Avui parlem d’enllumenat públic i d’una
persona que ha deixat una gran estela.
Un dels primers usos que els humans van donar
al foc va ser la il·luminació, que va poder usar-se mitjançant torxes per
il·luminar alguns llocs. Com que aquest sistema era molest i poc durador van
anar apareixent làmpades amb diferents olis i metxes que permetien il·luminar
durant més temps i de forma més còmoda. Les primeres ordenances sobre
enllumenat públic que es coneixen daten del segle XVI. A França, els veïns
estaven obligats (1524) a penjar una llum a la porta de casa i fins a l'any
1558 no es van col·locar fanals a les cantonades dels carrers. L'any 1662,
l'abat Laudatio Carraffa va organitzar un cos de vigilància nocturna encarregat
d'encendre i apagar els fanals. L'any 1667, el tinent de policia Le Reynier va
reformar i va fixar l'enllumenat públic. Un dels seus successors, Sartines, va
introduir l'ús de reflectors o reverbers i el 1818 va ser adoptat el gas, que
més tard es va anar estenent a altres ciutats importants del món. La primera
utilització de l'enllumenat de gas per a l'enllumenat públic va ser l'any 1807,
quan Frederick Albert Winsor va il·luminar un dels costats del carrer Pall Mall
de Londres, després de millorar el sistema que anys abans havia investigat el
francès Philippe Lebon. Els primers fanals de gas requerien que un fanaler
recorregués els carrers al vespre per anar encenent-los, però anys després es
van començar a emprar dispositius d'encesa automàtica que agafaven la flama en
activar el pas de gas.
El quatre de setembre de 1882 a Nova York
(EUA), amb enorme èxit i admiració general, el carrer Pearl Street, a Manhattan
es converteix en el primer carrer il·luminat amb energia elèctrica del món.
7.200 llums i una estació elèctrica de 900 CV de potència concebuda per Edison
en són els responsables.
El 18 de desembre de 2015, el papa Francesc va
signar el decret que reconeixia un segon miracle per intercessió de la beata
Teresa de Calcuta, la qual cosa equival a la proclamació de la seva
canonització. La cerimònia oficial tingué lloc al Vaticà el 4 de setembre de
2016, el diumenge més proper a l'aniversari de la seva mort. Era el diumenge
més proper a la seva mort que es va produir el 5 de setembre de 1997.
El seu nom era Agnes Gonxha Bojaxhiu, va ser
una monja catòlica d'ètnia albanesa, naturalitzada índia, que fundà la
congregació de les Missioneres de la Caritat a Calcuta el 1950. Durant més de
45 anys va atendre pobres, malalts, orfes i moribunds, al mateix temps que
guiava l'expansió de la seva congregació, inicialment a l'Índia i després en
altres països del món. Després de la seva mort, va ser beatificada per
l'Església Catòlica Romana pel papa Joan Pau II, que li atorgà el títol de
beata Teresa de Calcuta.
Agnes descobrí la seva vocació des de ben
jove: el 1928 ja havia decidit que estava destinada a la vida religiosa. Va ser
llavors quan va optar per canviar el seu nom a «Teresa» en referència a la
santa patrona dels missioners, Teresa de Lisieux. Tot i que va dedicar els
següents 20 anys a l'ensenyança en el convent irlandès de Loreto, va començar a
preocupar-se pels malalts i pels pobres de la ciutat de Calcuta, cosa que la va
portar a fundar una congregació amb l'objectiu d'ajudar els marginats de la
societat, primordialment malalts, pobres i persones que no tenien llar.
Durant la dècada de 1970 era coneguda
internacionalment i havia adquirit una reputació de persona humanitària i
defensora dels pobres i indefensos, en part pel documental i llibre
"Something Beautiful for God" de Malcolm Muggeridge. Va obtenir el
Premi Nobel de la Pau de 1979 i el més elevat guardó civil de l'Índia, el
Bharat Ratna, el 1980, per la seva labor humanitària. A aquests s'hi van sumar
una desena de premis i reconeixements de primer nivell, tant nacionals com
internacionals. Rebé elogis de moltes persones, governs i organitzacions.
Recordo el seu enterrament on es van aplegar els més poderosos del món i els
més senzills al voltant d’una persona que havia perseguit el seu somni, la seva
vocació de servei, i que reposava en un senzill taüt de fusta.
Podem trobar molts escrits, frases
encoratjadores que tenen per autora aquesta dona menuda i d’aspecte fràgil. Jo
em quedo amb una i us animo que en cerqueu d’altres... “Difon sempre l’Amor. No
hem de permetre que algú s’allunyi de la nostra presència sense sentir-se
millor i més feliç”. És molt interessant, també un poema lliure sobre la Vida.
A la fotografia la veiem junt amb el Sant Pare
Joan Pau II amb qui tenia una estreta amistat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada