21 d'octubre Dia de les Nacions Unides 1933 Neix Paco Gento 1990 Neix Ricky Rubio

 

Avui parlem del Dia de les Nacions Unides, d’un futbolista històric i d’un esportista que entre tots els èxits ha sabut tenir temps per a ell i per a la seva família.

El Dia de les Nacions Unides és un dia internacional que se celebra anualment el 24 d'octubre, i que marca l'aniversari de l'entrada en vigor el 1945 de la Carta de les Nacions Unides. El 31 d'octubre de 1947 l'Assemblea General de les Nacions Unides, a través de la Resolució 168, declarà que el dia 24 d'octubre, aniversari de l'entrada en vigor de la Carta de les Nacions Unides, serà en endavant anomenat oficialment 'Dia de les Nacions Unides' i estarà consagrat a fer conèixer les finalitats i les realitzacions de l'Organització de les Nacions Unides als pobles del món i a aconseguir que donin suport a la seva obra. Amb la ratificació d'aquest document fundacional de la majoria dels seus signataris, inclosos els cinc membres permanents del Consell de Seguretat de les Nacions Unides va entrar oficialment en vigor. Des de l'any 1948, el 24 d'octubre s'ha celebrat com a 'Dia de les Nacions Unides'. El 1971, l'Assemblea General de Nacions Unides recomanà que el dia fos considerat pels Estats membres com a dia festiu.

El 21 d'octubre de 1933 neix el càntabre Francisco Gento, conegut esportivament com a Paco Gento o, simplement, Gento. Va ser internacional amb la selecció espanyola. Va desenvolupar gairebé tota la seva carrera futbolística al Reial Madrid Club de Futbol, on va guanyar 6 Copes d'Europa, i va arribar a ser considerat un dels millors extrems esquerre del món. Ha rebut tres grans homenatges, l'últim va ser el 5 de desembre del 2007. El 2007 fou guardonat, també, amb el premi Marca Leyenda.

El 21 d'octubre de 1990 neix Ricard Rubio i Vives, més conegut com a "Ricky Rubio", al Masnou. És un jugador de bàsquet català. Des de juliol de 2021 fins al gener del 2023 formà part de la plantilla dels Cleveland Cavaliers de l'NBA. El 2008 fou guardonat amb el premi Mr. Europa. El 2009, a Polònia, va obtenir la medalla d’or als Campionats d’Europa. El seu debut oficial a l'NBA com a jugador professional de la màxima categoria de bàsquet del món va ser al 2011 quan va ser escollit al draft pels Minnesota Timberwolves. Trajectòria Ricky va establir un rècord en el bàsquet ACB jugant un partit amb 14 anys, 11 mesos i 24 dies, sent el jugador més jove a disputar un partit. Va debutar en un partit del DKV Joventut contra el CB Granada el 15 d'octubre de 2005. Rubio va jugar cinc minuts i cinc segons a Granada, encistellant dos punts, donant una assistència i aconseguint dues recuperacions. El seu equip es va imposar per 72-82. La seva progressió professional ha estat molt ràpida, en la temporada 2003-2004, Ricky era encara jugador de l'equip infantil del planter verd-i-negre, passant així en poc més d'un any a jugar amb els professionals. Té un germà dos anys més gran, Marc Rubio, que també és jugador del planter del DKV Joventut i de la selecció espanyola. El 4 de novembre de 2008, Ricard Rubio fou nominat al prestigiós premi 'NEXT' de l'ESPN, on es premia el millor esportista de futur. Entre els guanyadors d'aquest premi es troben Kobe Bryant o Vince Carter, ambdós jugadors de l'NBA. Va participar en els Jocs Olímpics de Pequin 2008 on va obtenir la medalla d’argent amb la selecció espanyola. El juliol de 2014 va ser inclòs pel seleccionador estatal Juan Antonio Orenga a la llista dels dotze jugadors que disputarien amb la selecció espanyola de bàsquet el Campionat del món de 2014. El 2016 ho para tot per estar al costat de la seva mare que moriria de càncer de pulmó. I va tornar a la feina però el 5 d’agost de 2023 Rubio va anunciar una aturada temporal en la seva carrera com a professional per cuidar la seva salut mental. El valor que avui se li dona a la salut mental és molta per aconseguir l’equilibri de la persona. No tot és feina, entrenament, èxit o derrota... és vida.

11 d'octubre Mare de Déu de Begonya 1963 Neix Jordi Villacampa Taekwondo olímpic 1996 Neix Javier Pérez Polo

 

Avui felicitem a les noies que es diuen Begoña i parlarem de Jordi Villacampa, una institució en el bàsquet i al Joventut de Badalona. Parlarem també de Taekwondo i la seva història olímpica pel neixament tal dia com avui d’un campió Mundial de Taekwondo madrileny.

L’11 d'octubre de 1963 neix Jordi Villacampa i Amorós a Reus. És un destacat exjugador de bàsquet al Club Joventut de Badalona durant les dècades de 1980 i 90 i president del mateix club des de 1999 fins a 2017. Format al planter del Club Joventut Badalona, amidava 1,96 metres i jugava a la posició d'escorta. Va debutar amb el primer equip la temporada de 1980-1981, amb només 16 anys. Com a jugador va destacar per la seva velocitat i bon tir exterior, cosa que el convertí en un dels millors alers europeus. La seva retirada es va produir el 1997, amb 35 anys. El joventut sempre ha tingut bons tiradors. Entre ells Jordi Villacampa, pel seu compromís amb l'entitat i per la seva gran elegància en el joc. Durant tots aquests anys va guanyar una Copa d'Europa, a més de dues lligues ACB, entre altres títols que conformen un brillant palmarès. És el jugador que més títols ha aconseguit amb el primer equip del Joventut, amb 18, per davant d'un altre històric, Rafa Jofresa, amb 16. Fou internacional amb Espanya (debutà el 1984), amb la qual participà en totes les grans competicions internacionals del moment: dos Jocs Olímpics (Seül'88, Barcelona'92),tres Mundials (1986, 1990, 1994), i quatre Europeus (1985, 1987, 1991, 1993). Té el rècord d'anotació en un partit de la selecció amb 48 punts (contra Veneçuela l'agost de 1990). El millor resultat fou la medalla de bronze a l'Europeu de Roma'91. La seva samarreta, amb el número 8, fou retirada el 22 de desembre del 1998 al pavelló de la Penya. Va ser president del Club Joventut de Badalona. La seva presidència va començar el 1999 i va acabar el 25 d'abril de 2017.

El taekwondo, que es tradueix com “l'art de donar puntades i cops de puny”, és un art marcial les arrels del qual es remunten al període dels Tres Regnes (c. 57 a. C. a 668 d. C.), quan els guerrers de la dinastia Silla van començar a desenvolupar un art marcial conegut com ‘taekkyon’ (“peu-rajo”). A principis del segle XX, el taekwondo es va convertir en la forma d'art marcial dominant practicada a Corea. Posteriorment, l'esport es va internacionalitzar i en 1973 es va fundar la Federació Mundial de Taekwondo (avui coneguda com World Taekwondo). Aquest mateix any es van celebrar a Seül els primers Campionats Mundials d'aquest esport.

L'objectiu del taekwondo és que l'esportista doni puntades i cop de punys al seu oponent, evitant al mateix temps ser colpejat. La marca distintiva d'aquesta art marcial és la combinació de cops de puny i puntades en successions ràpides. Els combats es disputen en un matalasset octogonal durant tres assalts de dos minuts cadascun. Els punts es concedeixen segons el grau de dificultat de les tècniques emprades; per exemple, una puntada al cap puntua més que els cops de puny i les puntades en el tronc. Les puntades giratòries també es recompensen amb punts extra. Els atletes poden ser penalitzats per diferents faltes.

La primera aparició olímpica del taekwondo es va produir en els Jocs Olímpics de Seül 1988, quan es va disputar com a esdeveniment de demostració. Va tornar a aparèixer com a esport de demostració en els Jocs de Barcelona 1992, però va estar absent del programa a Atlanta 1996. No obstant això, quatre anys més tard el taekwondo va reaparèixer com a esport amb medalles en els jocs de Sídney 2000, on es van celebrar proves masculines i femenines. Des de llavors, aquesta disciplina forma part del programa olímpic.  Malgrat que anteriorment les competicions de taekwondo estaven dominades per atletes que representaven a la República de Corea, ara ja no és així. Per exemple, a Londres 2012 es van concedir medalles d'or a atletes de vuit nacions diferents. Algunes nacions fins i tot han fet història en guanyar les seves primeres medalles olímpiques gràcies al taekwondo -com Vietnam en 2000, l'Afganistan en 2008, Gabon en 2012 i Níger i Jordània en 2016- o les seves primeres medalles olímpiques femenines -la República Islàmica de l'Iran i Costa d'Ivori, també en 2016-.

L’11 de octubre de 1996 neix Javier Pérez Polo a Madrid. És un esportista que competeix en taekwondo. Va guanyar una medalla de plata en el Campionat Mundial de Taekwondo de 2019 i dues medalles en el Campionat Europeu de Taekwondo, plata en 2022 i bronze en 2021. En els Jocs Europeus de Cracòvia 2023 va aconseguir una medalla d'or en la categoria de –68 kg. Va participar en dos Jocs Olímpics d'Estiu en els anys 2020 i 2024, ocupant el dotzè i quart lloc respectivament en la categoria de –68 kg. En les Olimpíades de París 2024 se li va escapar la medalla de bronze.

11 d'octubre 1963 neix Jordi Villacampa 1966 neix Pau Donés 2013 mor Maria de Villota

Els nostres protagonistes d’avui són esportistes i artistes. Tots ells han deixat una petjada inesborrable en el camp en el que s’han mogut.

Jordi Villacampa i Amorós va néixer a Reus l’11 d'octubre de 1963. És un destacat exjugador de bàsquet al Club Joventut de Badalona durant les dècades de 1980 i 90 i president del mateix club des de 1999. Com a jugador passà 21 anys en el mateix equip. Mesurava 1,96 metres i jugava a la posició d'aler. Destacava per la seva velocitat i bon tir exterior, cosa que el convertí en un dels millors alers europeus. Debutà amb el primer equip de la penya el 1980 amb només 16 anys i s'hi mantingué fins a la seva retirada el 1997 amb 35. El Joventut sempre ha tingut bons tiradors. Entre ells Jordi Villacampa, pel seu compromís amb l'entitat i per la seva gran elegància en el joc. Durant tots aquests anys va guanyar una Copa d'Europa, a més de dues lligues ACB, entre altres títols que conformen un brillant palmarès. Fou internacional amb Espanya (debutà el 1984), amb la qual participà en totes les grans competicions internacionals del moment: 2 Jocs Olímpics (Seül'88, Barcelona'92), 3 Mundials (1986, 1990, 1994), 4 Europeus (1985, 1987, 1991, 1993). Té el rècord d'anotació en un partit de la selecció amb 48 punts (contra Veneçuela l'agost de 1990). El millor resultat fou la medalla de bronze a l'Europeu de Roma'91. La seva samarreta, amb el número 8, fou retirada el 22 de desembre del 1998 al pavelló de la Penya. Integrant de la Selecció Europea en diverses ocasions. Va ser president del seu club de tota la vida, el Club Joventut de Badalona, la seva presidència va començar el 1999 i va acabar el 30 de juny de 2013, però decidí acceptar una oferta del club per seguir, en principi, fins al 2016.

Pau Donés i Cirera va néixer en un petit poble de la Franja de Ponent, a l’Aragó, a Montanui l’11 d'octubre de 1966. Només hi havia 300 habitants. Però fins i tot dels poblets petits en surt gent amb ganes de fer coses que siguin reconegudes. En Pau és músic: vocalista, guitarrista i compositor en castellà del grup musical Jarabe de Palo. El músic ribagorçà, resident ara a Berlín, va començar el seu camí amb només 12 anys, edat en la qual va tenir la seva primera guitarra. Als 15 anys, amb el seu germà Marc, que tocava la bateria, forma el seu primer grup, J. & Co. Band, i més tard, Dentaduras Postizas. Compaginava d’aquesta manera concerts en locals nocturns de Barcelona amb el seu treball en una agència de publicitat. Amb els diners que treu de treballar a l’agència publicitària, adquireix el seu primer equip, format per una gravadora, un sintetitzador, una taula de mescles i una guitarra elèctrica Fender Stratocaster. Amb aquests mitjans enregistra els seus primers temes. El temps passa i forma Jarabe de Palo, grup que comença a ser conegut en la tardor de 1996. El seu primer tema, "La Flaca", es fa famós gràcies a un espot publicitari de la marca Ducados per a la campanya publicitària de caràcter Llatí, i quina va ser la sorpresa del públic quan van descobrir que darrere de la cançó hi havia un nou grup anomenat Jarabe de Palo i que era molt més que una sola cançó. L’èxit del grup neix després de la campanya de l’espot en plena primavera de 1997 i després es consolida com uns dels grup d’èxit a nivell nacional i amb una àmplia discografia. Al 2014 li detecten un càncer però ell para la gira i es posa en mans dels metges. Aconsegueixen eliminar el càncer i sempre que pot agraeix als metges i a tot l’equip sanitari el seu bon treball. És un dels artistes que ha volgut normalitzar la seva situació i ajudar a que la paraula càncer deixi de ser una paraulota terrible sinònim de mort. En el segle XXI la investigació ha fet que en molts casos no sigui així.

No solc fer servir la data de la mort per recordar a les persones. Però en el cas de Maria de Villota no puc passar per alt el somriure amb el que va marxar molt jove després d’un accident molt greu en el que va perdre la visió d’un ull. No va ser fàcil que aquella joveneta arribés a ser pilot de cotxes de carreres. Maria va començar en el món del motor el 1996, amb 16 anys, en el kàrting. Pràcticament tota la seva vida va estar influïda pel seu pare Emilio de Villota, pilot de Fórmula 1, i fins i tot pel seu germà Emilio de Villota, jr., que la va acompanyar en els seus primers passos en el món dels karts. Va debutar en la categoria de monoplaces l'any 2000, a la Fórmula Castrol, gràcies a Movistar. Després de passar dos anys en aquesta categoria va anar a competir al Campionat d'Espanya de Fórmula 3, de la mà del seu pare. Durant la temporada 2012 de Fórmula 1, María de Villota va ser provadora de l'equip rus Marussia, després d'adquirir la seva plaça en l'equip, tot i que no disposava de la superlicencia necessària per poder competir en la Fórmula 1, motiu pel qual amb Marussia només va córrer amb un cotxe a València per malaltia de Timo Glock. El 3 de juliol 2012 va patir un greu accident a l'aeròdrom de Duxford (Cambridgeshire, Regne Unit) mentre realitzava unes proves d'aerodinàmica per al seu equip. La seva vida va arribar a córrer seriós perill, però després d'una ràpida intervenció dels serveis d'urgència i diverses intervencions quirúrgiques seu estat va passar de molt greu a greu. Va morir l’octubre del 2013  per causes naturals relacionades amb l’accident, el dia que anava a presentar el seu llibre a Sevilla: “La vida es un regalo”. Va ser un exemple de superació.