Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris comunicació. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris comunicació. Mostrar tots els missatges

dilluns, 14 de novembre del 2022

14 de novembre 2016 Premi Ciutat de Barcelona de Comunicació pel Carles Capdevila

 

Hi ha gent que sap comunicar i que reben un reconeixement pels seus dons i el seu treball en aquests àmbit. Tal dia com avui de l'any 2016, el Carles Capdevila va rebre el Premi Nacional de Comunicació.  Perquè tingueu una mostra de qui és, no me’n puc estar de copiar les seves paraules d’agraïment quan va rebre el Premi Ciutat de Barcelona de Comunicació. Si busqueu una mica trobareu el discurs d'agraïment del premi d'avui.

"Us diré set coses

1. Un minut és poc, en gastaré dos.

2. Gràcies, jurat, per valorar l’humor que educa, per valorar el periodisme que homenatja els educadors. I gràcies per valorar el meu discurs de comiat de l’ARA, del qual n’estic molt orgullós. Però ja és ben curiós que em premieu per deixar l’ARA, i no per haver-lo fundat. Si ho arribo a saber plego abans.

3. És el segon premi important que em donen, primer va ser el Marta Mata, des que tinc càncer. A vegades penso: collons, Carles, sí que deus estar fotut. Però vaja, si em premieu per això tinc molt males notícies: no tinc cap intenció de morir-me, i un cop sobrevisqui no penso tornar el premi.

4. No el penso tornar, perquè de fet no el vull, el premi. El premi el dedico i comparteixo amb tots els mestres, professors, educadors socials, monitors, amb tothom que educa cada dia a primera línia amb passió, vocació, il·lusió i bon humor. Em reconeixeu per posar en valor l’educació en positiu, doncs jo reconec que tot, tot, i tot el mèrit és d’aquests educadors positius.

5. La dotació econòmica tampoc no la vull, els 7.000 euros els cedeixo tots íntegres al Vall d’Hebron Institut d’Oncologia. Tinc la sort que em curen en un hospital públic pioner en recerca i vull que ho continuït sent.

6. I el premi físic el trossejaré o clonaré per donar-ne un bocí a cada membre de la redacció de l’ARA, agraït per la seva complicitat de cinc anys inoblidables.

i 7. Què em queda del premi per a mi? Què m’emporto jo sol? El compromís, la responsabilitat. Dir el currículum que tens al premi Ciutat de Barcelona és l’hòstia. Me’l doneu als 50 anys i ara i aquí em comprometo a treballar 50 anys més per l’educació, per un periodisme ben intencionat, ben educat, ambiciós, que aspiri a transformar la societat, proper als que pateixen i als que els atenen i crític amb tots els poders. I em comprometo a ajudar tant com pugui a fer que Barcelona sigui la capital mundial de les persones, barri a barri, que sigui una ciutat tan intel·ligent que sigui justa socialment, que elimini la pobresa, que posi la gent al centre, que sigui la ciutat del món que tingui millor cura dels nens i dels avis, que sigui el paradís de les persones que tenen cura de les persones, un paradís on l’educació sigui garantia de meritocràcia. Visca la Barcelona educada i educadora!"

Com diria el Victor Küppers: “ole, ole y ole!” LLegiu-lo bé no hi manca ni hi sobra res ni en la forma ni en el fons.

Carles Capdevila era un gran comunicador i el trobem molt a faltar. Ens agradaria saber com encararia ell aquests temps tan convulsos amb el seu humor tan propi. El seu record ens acompanyarà sempre.



dilluns, 21 de setembre del 2015

21 de setembre 1930 es patenta el Flaix


El món de la fotografia ha evolucionat molt. Avui molta gent fa servir el mòbil per fer fotos, els professionals segueixen utilitzant aquelles màquines més grosses i complexes, vam tenir màquines d’un sol ús, automàtiques, compactes, que feien fotografies en color o en blanc i negre... però la imatge d’aquells senyors que feien fotos amb aquelles grans càmeres amb trípode tapats perquè no entrés la llum i amb un flaix de llum... em sembla fascinant. Un dels motius de la popularitat de la fotografia va ser que era molt més econòmic fer-se un retrat fotogràfic que pintat que era la única manera de retratar-se dins a l’aparició de la fotografia.

Però avui el protagonista no és ben bé la fotografia sinó un estri que la fa possible... El flaix fotogràfic és un dispositiu que actua com a font de llum artificial per il·luminar escenes en fotografia, va ser inventat per Johann Ostermeyer i patentat el 21 de setembre de 1930. S'utilitza, sobretot, quan la llum existent no és suficient per prendre la imatge instantània amb una exposició determinada, tot i que també té altres usos. El flaix és una font de llum intensa i dura, que generalment abasta poc espai i és transportable. Un flaix és un aparell que emet polsos de llum de breu duració però molt forts, com si fossin llampecs. Bàsicament, el que fa és carregar un condensador amb prou corrent per poder produir el pols i, quan rep l'ordre, passar aquesta energia a l'ampolla, que és com una espècie de petit fluorescent. 

Hi ha diversos tipus de flaixos:

- El flaix de llum, que en l'actualitat ha caigut en desús, sobretot perquè calia reposar el llum després de cada espurna.

- El flaix electrònic, que és instantani i ha d'estar ben sincronitzat amb l'obertura del diafragma. - El flaix estroboscòpic, electrònic o múltiple, el qual, en comptes d'emetre un sol feix de llum, emet diversos. Si el subjecte està sobre un fons fosc i el subjecte es mou, obtindrem una imatge en moviment.

-El flaix per simpatia, que s'usa en els estudis fotogràfics. Consisteix en la utilització de diversos flaixos, que funcionen a l'uníson per "simpatia". Quan es dispara un el resta detecten la llum i disparen també.



Suggeriment: Quines fotografies haurien estat impossibles sense la invenció i evolució del flash? Avui et proposo que si coneixes algun fotògraf professional o amateur, però dels de veritat, i t’hi apropis. Et pot explicar moltes coses sobre la fotografia. Realment és una especialitat que combina art i ciència. 

dilluns, 17 de novembre del 2014

17 de novembre 1869 inaugurat el Canal de Suez 1970 neix el ratolí


Comencem per felicitar a les noies que es diuen Isabel en record a Santa Isabel d'Hongria.

Per anar d’Europa a Àsia per mar només s’hi podia anar vorejant Àfrica amb el que això suposava de temps i de cost. Però un projecte ho va canviar tot... 

El Canal de Suez és un canal artificial que enllaça la mar Mediterrània amb la mar Roja a través de l'istme de Suez i aïllant la península del Sinaí. El canal, que des de 1957 es troba en territori egipci, fou construït per Ferdinand de Lesseps entre els anys 1859 i 1869. Es va inaugurar el 17 de novembre del 1869. La seva longitud és de 162,2 km i uneix les poblacions de Port Saïd (a la riba mediterrània) i Suez (a la costa del Mar Roig). Aquest canal té una enorme importància per a l'abastiment europeu de petroli i pel comerç mundial en general perquè permet la comunicació marítima entre Europa i Àsia sense necessitat de circumval•lar el continent africà pel cap de Bona Esperança (Sud-àfrica).

Els ordinadors van anar incorporant peces que feien més fàcil el seu us. Avui recordarem que el disset de novembre de 1970 es va patentar el primer ratolí d’ordinador als Estats Units.  

Douglas C. Engelbart (Portland, Oregon, 30 de gener de 1925 - 2 de juliol de 2013), fou un inventor i pioner de la computació estatunidenc. És més conegut per inventar el ratolí d'ordinador, i com un pioner de la interacció persona-ordinador. Va començar amb el ratolí d'ordinador, però també va col•laborar perquè fos possible una primera videoconferència, l'hipertext, el processador de text, la hipermedia, l'enllaçat dinàmic i l'editor col•laboratiu, amb pantalla compartida entre dues persones en diferents llocs comunicats amb una xarxa d'àudio i vídeo. Moltes persones han fet possible tot això que nosaltres tenim avui només prement un botó.

dijous, 3 d’abril del 2014

3 d'abril 1860 s'inicia el Pony Express 1934 neix Jane Godall


La humanitat sempre ha necessitat comunicar-se. 

Avui amb el What’s Ups, els missatges de mòbil, el correu electrònic, els xats, l'Skype, les piulades al twitter... ens permeten una comunicació en temps real, o gairebé. Però abans, la comunicació escrita a distància es feia a través del correu. 

Avui recordem una gesta als Estats Units fer arribar les cartes de costa a costa a través de més de tres mil kilòmetres. El Pony Express fou un servei de correu ràpid que creuava els Estats Units des del riu Missouri fins a la costa del Pacífic. Va estar operatiu només des d'abril de 1860 fins a novembre de 1861. Els missatges es portaven a cavall a través de les Muntanyes Rocalloses. Es va aconseguir reduir el temps total que trigava el correu de costa a costa en deu dies. Els seus promotors pretenien aconseguir un contracte exclusiu amb el Govern per desplaçar les diligències, no tant ràpides ni segures com un genet que cavalqués en solitari i a tota velocitat, mercès als relleus de cavalls instalant en el trajecte 160 parades (una cada 20 km aproximadament) per a repostar i canviar de montura. Van demostrar que eren possibles l'establiment i el funcionament continuat durant tot l'any d'un sistema unificat de correu transcontinental, cosa que abans semblava impossible. Des de la seva substitució pel primer telègraf i el primer ferrocarril transcontinentals, el Pony Express va quedar fixat com un element més de l'èpica del Far West. Pel fet de dependre exclusivament de les capacitats d'un home i un cavall, menyspreant les innovacions tecnològiques, el Pony Express ha contribuït a formar part del tòpic de l'individualisme estatunidenc.

Aquesta setmana veurem dones especials. La primera, de la qual en celebrem el naixement l’any 1934 és Jane Godall, una primatòloga, etnòloga i antropòloga anglesa, coneguda arreu del món pels seus estudis sobre la socialització del ximpanzé. Va néixer el 3 d'abril de 1934 a la ciutat de Londres. Interessada en els animals des de la seva joventut, s'hi refermà quan acompanyà l'antropòleg Louis Leakey com a secretària el 1957 en un viatge a Kenya. El juliol de 1960 inicià la seva associació amb Leakey en l'estudi dels ximpanzés al Gombe Stream National Park de Tanzània. Sense abandonar l'estudi dels ximpanzés a Kenya, Goodall retornà al Regne Unit per aconseguir el doctorat en etologia per la Universitat de Cambridge el 1964. 

Gràcies a la seva tenacitat aconseguí que el Govern de Tanzània modifiqués l'estatus de la Reserva de Caça de Gombe Stream i el convertís en un Parc Nacional, on els ximpanzés són estudiats en grup, el que permet observar la seva socialització entre ells de forma natural.

El 1977 creà als Estats Units la Jane Goodall Institute for Wildlife Research, Education and Conservation, dedicat a la recerca, educació i conservació dels ximpanzés de l'Àfrica i d'arreu del món. Aquest Institut té projectes d'estudi i conservació a Burundi, Sierra Leona i Gàmbia, creant una sèrie de santuaris on els ximpanzés orfes, confiscats als caçadors furtius i als comerciants il.legals, són cuidats i protegits.Per seguir la seva tasca de sensibilització i investigació podeu fer-ho a http://www.janegoodall.org/  

Ha rebut diferents premis i reconeixements per la seva obra. L'abril de 2002 fou nomenada Missatgera de les Nacions Unides per la Pau pel Secretari General de les Nacions Unides Kofi Annan. El 2003 fou guardonada amb el Premi Príncep d'Astúries d'Investigació Científica i Tècnica pels seus estudis sobre els ximpanzés en llibertat i per la seva ferma defensa de conciliar el desenvolupament humà amb la protecció de la vida salvatge a l'Àfrica.

dijous, 20 de febrer del 2014

20 de febrer 1860 neix Pompeu Fabra, 1976 reconeixement de l'Euskaltzaindia, 2008 AVE Madrid-Barcelona


Avui sembla un bon dia per reflexionar al voltant de les llengües com a mitjà de comunicació. Dos fets que coincideixen en el dia d’avui ens donen el tret de sortida… 

L’any 1860 va néixer Pompeu Fabra, un enginyer i filòleg català que es destacà com a establidor de la normativa moderna de la llengua catalana. Va fer una gran feina encara que molts estudiant li maleeixin l’accentuació o l’ús dels pronoms febles o les desinències verbals. Fer que una llengua que es parla i està viva tingui una normativa és fer-la créixer i permetre que sigui encara més sòlida perquè es pot estudiar, transmetre i aconsegueix que tots els parlants es puguin comunicar entre ells. Avui, una plaça i una estació de metro a Badalona (ciutat on visqué durant quasi trenta anys) porten el seu nom. 

Tal dia com avui l’any 1976 es produeix el reconeixement de la Reial Acadèmia de la Llengua Basca. L'Euskaltzaindia, en català Reial Acadèmia de la Llengua Basca, és la institució acadèmica oficial que regula les normatives (gramàtiques, diccionaris, etc.) del basc. La seva tasca ha servit sobretot per afiançar l'euskera batua, el basc unificat que es fa servir com a estàndard. Aquesta és la llengua que es fa servir a les ikastoles, escoles basques, a gran part de les escoles d'Euskal Herria i als mitjans de comunicació, i ha possibilitat el ressorgiment de l'idioma després de la dictadura franquista. Aquesta entitat te la seu central a Bilbao però també te oficines a Vitòria, Sant Sebastià, Pamplona i Baiona. La traducció automàtica del Google del basc a l’espanyol és molt lamentable i hi ha paràgrafs sencers on no s’entén el que volen dir perquè només trobem paraules inconnexes… 

I per acabar de parlar de connectivitat i comunicació avui hi ha un aniversari especial. L’AVE Madrid-Barcelona va ser inaugurat el 20 de febrer del 2008. Això ha millorat molt la connexió de Barcelona i Madrid escurçant el temps i millorant-ne la comoditat. Només en els cinc primers anys s'han comptabilitzat més de vint-i-set milions de passatgers. Recordo perfectament aquell full de llibreta en la qual la Claudia, una alumna de l'escola de Tercer de Primària, ens parlarva en una redacció del viatge del seu pare en els primers dies d'aquest nou mitjà de transport... quants records.

Per qüestions de feina o de plaer en el segle XXI estem connectats i comunicats. Avui, la xarxa social Facebook la compra milionària de l’empresa de missatgeria mòbil WhatsApp. La comunicació i també l'aïllament arriben a cotes insospitades però d’això en parlarem un altra dia…