Un dia amb músics
ben curiosos. Un organista barroc, un trompetista de Nova Orleans de qui no en
tenim més record que el que diuen d’ell, un guitarrista de blues, una ballarina
de tangos i milongues, el baixista de Pink Floyd i la cantant de Cranberries.
Quina barreja més eclèctica.
El 6 de setembre
de 1644 va ser batejat a Algemesí, a la Ribera Alta en Joan Baptista
Cabanilles, va ser organista i compositor de música barroca. No tenim
informació de quan va néixer. Cabanilles va començar la seva carrera musical
probablement com a cantant del cor en l'església local, prop d'Onofre Guinovart.
Més tard va estudiar per a sacerdot en la catedral de València, estudis que
incloïen una formació musical. El 15 de maig de 1665, amb 20 anys, va ser
nomenat segon organista de la catedral. Mort el seu predecessor un any després,
es converteix en primer organista, ocupant un lloc on l'havien precedit
intèrprets prestigiosos com Nicolau Mariner, Jeroni de la Torre i Andreu Peris.
El 22 de setembre de 1668 va ser ordenat sacerdot. Va mantenir el seu lloc de
primer organista durant 45 anys, però a partir de 1703 la seva salut va
provocar que fos substituït sovint. De 1675 a 1677 també es va encarregar de la
formació dels joves del cor de la catedral. Moltes de les composicions de
Cabanilles són virtuoses i avançades per al seu temps. La majoria dels seus manuscrits
es conserven a la Biblioteca de Catalunya. S'han conservat innumerables
composicions per a orgue (tientos, tocates, passacaglia i altres obres) així
com diversos obres polifòniques per a conjunts de fins a 13 veus. Per la
qualitat i quantitat de la seva producció el musicòleg Josep Maria Llorens i
Cisteró li va dedicar erudits estudis bibliogràfics i a més la transcripció de
la troballa dels manuscrits perduts a Felanitx arran de la guerra civil (1936).
Fruit d'aquest descobriment es publicà el volum I de Versos de Cabanilles en
els que el mestre organista llueix la plenitud del seu talent artístic.
El 6 de setembre
de 1877 neix a Nova Orleans en Buddy Bolden, trompetista estatunidenc. Va ser un cornetista de hot, considerat com un
dels pares i fundadors del jazz. Era un home amb els clàssics trets de negre
"crioll" de Nova Orleans, procedent del districte negre d'aquesta
ciutat americana. La vida de Bolden va estar plena de llegendes que el van fer
encara més fascinant. Amb greus problemes d'alcoholisme i mentals (era
esquizofrènic), faldiller, de caràcter violent i fanfarró, era un
barber-perruquer que de dia tallava i afaitava als seus clients i en fosquejar
prestava els seus serveis com a músic en cerimònies, pícnics, balls i festes
privades, o en llocs tan dispars com en enterraments o en els vapors del Riu
Mississipi. Aquelles actuacions li van possibilitar ser conegut com la millor
corneta de tota Nova Orleans i qui més magistralment tocava el blues. La
conducta excèntrica de Bolden, els seus problemes amb la justícia (va ser
detingut i empresonat el dia del treball de 1906) i la seva addicció a
l'alcohol li van provocar un agreujament del seu trastorn mental que el va
portar a ser ingressat per la seva família durant 1907 en un hospital per a
malalts mentals en Jackson (Louisiana) on va romandre fins a la seva mort en
1931. La llegenda de Buddy Bolden s'incrementa pel fet de no haver-hi cap
gravació disponible de la seva música, perquè encara que sí que va arribar a
realitzar gravacions, cap d'elles ha sobreviscut.
El 6 de setembre
de 1925 neix als Estats Units en Jimmy Reed: músic de blues, cantautor i
guitarrista. Reed va ser un referent del Blues elèctric, i una gran influència
en diversos músics de rock and roll com Elvis Presley, Eric Clapton, Billy
Gibbons, Hank Williams, Jr, Stevie Ray Vaughan, Jerry Garcia i The Rolling
Stones. Va participar en la Segona Guerra Mundial i a la tornada, sobre els
anys 50, Reed s'havia establert com un músic popular. "You Don't Have to
Go", el seu primer èxit, que va ser seguit per molts més. Reed va mantenir
la seva reputació malgrat el seu alcoholisme; la seva esposa a vegades havia
d'ajudar-lo a recordar les lletres de les seves cançons mentre les gravava. En
1957, Reed va començar a patir epilèpsia, encara que la malaltia no li va ser
correctament diagnosticada un llarg període de temps, ja que Reed i els doctors
van assumir que es tractava de delirium tremens. Malgrat els seus nombrosos
èxits, els problemes personals de Reed li van impedir aconseguir el mateix
nivell de fama que altres artistes populars de blues de la seva època, encara
que va tenir més èxits que molts altres. En 1968, va girar per Europa amb el
American Folk Blues Festival. Reed va morir d'insuficiència respiratòria en
1976, en Oakland, Califòrnia, a escassos vuit dies del seu 51è aniversari. Es
troba enterrat en el cementiri Lincoln, en Worth, Illinois. En 1991, Reed va
ser inclòs, de manera pòstuma, en el Saló de la Fama del rock and roll.
El 6 de setembre
de 1934 neix a Buenos Aires la Maria Nieves Rego, coneguda artísticament com
María Nieves. És una destacada ballarina, milonguera i coreògrafa de tango
argentina, coneguda mundialment per integrar l'elenc de l'espectacle Tango
Argentí, estrenat en 1983. Durant diverses dècades va formar parella de ball
amb Juan Carlos Copes, fins que es van separar en la dècada de 1990. Novament
apareix el talent en un ambient humil. María Nieves Rego va néixer en el barri
de Saavedra de Buenos Aires en el si d'una família humil d'immigrants gallecs.
Des de nena degué treballar com a empleada domèstica abandonant l'escola en 4t
grau, per a residir a la casa dels seus ocupadors en La Boca. Influïda per la
seva germana major, "La Ñata", aprèn des de jove a ballar tango i
comença a assistir a les milongas, juntament amb la seva amiga Alicia. Als 15
anys coneix a Juan Carlos Copes, en el club Atlanta, amb qui formaria parella
en el ball i la vida. A poc a poc la parella va anar fent-se coneguda actuant
en clubs i salons de barris, fins que van guanyar un torneig de ball de tango
en el Lluna Park, que els va obrir les portes als espectacles del centre. Copis
va organitzar el Conjunt Juvenil integrat per deu parelles de milongueros, que
va ser contractat per l'empresari Carlos Petit, a càrrec del Teatre Nacional,
un dels més important teatres de revista. Poc després van treballar en el
cabaret Ta-*Ba-*Ris, on la vedette Juanita Martínez li va aconsellar usar
sabates de ras de tacó alt per estilitzar la figura. A poc a poc la parella va
començar a actuar internacionalment en altres països d'Amèrica Llatina fins a
arribar als Estats Units en 1959. Després de travessar moments difícils la
parella va començar a tenir èxit a Nova York. Ed Sullivan els va convidar a
ballar en el seu famós programa de televisió i la seva figura va ser coneguda
en tot els Estats Units, al punt que el president Ronald Reagan els va
contractar per a ballar a la Casa Blanca en el seu aniversari. María Nieves i
Júnior Cervila tanquen el seu quadre en Tango Argentí, durant la presentació a
Buenos Aires de 2011. En aquest moment Claudio Segòvia convoca a Copes perquè
l'ajudi a organitzar l'espectacle de música i balls Tango Argentí, que
estrenarien a París en 1983, amb la parella com la figura estel·lar. El xou
tindria un èxit sorprenent, causant el renaixement del tango en el món i es
mantindria en escena de manera continuada per més d'una dècada, incloent-hi un
sonor èxit a Broadway, en 1985, pel qual tots els ballarins van ser nominats
per als Premis Tony a la millor coreografia. En la dècada de 1990 les
infidelitats continuades de Copes van portar a la ruptura de la parella, que va
tornar a actuar junta en ocasió de la reposició de Tango Argentí a Buenos Aires
i Broadway en 1999. Entre les actuacions ja en el segle XXI, destaquen les presentacions
de Temps Argentí, primer en 2006 i després en 2011 en l'Avenida 9 de Julio de
Buenos Aires, davant 15.000 persones que la van ovacionar en realitzar el
quadre de l'última parella, acompanyada per Júnior Cervila.
El 6 de setembre
de 1943 a Great Bookham, Surrey, Regne Unit neix en Roger Waters, músic anglès,
baixista, vocalista i compositor del grup Pink Floyd, una de les bandes més
influents en la història de la música moderna. A Pink Floyd, Waters assumiria
el control creatiu de la banda a mitjans dels anys 1970, arribant a ser el
compositor principal de les lletres i de gairebé tota la música, després de la
marxa de Syd Barrett. A més de ser el baixista, va ser un dels cantants i va
experimentar amb sintetitzadors, loops, guitarra elèctrica i acústica. Amb ell,
Pink Floyd va aconseguir èxit mundial en la dècada de 1970 gràcies als seus
àlbums conceptuals “The Dark Side of the Moon”, “Wish You Were Here”, “Animals”
i “The Wall”. Va deixar la banda en 1985 a causa de diferències creatives i
legals amb els altres integrants. Resolta la disputa en 1987, van passar
gairebé 18 anys perquè tornés a tocar amb la banda. Cap a 2010, el grup havia
venut més de 250 milions de discos; només als Estats Units, 74 milions
d'àlbums. El 1990, va organitzar un dels concerts amb més assistència de la
història, The Wall - Live in Berlin, amb 300 000 espectadors. El 1996, va ser
admès en el Saló de la Fama del Rock dels Estats Units i del Regne Unit com a
membre de Pink Floyd. Des de 1999 ha fet diverses gires. El 2 de juliol de
2005, es va reunir amb els seus excompanys de Pink Floyd per al concert benèfic
Live 8, l'única aparició de Waters amb la banda des de la seva última actuació
feia 24 anys. El 2010 va donar principi The Wall Live, una gira mundial on
interpreta The Wall al complet. Durant aquesta, el 12 de maig de 2011, a The O2
Arena, Gilmour i Mason van tornar a compartir l'escenari amb Waters, Gilmour
tocant «Comfortably Numb» i Gilmour i Mason al costat de Waters a «Outside the
Wall».
El 6 de setembre
de 1971 neix a Ballybricken, Limerick (Irlanda) la Dolores O'Riordan, cantant i
guitarrista irlandesa, líder de The Cranberries. O'Riordan fou coneguda per la seva veu
mezzosoprano, el seu estil a l'hora de cantar, pel seu iòdel i el seu fort
accent de Limerick. Va patir una mort sobtada el gener de l’any 2018. Al cap de poc, el
grup The Cranberries, en un comunicat firmat pels altres tres integrants, Noel,
Mike i Fergal, escrivien a Twitter: «Estem devastats per la mort de la nostra
amiga Dolores. Va ser un talent extraordinari i ens sentim molt privilegiats
d'haver format part de la seva vida des del 1989 quan vam començar els
Cranberries. El món ha perdut avui una veritable artista.»
Avui no soc capaç
de fer una proposta... us ho deixo a la vostra elecció. Per edat jo escoltaria
de nou per recordar la meva joventut: “The Dark Side of the Moon” de Pink
Floyd, dels primers discos en anglés que vaig comprar després de les
col·leccions dels Beatles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada