Hi ha músiques que ens recorden moments importants de la nostra vida.
El disc del qual avui en faig comentari va ser molt important per a mi. Va ser el meu primer disc en anglès. Jo era molt joveneta i en aquell moment amb les amigues de l’escola ens canviàvem cintes de casset en els que enregistràvem les cançons que ens agradaven de la ràdio. A casa meva hi havia: els discos dels meus pares (sarsueles, èxits dels festivals d’Eurovisió i de la Cançó Mediterrània, els “ indios tabajaras”, Genn Miller...) i els infantils. I, de sobte,va aparèixer, gràcies al meu cosí gran el primer disc en anglès. Aquests sí que va ser un punt d’inflexió que ens feia deixar enrere les cançons d’Enrique i Ana, del Parchís, dels Nins i de la família Picarol per entrar al grup “dels grandets”. Després van seguir els Beatles, Pink Floyd, Supertramp... però el que havia obert la finestra al món, en el meu cas, va ser “American pie”.
“American pie” va ser tal dia com avui de 1972, número 1 de Billboard. La cançó era un tema de Don McLean. Estava inspirada en la mort de Buddy Holly, en aquell dia en que "the music died”. Anys més tard, Madonna va fer una personal versió de ball per a la pel.lícula “The next best thing”.
Recordeu de felicitar a les noies que es diuen Agnès, avui és el seu sant.
Recordeu de felicitar a les noies que es diuen Agnès, avui és el seu sant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada