Els protagonistas d’avui són una regatista i política, un tenista
número 1 i una de les pujades a l’Everest del Killian Jornet.
El 22 de maig de 1965 va neixer a Ipswich, al Regne Unit la Theresa
Zabell Lucas. És una política i esportista espanyola que va competir en vela en
la classe 470. És dues vegades campiona olímpica, tres vegades campiona mundial
i tres vegades campiona d'Europa. De pares britànics, es va traslladar a
Espanya juntament amb la seva família als pocs mesos de néixer. Inicialment es
van instal·lar a l'illa de Tenerife (Canàries) i, dos anys més tard es van
assentar definitivament a la província de Màlaga, primer en Fuengirola i
després en la capital, on Theresa va començar la pràctica esportiva en 1975. Participó
en dos Jocs Olímpics d'Estiu, obtenint dues medalles d'or en la classe 470, a
Barcelona 1992 juntament amb Patricia Guerra i a Atlanta 1996 amb Begoña Vía-Dufresne.
Va guanyar quatre medalles en el Campionat Mundial de 470 entre els anys 1992 i
1996, i tres medalles d'or en el Campionat Europeu de 470 entre els anys 1991 i
1994. El 1994 va ser nomenada Regatista Mundial de l'Any per la Federació
Internacional de Vela. Es va retirar de la competició a la fi de 1998.
Paral·lelament amb la seva activitat esportiva, va realitzar estudis de
llicenciatura en Informàtica i Màrqueting. Entre els anys 1999 i 2004 va ser
eurodiputada en el Parlament Europeu pel Partit Popular Europeu. De 2007 a 2014
va ocupar el càrrec de vicepresidenta primera del Comitè Olímpic Espanyol.
El 22 de maig de 1987 va neixer a Belgrad en Novak Đoković.
En serbi es diu Новак Ђоковић. És un tennista professional, número 1 del
rànquing individual a final dels anys 2011, 2012, 2014, 2015, 2018, 2020, 2021
i 2023. Està considerat un dels millors tennistes de tots els temps i
especialment de l'Era Open, ja que va dominar la meitat de la dècada del 2010,
va completar el Career Grand Slam després de guanyar els quatre torneigs de
Grand Slam almenys tres vegades cadascun, fou el primer tennista en completar
el Golden Masters (tots els torneigs Masters i a més dues vegades cadascun
també), i el tennista que va ocupar el primer lloc del rànquing durant més
setmanes. Després de diversos anys a l'ombra de Roger Federer i Rafael Nadal,
va arribar al capdamunt del rànquing individual masculí gràcies a una temporada
espectacular l'any 2011, on va guanyar tres títols de Grand Slam (excepte el
Roland Garros) i diversos Masters. En el seu palmarès destaquen 24 títols de
Grand Slam (rècord absolut en l'Obert d'Austràlia amb 10 victòries), 40 Masters
1000 i la medalla de bronze en els Jocs Olímpics de Pequín de 2008 en categoria
individual. També ha guanyat en set ocasions el ATP World Tour Finals (rècord
absolut), l'únic tennista a guanyar-ne quatre de consecutius. També fou el tennista
més jove de l'Era Open a arribar a les semifinals dels quatre Grand Slams. Els
anys 2011 i 2015 va guanyar tres títols de Grand Slam, i en el darrer cas,
també va disputar la final de l'únic que no va guanyar. Finalment va completar
el Grand Slam després de guanyar el Roland Garros el 2016. En el 2018 va
esdevenir el primer tennista en completar el Golden Masters, és a dir, va
guanyar tots els torneigs de categoria Masters del circuit, fita que va repetir
l'any 2020.[4] L'any 2010 va guiar el seu país a la consecució de la Copa
Davis. És el tennista amb més títols en torneigs de categoria Masters. És
Ambaixador de Generositat d'UNICEF pel seu país. Ha estat guardonat amb els
premi Laureus World Sports Award for Sportsman of the Year (2012 i 2015), i
també amb l'Orde de Sant Sava, Orde de l'Estrella de Karađorđe i Orde de la
República Sèrbia.
La matinada del 21 al 22 de maig de 2017, Killian Jornet va assolir
l'objectiu de pujar a l'Everest sense oxigen ni cordes fixes i en solitari. Va
fer cim 26 hores després d'haver sortit del darrer indret habitat de
l'Himàlaia, el monestir de Rongbuk (indret que coincideix amb el camp de base
de l'Everest, prop de 5100 metres d'altitud), i 38 hores després arribava al
camp de base avançat de la muntanya més alta del món. Jornet va repetir la
gesta una setmana més tard, la nit del 27 al 28 de maig, per bé que va sortir
del camp de base avançat (a 6500 metres d'altitud) i va fer cim al cap de 17
hores, per a tornar després al mateix camp de base avançat. Aquesta darrera
marca situa Jornet molt a prop dels dos ascensos més ràpids que s'han registrat
a la muntanya més alta del món (el de Hans Kammerlander per la cara nord de
l'any 1996, fixat a 16 hores i 45 minuts; i el de Christian Stangl de l'any
2006, rebaixat a 16 hores i 42 minuts), per bé que el fet d'haver-la realitzat
sis dies després d'una altra ascensió —més llarga— a l'Everest sense oxigen
suplementari ni cordes fixes fa que la comparació no es pugui fer, essent les
condicions diferents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada