21 de novembre "Dia Mundial de la Televisió"

 

L'Assemblea General de les Nacions Unides decideix proclamar el 21 de novembre Dia Mundial de la Televisió. El Dia de la Televisió és una efemèride que se celebra a Mèxic, Perú, Xile, Paraguai, Argentina, Espanya, Colòmbia, Uruguai, Equador, Bolívia i Veneçuela i en alguns altres llocs.

El 17 de desembre de 1996 l'Assemblea General de les Nacions Unides a la Resolució 51/205 decideix proclamar el 21 de novembre "Dia Mundial de la Televisió", en commemoració de la data en què es va celebrar el primer Fòrum Mundial de la Televisió. Convida a tots els Estats Membres a que observin el Dia Mundial de la Televisió promovent intercanvis mundials de programes de televisió centrats, en particular, en qüestions com la pau, la seguretat, el desenvolupament econòmic i social i la promoció de l'intercanvi cultural".

Dins el món de les comunicacions, la televisió és una de les protagonistes clau. Ha estat els ulls del món en molts conflictes i altres amenaces per a la pau i la seguretat, així com per haver cridat l'atenció de tota la societat en importants qüestions econòmiques i socials.

Actualment és un element que ha entrat en totes les llars del primer món. Són moltes les llars que compten amb diversos aparells de televisió. La possibilitat de veure un gran nombre de canals ha donat lloc a noves expressions com “fer zapping”.

L’horari de la tele ha canviat molt. Va començar amb els informatius del migdia i després tornava a emetre a la tarda. Entre aquests temps d’emissió hi havia la “carta de ajuste”. Poc a poc es van anar allargant els temps d’emissió primer a la tarda, després els matins i finalment la nit. I ja tenim l’horari que ara coneixem: un horari continu, llevat de les emissions locals.

L’evolució també ha estat tecnològica tant en el color com en la definició. Va començar en blanc i negre per passar a ser amb color i cada dia la imatge millora per ser més natural i amb millor definició.

Ara ja no hem d’esperar a l’emissió d’un programa. El podem veure a través de l’ordinador, tablet o mòvil o en el aparell del televisor a qualsevol hora. Això vol dir que l’espectador és qui tria. Ha passat a tenir un paper molt més actiu que quan hi havia un sol canal i tothom havia de veure el que li donaven quan ho donaven...

La tele forma part de la vida de molta gent, tot i que hi ha famílies que opten per no tenir tele... què en penses?

Sembla mentida... hi ha gent que si no sap...no opina

Podria semblar una obvietat però ho hem convertit en una raresa. Aquesta frase la va dir David Perkins, expert en Educació de Harvard ,en una entrevista publicada pel diari El Mundo el 4 d’octubre d’enguany. El professor diu coses molt interessants de la seva matèria però arribat un punt de l’entrevista passa això:  

“Sobre el controvertido tema de los deberes, el profesor afirma que no es un experto en ese tipo de investigaciones así que opta por no decantarse: "Hay algunos estudios que muestran que los deberes en casa no son muy beneficiosos, pero no tengo una opinión sólida sobre este tema, por lo que prefiero no adoptar una posición".”

Em sembla fantàstic per diferents motius:

- és un estudiós, un professor de Harvard, algú que en sap de veritat sobre temes d’Educació. Si en parlés tindríem en compte la seva opinió. Però la seva humilitat i la seva consciència a partir de la saviesa permet una visió més amplia de les coses,dels temes educatius, que fa que s’adoni que no els pot copsar en la seva totalitat i que,tanmateix, poden incloure aspectes que potser no tenim presents i per tant la nostra opinió no seria correcte i per tot això el millor és no definir-se. 

-  és un tema amb qui tothom, tècnic o no, s’hi atreveix. Moltes persones no tan sols opinen sinó que també pretenen “sentar càtedra”. Els temes educatius són molt propers a la gent, afecten a la seva vida diària si tenen infants.  

- la persona no cal que sigui protagonista de tot. Ja és protagonista d’un altre aspecte de la vida. És conscient que de vegades  hom pot estar en un segon terme i no passa res, no és menys. 

- no posa els seus prejudicis, o el que ha llegit o sentit de passada, com a elements sòlids sobre els quals construir el que sap. Crec que dir: “no ho sé”, “no ho tinc prou clar”, “em falten dades”, “cercaré la resposta” ens fa més persones. En el segle XXI ningú ho sap tot ni tan sols de la seva pròpia especialitat. El món és molt extens i ric.

- no és un tema que li sigui aliè: ha llegit, ha escoltat, ha viscut, te una opinió privada però com que no és prou sòlida prefereix no definir-se.

Seria molt bo que en el camp de l’Educació. en general, passés el mateix. La diversitat és molt complexa. Alguns mestres haurien de deixar de tirar pilotes fora  i de fer com el professor de Harvard, tenir la senzillesa de dir que d’un tema en concret no en saben i que no poden tenir una opinió sòlida. A partir d’aquí la solució és fàcil: Formació. Començar a formar-se molt seriosament perquè és molt important el que tenen entre mans. Vint-i-cinc infants que veuen el món pels seus ulls i que poden viure la diferència com una riquesa o com una llosa.

Realment em segueix semblant fantàstic. En un món cada vegada més “joísta” i ple de protagonistes en primera persona que, sempre, els més savis ens donen lliçons de senzillesa. Algú que creu que si no en sap prou... no opina.