Tal dia com avui, ja fa vint anys, Barcelona va quedar commocionada. Semblava que s’havia parat la ciutat. Va ser un sentiment estrany. Entre dos i tres quarts d’onze del mati, mentre dos operaris treballaven en la reparació del teló d’acer que havia de servir de tallafocs, una guspira va saltar, va prendre el teló de vellut i en molt poc temps tot va cremar. Els bombers van arribar a les onze i ja no van poder fer res per aturar el foc. El Gran Teatre del Liceu, al bell mig de les Rambles, va quedar reduït a cendres. La notícia va còrrer tant com el foc i no ens hem sabíem avenir. Algunes obres d’art del Cercle del Liceu van poder-se salvar gràcies a la feina de bombers, treballadors i veïns que fent cadena (passant-se els objectes dels uns als altres) van aconseguir que quedessin allunyats del foc. La columna de fum negre es veia des de qualsevol punt de la ciutat. Al dia següent van començar a aparèixer les fotos de com havia quedat tot. Aquella gran sala daurada, amb sis pisos d’alçada, tot un referent en el món de l’òpera va desaparèixer i només en quedava l’espai. No era la primera vegada que el Liceu patia. Es va cremar l’any 1861 quan tot era de fusta, i el van reconstruir amb els planells originals de la seva creació l’any 1847. Però aquesta vegada... de res havien servit les mesures de seguretat... tot va anar tan de pressa. Gràcies a Déu, ningú va prendre mal.
Des d’aquell mateix dia les administracions i el grup de propietaris del Liceu es van posar a treballar de valent per reconstruir-lo. Va passar a ser de titularitat pública i una gran campanya de recaptació de fons va fer que més del cinquanta per cent dels diners procedís de particulars i empreses. Canviarien els materials però l’aspecte seria el mateix. Es podia fer... Barcelona i els barcelonins continuaven en estat de shock. Van aprofitar per fer-ne millores i ampliar la zona de darrera l’escenari i, ara que tenien l’oportunitat, convertir-lo en un dels teatres amb les darreres millores tècniques, convertir-lo en el més modern del món (subtitulat, traducció, càmeres, decorats...). El nou teatre combina les parts conservades de l'antic edifici (façanes, Saló dels Miralls, Cercle del Liceu i Conservatori) amb les noves, com la sala principal, reedificada respectant-ne l'aspecte original (llevat de les pintures del sostre, substituïdes per obres de Perejaume), però dotada de les innovacions tecnològiques més avançades. També nous són l'escenari, els espais d'oficines, d'assajos, una nova sala per a espectacles de format reduït i més espais públics. Els arquitectes del projecte de reconstrucció van ser Ignasi de Solà-Morales, Xavier Fabré i Lluís Dilmé. Es va treballar contra rellotge. Molts eren escèptics... mentrestant les òperes es representaven en altres escenaris de la ciutat: al Palau Sant Jordi, al Teatre Nacional de Catalunya, al Mercat de les Flors però sobre tot al Palau de la Música Catalana i al Teatre Victòria.
Sense adonar-nos-en el Liceu tornava a prendre forma. I amb tots els honors es va fer la inauguració del nou Teatre del Liceu el 7 d’octubre de 1999 amb l’opera Turandot, la que no s'havia pogut representar per culpa del foc. S’havia tancat el cercle. La ciutat tornava a estar completa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada