Els protagonistes
d’avui són una peça teatral i un edifici on s'hi representen òperes i ballets..., i com tot el que passa en el nostre blog, no és més que
una excusa per parlar de temes de cultureta. Com diuen els italians: “si non é
vero, é ben trobato”.
Tal dia com avui de l’any 1597 s’estrena a Londres la tragèdia Romeu i Julieta escrita per William Shakespeare. “Romeu i Julieta” és una tragèdia escrita per William Shakespeare l'any 1597. Conta la història dels amors de dos joves que pertanyen a famílies enfrontades, els Montagú i Capulet, i que han esdevingut arquetips literaris, un dels màxims exemples de parelles desgraciades. Es tracta d'una de les obres més populars de l'autor anglès i, al costat de Hamlet i Macbeth, la que més vegades ha estat representada. Encara que la història forma part d'una llarga tradició de romanços tràgics que es remunten a l'antiguitat, l'argument està basat en la traducció anglesa (“The Tragical History of Romeus and Juliet”, 1562) d'un conte italià de Mateo Bandello, realitzada per Arthur Brooke, qui al seu torn es va basar en la traducció francesa feta per Pierre Boaistuau el 1559. Per la seva banda, el 1582, William Painter realitzà una versió en prosa a partir de relats italians i francesos, que va ser publicada en la col·lecció d'històries Palace of Pleasure. Shakespeare va prendre diversos elements d'ambdues obres tot i que, amb l'objecte d'ampliar la història, va crear nous personatges secundaris com Mercutio i Paris. Algunes fonts assenyalen que va començar a escriure-la el 1591, arribant a acabar-la el 1595. No obstant això, altres mantenen la hipòtesi que la va acabar d'escriure el 1597.
Durant la major
part del segle XX, els crítics tendiren a menysprear-la tot comparant-la amb
les quatre grans tragèdies que Shakespeare escrigué en la primera dècada del
segle XVII (Hamlet, El Rei Lear, Macbeth i Otel·lo). En Romeu i Julieta mancava
la profunditat psicològica i la complexitat estructural de les tragèdies
posteriors de Shakespeare. Però en les últimes dècades aquest punt de vista
s'ha revisat i, mirat des d'una nova perspectiva, la tragèdia dels joves
enamorats pot ser vista com una obra extraordinària. En efecte, en la tragèdia
es fonen l'amor i la mort, i és comparada amb "una tempesta de sang"
on aquesta obsessió mai no havia estat tan bellament descrita. L'èxit de l'obra
propicia contínues adaptacions per als escenaris, el cinema, els musicals i
l'òpera.
Aquesta obra n’ha
inspirat moltes d’altres en diferents àmbits artístics: la música, el ballet,
la comèdia musical, el cinema...
Almenys
existeixen unes vint-i-quatre òperas que s'han basat en “Romeu i Julieta”. La
més antiga, Romeu und Julie, va aparèixer el 1776, un singspiel (petita òpera
popular) composat per Georg Benda. Aquesta obra va ometre una gran part de
l'acció i també alguns dels personatges de l'obra de Shakespeare, tot acabant
la trama amb un final feliç. Però l'òpera més coneguda és “Roméo et Juliette”
de Charles Gounod, estrenada el 1867 amb un llibret escrit per Jules Barbier i
Michel Carré; que rebé una bona acollida per part de la crítica i des de
llavors forma part del repertori d'òpera arreu del món. “I Capuleti e i
Montecchi” de Vincenzo Bellini també és una òpera ben acollida, tot i que ha
rebut comentaris negatius per les diferències respecte al guió de Shakespeare.
Bellini i el seu llibretista, Felice Romani, van incorporar alguns elements
culturals italians que Romani va redactar, originalment, per a una òpera de
Nicola Vaccai.
El musical de
teatre més representatiu és West Side Story, compost per Leonard Bernstein amb
text de Stephen Sondheim. La producció va debutar a Broadway el 1957, i
s'estrenà en el districte anglès West End l'any següent. Tres anys després, el
1961, es va fer una adaptació per al cinema amb importants canvis: es va
traslladar els fets a una ciutat de Nova York de mitjans del segle XX, i les
famílies rivals es van convertir en bandes juvenils de barri. El passat 2021 es
va estrenar la darrera adaptació cinematogràfica del musical dirigida per
Steven Spielberg.
Shakespeare
escollí Verona, una de les més pròsperes ciutats del nord d'Itàlia. Actualment,
la ciutat sovint atreu parelles principalment per haver-se guanyat el distintiu
de la Ciutat de Romeu i Julieta. A més, es caracteritza per posseir un
patrimoni arquitectònic i històric molt bé preservat, comptant amb un
amfiteatre romà, un castell de l'edat mitjana, així com una sèrie de palaus i
esglésies provinents de l'època medieval. Al costat d'aquests atractius i
edificacions com el Museu de Castelvecchio, Verona posseeix l'anomenada casa de
Julieta; encara que no existeix cap prova que determini que els Capulet van
viure aquí, atrau molts visitants. La seva construcció es va iniciar en el
segle XVIII, i podria haver sigut de la família Cappello. A l'interior de la
construcció existeix una estàtua de bronze de Julieta, uns frescs de l'obra i
informació sobre la biografia de Shakespeare. És coneguda també la llegenda que
qui toqui el pit esquerre de l'estàtua tindrà sort en l'amor.
La qüestió sobre
si Romeu i Julieta realment van existir és ambigua. Existeixen registres en els
quals Girolamo della Corte, contemporani de Shakespeare, afirmà que la relació
dels dos joves amants havia succeït realment l'any 1303, encara que no s'ha
pogut comprovar. L'única cosa que si se sap és que les famílies Montagú i
Capulet sí que van existir realment, encara que no se sap si van viure en la
península Itàlica; i tampoc es pot certificar que hagueren estat rivals.
El trenta de
gener de 1996 a Venècia (Italia), el teatre d’òpera La Fenice es destrossat pel
foc. Realment era molt freqüent que els teatres d’òpera es cremessin perquè la
fusta i altres elements inflamables eren molt presents en ela seva construcció.
La Fenice és un
dels teatres operístics més famosos d'Europa ubicat a Venècia, Itàlia. El 29 de gener de
1996 un incendi destruí el teatre per complet. El foc, segons el judici dut a
terme, fou provocat per uns electricistes descontents amb la companyia. Però
gràcies a importants subvencions (entre elles les del Gran Teatre del Liceu de
Barcelona), el treball de reconstrucció s'inicià el 2001, i el teatre reobrí el
dia 14 de desembre de 2003, amb un concert on s'interpretaren obres de
Beethoven, Wagner i Stravinski. La reconstrucció va ser encarregada a
l'arquitecte Aldo Rossi, que respectà l'estil original del segle XIX.
Suggeriments:
Segur que heu sentit a parlar d’aquesta obra de Shakespeare o del Teatre la
Fenice de Venècia però potser ha arribat el moment d’acostar-nos-hi una mica
més, o de separar el zoom i repassar altres obres de Shakespeare o teatre d’òpera
del món. És el teu moment. Si com jo, fas servir aquest blog com excusa per conèixer
més... no frenis i aprofita el moment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada