8 de febrer 1984 Jocs Olímpics de Sarajevo 1991 Neix Genzebe Dibaba 1994 Neix Vivian Kong 1995 Neix Miguel Sánchez-Migallón

 

Hi ha paraules que em costa fer servir per manca d’ús. Sabies que esgrimista o esgrimidor és la paraula que defineix a la persona que practica l’esgrima? A mi em costa... Avui els protagonistes són uns Jocs Olímpics d’Hivern, un jugador d’handbol, una atleta etíop i una esgrimidora hongkoguesa. Tot lligat a la data d’avui. 

El 8 de febrer de 1984 va tenir lloc la inauguració dels Jocs Olímpics de Sarajevo 1984, oficialment coneguts com els XIV Jocs Olímpics d'Hivern, van ser un esdeveniment multiesportiu internacional celebrat a Sarajevo, Bòsnia i Hercegovina, Iugoslàvia, entre el 8 i el 19 de febrer de 1984. En aquesta edició van participar 1.299 atleta homes i 274 dones— de 49 comitès olímpics nacionals, que van competir en 39 proves de 10 esports. La XIV Olimpíada d'Hivern va ser la primera organitzada en un estat socialista, sense comptar l'esdeveniment d'estiu a Moscou 1980. La majoria de competicions van tenir lloc a quatre estacions de muntanya dels Alps Dinàrics —Bjelašnica, Jahorina, Igman i Trebević—, mentre que a la capital bosniana hi havia l'estadi olímpic i els pavellons coberts. Tot i que les proves d'esquí van patir retards per culpa del mal temps, es considera que els JJ. OO. de Sarajevo 1984 van ser un èxit organitzatiu, a diferència del que va passar a l'edició anterior. A nivell esportiu, Alemanya Oriental va encapçalar el medaller amb 24 medalles —9 ors, 9 plates i 6 bronzes—, si bé la Unió Soviètica va obtenir un metall més (25). Hi va haver gestes com els tres ors de Marja-Liisa Hämäläinen en esquí de fons; la victòria de Michela Figini en esquí alpí amb tan sols 17 anys; la plusmarca mundial de Karin Enke en patinatge de velocitat, i l’exercici perfecte de Christopher Dean i Jayne Torvill a la final de patinatge sobre gel. A més, la selecció de l'URSS reprendria el domini mundial en hoquei sobre gel. El llegat dels Jocs Olímpics va servir per modernitzar Sarajevo, convertir els Alps Dinàrics en una destinació turística i desenvolupar els esports d'hivern a la península balcànica. No obstant això, vuit anys després de la seva celebració es va produir la dissolució de Iugoslàvia i l'esclat de la guerra de Bòsnia (1992-1995), per la qual bona part de les seus van resultar danyades. Els Jocs Olímpics van tenir un impacte positiu sobre Sarajevo L'ampliació de l'aeroport, la renovació de les estacions d'esquí, les noves xarxes de transport i la construcció d'hotels i restaurants van significar una millora en la qualitat de vida dels sarajevesos. A finals dels anys 1980, Sarajevo era la quarta ciutat més poblada de Iugoslàvia per darrere de Belgrad, Zagreb i Skopie. No obstant això, tots aquests èxits es van enfonsar vuit anys després, amb l'esclat de la guerra de Bòsnia. Durant els JJ. OO. res semblava presagiar un conflicte bèl·lic, tot i que després de la mort de Tito aflorarien alguns símptomes que després suposarien la dissolució de Iugoslàvia. La ciutat va quedar destruïda incloent les instal·lacions olímpiques: es va cessar el manteniment de gairebé totes les estacions d'esquí, les pistes de bobsleigh van ser utilitzades com a trinxeres, es van plantar mines antipersona als voltants d'Igman i tant l'estadi Koševo com el pavelló Zetra van patir danys estructurals. De fet, els terrenys annexos a Zetra es van convertir en un cementiri. En acabar la guerra, les autoritats de Bòsnia i Hercegovina van dur a terme la reconstrucció de l'estadi nacional, del pavelló Zetra i de les pistes d'esquí principals. No va passar el mateix amb els trampolins ni la pista de bobsleigh, la remodelació dels quals ha estat posposada per falta de diners. El 2019, Sarajevo i Sarajevo Oriental van organitzar l'edició d'hivern del Festival Olímpic de la Joventut Europea. Estava previst que hagués passat el 2017, però els bosnians van acordar intercanviar-se l'edició amb Erzurum per problemes econòmics.

El 8 de febrer de 1991 va néixer a Etiòpia la Genzebe Dibaba Keneni (en amàric: ዲባባገንዘቤ) és una esportista etíop que competeix en atletisme, especialista en les carreres de mig fons i fons. Va ser campiona mundial a l'aire lliure el 2015.Va participar en dos Jocs Olímpics d'Estiu, els anys 2012 i 2016, obtenint una medalla de plata a Rio de Janeiro 2016, en la prova de 1500 m. Va guanyar dues medalles al Campiona 2015 i cinc medalles de or al Campionat Mundial d'Atletisme de Pista Coberta entre els anys 2012 i 2018. En la modalitat de camp a través, va obtenir dues medalles de plata al Campionat Mundial de Camp a Través, els anys 2011 i 2017. Al llarg de la seva carrera va aconseguir batre el rècord mundial dels 1500 m a l'aire lliure (3:50,07), així com les plusmarques mundials a pista coberta dels 1500 m (3:55,17), 2000 m (5:23,75), 3000 m (8:16,60), 5000 m (14:18,86), la milla (4:13,31) i les dues milles (9:00,48). El 2015 va ser condecorada amb el Premi Laureus a la Millor Esportista Femenina Internacional de l'Any. Les seves germanes Tirunesh i Ejegayehu van competir també en atletisme.

El 8 de febrer de 1994 va néixer a Hong Kong la Vivian Kong (en xinès cantonès: 江旻憓). És una esgrimidora hongkonguesa especialitzada en la modalitat d'espasa. Ha participat en dues olimpíades, a Rio 2016 i Tòquio 2020. Ha guanyat 2 medalles de bronze en els Campionats del Món. La seva primera medalla, aconseguida en el Campionat del Món de Budapest 2019, va suposar-li ser la primera tiradora de Hong Kong en guanyar una medalla en aquest campionat. A més també ha aconseguit 12 medalles (3 d'or) en els Campionats d'Àsia.Kong va començar a practicar el Taekwondo de molt petita, tot i que amb 11 anys es va passar al món de l'Esgrima. És llicenciada en Dret per la Universitat xinesa de Hong Kong i se la coneix per la seva pràctica del ioga i defensa del veganisme. Als Jocs Olímpics d'estiu de 2024 realitzats a París (França) aconseguí guanyar la medalla d'or en la prova individual femenina d'espasa. Vivian Kong, va ser la primera campeona olímpica de Hong Kong en esgrima.

El 8 de febrer de 1995 va néixer en Miguel Sánchez-Migallón Naranjo, és un jugador d'handbol que ocupa les posicions de central, lateral esquerre i extrem esquerre al SL Benfica de l'Andebol. És natural de Ciudad Real. Va començar jugant a l'handbol al Club Handbol San Francisco Javier, gràcies al seu germà, que ja hi jugava. Va començar jugant de porter, on no va tenir gaire èxit, així que va decidir ser jugador de camp. Després de la desaparició del BM San Francisco Javier va passar a formar part del BM Pio XII ia partir de la temporada 2010/2011 jugaria amb les categories inferiors del BM Ciutat Real. Allà Talant Dujshebaev s'hi va fixar i amb només 17 anys va fitxar pel BM. Atlètic de Madrid. Aquella temporada va marcar 25 gols en 22 partits a la Lliga ASOBAL. Després de la desaparició de l'equip a l'estiu del 2013, va quedar alliberat del seu contracte. El 27 de juliol del 2013 el BM Aragón fa oficial el seu fitxatge. El 26 de desembre del 2013 abandona el BM. Aragó amb la carta de llibertat amb destinació al Naturhouse La Rioja. El 2021 fitxa pel Vive Kielce. El 2 de novembre de 2016, debuta a la selecció espanyola d'handbol, aconseguint la medalla de bronze als Jocs Olímpics de Tòquio i la medalla de plata del Campionat Europeu d'handbol el 2022. A l’estiu de 2024 va obtenir la medalla de bronze als Jocs Olímpics de París.

9 de desembre Virgen de Guadalupe 1933 Inauguració del Xalet-Refugi de Rasos de Peguera (8 dones i la muntanya)

Avui les protagonistes són la Virgen de Guadalupe i vuit dones amb una relació molt especial amb la muntanya recordant que tal dia com avui de 1933 es va inaugurar el Xalet-Refugi de Rasos de Peguera.

Juan Diego, nascut Cuauhtlatoatzin (Mèxic, c. 1474 - Guadalupe, Mèxic, 1548) fou un indígena xiximeca convertit al cristianisme que, segons la tradició, va rebre en 1531 l'aparició mariana de la Mare de Déu de Guadalupe. És venerat com a sant per l'Església catòlica. Nostra Senyora de Guadalupe és una advocació mariana de la religió catòlica, la imatge de la qual es venera en la basílica de Guadalupe, al nord de la Ciutat de Mèxic. Felicitem a les noies que porten aquest nom. I com diuen els mexicans “!Que viva la Virgen de Guadalupe!”

Tal dia com avui del 1933 a Castellar del Riu, al Berguedà es va inaugurar el Xalet-Refugi de Rasos de Peguera, a la Serra d'Ensija. Avui volia parlar de la Dona i la Muntanya.La Muntanya té nom de dona. Després de molts anys de lluita, i sense deixar aquesta, moltes coses han canviat a la nostra societat, i també en el món de l’esport. Per mala sort, encara queden moltes coses per canviar per avançar en el tema de la igualtat en la nostra societat, i evidentment, també en el món dels esports a l’aire lliure. Federacions, centres de tecnificació i activitats subvencionades on a penes hi ha dones, i el terriblement famós «sostre de vidre», també existeix en el món dels esports de muntanya.

Però avui parlarem de 8 dones que tenen una relació molt directa amb la muntanya: 

Sílvia Vidal.- Els Piolets d’Or, els premis més prestigiosos de l’alpinisme, en la seva edició de 2021, han concedit per primera vegada un reconeixement a una esportista del nostre país, amb la menció especial a Sílvia Vidal, amb la qual valoren «la gran contribució que ha fet a l'escalada en solitari durant més de dues dècades, amb les seves impressionants gestes de resistència i d’escalades dures en grans parets, sovint remotes, arreu del món. Les seves ascensions més destacades les ha aconseguit amb plena autonomia: completament sola, sense ràdio, ni mòbil, ni GPS, ni pronòstics meteorològics ni cap mena de comunicació amb l'exterior, amb sistemes manuals i minimalistes quan necessita perforar la roca per assegurar-se». El 1999, amb l’obertura de Sol Solet al Karakoram, ja havia estat mereixedora d’una nominació a aquests premis. Ella és ben coneguda per les seves impressionants fites de l’escalada de resistència i artificial dur en grans parets arreu del món. 

Geila Macià.- Durant els darrers anys hem pogut anar veient com una joveníssima Geila Macià ha evolucionat en l’escalada esportiva i no ha deixat de donar-nos notícies. Va estrenar el 8a amb 10 anys (amb Helios, a Kalymnos) amb 12 anys va resoldre el seu primer 8a+ a Montserrat, fent la via Paula, l’any 2020 es va convertir en l’escaladora més jove d’Espanya d’encadenar 8b, després d’encadenar la mítica via de Sant Benet, la Vuelo a ciegas. Darrerament, ha encadenat Fabelita, i de nou es posiciona com la dona més prematura en encadenar 8c. Ha invertit 9 dies a encadenar-la. El 2021 ha estat especialment productiu per la Geila, tant en roca com en competició. S’ha dedicat especialment a les competicions, en les que ha guanyat pràcticament totes les proves a les quals ha participat, en la seva categoria, la Sub14.

Rosa Agudo.- L’escriptora espanyola, durant els darrers mesos ha presentat un llibre de literatura de muntanya, “Solos”. Com és quedar-se atrapat i sol enmig d’una muntanya inhòspita? Quins pensaments creuen la teva ment quan vius una experiència al límit entre la vida i la mort? Com acceptes la fi de la vida sense una mà per agafar, sense uns ulls on sostenir’s, sense més companyia que el blanc de la neu i la negror de la nit? Aquesta novel·la relata experiències extremes de dos escaladors atrapats en un lloc inaccessible a molts metres d’alçada, després de patir un accident mentre obren una nova via en estil alpí. Els seus camins en soledat, la seva lluita per la supervivència, les seves pors i la seva relació amb la dicotomia entre l’acceptació de la inevitable mort, present en tot moment, o l’esperança per la salvació. Un relat intens i desgarrador que et posa a la pell dels protagonistes, connectant amb la lluita més primitiva i animal per la supervivència i amb aquests trossos de vida intactes i vàlids que tots posseïm, fins en la pitjor de les situacions.

Tamara Lunger.- Alpinista natural de la ciutat Italiana de Bolzano. Va començar a practicar l’esquí de muntanya el 2002, i la seva primera competició va ser una cursa vertical a San Martino di Castrozza. El dia 23 de maig del 2010, Lunger es va convertir en l’escaladora més jove (amb 23 anys, 11 mesos i 17 dies) d’arribar al cim principal del Lhotse. El desembre del 2020, va viatjar a Pakistan per tractar l’ascens hivernal del K2, compartint estància al campament base amb l’expedició nepalí que va aconseguir el 16 de gener de 2021 arribar al cim per primera vegada en aquest període estacional.

Janja Garnbret.- Escaladora eslovena especialitzada en proves de dificultat i blocs. Va guanyar quatre medalles en el campionat del món d’escalada els anys 2016 i 2018 i tres medalles al campionat Europeu d’Escalada els anys 2015 i 2017. El 2019, l’escaladora va fer història a Hachiojj en convertir-se en la primera escaladora a guanyar el títol mundial en un mateix campionat en tres disciplines diferents: dificultat, bloc i combinada. A més de la seva carrera d’escalada en competició, Janja Garnbret també és una escaladora en roca destacada, completant vies extremadament difícils. També va participar i va guanyar la prova d’escalada en bloc a Melloblocco el 2015. Ha passat a la història, sent la primera dona a guanyar uns Jocs Olímpics d’escalada.

Courtney Dauwalter.- Ha estat la corredora femenina més ràpida a l’edició de tornada de l’Ultra Trail de Mont Blanc, després de la suspensió de la cursa l’any 2020 com a conseqüència de la pandèmia. A més, la corredora nord-americana ha aconseguit millorar el seu propi temps rècord, el que va aconseguir l’any 2019, en més de dues hores i una 7a posició de la classificació general. Si fa dos anys Courtney era la guanyadora d’aquesta important competició alpina amb un crono de 24 h 34′, aquest 2021 ho ha fet en 22 h 30′.

Miriam Marco.- És una alpinista, professora d’esquí i guia d’alta muntanya catalana. Tot i tenir estudis d’Enginyeria Tècnica Forestal, i després d’exercir professionalment com a professora d’esquí, ha esdevingut la primera dona de l’Estat espanyol que ha obtingut la titulació de guia d’alta muntanya, l’emparada per la Unió Internacional d’Associacions de Guies de Muntanya (UIAGM). S’ha convertit en l’única dona en un món dominat pels homes. L’única dona d’entre 147 guies de muntanya a l’estat espanyol. L’any 2022, va encetar una nova etapa com a directora de l’Equip Femení Espanyol d’Alpinisme de la Fedme, d’aquesta forma, s’ha aconseguit que l’equip femení, sigui finalment 100% femení, una gesta molt important per a intentar rebaixar el fenomen del Sostre de vidre.

Sara Alonso.- Nascuda a Donosti el 1999, ha arribat al Trail Running per a quedar-se. La jove atleta mira amb il·lusió el futur després d’una primera temporada pel record. En el seu any de debut, la Sara ha obtingut dos podis de la Golden Trail World Series, finalitzant novena de la general i demostrant que ja és una realitat del panorama internacional. La Sara ha hagut d’aprendre a marxes forçades. El pas de la pista a la muntanya, suposa canviar rutines d’entrenament i aprendre a gestionar la llarga distancia. Mai no havia fet una cursa de més de dues hores, a més estava acostumada a entrenar sempre a l’alçada del mar i quan va començar, l’alçada li va costar.