Avui parlem del vot de les dones i d’un home que va fer de
la música la seva vida malgrat la seva ceguesa.
La configuració del moviment feminista com a tal en el segle
XIX va lligat als moviments sufragistes que van aparèixer a mitjans d'aquest
segle als països anglosaxons, particularment a la Gran Bretanya i als Estats
Units. Als Estats Units, va néixer gràcies als moviments antiesclavistes, en el
qual van militar moltes dones, però que, quan van veure que eren marginades
pels seus mateixos companys de lluita, van decidir que elles també havien de
lluitar pel seu propi alliberament. Un moment important va ser la Convenció i
posterior Declaració de Seneca Falls, l'any 1848. A la Gran Bretanya, tot i
l'existència d'iniciatives anteriors, el moviment comença realment a partir de
1897 quan es va fundar la NUWSS (National Union of Women Suffrage) i l'any
1903, quan Emmeline Pankhurst va fundar la WSPU (Women's Social and Political
Union). Dins del moviment es van formar dos corrents: el moderat, que pensava
que amb el vot s'acabarien les desigualtats entre els sexes, i un de més
radical que, a més del vot, demanava canvis en la família, el treball, la
sexualitat... Segons aquest corrent, el vot es veu com a condició necessària
però no suficient. Molts anys de lluita, empresonament i mort de dones van ser
necessaris per aconseguir el vot. I parlem d’aquests tema perquè tal dia com
avui de 1920 als Estats Units queda instaurat el dret de sufragi femení (excepte
les dones negres). Només fa cent anys! Us imagineu que poguessin votar les
dones blanques però no les negres? A nosaltres ens pot semblar terrible però
fins aquests moment, les blanques tampoc havíen pogut votar…. A Espanya, durant
la dictadura del general Primo de Rivera, en un gest paternalista i imitant
Mussolini, va donar el dret de vot a les dones a l'Estatut Municipal de 1924.
Aquest dret, molt restringit, perquè només podien votar les dones majors de 23
anys emancipades que no fossin casades, ni prostitutes —és a dir, una molt
petita minoria— no es va poder arribar a exercir mai per l'absència
d'eleccions. El 16 d'abril de 1933 van votar per primer cop les dones de Canet
de Mar fent ús del dret al vot aprovat a la Constitució de 1931, en un
referèndum sobre la construcció del mercat municipal. Emília Domenech, mestra i
feminista del poble, va ser una de les principals promotores. El primer vot
general fou en les eleccions de 1933.
Vicenç Montoliu i Massana va néixer el 28 de març de 1933, més conegut com a Tete Montoliu, fou un gran pianista de jazz català.
Cec de naixement, va aprendre Musicografia Braille quan tenia set anys. Era
fill d’un músic titular de l'orquestra del Liceu i de la Banda Municipal de
Barcelona. La seva mare era una enamorada del jazz, qui va encoratjar el seu
fill a estudiar piano i va afavorir la immersió al jazz a casa aprofitant la
seva gran col·lecció fonográfica. Des del seu neixament ja li van dir Tete. Tete
imitava a l'harmonium música que sentia a la ràdio, on debutaria als 8 anys en
un programa infantil. Aquesta audició activa el va portar a tocar al piano la
música que escoltava, i gràcies a aquesta pràctica podia tocar discs de Fats
Waller als 11 anys. Els seus mestres van ser de 1939 a 1944 Enric Mas en una
escola privada per a nens cecs, i a partir dels 11 anys va començar a rebre
classes particulars de la pianista Petri Palou, amb la que va aprendre molt
sobre tècnica i digitació, aspectes negligits degut a la seva pràctica
autodidacta. Va acabar la carrera de piano clàssic tot i que el jazz li
interessava molt més. El seu debut internacional arribà el 1958 al Festival de
Cannes. Va ser un music reconegut mundialment amb una discografía extensíssima
en solitari, en grup, acompanyant a cantants i gairebé en tots els generes
malgrat el jazz sempre va ser el seu preferit. També li agradava molt el futbol
i va ser un gran seguidor del Barça. Avui us suggereixo escoltar algún dels temes
que tocava amb passió. La imatge d’avui és per aquest gran músic. Al carrer
Sepúlveda 60 de Barcelona trobem els Jardins Tete Montoliu a l’interior d’una
illa de l’Eixample.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada