Avui és Sant Carles
i aprofitem per felicitar a tots els Carles i les Carles !!!
Avui parlarem de
les curses de natació en aigües obertes coincidint amb el neixament d’una de
les seves campiones i recordarem un tennista català retirat.
En les primeres
tres edicions dels Jocs Olímpics moderns, totes les proves de natació tenien
lloc en una massa d'aigua natural, abans de la inclusió de les piscines en els
Jocs de 1908. La natació en aigües obertes va reaparèixer en 1991, quan la
disciplina es va introduir finalment en els Campionats Mundials de Natació de
la FINA (avui coneguts com World Aquatics Championships); en aquella època, els
esdeveniments es disputaven sobre 25 km i es trigava més de cinc hores a
completar-les. La primera vegada que es va disputar la prova de 10 km va ser en
els Campionats del Món de Natació, celebrats en Fukuoka, el Japó, en 2001.
La natació en aigües obertes es va convertir en l'última disciplina de natació a afegir-se al programa olímpic, quan es va introduir la carrera de 10 km en els Jocs de Pequín 2008. La curta història d'aquesta disciplina significa que pocs comitès olímpics nacionals i atletes hagin tingut l'oportunitat de destacar-se. Encara que alguns nedadors se centren únicament en la natació en aigües obertes, uns altres eren anteriorment especialistes en altres proves d'estil lliure en piscina, la qual cosa fa que aquests atletes siguin molt competitius. Un bon exemple és el nedador tunisià Oussama Mellouli, que va guanyar la medalla d'or en la prova masculina de 1.500 metres lliures a Pequín 2008 i, quatre anys més tard, es va imposar en l'esdeveniment masculí de natació en aigües obertes a Londres.
La natació en
aigües obertes es desenvolupa en aigües obertes com la mar, rius i llacs. Els
atletes han de completar un recorregut de 10 km que dura gairebé dues hores; la
resistència, la força física i la capacitat mental es posen a prova. La
capacitat d'adaptació també és crucial; les marees i els corrents canvien
ràpidament en la mar i això és una cosa que els atletes han de tenir en compte
en la seva estratègia. Per tant, és fonamental utilitzar la tàctica adequada
per al recorregut i les condicions de competició. En els últims 3 km, els
nedadors comencen a moure's cap a la línia de meta -la forma en què gestionen
els seus esforços es converteix en una cosa essencial i, en última instància,
és el que influeix en el resultat final.
El 4 de novembre
de 1990 neix a Florència la Rachele Bruni. És una nedadora italiana, especialitzada
en carreres de llarga distància en aigües obertes. En els Jocs Olímpics de 2016
a Rio de Janeiro, Bruni va guanyar la medalla de plata en la marató de 10
quilòmetres, per darrere de Sharon van Rouwendaal. Al principi va acabar en
tercera posició, just darrere de la campiona del món Aurélie Muller, que va ser
desqualificada per obstruir Bruni en la línia de meta. Va dedicar la seva
medalla a la seva xicota. Ha sigut vuit vegades medallista del Campionat
europeu de natació en aigües obertes
El 4 de novembre
de 1991 en Jordi Arrese i Castañé va assolir el número 23 de l’ATP, la seva
millor classificació. Avui és, un tennista català retirat. Arrese va debutar
professionalment el 1982. Va romandre durant catorze anys en actiu, fins a la
seva retirada el 1996. Amb el seu germà Víctor va crear la cadena d'alimentació
Fresc Co. Entre els seus mèrits esportius destaca la medalla d'argent
aconseguida als Jocs Olímpics de Barcelona 1992 en la modalitat individual
masculina. En el seu palmarès consten sis títols individuals i quatre en dobles
masculins, que li van permetre arribar al 23è i al 62è llocs dels rànquings
mundials respectius. En individual, va guanyar 224 partits i en va perdre 210.
Va guanyar sis títols de l'ATP Tour, encara que el seu partit més conegut va
ser a la final individual de tennis als Jocs Olímpics de Barcelona 1992. Es va
trobar amb el suís Marc Rosset, i el català va caure després de cinc hores de
joc, per 7-6 (7-2), 6-4, 3-6, 4-6, 8-6. Amb tot, es va endur la medalla
d'argent.
