense perdre l’encant de la forma d’aquell teatre que es va cremar.

La sala de l'auditori és enorme i esplèndida. Reedificada després de l'incendi, reprodueix fidelment l'aspecte de la sala de 1861 (o més aviat, de la de 1909, quan la sala havia estat redecorada), amb algunes millores. Té 2.292 seients, essent un dels teatres clàssics d'òpera de més cabuda d'Europa. És un teatre a la italiana, amb forma de ferradura que es va tancant a mesura que s'apropa al prosceni. La longitud màxima de la sala és de 33 m, i l'amplada, 27 m. Té platea i cinc pisos (a més de les llotges de platea). Hi ha quatre grans llotges a cada costat del prosceni, i llotges a la platea, al primer pis, i als laterals del segon i el tercer. No obstant això, no hi ha separació arquitectònica entre elles, només una mampara baixa, de manera que al teatre no es veuen columnes. Això, i el fet que no hi ha cap llotja reial ni presidencial, dóna una continuïtat als pisos que fan la impressió de ser una ferradura daurada, sense interrupció. Una altra peculiaritat és l'amfiteatre, ubicat al primer pis: és una continuació volada del primer pis, amb tres files de butaques (sens dubte, les millors del teatre), que es projecta per sobre de la platea sense cap pilar ni columna de suport (se sustenten directament sobre les bigues de ferro, la qual cosa, el 1861, va ser prou agosarat). Aquest amfiteatre ja hi era a la sala de 1847; en aquesta, a més, n'hi havia un de similar al segon pis, amb dues files de butaques.

Les despeses de la construcció original van ser cobertes per la venda de llotges i seients: al llarg dels anys, els propietaris van decorar les avantllotges (les saletes d'entrada a les llotges) de maneres molt diferents, i, sovint, amb la col·laboració de grans artistes i artesans, conformant un conjunt de gran interès històric i artístic. Totes elles, però, van desaparèixer a l'incendi de 1994.

Hi ha unes llotges dins l’escenari que s’anomenen banyeres i que les feien servir les famílies que estaven de dol i no es volien perdre els espectacles però alhora no volien ser vistos... perquè l’òpera era un espectacle on la gent anava a veure i a ser vist. De fet és molt curiós que no sempre s’ha fet l’espectacle amb els llums de sala apagats. L’actuació es feia amb els llums de la sala oberts. És més, a finals del segle XIX el silenci reverencial que existeix avui a les sales d'òpera no hi era en aquella època. La gent parlava, entraven, sortien. Fins i tot, a la sala dels miralls, mentre es representava l'òpera, es convertia sovint en una petita borsa on es compraven i venien títols. En moments d'anades i vingudes perquè pujava o baixava en aquell teatre de fusta, la gent es queixava del soroll.

El nou i millorat teatre va obrir les portes el 7 d'octubre de 1999, amb la Turandot de Puccini, que era l'obra que s'havia de representar quan el teatre es va cremar: es va tancar així un cercle, tornant el teatre a la normalitat després de cinc anys. El nou teatre combina les parts conservades de l'antic edifici (façanes, Saló dels Miralls, Cercle del Liceu i Conservatori) amb les noves, com la sala principal, reedificada respectant-ne l'aspecte original (llevat de les pintures del sostre, substituïdes per obres de Perejaume), però dotada de les innovacions tecnològiques més avançades. També nous són l'escenari, els espais d'oficines, d'assajos, una nova sala per a espectacles de format reduït i més espais públics. Els arquitectes del projecte de reconstrucció van ser Ignasi de Solà-Morales, Xavier Fabré i Lluís Dilmé.
La resposta del públic en la nova etapa va fer que es passés de 7.789 abonats en 1993 fins a 22.407 en 2008. Actualment s’hi fan espectacles de tota mena des de òperes, ballets, concerts de música clàssica fins a concerts de cantants o músics actuals...

Aprofiteu els dies de Portes Obertes, feu una visita guiada o participeu en un espectacle... és tota una experiència.

divendres, 31 de gener del 2014

31 de gener 1994 incendi del Gran Teatre del Liceu


Tal dia com avui, ja fa vint anys, Barcelona va quedar commocionada. Semblava que s’havia parat la ciutat. Va ser un sentiment estrany.  Entre dos i tres quarts d’onze del mati, mentre dos operaris treballaven en la reparació del teló d’acer que havia de servir de tallafocs, una guspira va saltar, va prendre el teló de vellut i en molt poc temps tot va cremar. Els bombers van arribar a les onze i ja no van poder fer res per aturar el foc. El Gran Teatre del Liceu, al bell mig de les Rambles, va quedar reduït a cendres. La notícia va còrrer tant com el foc i no ens hem sabíem avenir. Algunes obres d’art del Cercle del Liceu van poder-se salvar gràcies a la feina de bombers, treballadors i veïns que fent cadena (passant-se els objectes dels uns als altres) van aconseguir que quedessin allunyats del foc. La columna de fum negre es veia des de qualsevol punt de la ciutat. Al dia següent van començar a aparèixer les fotos de com havia quedat tot. Aquella gran sala daurada, amb sis pisos d’alçada, tot un referent en el món de l’òpera va desaparèixer i només en quedava l’espai.  No era la primera vegada que el Liceu patia. Es va cremar l’any 1861 quan tot era de fusta, i el van reconstruir amb els planells originals de la seva creació l’any 1847. Però aquesta vegada... de res havien servit les mesures de seguretat... tot va anar tan de pressa. Gràcies a Déu, ningú va prendre mal.

Des d’aquell mateix dia les administracions i el grup de propietaris del Liceu es van posar a treballar de valent per reconstruir-lo. Va passar a ser de titularitat pública i una gran campanya de recaptació de fons va fer que més del cinquanta per cent dels diners procedís de particulars i empreses. Canviarien els materials però l’aspecte seria el mateix. Es podia fer... Barcelona i els barcelonins continuaven en estat de shock. Van aprofitar per fer-ne millores i ampliar la zona de darrera l’escenari i, ara que tenien l’oportunitat, convertir-lo en un dels teatres amb les darreres millores tècniques, convertir-lo en el més modern del món (subtitulat, traducció, càmeres, decorats...). El nou teatre combina les parts conservades de l'antic edifici (façanes, Saló dels Miralls, Cercle del Liceu i Conservatori) amb les noves, com la sala principal, reedificada respectant-ne l'aspecte original (llevat de les pintures del sostre, substituïdes per obres de Perejaume), però dotada de les innovacions tecnològiques més avançades. També nous són l'escenari, els espais d'oficines, d'assajos, una nova sala per a espectacles de format reduït i més espais públics. Els arquitectes del projecte de reconstrucció van ser Ignasi de Solà-Morales, Xavier Fabré i Lluís Dilmé. Es va treballar contra rellotge. Molts eren escèptics... mentrestant les òperes es representaven en altres escenaris de la ciutat: al Palau Sant Jordi, al Teatre Nacional de Catalunya, al Mercat de les Flors però sobre tot al Palau de la Música Catalana i al Teatre Victòria. 

Sense adonar-nos-en el Liceu tornava a prendre forma. I amb tots els honors es va fer la inauguració del nou Teatre del Liceu el 7 d’octubre de 1999 amb l’opera Turandot, la que no s'havia pogut representar per culpa del foc. S’havia tancat el cercle. La ciutat tornava a estar completa.