26 d'octubre 1923 Neix Joan Oró

 

Joan Oró, neix a Lleida tal dia com avui de 1923. Fill d'una família de flequers de Lleida, des de petit es va mostrar interessat pel paper de la humanitat a l'univers. Oró es llicencià en Ciències Químiques a la Universitat de Barcelona el 1947. L'any 1952 emigrà als Estats Units i el 1956 es doctorà en bioquímica al Baylor College of Medicine de Houston. L'any 1955 ingressà a la Universitat de Houston, i el 1963 en va ser nomenat catedràtic. La seva tesi doctoral estudiava el metabolisme de l'àcid fòrmic en els teixits animals. També va fer importants estudis sobre els compostos orgànics existents en sediments terrestres, meteorits i mostres de la Lluna.

A partir del 1963 va col·laborar en diversos projectes d'investigació espacial de la NASA, com el projecte Apol·lo per a l'anàlisi de les roques i altres mostres de material de la Lluna, i el programa Viking per al desenvolupament d'un instrument per a l'anàlisi molecular de l'atmosfera i la matèria de la superfície del planeta Mart. Aplicant els seus coneixements de química i bioquímica, va poder explicar els resultats d'anàlisi de mostres marcianes que s'havien interpretat prèviament com a resultat de l'acció d'éssers vius. Va participar també com a membre de la Junta Espacial de l'Acadèmia Nacional de Ciències, que assessora el Govern dels EUA sobre els projectes d'exploració espacials. Aquests projectes inclouen entre d'altres, l'estació internacional en òrbita terrestre, i el viatge tripulat al planeta Mart.

Va tornar a Catalunya l'any 1980 per col·laborar en els nous plans de desenvolupament energètic i l'estudi de fonts alternatives d'energia. Va ser diputat de CiU per Lleida al Parlament de Catalunya (1980-1981) i assessor en temes científics del president de la Generalitat. Les condicions que el país li oferia no li permetien fer una recerca de qualitat i va tornar a Houston, fins a la jubilació, el 1994.

Entre altres reconeixements, Joan Oró va ser investit doctor Honoris Causa per les universitats de Granada (1972), Houston (1998) i Lleida (1999); guardonat amb la Medalla Narcís Monturiol al mèrit tecnològic i científic (Barcelona, 1982), la Cruz de la Orden Civil de Alfonso X el Sabio (Madrid, 1983), la Creu de Sant Jordi (1991), la Medalla d’Or de la Fundació Catalana per a la Investigació (1996), la Medalla del President Francesc Macià (2000) i la Medalla d’Or de la Generalitat (2004).

Diuen que quan era petit i ajudava al seu pare al forn, entre fornada i fornada tenia una estona i sortia a observar el cel. A partir d’aquí aquella mentalitat científica i curiosa va seguir evolucionant i avançant. I va arribar molt i molt lluny de la seva Lleida natal.

25 d'octubre 1981 gesta dels Xiquets de Valls 1998 gesta dels Minyons de Terrassa

 

Avui parlarem de castells. Les colles castelleres són les agrupacions en què es reuneixen els castellers. Totes les colles parteixen d'un nivell mínim, que són els castells de sis pisos, i a mesura que van millorant la seva tècnica i creixent en nombre de participants, poden arribar a fer castells de nou i deu pisos (l'alçada màxima que s'ha vist fins ara). La Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya agrupa unes 70 colles. La totalitat de les colles del món casteller estan representades en el Museu Casteller de Catalunya a la Plaça del Blat de Valls.

Els castells són les torres humanes que es construeixen des de fa més de dos-cents anys (se'n troben referències ja al segle XVIII al Camp de Tarragona i al Penedès, com a resultat de l'expansió de la Muixeranga valenciana. A partir dels anys 80 del segle XX els castells es van anar estenent progressivament per tot Catalunya, Catalunya del Nord i les Illes Balears convertint-se en un símbol molt potent de la identitat catalana.

El quasi centenar de colles existents actualment estan formades per diverses persones amb l'objectiu d'aixecar castells de diversa complexitat. Les construccions més habituals tenen les estructures bàsiques d'1 (pilar), dos (torre), tres, quatre i cinc, tot i que ja s'han fet construccions de fins a 10 castellers a cada pis. Pel que fa a l'alçada, un nombre molt petit de colles han arribat a fer castells de deu pisos (d'acord amb la manera de comptar els pisos provinent dels orígens quan els dos membres que culminen el castell es posaven totalment drets). A banda de la preparació física i tècnica o l'enorme suport social del fenomen casteller, l'element que es considera més determinant d'aquesta espectacular evolució ha estat la incorporació de les dones en una manifestació popular i festiva reservada, fins fa tres dècades, exclusivament als homes. Des del 16 de novembre de 2010 els castells són Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.

Les colles castelleres de Catalunya compten amb una coordinadora que regula i gestiona la seva activitat: coordinadora de colles castelleres de Catalunya. Aquesta coordinadora acull i inclou les colles castelleres que fan castells a partir de sis pisos.

Són bastant nombrosos, arreu de Catalunya, els monuments dedicats als castellers o al món casteller. La gran majoria d'aquests són de caràcter figuratiu, com els Monument als Xiquets de Valls, de Josep Busquets (1969), el Monument als castellers de Vilafranca del Penedès, de Josep Cañas (1963), o el més recent Monument als castellers de Tarragona, obra de Francesc Anglès (1999). A Barcelona, l'Homenatge als castellers d'Antoni Llena (2012), que es troba al costat de la plaça Sant Jaume, també juga amb la verticalitat i la idea d'esforç col·lectiu pròpia dels castells però l'expressa de forma simbòlica.

I perquè parlem avui de castells? Perquè avui coincideixen dues efemèrides castelleres. Tal dia com avui de l’any 1981 la Colla Vella dels Xiquets de Valls van descarregar per primera vegada al segle XX el 4 de 9 amb folre durant la Diada de Santa Úrsula. I més tard,  l’any 1998 a Girona, els Minyons de Terrassa van aconseguir el primer 4 de 9 sense folre del segle XX, 117 anys després que s'assolís per primera i única vegada de la història.

A la imatge hi veiem el logo del Museu Món Casteller. Un museu de gama alta.

24 d'octubre Dia Internacional de les Biblioteques

 

El 24 d’octubre es celebra el Dia Internacional de les Biblioteques. Des de l’any 1997 es commemora aquesta data en record de la destrucció de la biblioteca de Sarajevo durant el conflicte dels Balcans.

L’objectiu de la jornada és recordar la necessitat d’impulsar les biblioteques com a resguard de la cultura dels pobles, dels seus escrits i creences, de fer visible el seu paper a la societat actual com a lloc de trobada amb la cultura i el coneixement i com a instrument de millora de la societat.

El 1992, la Biblioteca Nacional de Sarajevo va quedar totalment en ruïnes a causa del conflicte bèl·lic dels Balcans. Però, per què atacar una biblioteca? Més enllà que al llarg de la història, molts tirans com Hitler, veiessin en els llibres una font de franca oposició i els manessin a cremar en grans fogueres, la realitat és que el que va detonar la destrucció de la Biblioteca de Sarajevo, va ser la seva arquitectura que incorporava elements de tradició àrab i oriental, recordant a tots els que passaven per davant d'ella que ja no formaven part de l'Imperi Otomà (Turc). Per als nacionalistes radicals que volien tornar a fundar l'imperi persa, aquella edificació i moltes altres d'estil oriental, resultaven ser un insult a les seves creences, per aquesta raó van decidir destruir-los completament. A pesar que, irònicament, molts d'aquests homes eren fidels visitants de la biblioteca, és més, l'home que va donar l'ordre per a la seva destrucció era professor de literatura de la Universitat de Sarajevo i estimava els poemes de Shakespeare.

El memoricidi és la paraula que s'utilitza per a descriure la destrucció del patrimoni cultural d'un poble. El metge i historiador croat Mirko D. Grmek, va utilitzar per primera vegada aquest terme en un discurs que va fer davant les Nacions Unides, donant origen no sols a la paraula sinó al propòsit d'aquest organisme d'evitar, costi el que costi, que aquest tipus de crims de guerra continuessin tenint lloc en el món.

Un dels majors exponents de la terrible repercussió que pot tenir el memoricidi en la història humana s'explica en la pel·lícula “Operació Monument”, on un grup d'historiadors i restauradors d’obres d’art, conformen un grup de salvament militar per a protegir les obres d'arts d'Europa durant el conflicte de la Segona Guerra Mundial.

Com podem celebrar el Dia Internacional de les Biblioteques? La resposta és senzillíssima, simplement visita una biblioteca aquest dia, que segur que tindran diverses activitats pensades per a celebrar el seu dia. Una altra manera és compartint una ressenya cap sobre dels teus llibres favorites i inspirant a uns altres al fet que hauran la seva ment per a visitar nous món en paper.

Avui les nostres biblioteques són modernes i hi podem trobar llibres i altres elements com diaris i revistes, DVD, CDs... Hi ha la possibilitat de consultar el catàleg Aladí  on line, on hi figuren tots els elements que són a la nostra disposició perquè si no estan a la nostra biblioteca ens ho poden portar.

La imatge d’avui és la que va quedar gravada en molta gent aquell 1992: el músic Vedran Smailovi, tocant el seu violoncel entre les runes de l’edifici, que també havia estat la Casa de Govern en el segle XIX.

23 d'octubre 1942 Neix Michael Crichton

 

No havia sentit mai el seu nom, tot i que coneixia algunes obres seves,  i em sembla una persona molt curiosa i creativa que es va moure en àmbits molt diferents i tot ho va fer a satisfacció del públic. No pot passar desapercebut!

Michael Crichton va néixer el 23 d'octubre del 1942 a Chicago. Va ser antropòleg, metge, escriptor, guionista i productor de cinema nord-americà. Es va especialitzar en els gèneres de ciència-ficció, ficció mèdica i suspens, extrapolant les recerques científiques més recents amb arguments creïbles.

Les seves novel·les van tipificar el gènere anomenat tecno-thriller, que explora els fracassos que pot causar la interacció humana amb la tecnologia, sovint específicament les catàstrofes relacionades amb la biotecnologia. Igualment, la majoria de les seves obres es basen en nocions mèdiques i científiques ben documentades, reflectint la seva formació en aquestes matèries. Autor d’obres tan populars com “Parque Jurásico”, “El mundo perdido”, “La amenaza de Andrómeda“, “Congo”, “Esfera” o “Acoso”. Molts d’aquests llibres han estat portats al cinema amb guió del propi autor.

Va vendre més de 150 milions de llibres, traduïts en més de trenta idiomes, dotze dels quals se n'han fet pel·lícules. També va crear sèries de televisió. Ha estat l'única persona en tenir, alhora, un llibre número u en vendes, una pel·lícula número u en recaptació i una sèrie de televisió número u en audiència, va ser l’any 1994. El llibre va ser “Acoso”, la pel·lícula número u va ser “Jurasic Park” i la sèrie de televisió número u, “Urgències”.

La imatge és de Michael en un acte acadèmic a la Universitat de Harvard.

22 d'octubre 1883 S'Inaugura el Metropolitan Opera House

 

L'Òpera Metropolitana de Nova York (Metropolitan Opera House, també conegut simplement com el Metropolitan o el Met) és una companyia i un teatre d'òpera situat en el Lincoln Center de Nova York.

És un dels més importants de l'òpera mundial, amb un elenc d'estrelles nord-americanes i internacionals.

El Met és la major institució de música clàssica dels Estats Units, i anualment ofereix unes 220 representacions d'òpera. La seva seu es considera un dels principals teatres d'òpera del món, i un dels majors. Cada temporada del Met s'estén des de setembre fins a maig, i presenta al voltant de 27 òperes en un programa de repertori rotatiu, amb set representacions setmanals de quatre títols diferents. De dilluns a dissabte les representacions s'ofereixen a la nit, amb una funció extra els dissabtes, generalment a les dues de la tarda.

La Metropolitan Opera va ser fundada a l'abril de 1880. La seva primera seu va estar en el 1411 de Broadway, entre els carrers West 39th i West 40th, en el Garment District de Manhattan. L'edifici, al qual es recorda actualment com "the old Met" (el vell Met) va ser dissenyat per l'arquitecte J. Cleaveland Cady, i va obrir les seves portes el 22 d'octubre de 1883, amb una representació de “Faust”. Va ser destruït per un incendi el 27 d'agost de 1892. La temporada es va suspendre mentre es reconstruïa l'edifici.

El 1903 l'interior del teatre es va renovar completament, inclosos els elements característics que va mantenir fins al seu tancament, com l'auditori daurat, el candeler, el prosceni corbat i el teló de domàs daurat. Aquest tros de la història em recorda al Gran Teatre del Liceu. El 1940 es va crear la Metropolitan Opera Association, a la qual es va traspassar la propietat del teatre des de les famílies que ostentaven la propietat de les llotges. Es van suprimir les llotges del segon pis i es van substituir per files de butaques, mantenint-se només les llotges del primer pis. Des de llavors, l'aforament del teatre va ser de 3.625 butaques i 224 places dempeus.

El teatre es distingia pel seu excel·lent acústica i el seu elegant interior, mentre que les instal·lacions escèniques eren clarament insuficients per a una companyia d'òpera de la categoria del Met. Era normal veure els decorats i escenaris del Met al carrer 39, on havien d'emmagatzemar-se entre representacions. Durant diversos anys, es van posar en marxa diversos projectes per a la construcció d'una nova seu per a la companyia, en diferents localitzacions a Nova York. Finalment, amb el desenvolupament del Lincoln Center en el Upper West Side es va trobar l'oportunitat per a la construcció d'un teatre d'òpera modern.

El Old Met va tancar el 16 d'abril de 1966 amb una emotiva gala de comiat, en la qual van participar tots els artistes de la companyia. La soprano Zinka Milanov, per tant de temps unida a la companyia, va fer la seva última aparició en el Met aquella nit. Malgrat una campanya per a preservar l'edifici i conservar-lo com a monument, el old Met va ser demolit en 1967, i reemplaçat per un modern edifici d'oficines.

L'actual teatre de l'Òpera Metropolitana va ser dissenyat per l'arquitecte Wallace K. Harrison i és l'auditori més gran del seu tipus en el món, amb un aforament de prop de 3.975 localitats (3.800 seients més 175 places dempeus). L'escenari presenta una embocadura quadrada de 16 metres d'ample per 16 d'alt, amb una profunditat de 24 metres i una torre escènica de 33,5 metres d'altura sobre el sòl de l'escenari. El teatre té la tecnologia necessària per a substituir diàriament l'escenari de l'òpera que es representa, utilitzant un complex sistema d'escenaris, tramoies i cicloramas. Aquesta qualitat permet que en el Metropolitan hi hagi funcions gairebé tots els dies de l'any.

Va ser inaugurat el 16 de setembre de 1966, amb l'estrena de l'òpera “Antonio i Cleopatra” de Samuel Barber protagonitzat per Leontyne Price i Jess Thomas en producció de Franco Zeffirelli.

En el rebedor s'exhibeixen dos immensos murals creats especialment per a l'espai per Marc Chagall: "The Triumph of the Music" i "The Sources of the Music". També hi ha escultures de Aristide Maillol i Wilhelm Lehmbruck, i els llums del vestíbul i de l'auditori van ser construïdes per la signatura J. & L. Lobmeyr de Viena.

El Met ofereix un servei de transmissió radiofònica en directe. La primera transmissió es va realitzar el 25 de desembre de 1931, amb una producció de l'òpera Hansel i Gretel de Engelbert Humperdinck.

Ha incorporat el servei de subtítols a sis idiomes enfront de cada seient.

També es fa servir com a sala de concerts en ocasions especials, Vladimir Horowitz, Daniel Barenboim i James Levine són alguns dels artistes que ho han utilitzat com a sala de concert.

21 d'octubre 1833 Neix Alfred Nobel 1846 Neix Edmondo de Amicis

 

Alfred Bernhard Nobel va néixer a Estocolm el 21 d'octubre de 1833. Va ser químic i enginyer suec. Va inventar i patentar  la dinamita.  Gràcies a la fabricació industrial de dinamita i altres explosius, i a l'explotació de pous de petroli a Bakú, en la posada en marxa dels quals prengué part activament conjuntament amb els seus germans, amassà una gran fortuna.

El 27 de novembre de 1895 al Club Suec-Noruec de París, Nobel redactà el seu testament, en el qual explicitava la voluntat que l'estat suec establís el Premi Nobel després de la seva mort i que seria concedit sense distinció de nacionalitat a persones que hagin demostrat al llarg de la seva vida excel·lència en algun dels camps premiats. Es van crear els Premis Nobel de Física, Química, Pau, Fisiologia o Medicina i Literatura. Se sentia culpable per la seva responsabilitat com a empresari enriquit a través d'una indústria productora de dinamita el principal mercat de la qual era la mineria, però també la guerra. Aquesta pot haver estat la motivació principal del seu famós testament, potser lligat al costum de l'època de realitzar accions per fer transcendir el seu nom en morir.

Des de la primera entrega d’aquests premis el 1901 només vuit persones amb nacionalitat espanyola han rebut aquest guardó: sis de literatura i dos de medicina. Aquests són els Premis Nobel espanyols. Els de Literatura són: José Echegaray (1904), Jacinto Benavente (1922), Juan Ramón Jiménez (1956), Vicente Aleixandre (1977), Camilo José Cela (1989), Mario Vargas Llosa (2010). Aquest últim és nascut al Perú però té també nacionalitat espanyola. Els dos de Medicina són Santiago Ramón y Cajal (1906) per la morfologia i processos connectius de les neurones o cèl·lules nervioses; i Severo Ochoa (1959) per l’estudi del metabolisme energètic amb especial atenció a les molècules fosforitzades.

Tal dia com avui del 1846 va neixer Edmondo de Amicis, escriptor italià. La seva obra més coneguda és “Corazón” (Cuore) en la que es troba inclosa la història “De los Apeninos a los Andes”, la història de Marco que es va fer molt popular i coneguda de forma independient al llibre. Tinc un record d’infantesa relacionat amb aquest llibre. Quan feiem Cinquè de Primària teniem classe de costura i mentre fèiem les labors la mestra, la Srta. Amparo, ens llegia llibres. Un d’ells va ser aquest Corazón de Edmundo de Amicis  (ens el llegíen en castellà perquè tot l’ensenyament en aquell moment era en castellà) i recordo que hi havia dies que algunes havíem de parar de cosir perquè ens emocionava el text. Recordo les descripcions dels paisatges i de les persones que aconseguien que poguéssim imaginar-ho i fer-ho nostre. Quants anys, quants records... Quan un llibre està ben escrit i ben llegit...

20 d'octubre Santa Irene i Santa Laura 1973 Inauguració de l'Òpera de Sidney

 

Avui felicitarem a les noies que es diuen Irene o Laura perquè celebren el seu sant. Per fer-ho molts fem servir la paraula Felicitats però no és correcte. Hauríem de dir “per molts anys“ encara que no es refereixi a l’aniversari. Per molts anys ho pugueu celebrar. La meva àvia Maria sempre deia “que puguem fer aquestes obres, amb els mateixos manobres”.

L'Òpera de Sydney és un edifici situat al port de Sydney, Austràlia. Va ser dissenyat pel danès Jorn Utzon convertint-se en una icona de la ciutat, i en un dels edificis més representatius de l'arquitectura del segle XX. L'any 2007 fou reconegut i inclòs en la llista de bens del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO. Va participar en el concurs de les Set noves meravelles del món. L’edifici va ser inaugurat el 20 d'octubre de l'any 1973 per la reina Isabel II. Tenia un pressupost inicial de  7 milions de dólars el pressupost va créixer considerablement pels problemes de construcció amb un cost final de 102 milions de dólars.

S'hi feien gran quantitat de representacions teatrals i de dansa, a més de ser la seu de l'Òpera d'Austràlia, de la Companyia teatral de Sydney i de l'Orquestra simfònica de Sydney.  Actualment per la pandèmia de COVID està tancat, com molts altres equipaments culturals.