Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Dia Internacional contra l'Homofòbia en el Futbol. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Dia Internacional contra l'Homofòbia en el Futbol. Mostrar tots els missatges

dimecres, 19 de febrer del 2025

19 de febrer Dia Internacional contra l'Homofòbia en el Futbol 2016 S'estrena "L'heroi de Berlin"

 

El 19 de febrer és el Dia Internacional Contra l'Homofòbia en el Futbol, en homenatge al naixement de Justin Fashanu el primer futbolista d'elit a reconèixer públicament la seva homosexualitat. Va ser el 1990 i després d'aquell fet, Fashanu va ser expulsat de l'equip i objecte de burla per alguns dels seus companys. Anys després i després d'una acusació falsa de violació, el jugador va entrar en una profunda depressió i es va suïcidar el 1998. Perquè fets com aquests no es tornin a repetir, es celebra aquesta efemèride, per a la fi de la discriminació per raons homòfobes al futbol, i a l'esport en general.


El 19 de febrer de 2016 s’estrena al Canadà la pel·lícula “L’heroi de Berlin”. Els Jocs Olímpics de Berlín 1936, oficialment coneguts com els Jocs de la XI Olimpíada, es van dur a terme a Berlín, Alemanya, entre l'1 i el 16 d'agost de 1936, durant el període del Tercer Reich. Van participar 3963 esportistes (3632 homes i 331 dones) de 49 països, els qui van competir en 19 esports i 129 especialitats. L'esportista més destacat va ser l'atleta estatunidenc Jesse Owens. La ciutat de Berlín va ser seleccionada com a seu en 1931, més d'un any abans del nomenament d'Adolf Hitler com a Canceller d'Alemanya. Cal ressaltar la primera intenció de boicot als jocs per part de l'equip dels Estats Units, però finalment van optar per participar. Hitler va aprofitar la instància esportiva per a demostrar al món la suposada "magnificència" del nazisme i va encarregar un elaborat programa de difusió al ministre de propaganda Joseph Goebbels, qui al seu torn va encarregar la posada en escena a Albert Speer i la supervisió i filmació a la fotògrafa Leni Riefenstahl. L'1 d'agost, durant la inauguració dels Jocs Olímpics de Berlín, com una mostra de la grandesa del poder alemany, el cèlebre dirigible Hindenburg va sobrevolar l'estadi olímpic moments abans de l'aparició d'Hitler. Espanya, per primera i única vegada en la història, va boicotejar aquests Jocs i no va participar. Havia organitzat com a alternativa l'Olimpíada Popular a Barcelona, suspesa per començar la Guerra Civil el dia anterior a la seva inauguració. Transmissions de televisió Els jocs van ser els primers a tenir cobertura televisiva en viu en blanc i negre. L'Oficina de Correus Alemanya, utilitzant equips de Telefunken, va transmetre més de 70 hores de cobertura a sales especials en tot Berlín i Potsdam i a alguns televisors privats, transmetent des de l'estació de televisió Paul Nipkow. Van utilitzar tres tipus diferents de càmeres de televisió, per la qual cosa es produïen apagades en canviar d'un tipus a un altre. Els jocs també van ser fotografiats i filmats per primera vegada en color utilitzant l'acabat d'inventar Agfacolor. Aquesta olimpíada va ser la primera en la qual es va fer una carrera de relleus per a portar el foc olímpic des de Grècia al lloc dels jocs. La idea va provenir de Carl Diem (cap del comitè organitzador) perquè veia al Tercer Reich com una continuació del Sacre Imperi Romanogermànic, que al seu torn es veia com una continuació de l'Imperi romà, els qui es veien com una continuació cultural dels antics grecs. Del 20 de juliol a l'1 d'agost, 3422 rellevistes van portar la torxa olímpica en un recorregut de 3422 quilòmetres des d’Olímpia, Atenes, Tessalònica, Sofia, Belgrad, Budapest, Viena, Praga, Dresden fins a Berlín. Espanya no va participar, ja que el govern de la Segona República Espanyola estava organitzant a Barcelona unes Olimpíades paral·leles amb la finalitat de no donar ales al feixisme i boicotejar a l'Alemanya d'Hitler. En aquesta Olimpíada Popular anaven a participar més atletes que en les oficials, però mai es van arribar a celebrar perquè el dia abans del seu començament, el 18 de juliol de 1936, es va produir el Cop d'estat contra el govern de la República, que donaria lloc a la guerra civil espanyola.

diumenge, 19 de febrer del 2023

19 de febrer Dia Internacional Contra l'Homofòbia en el Futbol 1922 Primera pedra del Camp de Les Corts


Avui el tema és el futbol en dues vessants. La social i l’arquitectònica.


El 19 de febrer és el Dia Internacional Contra l'Homofòbia en el Futbol, en homenatge al naixement de Justin Fashanu el primer futbolista d'elit a reconèixer públicament la seva homosexualitat. Va ser el 1990 i després d'aquell fet, Fashanu va ser expulsat de l'equip i objecte de burla per alguns dels seus companys. Anys després i després d'una acusació falsa de violació, el jugador va entrar en una profunda depressió i es va suïcidar el 1998. Perquè fets com aquests no es tornin a repetir, se celebra aquesta efemèride, per a la fi de la discriminació per raons homòfobes al futbol, i a l'esport en general.


L'antic Camp de la Indústria havia quedat petit davant els èxits creixents del FC Barcelona, i calia un nou camp de joc més gran i més modern. El 1919 s'havia iniciat un període gloriós per al Barça (considerat com l'edat d'or del club), gràcies a l'aportació de jugadors com Samitier, Alcàntara, Zamora, Sagi, Piera i Sancho. El club esdevingué un dels símbols del catalanisme, i el Camp de les Corts un dels principals llocs d'expressió del sentiment catalanista.

El Camp de les Corts va ser construït en el temps rècord de tres mesos i tenia una sola tribuna. La primera pedra es va posar el 19 de febrer de 1922 i la inauguració tingué lloc el 20 de maig de 1922 amb un partit davant l'equip escocès del Saint Mirren que acabà amb victòria blaugrana per 2-1. El primer gol fou de l'escocès Birrel en pròpia porta i el segon d'Alcàntara. L'alineació inicial del Barça fou Zamora, Planas, Surroca, Torralba, Sancho, Samitier, Piera, Martínez, Gràcia, Alcàntara i Sagi.

L'aforament inicial de les Corts li permetia acollir 25.000 espectadors (30.000 a la fi dels treballs). Només uns anys després (el 1926) és ampliat fins a assolir una capacitat de 45.000 persones. El terreny de joc fou acuradament condicionat, s'hi plantà gespa, i el conjunt va rebre el nom de «la catedral del futbol».

El Barça començà ràpidament a assolir nous èxits en el seu nou terreny: el campionat català, consecutivament des de 1923-24 a 1927-28, i el campionat d'Espanya el 1924-25, 1925-26 i 1927-28. Finalment, coronant un decenni històric per a l'entitat, el club hi guanyà la primera Lliga de la història del futbol espanyol, el 1928-29.

Però per a una entitat amb renom i per a un club molt popular, el camp de Les Corts comença a ser massa petit, malgrat la seva capacitat augmentada a 60.000 espectadors. El 14 de novembre de 1950 el president Agustí Montal i Galobart va obtenir l'acord favorable d'una assemblea de compromissaris per comprar uns nous terrenys a l'extrem de la Travessera de les Corts, propers al Cementeri i la Maternitat, on posteriorment es construiria el Camp Nou. Cal recordar que Reial Madrid havia inaugurat al desembre de 1947 el que després es coneixeria com a Estadi Santiago Bernabéu.

La compra oficial dels terrenys s'ajornà tres anys, i encara en passaria mig més fins que el 28 de març de 1954 es procedís a iniciar les obres. Francesc Miró-Sans, que succeeix Enric Martí Carreto com a president, decidí fer construir el nou estadi. Una comitiva de 60.000 persones, presidides per Miró-Sans, van fer el recorregut des del Camp de Les Corts fins a La Masia, a l'ombra de la qual, va celebrar-se la cerimònia de la col·locació de la primera pedra, revestida de solemnitat. Tres anys després, el 24 de setembre de 1957, festa de La Mercè, la junta d'en Miró-Sans inaugurava el Camp Nou amb una capacitat de 90.000 persones. El camp de les Corts va tancar immediatament per ser enderrocat, i en el seu lloc es van construir dos grans blocs d'habitatges: un a la Travessera de les Corts amb una façana "en forma de serra", projectat per Josep Soteras, probablement amb col·laboració de J.A. Coderch, i un segon més convencional al carrer Numància, de Francesc Mitjans i Josep Soteras. També es deixà espai per a instal·lacions esportives i el jardins de Can Cuiàs.




dissabte, 19 de febrer del 2022

19 de febrer Dia Internacional contra l'Homofòbia en el Futbol 1922 Primera pedra del Camp de les Corts.

Avui el tema és el futbol en dues vessants. La social i l’arquitectònica.

El 19 de febrer és el Dia Internacional Contra l'Homofòbia en el Futbol, en homenatge al naixement de Justin Fashanu el primer futbolista d'elit a reconèixer públicament la seva homosexualitat. Va ser el 1990 i després d'aquell fet, Fashanu va ser expulsat de l'equip i objecte de burla per alguns dels seus companys. Anys després i després d'una acusació falsa de violació, el jugador va entrar en una profunda depressió i es va suïcidar el 1998. Perquè fets com aquests no es tornin a repetir, se celebra aquesta efemèride, per a la fi de la discriminació per raons homòfobes al futbol, i a l'esport en general.


L'antic Camp de la Indústria havia quedat petit davant els èxits creixents del FC Barcelona, i calia un nou camp de joc més gran i més modern. El 1919 s'havia iniciat un període gloriós per al Barça (considerat com l'edat d'or del club), gràcies a l'aportació de jugadors com Samitier, Alcàntara, Zamora, Sagi, Piera i Sancho. El club esdevingué un dels símbols del catalanisme, i el Camp de les Corts un dels principals llocs d'expressió del sentiment catalanista.

El Camp de les Corts va ser construït en el temps rècord de tres mesos i tenia una sola tribuna. La primera pedra es va posar el 19 de febrer de 1922 i la inauguració tingué lloc el 20 de maig de 1922 amb un partit davant l'equip escocès del Saint Mirren que acabà amb victòria blaugrana per 2-1. El primer gol fou de l'escocès Birrel en pròpia porta i el segon d'Alcàntara. L'alineació inicial del Barça fou Zamora, Planas, Surroca, Torralba, Sancho, Samitier, Piera, Martínez, Gràcia, Alcàntara i Sagi.

L'aforament inicial de les Corts li permetia acollir 25.000 espectadors (30.000 a la fi dels treballs). Només uns anys després (el 1926) és ampliat fins a assolir una capacitat de 45.000 persones. El terreny de joc fou acuradament condicionat, s'hi plantà gespa, i el conjunt va rebre el nom de «la catedral del futbol».

El Barça començà ràpidament a assolir nous èxits en el seu nou terreny: el campionat català, consecutivament des de 1923-24 a 1927-28, i el campionat d'Espanya el 1924-25, 1925-26 i 1927-28. Finalment, coronant un decenni històric per a l'entitat, el club hi guanyà la primera Lliga de la història del futbol espanyol, el 1928-29.

Però per a una entitat amb renom i per a un club molt popular, el camp de Les Corts comença a ser massa petit, malgrat la seva capacitat augmentada a 60.000 espectadors. El 14 de novembre de 1950 el president Agustí Montal i Galobart va obtenir l'acord favorable d'una assemblea de compromissaris per comprar uns nous terrenys a l'extrem de la Travessera de les Corts, propers al Cementeri i la Maternitat, on posteriorment es construiria el Camp Nou. Cal recordar que Reial Madrid havia inaugurat al desembre de 1947 el que després es coneixeria com a Estadi Santiago Bernabéu.

La compra oficial dels terrenys s'ajornà tres anys, i encara en passaria mig més fins que el 28 de març de 1954 es procedís a iniciar les obres. Francesc Miró-Sans, que succeeix Enric Martí Carreto com a president, decidí fer construir el nou estadi. Una comitiva de 60.000 persones, presidides per Miró-Sans, van fer el recorregut des del Camp de Les Corts fins a La Masia, a l'ombra de la qual, va celebrar-se la cerimònia de la col·locació de la primera pedra, revestida de solemnitat. Tres anys després, el 24 de setembre de 1957, festa de La Mercè, la junta d'en Miró-Sans inaugurava el Camp Nou amb una capacitat de 90.000 persones. El camp de les Corts va tancar immediatament per ser enderrocat, i en el seu lloc es van construir dos grans blocs d'habitatges: un a la Travessera de les Corts amb una façana "en forma de serra", projectat per Josep Soteras, probablement amb col·laboració de J.A. Coderch, i un segon més convencional al carrer Numància, de Francesc Mitjans i Josep Soteras. També es deixà espai per a instal·lacions esportives i el jardins de Can Cuiàs.