Avui és Sant
Canut. Hi ha una dita que diu: “Si plou per SC, en tres mesos no veuràs eixut”.Sort que
avui... em sembla que no plourà. Portem uns quants dies d’onada polar, de fred
glacial... i com que ens han espantat tant i anem tant abrigats sembla que no
faci tant de fred. Tots hem pres totes les precaucions però... si parlem de
dites i tradicions no ens estranya gens el fred perquè estem a la Setmana dels
Barbuts que és la setmana més freda de l’any. Aquesta setmana tots els sants
porten llargues barbes: Sant Pau Ermità (15), Sant Maure (16), Sant Antoni (17),
sant Fructuós (21), i sant Vicenç màrtir (22). Tot i que la celebració de Sant
Sebastià s’escau dins aquest període (20 de gener) i malgrat ser la festa major
d’hivern de moltes poblacions catalanes, no s’acostuma a incloure dins d’aquest
període perquè popularment no es representa al sant amb barba, sinó com a un
jove afaitat i més aviat escanyolit. Tampoc és un dels sants barbuts Sant Pau
Apòstol, la diada del qual es celebra el 25 de gener.
Tradicionalment,
la Setmana dels Barbuts ha estat considerada a través d’anys i panys com la
setmana més freda i crua de l’any. Les dites populars així ho recullen: “Quan
venen els tres barbuts, venen els freds cascarruts”, “Per la setmana dels
barbuts governen els tres germans, tos, mocs i amagamans”, “La setmana dels
barbuts, setmana d’esternuts”. Les estadístiques meteorològiques confirmen,
malgrat les excepcions d’anys concrets, aquestes intuïcions populars. Hom creu
també que la pluja que cau durant aquesta setmana fa molt de bé a la terra: “La
pluja de la setmana dels barbuts, cada raig val cinc escuts”.
Una
altra creença popular, aquesta vegada més difícil de comprovar, afirma que els
homes nascuts en aquesta setmana són peluts, amb una barba espessa, molt de
geni, decidits i coratjosos i amb molta empenta, mentre que les nenes nascudes
en aquesta setmana se les té per mostatxudes. (espero que com en tantes coses... la
tradició no es converteixi en realitat...)
S’atribueix
al fred les barbes dels sants, i hi ha qui, fins i tot, afirma que els sants
porten el fred dins les seves enormes barbes blanques. En efecte, la
iconografia més antiga d’aquests personatges ens els presenta com a un ancià
d’enormes barbes nevades, que simbolitza la vellesa i el cru fred hivernal.
Ara bé,
alguns autors també relacionen les festes que s’esdevenen durant aquest període
amb ritus pre-cristians entorn de l’home salvatge, el geni de la muntanya que
pobla la simbologia d’aquests moments a tot Europa. Es tracta d’un ancià amb
una llarga barba blanca i una dalla, que en molts calendaris representa l’Any
Vell i que té una estreta i antiquíssima relació simbòlica i iconogràfica amb el
Cronos grec o el Saturn romà, la vella divinitat de les religions clàssiques
que simbolitzava el pas del temps. També podrien ser romanalles de les
Lupercalia, uns rituals de fecundació destinats a la protecció dels ramats i a
la fertilitat de la terra en els quals l’embriaguesa i les disfresses jugaven
un paper molt destacat. En qualsevol cas, es tracta d’unes celebracions
festives que tanquen el mes de gener i que comencen a traspuar els excessos
carnavalescos de les properes setmanes.
La
particular fisonomia de Setmana dels Barbuts ha inspirat a casa nostra, algunes
celebracions peculiars. Al Vendrell, cada any es celebra el Sopar dels Barbuts,
una festa que té lloc des de 1994 entre el 15 i el 22 de gener. Organitzada per
l’associació de barbuts del Penedès, es tracta d’un sopar al que hi assisteixen
només persones que duen barba i que es reuneixen al voltant d’una taula per
compartir un àpat i fer-la petar, en el marc d’una festa que cada any incorpora
novetats.
