Avui és un dia
especial. Avui, tres de novembre, ja fa vint-i-tres anys que va morir el meu
pare. És una data que queda marcada per sempre. I desprès de Tots Sants i de
Difunts... Tot i que aquests any està ple de dones em prenc una llicència personal. Al llarg d’aquests anys he fet un llarg camí sense poder consultar,
comentar, agrair, abraçar. Però ha arribat un moment en el que puc recordar
sense aquell dolor tant punyent, i recordar els bons moments viscuts a casa i a
l’escola.
El Sr. Domingo
Llucià, el pare, va néixer a les nou del matí del 6 de febrer de 1932 a Vilassar de Dalt
“a punt per anar a l’escola”, com ell ens deia. Mestre de vocació va dedicar
tota la seva vida a l’educació en tots els àmbits. Va deixar petjada en moltes
generacions del Poble Sec on va començar amb la primera escola, l’Escola del
Carme, en la dècada dels 50. Quants records del carrer Tapioles: la sortida en
la que donava la ma a cadascun dels seus alumnes; les excursions que movien
totes les famílies amb aquells autocars quan gairebé ningú tenia cotxe, les
Primeres Comunions; els Festivals; la celebració del Sant del Sr. Director
sempre acompanyat de la mare, la Srta. Mª Rosa. Als seixanta va fundar amb el
seu bon amic Vicenç Rovira la Institución Escolar Menéndez Pidal a la Vall
d’Hebró. Ell volia posar-li escola Lledoner però va perdre, i per sempre
l’escola va portar el nom del filòleg espanyol estudiós de la literatura
medieval que encara era viu i va agrair aquest honor que li feia una escola
catalana. Estava a les classes però també va fer política educativa a Barcelona
i a Madrid participant de manera activa a través de la Federació de Centres
Docents amb les subvencions, les àvies dels concerts educatius dels centres
privats. Per ell, l’educació era un dret. Van ser anys molt intensos. Nosaltres
seguim recordant el pare, l’avi, el mestre, el director... de vegades, encara
ara, em sembla sentir els seus passos. Ara, ja han descatalogat la seva colònia
i no sentim olor de tabac als despatxos... tot això formava part d’ell com les
sarsueles, el futbol o afaitar-se amb aquell sabó blanc que feia tan bona olor
cada matí... però era molt més... era tot el que ha deixat escampat pel món.
El dia del seu
enterrament hi havia moltíssima gent. I molts dies després, encara ara, quan
trobem gent del Carme o de Menéndez seguim recordant-lo. Hi ha vides plenes que
deixen detalls de vida. Avui, des del segle XXI diria que va ser un home del
seu temps i que va viure molt intensament. Per això el trobem molt a faltar i
seguim fent camí.
Avui també és
Santa Sílvia i aprofitem per felicitar a totes les Sílvies !!!
I avui tenim una protagonista femella: la gosseta Laika.
La gossa Laika va
ser el primer animal viu en orbitar al voltant de la Terra. Laika era una gossa
de carrer de Moscou que pesava aproximadament 6 kg i tenia 3 anys quan va ser
capturada. Ho va fer a bord de la nau soviètica Spútnik 2 el 3 de novembre de
1957, un mes després que el satèl·lit Spútnik 1 fos posat en òrbita. Igual que
altres animals a l'espai, Laika va morir entre cinc i set hores després del
llançament, bastant abans del planejat. La causa de la seva mort, que no va ser
revelada fins dècades després del vol (el 2002) va ser, probablement, una
combinació de l'estrès sofert i del sobreescalfament que potser va ser
ocasionat per un desperfecte del sistema de control tèrmic de la nau. Encara
que Laika no va sobreviure al viatge, la seva experiència va demostrar que és
possible que un organisme suporti les condicions de microgravetat, obrint camí
així a la participació humana en vols espacials. Després de Laika, l'URSS va
enviar a l'espai dotze gossos més dels quals cinc van tornar vius a la Terra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada