Avui parlem d’enllumenat públic i d’una persona que ha deixat una gran estela.
Un dels primers usos que els humans van donar al foc va ser la il·luminació, que va poder fer-lo servir mitjançant torxes per il·luminar alguns llocs. Com que aquest sistema era molest i poc durador van anar apareixent làmpades amb diferents olis i metxes que permetien il·luminar durant més temps i de forma més còmoda. Les primeres ordenances sobre enllumenat públic que es coneixen daten del segle XVI. A França, els veïns estaven obligats (1524) a penjar una llum a la porta de casa i fins a l'any 1558 no es van col·locar fanals a les cantonades dels carrers. L'any 1662, l'abat Laudatio Carraffa va organitzar un cos de vigilància nocturna encarregat d'encendre i apagar els fanals. L'any 1667, el tinent de policia Le Reynier va reformar i va fixar l'enllumenat públic. Un dels seus successors, Sartines, va introduir l'ús de reflectors o reverbers i el 1818 va ser adoptat el gas, que més tard es va anar estenent a altres ciutats importants del món. La primera utilització de l'enllumenat de gas per a l'enllumenat públic va ser l'any 1807, quan Frederick Albert Winsor va il·luminar un dels costats del carrer Pall Mall de Londres, després de millorar el sistema que anys abans havia investigat el francès Philippe Lebon. Els primers fanals de gas requerien que un fanaler recorregués els carrers al vespre per anar encenent-los, però anys després es van començar a emprar dispositius d'encesa automàtica que agafaven la flama en activar el pas de gas.
El quatre de setembre de 1882 a Nova York (EUA), amb enorme èxit i admiració general, el carrer Pearl Street, a Manhattan es converteix en el primer carrer il·luminat amb energia elèctrica del món. 7.200 llums i una estació elèctrica de 900 CV de potència concebuda per Edison en són els responsables.
El 18 de desembre de 2015, el papa Francesc va signar el decret que reconeixia un segon miracle per intercessió de la beata Teresa de Calcuta, la qual cosa equival a la proclamació de la seva canonització. La cerimònia oficial tingué lloc al Vaticà el 4 de setembre de 2016, el diumenge més proper a l'aniversari de la seva mort. Era el diumenge més proper a la seva mort que es va produir el 5 de setembre de 1997.
El seu nom era Agnes Gonxha Bojaxhiu, va ser una monja catòlica d'ètnia albanesa, naturalitzada índia, que fundà la congregació de les Missioneres de la Caritat a Calcuta el 1950. Durant més de 45 anys va atendre pobres, malalts, orfes i moribunds, al mateix temps que guiava l'expansió de la seva congregació, inicialment a l'Índia i després en altres països del món. Després de la seva mort, va ser beatificada per l'Església Catòlica Romana pel papa Joan Pau II, que li atorgà el títol de beata Teresa de Calcuta.
Agnes descobrí la seva vocació des de ben jove: el 1928 ja havia decidit que estava destinada a la vida religiosa. Va ser llavors quan va optar per canviar el seu nom a «Teresa» en referència a la santa patrona dels missioners, Teresa de Lisieux. Tot i que va dedicar els següents 20 anys a l'ensenyança en el convent irlandès de Loreto, va començar a preocupar-se pels malalts i pels pobres de la ciutat de Calcuta, cosa que la va portar a fundar una congregació amb l'objectiu d'ajudar els marginats de la societat, primordialment malalts, pobres i persones que no tenien llar.
Durant la dècada de 1970 era coneguda internacionalment i havia adquirit una reputació de persona humanitària i defensora dels pobres i indefensos, en part pel documental i llibre "Something Beautiful for God" de Malcolm Muggeridge. Va obtenir el Premi Nobel de la Pau de 1979 i el més elevat guardó civil de l'Índia, el Bharat Ratna, el 1980, per la seva labor humanitària. A aquests s'hi van sumar una desena de premis i reconeixements de primer nivell, tant nacionals com internacionals. Rebé elogis de moltes persones, governs i organitzacions. Recordo el seu enterrament on es van aplegar els més poderosos del món i els més senzills al voltant d’una persona que havia perseguit el seu somni, la seva vocació de servei, i que reposava en un senzill taüt de fusta.
Podem trobar molts escrits, frases encoratjadores que tenen per autora aquesta dona menuda i d’aspecte fràgil. Jo em quedo amb una i us animo que en cerqueu d’altres... “Difon sempre l’Amor. No hem de permetre que algú s’allunyi de la nostra presència sense sentir-se millor i més feliç”. És molt interessant, també un poema lliure sobre la Vida.
A la fotografia la veiem junt amb el Sant Pare Joan Pau II amb qui tenia una estreta amistat.
