Comencem la setmana i el mes de febrer amb tres protagonistes: una de les obres civils més importants del món, un diari de casa nostra i el mirador del que va ser l’edifici més alt d’Europa el 2013.
El canal de Panamà, va començar les seves obres el primer de febrer del 1881 i va ser inaugurat el 15 d'agost de 1914. Amb la seva singular ubicació en el punt més estret entre l'oceà Atlàntic i l'oceà Pacífic, ha tingut un efecte important al escurçar la distància i el temps de comunicació marítima, i ha produït avenços econòmics i comercials al llarg de gairebé tot el segle XX.
El canal de Panamà està situat entre el Golf de Panamà, dins de l'oceà Pacífic, i la mar Carib a l'Atlàntic. La forma sinuosa de l'istme de Panamà fa que el recorregut del canal travessi de sud-est (al Pacífic) al nord-oest (a l'Atlàntic). Per evitar tota confusió, les autoritats del canal classifiquen els trànsits en dues categories: direcció nord (del Pacífic a l'Atlàntic) i direcció sud (de l'Atlàntic al Pacífic).
El canal pot acollir vaixells de diferents mides, des de iots privats fins a grans naus mercants. Els grans vaixells dissenyats prenent el Canal de Panamà com a patró, prenent la restricció de màxima amplada admissible són anomenats Panamax. Un nombre creixent de naus sobrepassen aquesta mida, als quals se'ls anomena post-Panamax. En terme mitjà, el viatge creuant aquest canal per a un vaixell de càrrega dura unes nou hores. El 2008, 12.849 naus van prendre el canal, transportant un total de 198 milions de tones de càrrega
El diari del qual parlarem va sortir el mateix dia de l’inici de les obres del Canal de Panamà, l’1 de febrer del 1881, avui fa 140 anys! És La Vanguardia. Actualment es publica en català i castellà publicat a Barcelona. Va ser fundat el 1881 i és editat pel Grupo Godó, propietat de Javier Godó, comte de Godó. És un dels dos rotatius amb més difusió a Catalunya i el diari català més venut a Espanya. Inicialment fou un diari en llengua castellana, fins que el 3 de maig de 2011 va introduir també la versió catalana. Els subscriptors tenen accés a una rèplica digital exacta de l'edició impresa en català i en castellà. La versió oberta en línia només està disponible en castellà. Les cartes al director es publiquen en la llengua d'origen, sense traducció i diumenge van publicar la d’una bona amiga sobre els mestres, la Berta Pardina. Té 64.000 subscriptors i uns 53.000 exemplars distribuïts a quiosc, segons OJD 2012.
El Tercer protagonista d’avui és el Mirador d’un edifici de Londres. El Shard London Bridge, també anomenat Shard de Vidre, o antigament London Bridge Tower és un gratacel de 87 plantes situat a Southwark, Londres i que forma part del barri del Pont de Londres. La construcció de l'edifici va començar el març de 2009, va ser acabat el 30 de març de 2012 i es va inaugurar el 5 de juliol de 2012. Va estar finalment complet el novembre de 2012. El mirador, situat a la planta 72, s'anomena The View from The Shard (Les Vistes del Shard) i va ser inaugurat l'1 de febrer de 2013.
Amb 309,67 metres d'altura, el Shard London Bridge és actualment l'edifici més alt de la Unió Europea. També és la segona estructura més alta del Regne Unit, després de l'estació de telecomunicacions Emley Moor. La torre piramidal revestida de vidre té 72 pisos habitables, amb una galeria i un mirador en una plataforma a l'aire lliure a la planta 72, a una altura de 244,3 metres. Va ser dissenyat per l'arquitecte italià Renzo Piano en substitució de les torres Southwark, un bloc d'oficines de 24 pisos construït en el mateix lloc el 1975. El Shard va ser desenvolupat per Sellar Property en nom de LBQ Ltd i és propietat de Sellar Property juntament amb l'estat de Qatar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada