Avui tenim dos naixements:
d’una actriu i científica i una esportista jugadora de waterpolo. El darrer
assassinat d’uns dels assassins en sèrie més famosos i una data per recordar a
casa nostra.
Jack
l'Esbudellador (de l'anglès Jack the Ripper) és el pseudònim atorgat a l'autor
dels assassinats de cinc prostitutes del barri pobre londinenc de Whitechapel
entre l'agost i el novembre de 1888. Tal dia com avui es assassinada Mary Jane
Kelly, cinquena i darrera víctima de Jack l’Esbudellador, a la seva habitació
de Miller's Court. La rellevància donada al cas rau en el fet que els crims mai
es van solucionar, que l'assassí compti amb un nom fictici i que el cas podria
tenir certa transcendència històrica (fins i tot podria esquitxar la monarquia
anglesa de l'època). És per això que el cas de Jack the Ripper se sol
considerar part de la cultura popular britànica. El temps dels assassinats
coincidí amb l'expansionisme de la premsa, que va estendre la notícia fent-ne notar
el salvatgisme dels actes i augmentant-ne l'expectació. Es pot trobar nombrosa
bibliografia al respecte, ja que molts investigadors (anomenats ripperologists)
han seguit la pista del Jack: existeixen diverses teories i suposicions i molts
indicis que ajuden a seguir un camí, però mai no s'ha descobert la identitat de
l'assassí, si es tractava d'un complot o quines raons tenia (o tenien).
Hedy Lamarr (nom
artístic) va néixer a Viena el 9 de novembre de 1914, va néixer Hedwig Eva
Maria Kiesler, va ser una inventora, actriu i productora austríaca i dels
Estats Units. Va canviar sis vegades de cognom amb els seus sis casaments. Des
del seu debut en el cinema europeu el 1930, va treballar amb els més grabns
directors de l’época com Cecil B. DeMille. Ella figura entre les actrius més
mítiques del cinema estatunidenc com Greta Garbo, Loretta Young, Vivien Leigh,
Ava Gardner i té una estrella al passeig de la Fama de Hollywood, la número
6.247.
Però no va ser només una bella actriu. També va ser inventora e enginyera en telecomunicacions austríaca. Durant la Segona Guerra Mundial i amb 27 anys va registrar, juntament amb George Antheil, la patent d'un sistema secret de transmissions de ràdio que permetia saltar entre 88 freqüències diferents per a guiar per radiofreqüència els torpedes de les forces navals aliades, fent impossible la detecció per l'enemic de l'atac submarí. Lamarr i Antheil van rebre una patent dels EUA per aquesta invenció el 1942: Frequency Hopping Communication System - US patent 2,292,387- serial number 397412. La patent de Lamarr-Antheil va romandre classificada fins al 1985, quan la Comissió Federal de Comunicacions la va posar a disposició del públic. Actualment és utilitzada per als sistemes de posicionament per satèl·lits (GPS, GLONASS), els enllaços xifrats militars, les comunicacions de la llançadora espacial amb la Terra i per empreses que fabriquen des de telèfons mòbils fins a sistemes de xarxa sense fils (Wi-Fi). Des de principis dels anys 70, es va retirar del focus públic a Orlando, on va viure completament aïllada del públic fins a la seva mort el 19 de gener del 2000. Lamarr, ciutadana estatunidenca des de 1953, va ingressar a títol pòstum a la National Inventors Hall of Fame el 2014.
Sara Hidalgo
Valls va néixer a Cerdanyola del Vallès del 9 de novembre de 1967. És una exjugadora
de waterpolo catalana. Jugadora del CN Sabadell, va aconseguir els primers
títols de l'entitat sabadellenca destacant tres Lligues espanyoles, dues Copes
de la Reina i una Lliga catalana. Internacional en cinquanta-vuit ocasions amb
la selecció espanyola de waterpolo entre 1989 i 1995, va participar al
Campionat d'Europa de 1993. Va retirar-se de la competició al final de la
temporada 2001-02. Entre d'altres distincions, va rebre la medalla de bronze
(1994), d'argent (1996) i d'or (2000) de serveis distingits per la Reial
Federació Espanyola de Natació i la medalla al mèrit esportiu (1996) de la
Federació Catalana de Natació. Posteriorment, la seva carrera professional s'ha
desenvolupat en el sector farmacèutic.
El nou de
novembre del dos mil catorze no va ser un dia qualsevol. Portàvem més d’un any
sentint a parlar d’aquesta data en sentits diferents. El diumenge nou hi va
haver la impressió a Catalunya de que estàvem escrivint la història. Pocs,
molts, els que volen, els que poden... van expressar el que volíen pel nostre
país en un ambient festiu. Una participació joiosa, la gent fent cua
pacíficament com a l'escola de la fotografia, els voluntaris ajudant... El dia
d’avui ha passat als llibres d’història com el dia en que una part del poble va
dir públicament, un cop més, el que pensava amb urnes de cartó, sense cens, amb
voluntaris per la voluntat de ser-hi... com de joguina però molt de veritat...
no va ser el final del camí, va ser una estació assenyalada.
Experiència
personal: Jo recordo perfectament aquesta data perquè es va fer com una mena de
compte enrere des de l’estiu i jo aquesta setmana vaig acabar la quimio del meu
càncer de mama. L’Artur Mas, un munt de catalans i jo, esperàvem l’arribada d’aquest
dia... i va arribar... i va passar...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada