31 d'octubre 2011 7000 milions d'habitants Castanyada Haloween

 Aquest any amb la pandèmia de Covid-19 estan canviant tantes coses... Als Estats Units ja fa setmanes que parlen de que la tradició de Haloween d’anar per les cases demanant llaminadures no es podrà fer aquest any pel risc de contagi. No hi haurà per tant la canalla disfressada per les cases amb el tradicional “Trick or treat“. A casa nostra però la tradició és una altra encara que molts intentin fer un mix i celebren la Castaween. Nosaltres fem la Castanyada i mengem castanyes torrades, boniatos i panelletes. Se celebra el dia de Tots Sants, tot i que darrerament se n'ha desplaçat la celebració a la vigília d'aquesta diada (entre el 31 d'octubre i l'1 de novembre). L'àpat tenia un sentit simbòlic de comunió amb les ànimes dels difunts: tot torrant les castanyes, es resaven les tres parts del rosari pels difunts de la família. Trobem les castanyeres pels carrers de les ciutats venent castanyes torrades calentes que ajuden a passar el fred que comença. Darrerament amb el canvi climàtic ja fa anys que anem amb màniga curta per menjar castanyes a Barcelona i no ens calen aquells abrics de fa temps. Tot i això no perdem la tradició de celebrar-la amb la família o amb els amics encara que sigui per videoconferència.

 

Tal dia com avui de l’any 2011, segons càlculs estadístics aproximats va neixer l’habitant 7000 milions del planeta. La població mundial era de 7.675 milions de persones el 5 de gener del 2019. El poblament s'ha produït en tots els llocs de la Terra on ha sigut possible viure. Així, hi ha superpoblació a la República Popular de la Xina i l'Índia i poca gent a l'Antàrtida.

Àsia, el continent on viuen dos terços de la població mundial, hauria acollit l'ésser humà número 7.000 milions el dia 31/10/2011. L’ONU va triar com a nadó símbol Danica Camacho, a Filipines, un dels països més pobres del planeta i el dotzè país més poblat del planeta, amb 94,9 milions d’habitants, dels quals el 54% tenen menys de 25 anys. En només 12 anys la Terra ha passat de 6.000 milions d’habitants (el 1999) a 7.000, el creixement demogràfic més vertiginós de la història. Cada any neixen 83 milions de persones. A l'Índia, cada minut hi ha 51 naixements. L'Àfrica subsahariana, amb 883 milions, és on més ha crescut la població les darreres dècades. Des de 1980, el major creixement de població s’ha concentrat en els països més pobres, la qual cosa dificulta l’erradicació de la pobresa. Però aquest creixement de la població és desigual per zones, ja que Europa i Amèrica del Nord viuen un cert estancament demogràfic. Diversos autors i corrents d'opinió s'han mostrat preocupats per un excessiu creixement de la població humana en els darrers segles. Aquest problema es traduiria en una excessiva pressió demogràfica amb una sèrie de conseqüències a tots nivells: social, polític, econòmic i natural.

29 d'octubre Sant Narcís, Patró de Girona 1901 inauguració del Funicular del Tibidabo

 

Avui  es celebra Sant Narcís, patró de Girona. Conta la llegenda el miracle de les mosques. El 1285, les tropes franceses assetjaven Girona i van aconseguir entrar en la ciutat. A Sant Fèlix, van profanar el sepulcre de Sant Narcís, trencant-lo: de dintre van començar a sortir mosques que van picar els francesos, deixant de banda els gironins. Els soldats francesos, espantats, van marxar: les mosques havien mort 4.000 cavalls i 20.000 soldats, encomanant-los algun mal en picar-los. Aquest fet, deia la llegenda, es va repetir en altres setges de la ciutat, sempre protagonitzats per francesos: el 1653 i en 1808. Per això es diu que “Per Sant Narcís cada mosca val per sis”o “Les mosques, per Sant Narcís, a cada picada en maten sis”. Gràcies a aquesta llegenda, les mosques s’han convertit en un símbol de la ciutat, apareixent en nombrosos productes de marxandatge. Si aneu a Girona no us podeu perdre el carrer de les mosques ni l’església de Sant Narcís. És una ciutat amb molts recons per passejar.

 

I avui parlem de Funiculars. Barcelona en té tres: el de Montjuic, el del Tibidabo i el de Vallvidrera. I un d’ells és el nostre protagonista perquè es va inaugurar tal dia com avui de 1901.

El Funicular de Montjuic va ser inaugurat el 24 d'octubre del 1928, amb motiu de l'Exposició Internacional que es va dur a terme l'any següent. El funicular fou obra de l'enginyer Emilio Echevarría i les estacions, de l'arquitecte Ramon Reventós i Farrarons. L'obra es construí en 14 mesos. Un segon tram -de l'avinguda de l'Estadi fins al Castell de Montjuïc- s'inaugurà el 23 de juliol de 1929. En el moment de la seva inauguració, les instal·lacions van comptar amb el tapís rodant més llarg d'Europa.

De 1981 a 1984 es realitzen unes obres de remodelació general. El juliol de 1984 es torna a reobrir el primer tram, de Paral·lel a l'estació Parc de Montjuïc, mentre que el segon tram fins al Castell ja no es va tornar a posar en servei mai més.

L'any 1992 va ser objecte d'una nova renovació, i es va reobrir el 24 de juny del 1992, amb motiu dels Jocs Olímpics que es van dur a terme aquell any. L'any 2005, va rebre una altra renovació, i es va obrir per 4a vegada el 29 de novembre del 2005.

Entre 2019 i 2020 es va fer un desmuntatge complet dels elements de seguretat de la instal·lació, la substitució d’equips per envelliment tecnològic i reparacions i actualitzacions en la infraestructura de la instal·lació. El 2020 van finalitzar les obres de millora de les estacions del funicular, destacant l’adaptació total a persones amb mobilitat reduïda de l’estació Parc de Montjuïc i la instal·lació de portes d’andana a les dues estacions.

 

El funicular del Tibidabo és un funicular de Barcelona que uneix la Plaça del Doctor Andreu amb el Tibidabo. El seu trajecte té una longitud de 1152 metres i l'estació inferior està connectada amb el Tramvia Blau. Es tracta del primer transport d'aquestes característiques que va funcionar a Catalunya.

La necessitat de dotar d'un transport d'accés al nou parc projectat del Tibidabo i el fort pendent de la muntanya van fer del funicular l'opció escollida entre l'Avinguda Tibidabo i el nou parc, i que es complementaria amb el tramvia a la part inicial. Les obres s'iniciaren el 16 de juny del 1900, s'enllestiren en poc més d'un any, amb participació de Siemens AG, i fou inaugurat a les 15:00 del 29 d'octubre de 1901, amb un cost total de 697.000 pessetes. Els primers vehicles fabricats pels tallers Estrada de Sarrià foren de fusta amb 5 compartiments. Van ser substituïts el 1958 per 4 vehicles construïts per Macrosa d'un sol vagó que operaren fins al 15 de setembre de 2019.

 

El funicular de Vallvidrera és un funicular de Barcelona que uneix la part alta del barri de Sarrià amb Vallvidrera. L'estació inferior està connectada amb la línia Barcelona-Vallès dels Ferrocarrils de la Generalitat (estació de Peu de Funicular).

A finals del segle XIX sorgeix la necessitat d'un mitjà de transport que uneixi el nucli de Vallvidrera amb Barcelona. El 1892 es projecta un funicular de tracció de vapor. La FSB (companyia del Ferrocarril de Barcelona a Sarrià) es fa càrrec el 1905 de la construcció del funicular amb la col·laboració de la companyia suïssa Von Roll. S'inaugurà el 24 d'octubre de 1906.

Des del 17 de desembre de 1906 el funicular va quedar unit directament amb la resta de la ciutat per mitjà de la nova línia de tramvia que el Tren de Sarrià havia construït des de les Tres Torres fins al Peu del Funicular. A partir de 1918 el funicular va enllaçar amb Ferrocarrils de Catalunya, en inaugurar-se el primer tram de la prolongació suburbana, des de Sarrià fins a Les Planes. El 1979 FGC n'assumeix la propietat i impulsà el 1981 una renovació dels vehicles. El 1998 es féu una renovació completa de la línia, que consistí a canviar tota la plataforma de via, les estacions i els vehicles. Aquesta actuació ha permès que el funicular funcioni de manera totalment automàtica, amb portes d'andana a les estacions per protegir les vies.

La línia consta de tres estacions: Vallvidrera-Inferior, amb connexió amb l'estació de Peu de Funicular; Carretera de les Aïgues, parada intermèdia facultativa; i, finalment, Vallvidrera-Superior, que dona servei a l'antic poble de Vallvidrera. Va ser inaugurat el 1906 per comunicar la línia Sarrià-Barcelona amb el poble de Vallvidrera (llavors tots tres encara no formaven part del mateix continu urbà). L'any 1979 va passar a formar part dels FGC, que en són l'explotador actual. El 1998 es va realitzar una remodelació integral de la línia.

28 d'octubre 1636 fundació de la Universitat de Harvard

 

La Universitat Harvard és una de les institucions educatives més prestigioses del món i la més antiga dels Estats Units d'Amèrica. Fundada el 28 d’octubre de 1636 com a New College a Cambridge, va ser rebatejada el 13 de març de 1639 en honor de John Harvard, un dels seus principals mecenes.

Harvard és una universitat privada, és una de les més selectives. Harvard és considerada generalment una de les universitats més prestigioses dels Estats Units i del món. Té el fons més gran dintre de l'àmbit universitari, al voltant de 25.620 milions de dòlars (2009). Compta amb 2.497 professors, 7.181 estudiants de llicenciatura i 14.044 de postgrau. Harvard té nou facultats. La rivalitat entre Harvard i Yale és la més antiga i intensa de la "Ivy League". La rivalitat involucra l'aspecte acadèmic i esportiu, des de l'equip de rem fins al futbol nord-americà, esport inventat per un entrenador de Yale, i els seus equips femenins.

Algunes persones il·lustres són exalumnes de Harvard: Barack Obama, Benazir Bhutto, David Rockefeller, John Fitzgerald Kennedy... 

També hi ha gent de casa nostra que ha estudiat a Harvard com el professor Xavier Sala i Martín o que ho està fent com la Paula Leyes Carreño.

Xavier Sala i Martín és un economista català, professor a la Universitat de Colúmbia conegut també pels seus articles i aparicions en diversos mitjans de comunicació. Ha adoptat la nacionalitat nord-americana  amb el nom de Xavier Sala-i-Martin. Es va llicenciar en Ciències Econòmiques per la Universitat Autònoma de Barcelona l'any 1985 i va anar amb una beca de "la Caixa" a fer el doctorat a la Universitat Harvard, on l'any 1990 va presentar la tesi On States and Growth. Des de 1996, ostenta la càtedra de desenvolupament econòmic Jerome and Matthew Grossman a la facultat d'economia de la Universitat de Colúmbia i professor visitant de la Universitat Pompeu Fabra. També és Fellow del National Bureau of Economic Research i del Centre for Economic Policy Research i ha estat consultor del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional. És l'assessor econòmic principal ("Chief Economic Advisor") del Fòrum econòmic mundial de Davos. És un gran economista i divulgador de l'ecomia. Es conegut també per les seves americanes de colors vius i llampants.

Mai ha suspès un examen en els seus 18 anys de vida. Ha passat de les Teresianes de Ganduixer de Barcelona a la Universitat de Harvard. Pero això no és el més important. La van admetre en les 14 millors Universitats d’Estats Units. Parla català, castellà, anglès, francès i alemany. No ha estat un camí de roses. Esforç i moltes hores d’estudi li donen un deu de nota mitja a la ESO i al Batxillerat i una nota de selectivitat  13,78 sobre 14, la tercera millor nota de Catalunya el curs 2019-20. Paula Leyes Carreño està cursant Matemàtiques amb Informàtica amb molt bons resultats. En sentirem a parlar...

Suggeriments: Si us agrada l'economia, o només per cultura general us proposo una sèrie de programes que va fer el Professor Sala Martín amb TV3 i que van ser premiats al Zapping. Si preferiu llegir també té el llibre "Economia en colors". També el podeu coneixer millor através del seu capítol de "El convidat".

27 d'octubre 1987 Neix Kilian Jornet

 

Kílian Jornet i Burgada va neixer a Sabadell el 27 d'octubre de 1987. A l’estiu fa muntanya i a l’hivern esquia. És un esquiador de muntanya i corredor de muntanya. Esportista especialment prolífic, ha estat campió del món d'esquí de muntanya el 2010 i el 2011, i campió del món de curses de muntanya del 2007 al 2010 i també del 2012 al 2014. És especialment conegut per haver guanyat en tres ocasions (2008, 2009 i 2011) l'Ultra-Trail du Mont Blanc i la Pierra Menta (2008, 2010 i 2011). Jornet també s'ha proclamat vencedor en sis ocasions de la Sierre Zinal (2009, 2010, 2014, 2015, 2017 i 2018), ha guanyat el Grand Raid de l'illa de la Reunió —la Diagonale des Fous— dos cops (2010 i 2012), ha guanyat en 8 ocasions la marató Zegama-Aizkorri, i ha entrat en primera posició a totes les edicions del Giir di Mont entre 2008 i 2011, cursa que també va vèncer el 2014. A més, també ha batut nombrosos rècords de temps i distàncies, com el del Tahoe Rim Trail, el de la Hardrock 100 (una cursa que ha guanyat quatre cops consecutius, batent els rècords de temps en tots dos sentits), el del GR 20 (2009), el de l'ascens i el descens del Kilimanjaro o el de diversos cims emblemàtics del planeta gràcies al projecte Summits of my Life. És àmpliament reconegut com un dels millors atletes de tots els temps en la seva disciplina, i l'any 2014 la revista National Geographic el distingí com l'aventurer de l'any. És una bèstia de muntanya. Ara, ja casat i amb una filla, continua amb la muntanya com a eix de la seva vida.

Suggeriments: Podeu veure diferents documentals per poder-lo coneixer a ell i les seves passions. Des de “El Convidat” (2012), fins a “Summits of my life”. El 2013 seria l'any que provarà batre el rècord de velocitat d'ascens de l'Elbrús (5642 m), el Cerví (4478 m) i el Mont Blanc (4808 m). L'any següent ho temptaria als cims de l'Aconcagua (6962 m) i el Mont McKinley (6194 m). I, finalment, l'any 2015 miraria de batre el rècord de velocitat d'ascensió al cim de l'Everest (8844 m) - sense guies, ni portadors, ni cordes fixes, ni oxigen suplementari - que en el moment de proposar-se el projecte era de 22 hores i 29 minuts.

A la fotografia el veiem amb la seva parella, també epsortista de muntanya, i la seva filla. Tindran tots tres el mateix amor per la muntanya?

26 d'octubre 1923 Neix Joan Oró

 

Joan Oró, neix a Lleida tal dia com avui de 1923. Fill d'una família de flequers de Lleida, des de petit es va mostrar interessat pel paper de la humanitat a l'univers. Oró es llicencià en Ciències Químiques a la Universitat de Barcelona el 1947. L'any 1952 emigrà als Estats Units i el 1956 es doctorà en bioquímica al Baylor College of Medicine de Houston. L'any 1955 ingressà a la Universitat de Houston, i el 1963 en va ser nomenat catedràtic. La seva tesi doctoral estudiava el metabolisme de l'àcid fòrmic en els teixits animals. També va fer importants estudis sobre els compostos orgànics existents en sediments terrestres, meteorits i mostres de la Lluna.

A partir del 1963 va col·laborar en diversos projectes d'investigació espacial de la NASA, com el projecte Apol·lo per a l'anàlisi de les roques i altres mostres de material de la Lluna, i el programa Viking per al desenvolupament d'un instrument per a l'anàlisi molecular de l'atmosfera i la matèria de la superfície del planeta Mart. Aplicant els seus coneixements de química i bioquímica, va poder explicar els resultats d'anàlisi de mostres marcianes que s'havien interpretat prèviament com a resultat de l'acció d'éssers vius. Va participar també com a membre de la Junta Espacial de l'Acadèmia Nacional de Ciències, que assessora el Govern dels EUA sobre els projectes d'exploració espacials. Aquests projectes inclouen entre d'altres, l'estació internacional en òrbita terrestre, i el viatge tripulat al planeta Mart.

Va tornar a Catalunya l'any 1980 per col·laborar en els nous plans de desenvolupament energètic i l'estudi de fonts alternatives d'energia. Va ser diputat de CiU per Lleida al Parlament de Catalunya (1980-1981) i assessor en temes científics del president de la Generalitat. Les condicions que el país li oferia no li permetien fer una recerca de qualitat i va tornar a Houston, fins a la jubilació, el 1994.

Entre altres reconeixements, Joan Oró va ser investit doctor Honoris Causa per les universitats de Granada (1972), Houston (1998) i Lleida (1999); guardonat amb la Medalla Narcís Monturiol al mèrit tecnològic i científic (Barcelona, 1982), la Cruz de la Orden Civil de Alfonso X el Sabio (Madrid, 1983), la Creu de Sant Jordi (1991), la Medalla d’Or de la Fundació Catalana per a la Investigació (1996), la Medalla del President Francesc Macià (2000) i la Medalla d’Or de la Generalitat (2004).

Diuen que quan era petit i ajudava al seu pare al forn, entre fornada i fornada tenia una estona i sortia a observar el cel. A partir d’aquí aquella mentalitat científica i curiosa va seguir evolucionant i avançant. I va arribar molt i molt lluny de la seva Lleida natal.

25 d'octubre 1981 gesta dels Xiquets de Valls 1998 gesta dels Minyons de Terrassa

 

Avui parlarem de castells. Les colles castelleres són les agrupacions en què es reuneixen els castellers. Totes les colles parteixen d'un nivell mínim, que són els castells de sis pisos, i a mesura que van millorant la seva tècnica i creixent en nombre de participants, poden arribar a fer castells de nou i deu pisos (l'alçada màxima que s'ha vist fins ara). La Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya agrupa unes 70 colles. La totalitat de les colles del món casteller estan representades en el Museu Casteller de Catalunya a la Plaça del Blat de Valls.

Els castells són les torres humanes que es construeixen des de fa més de dos-cents anys (se'n troben referències ja al segle XVIII al Camp de Tarragona i al Penedès, com a resultat de l'expansió de la Muixeranga valenciana. A partir dels anys 80 del segle XX els castells es van anar estenent progressivament per tot Catalunya, Catalunya del Nord i les Illes Balears convertint-se en un símbol molt potent de la identitat catalana.

El quasi centenar de colles existents actualment estan formades per diverses persones amb l'objectiu d'aixecar castells de diversa complexitat. Les construccions més habituals tenen les estructures bàsiques d'1 (pilar), dos (torre), tres, quatre i cinc, tot i que ja s'han fet construccions de fins a 10 castellers a cada pis. Pel que fa a l'alçada, un nombre molt petit de colles han arribat a fer castells de deu pisos (d'acord amb la manera de comptar els pisos provinent dels orígens quan els dos membres que culminen el castell es posaven totalment drets). A banda de la preparació física i tècnica o l'enorme suport social del fenomen casteller, l'element que es considera més determinant d'aquesta espectacular evolució ha estat la incorporació de les dones en una manifestació popular i festiva reservada, fins fa tres dècades, exclusivament als homes. Des del 16 de novembre de 2010 els castells són Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.

Les colles castelleres de Catalunya compten amb una coordinadora que regula i gestiona la seva activitat: coordinadora de colles castelleres de Catalunya. Aquesta coordinadora acull i inclou les colles castelleres que fan castells a partir de sis pisos.

Són bastant nombrosos, arreu de Catalunya, els monuments dedicats als castellers o al món casteller. La gran majoria d'aquests són de caràcter figuratiu, com els Monument als Xiquets de Valls, de Josep Busquets (1969), el Monument als castellers de Vilafranca del Penedès, de Josep Cañas (1963), o el més recent Monument als castellers de Tarragona, obra de Francesc Anglès (1999). A Barcelona, l'Homenatge als castellers d'Antoni Llena (2012), que es troba al costat de la plaça Sant Jaume, també juga amb la verticalitat i la idea d'esforç col·lectiu pròpia dels castells però l'expressa de forma simbòlica.

I perquè parlem avui de castells? Perquè avui coincideixen dues efemèrides castelleres. Tal dia com avui de l’any 1981 la Colla Vella dels Xiquets de Valls van descarregar per primera vegada al segle XX el 4 de 9 amb folre durant la Diada de Santa Úrsula. I més tard,  l’any 1998 a Girona, els Minyons de Terrassa van aconseguir el primer 4 de 9 sense folre del segle XX, 117 anys després que s'assolís per primera i única vegada de la història.

A la imatge hi veiem el logo del Museu Món Casteller. Un museu de gama alta.

24 d'octubre Dia Internacional de les Biblioteques

 

El 24 d’octubre es celebra el Dia Internacional de les Biblioteques. Des de l’any 1997 es commemora aquesta data en record de la destrucció de la biblioteca de Sarajevo durant el conflicte dels Balcans.

L’objectiu de la jornada és recordar la necessitat d’impulsar les biblioteques com a resguard de la cultura dels pobles, dels seus escrits i creences, de fer visible el seu paper a la societat actual com a lloc de trobada amb la cultura i el coneixement i com a instrument de millora de la societat.

El 1992, la Biblioteca Nacional de Sarajevo va quedar totalment en ruïnes a causa del conflicte bèl·lic dels Balcans. Però, per què atacar una biblioteca? Més enllà que al llarg de la història, molts tirans com Hitler, veiessin en els llibres una font de franca oposició i els manessin a cremar en grans fogueres, la realitat és que el que va detonar la destrucció de la Biblioteca de Sarajevo, va ser la seva arquitectura que incorporava elements de tradició àrab i oriental, recordant a tots els que passaven per davant d'ella que ja no formaven part de l'Imperi Otomà (Turc). Per als nacionalistes radicals que volien tornar a fundar l'imperi persa, aquella edificació i moltes altres d'estil oriental, resultaven ser un insult a les seves creences, per aquesta raó van decidir destruir-los completament. A pesar que, irònicament, molts d'aquests homes eren fidels visitants de la biblioteca, és més, l'home que va donar l'ordre per a la seva destrucció era professor de literatura de la Universitat de Sarajevo i estimava els poemes de Shakespeare.

El memoricidi és la paraula que s'utilitza per a descriure la destrucció del patrimoni cultural d'un poble. El metge i historiador croat Mirko D. Grmek, va utilitzar per primera vegada aquest terme en un discurs que va fer davant les Nacions Unides, donant origen no sols a la paraula sinó al propòsit d'aquest organisme d'evitar, costi el que costi, que aquest tipus de crims de guerra continuessin tenint lloc en el món.

Un dels majors exponents de la terrible repercussió que pot tenir el memoricidi en la història humana s'explica en la pel·lícula “Operació Monument”, on un grup d'historiadors i restauradors d’obres d’art, conformen un grup de salvament militar per a protegir les obres d'arts d'Europa durant el conflicte de la Segona Guerra Mundial.

Com podem celebrar el Dia Internacional de les Biblioteques? La resposta és senzillíssima, simplement visita una biblioteca aquest dia, que segur que tindran diverses activitats pensades per a celebrar el seu dia. Una altra manera és compartint una ressenya cap sobre dels teus llibres favorites i inspirant a uns altres al fet que hauran la seva ment per a visitar nous món en paper.

Avui les nostres biblioteques són modernes i hi podem trobar llibres i altres elements com diaris i revistes, DVD, CDs... Hi ha la possibilitat de consultar el catàleg Aladí  on line, on hi figuren tots els elements que són a la nostra disposició perquè si no estan a la nostra biblioteca ens ho poden portar.

La imatge d’avui és la que va quedar gravada en molta gent aquell 1992: el músic Vedran Smailovi, tocant el seu violoncel entre les runes de l’edifici, que també havia estat la Casa de Govern en el segle XIX.