Quan s’obre el teló per un segon s’atura tot. Els llums en marquen on és la realitat que viurem durant una estona. El teatre ens porta a veure i viure altres situacions, altres temps, altres móns... a veure el món amb altres ulls que no són els nostres... el teatre ens obre al món. Veure’l és fantàstic però viure’l ens deixa sense paraules perquè si el moment d’obrir el teló és màgic quan els llums s’apaguen i es tanca el teló ens queda l’escalf dels aplaudiments, la complicitat amb el públic i la satisfacció de la tasca ben feta. D’una tasca d’equip en la que tots des dels tècnics de llums i so fins la part de perruqueria, maquillatge o sastreria passant pels actors que són els qui donen la cara... el teatre és una gran tasca d’equip amb el director com a cap de sala.
Avui Dia Internacional del Teatre vull recordar tres persones que m’han fet estimar el teatre. El meu pare que va viure el teatre amateur des d’Els Pastorets fins a la sarsuela al Centre Moral del Clot. Fa quasi vint anys qu va morir i encara avui puc tancar els ulls i sentir, amb la seva veu, el monòleg de “La Vida es Sueño”...
"Yo sueño que estoy aquí
de estas prisiones cargado,
y soñé que en otro estado
más lisonjero me vi.
¿Qué es la vida? Un frenesí.
¿Qué es la vida? Una ilusión,
una sombra, una ficción,
y el mayor bien es pequeño:
que toda la vida es sueño,
y los sueños,( amb una pausa molt ben posada...) sueños son.”
L'altra persona va ser la Srta. Elena Gallego (que després es va donar a conèixer com la propietària del conill "Carlitos" a Veterinàris) amb qui vaig descobrir la Literatura en Majúscules amb aquells llibres de lectura obligatòria de 3r de BUP i COU i amb les que tan vaig gaudir. I aquell vespre que vàrem anar a veure "Les tres germanes" d'Antoni Chéjov i el teatre fòrum que vam fer a casa seva amb els companys de classe.
I la tercera persona és la Srta. Mª Teresa Pous, mestra amb majúscules de l'Escola del Carme, de Cultura i de Menéndez Pidal. Amb ella he compartit tants temps de bambalines en les seves adaptacions personals de tants clàssics des d’ “Antígona” o “Lisitrata” fins “El Petit Princep” o el “Fill meu, estàs despatxat” passant per les diades de Sant Jordi recordant Darwin, la literatura, les activitats per la Pau o els pregons del Carnaval. Molts dels seus alumnes hem sortit amb el cuquet del teatre i recordem aquell minut de glòria sobre l’escenari que ens va fer comprendre que l’esforç era necessari per l’èxit i que sols potser arribaríem lluny però no tan bé com acompanyats dels nostres companys de viatge.
Gràcies a tots els que feu teatre perquè ens seguiu mostrant el món per un forat. Visca el Teatre!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada