Dos homes i una
dona esportistes són els nostres protagonistas d’avui.
El 25 de febrer
de 1950 va néixer a Madrid en Francisco Fernández Ochoa, també conegut com a
Paquito Fernández Ochoa, va ser un esquiador alpí espanyol. Fins a la data, és
l'únic espanyol que ha aconseguit una medalla d'or en uns Jocs Olímpics
d'Hivern, concretament, en els Jocs Olímpics de Sapporo 1972, en el eslalom especial.
Era germà de la també esquiadora Blanca Fernández Ochoa. A més de Blanca, els
seus germans Juan Manuel, Luis i Lola també van ser olímpics.
El 25 de febrer
de 1962 va néixer a Ciutat de Brandenburg, RDA, la Birgit Fischer-Schmidt és
una ex-esportista alemanya que va competir en piragüisme en la modalitat
d'aigües tranquil·les. Fins a 1990 va representar a Alemanya Oriental (RDA),
època durant la qual va guanyar moltes de les seves medalles. Durante la seva
joventut va treballar com a instructora d'esport en l'Exèrcit Popular Nacional
de la RDA, aconseguint el rang de major. Va estudiar Educació Física en la
Universitat de Leipzig, obtenint el títol en 1991. En 2004 va ser nomenada
«Sportler donis Jahres» (Esportista de l'any) per la Confederació Esportiva
Olímpica Alemanya. Participó en sis Jocs Olímpics d'Estiu entre els anys 1980 i
2004 obtenint un total de dotze medalles, vuit d'or i quatre de plata. Va
guanyar trenta-set medalles en el Campionat Mundial de Piragüisme entre els
anys 1979 i 2005, i nou medalles en el Campionat Europeu de Piragüisme entre
els anys 2000 i 2005. Si Phelps és el rei indiscutible de la piscina, la reina
del piragüisme no pot ser una altra que l'alemanya Birgit Fischer. Quan només
comptava amb 18 anys, va sumar la seva primera medalla d'or en els Jocs de
Moscou 1980, convertint-se en la piragüista més jove a guanyar una prova
olímpica. Però això només va ser el començament d'una llarguíssima carrera a bord
del caiac, la seva especialitat. I això tenint en compte que no va participar
en els Jocs de Los Angeles 1984, a causa del boicot d'Alemanya oriental, a qui
representava. Sí que ho va fer a Seül 1988 on va sumar dos ors més i una plata.
A Barcelona 1992 es va penjar un altre or i una altra plata, mateix resultat
que el reeixit a Atlanta 1996. En Sídney 2000 va tornar a sumar altres dos ors,
i es va acomiadar a Atenes 2004, amb 42 anys, amb un altre or i una altra
plata.
El 25 de febrer
de 1971 va néixer a Badalona l’Antoni Pinilla Miranda és un exfutbolista
català. Inicià la seva carrera en els equips inferiors del FC Barcelona
debutant amb el primer equip el dia 18 de febrer de 1990, pocs dies abans de
complir els 19 anys. El Barça jugava al camp del Rayo Vallecano, guanyà 2 a 4 i
Pinilla entrà al minut 66 substituint Julio Salinas. La temporada 1990-1991
jugà un total de set partits i marcà un gol el 2 de febrer de 1991 al camp del
València CF que significà l'empat a dos. Aquell any també arribà a jugar la
final de la Recopa d'Europa. A més d'un altre partit de la Recopa contra el
FRAM en què també marcà un gol, també jugà quatre partits a la Copa del Rei. La
següent temporada la passà cedit a les files del RCD Mallorca. El 1992
participa amb la selecció espanyola als Jocs Olímpics de Barcelona, guanyant la
medalla d'or. Després dels Jocs Olímpics, fou cedit a l'Albacete, on jugà una
temporada, fins que l'estiu del 1993 fitxà pel Tenerife, equip en què tingué l'estada
més llarga de la seva carrera esportiva, fins a l'any 2000. Durant la seva
estada a Tenerife jugà en dues ocasions la Copa de la UEFA, i va arribar fins a
semifinals la temporada 1996-1997. Després d'una última temporada a segona
divisió amb el Tenerife, fitxà pel Salamanca, equip en què passà una temporada.
El 2001 arribà al Nàstic, com a reforç per ajudar l'equip a mantenir-se a
segona divisió després de l'ascens, però tot i algunes bones actuacions no
s'aconseguí l'objectiu. La següent temporada la començà lesionat i sense equip,
fet que semblava indicar que la seva carrera havia arribat al final, però al
mes de desembre el Nàstic va decidir donar-li un lloc a l'equip. Aquella
temporada fou complicada: el futbolista hagué de jugar en una categoria, la 2a
B, en què no jugava des que era un juvenil fou molt qüestionat pel seu estat de
forma i no marcà cap gol. A més, l'objectiu d'ascens va quedar força lluny. A
la següent temporada, l'equip aconseguí l'ascens amb una aportació molt
destacada d'Antoni Pinilla. La temporada 2004-2005, ja a segona, fou un fix en
l'onze inicial i rendí a un gran nivell. La 2005-2006 fou la de l'ascens a
primera. Pinilla començà la temporada com a suplent, i fins a la jornada 28
només havia jugat 6 partits, però a partir de llavors aconseguí un lloc en
l'equip titular i el seu joc i els seus gols foren fonamentals per tal
d'aconseguir l'ascens. La temporada 2006-2007 continua al Nàstic amb l'objectiu
d'ajudar l'equip a mantenir la categoria, i també la següent altra vegada a
segona divisió. Fou el capità del Gimnàstic de Tarragona, i el seu bon
rendiment el convertí en un dels jugadors més valorats per l'afició. El 13 de
juny de 2008, un dia abans de jugar-se l'últim partit de lliga, anuncià la seva
retirada. Pocs dies després es convertí en el director general de l'equip,
deixant el càrrec a principis de febrer de 2010. També cal destacar els set
partits que ha jugat amb la selecció catalana els anys 1990, 1995, 1997, 1998,
2005, 2006 i 2007 contra el CE Sabadell, el FC Barcelona, Bulgària, Nigèria,
Paraguai, i dos contra el País Basc. L'any 2008 fou el pregoner de les Festes
de Santa Tecla de Tarragona. És comentarista dels partits de la Lliga espanyola
a Movistar.
