14 d'abril 1759 mor Handel 1912 naufragi del Titànic

Avui música i cinema. Handel i Titànic. Un punt de contacte:  Anglaterra, com a punt de partida d’un vaixell l’any 1912 i d’un gran professional que dirigeix la Royal Academy of Music al 1719. La vida barreja històries ben curioses... 

Trobem el nom del músic escrit amb grafia alemanya i anglesa. Alemanya és el seu país de naixement i després de voltar molt per Europa Anglaterra es va convertir en el seu país d’adopció. Georg Friedrich Händel (en alemany) o George Frideric Handel (en anglès) va ser un compositor del barroc britànic nascut a Alemanya. La seva obra més coneguda és El Messies, típica de l'època nadalenca. També fou el mestre indiscutible de l'opera seria del segle XVIII. Va influir profundament a altres compositors més tardans, com Haydn, Mozart, i Beethoven. Per situar-lo en la història de la música direm que va néixer quatre setmanes abans que Johann Sebastian Bach. La seva producció és molt important en tots els gèneres practicats del seu temps. Trobem la seva obra catalogada i ordenada. El seu catàleg HWV (que signifiquen Händel Werke Verzeichnis,en alemany, Catàleg d'obres de Händel), inclou en total 612 registres més 25 suplements i obres dubtoses i perdudes, va ser elaborat i publicat entre 1978 i 1986 en tres volums. El catàleg HWV és un sistema de numeració usat per identificar les obres de Händel. A diferència d'altres catàlegs que són ordenats cronològicament, el HWV està classificat per tipus d'obra de gèneres i segons la seva naturalesa vocal o instrumental, igual com el catàleg BWV de Bach, el catàleg KV de Mozart i el catàleg RV de Vivaldi.

L’any 1912, poc abans de mitjanit, el transatlàntic "Titànic" va xocar amb un iceberg a l’Atlàntic Nord. Dues hores després, a primeres hores del 15 d’abril, el vaixell es va enfonsar definitivament. Era vaixell de passatgers més gran i luxós de l'època juntament amb el RMS Olympic. Lamentablement, al pensar els seus constructors que el Titànic era indestructible, no es trobava preparat per una emergència d’aquest tipus i per tant no comptava amb bots salvavides per tots els passatgers. 1.513 morts i 705 supervivents serà el tràgic balanç del naufragi convertint aquest en un dels naufragis més famosos de la història. Avui us recomano la pel.lícula homònima estatunidenca produïda i dirigida per James Cameron el 1997,perquè va obtenir 11 Oscars i perquè tot i ser una ficció cinematogràfica -amb alguns personatges reals- està força ben documentada. Crec que també pot ser interessant recuperar un documental sobre el making off de la pel.lícula per veure com els cineastes troben la manera d’enregistrar imatges quasi increïbles. Hi ha una exposció sobre el Titànic, que ha estat ja dues vegades al Museu Marítim de Barcelona, amb peces originals, enregistraments, simulació dels camarots de les diferents categories, i un emotiu record -al costat d'un bloc de gel- de totes les persones que vàren perdre la vida en aquest trist esdeveniment (cúmul de situacions desafortunades i excès de vanitat humana). 

15 de març 1956 s'estrena "My fair lady" a Broadway

El 15 de març de 1956 es va estrenar la comèdia musical “My fair lady” al Mark Hellinger Theatre de Nova York. My Fair Lady és un musical, basat en l'obra Pigmalió de George Bernard Shaw, amb llibret i lletres de Alan Jay Lerner i música de Frederick Loewe. L'argument tracta sobre Eliza Doolittle, una florista cockney que comença a prendre lliçons del professor Henry Higgins, un fonetista, perquè pugui passar com una dama. La producció de Broadway al 1956 va ser un èxit, arribant a ser llavors el musical de més estada a Broadway. Va ser seguit per la producció de Londres, la qual també gaudí d'un gran èxit, d'una adaptació cinematogràfica i de nombrosos revivals. Ha estat definit com el musical perfecte. Va moure's al Broadhurst Theatre i després al The Broadway Theatre, on tancà el 29 de setembre de 1962 després de 2.717 funcions, un record en aquella època, rècord que restà vigent fins al 1968. L'enregistrament del Repartiment Original va ser el disc més venut als Estats Units al 1957 i al 1958. Els protagonistes principals van ser per a Rex Harrison i una joveníssima Julie Andrews.

George Bernard Shaw és l'única persona guardonada alhora amb el premi Nobel de Literatura (1925) i el premi Oscar (1938, pel guió adaptat de la pel.ícula Pigmalió). La pel.lícula, dirigida per George Cukor, estrenada el 1964, és una adaptació de la comèdia musical homònima. Va obtenir vuit Oscars, entre ells el de millor pel.lícula, director, actor masculí i vestuari. En el film  el personatge femení d’Eliza Doolittle va ser interpretat per Audrey Hepburn.

El procés de l'aprenentatge i el canvi de la noia és molt difícil però aconsegueixen que sembli una dama de l'alta societat. Hi ha frases inoblidables com les que li ensenyen a dir: "In Hertford, Hereford and Hampshire, hurricanes hardly ever happen” o "The rain in Spain stays mainly in the plain". Aquesta darrera  en la versió espanyola era “La lluvia en Sevilla es una pura maravilla”. 

Alguns noms propis d’aquesta obra són:  l’Eliza Doolittle, la jove florista del carrer; l’Henry Higgins, un professor de fonètica, que ensenya a Eliza a parlar amb propietat; el Coronel Pickering, amic de Higgins, que l'ajuda a ensenyar a Eliza; l’Alfred P. Doolittle, pare d'Eliza, un pobre escombriaire que s’enriqueix cedint la seva filla per a l’experiment....

La paraula Pygmalió procedeix de la mitologia grega. Segons explica Ovidi a la seva obra Les metamorfosis Pigmalió, rei de Xipre i excel.lent escultor, havia buscat una esposa la bellesa de la qual correspongués amb la seva idea de la dona perfecta. A la fi va decidir que no es casaria i dedicaria tot el seu temps i l'amor que sentia dins seu a la creació de les estàtues més boniques. Va realitzar l'estàtua d'una jove, a la qual va anomenar Galatea, tan perfecta i tan bonica que es va enamorar d'ella perdudament. Va somiar que l'estàtua cobrava vida i gràcies a Afrodita així va ser i Galatea es va transformar en una dona real.

Premis de Cinema: Gaudí, Goya, Oscar.

En el primer trimestre de l’any es fa balanç del cinema de l’any anterior. Comencen les Gaudí, segueixen els Goya i acabaran els Oscars. Festivals que ens presenten tots els protagonistes (actors, directors, tècnics, musics...) ben mudats per recordar que la indústria del cinema funciona tot l’any, que depèn de la il.lusió i professionalitat d’uns i de la butxaca d’altres, que somiar és gratis però veure-ho a la pantalla val molts diners...  I seguim somiant en la foscor de les sales de cinema. Com ha canviat el món del cinema... que veiem a casa, al menjador, a l’ordinador, a la tablet, al mòbil... sales buides i llargues cues els dies de preus especials. Aquest any nous noms quedaran pel record: en els Gaudí “La Plaga” i “Los últimos días”; en els Goyas, “Vivir es fácil con los ojos cerrados” amb sis de les set estatuetes a les que aspirava i “Las brujas de Zugarramurdi” que n’obté vuit de les deu a les quals optava. Gaudís i Goyes coincideixen en nomenar com a millor pel.lícula europea el film “Amour”.