Com ha canviat la vida als Estats Units en pocs anys... avui a partir de la figuras de Nat King Cole, pianista i cantant recordem una història que no és gaire llunyana... als Estats Units era normal que els blancs i els negres vivissin separats i que els blancs sentísssin una superioritat que feia que els negres es sentíssin menyspreats.
Nat havia nascut el 1919 a Montgomery, capital de l'estat d'Alabama. Un territori difícil si un és negre i parlem dels feliços, per a alguns, anys vint. També Nat King Cole era fill d'un pastor protestant la dona dirigia el Cor de l'església, una combinació que es repeteix moltíssim en la història de la música negra dels Estats Units. La família es va traslladar a Chicago quan Nat tenia dos anys i, a l'església del seu pare, l'òrgan va passar a ser una de les joguines de Nat que, aviat, va començar a tocar i a cantar en els oficis. Molts ignoren que Nat king Cole va ser, primer, i sobretot un magnífic pianista, a qui alguns aficionats al jazz encara no han perdonat que es deixés seduir per la fama i els diners que va arribar a guanyar cantant. Però no cal oblidar que a l'hora de triar, la seva primera opció va ser el piano.
Ja casat, va formar un curiós trio sense bateria, amb piano, guitarra i contrabaix. El 1939 aquest trio va acompanyar a la cantant Bonnie Lake com els "King Cole 'Swingsters", per, d'ara endavant, passar a ser el "Nat King Cole Trio". La fórmula va funcionar i van ser cridats per Lionel Hampton per els seus enregistraments amb la RCA. D'aquí va passar a la Ràdio i el trio va ser fitxat per la DECCA. D'aquests anys és, per exemple, el seu famós "Sweet Lorraine". Gairebé immediatament, va signar un contracte amb la que va ser la seva companyia fins a la seva mort: la Capitol, que acabaria també contractant a la seva filla Natalie i que, encara avui, segueix fent caixa amb els enregistraments de Cole.
L’any 1946 és elegit "pianista de l'any" per la revista "Metronome". En els anys següents el rei Cole comença a cantar, sofrint l'aversió dels seus admiradors com a pianista. Una cosa que, anys després, també li va passar a Bob Dylan quan va deixar el folk per acostar-se al rock. El seu primer èxit com a vocalista el va obtenir amb “Straighten up and fly right”, un tema que va escriure basant-se en una llegenda dels esclaus negres americans que el seu pare va adaptar per als seus sermons.
El seu primer número u el va aconseguir el 1950 amb “Mona Lisa”. L'èxit i la popularitat que va aconseguir Nat King Cole com a pianista és incomparable al que va obtenir després com a cantant. Cole es va convertir en un ídol nacional i va aconseguir escalar, un a un, els esglaons de la difícil societat blanca. Cole va ser el primer negre americà a tenir el seu propi programa de ràdio, una cosa que encara portaria més lluny quan, el 1950, va tenir el seu primer programa propi a la televisió. Nat King Cole es va negar tota la seva vida a cantar en els locals en què es practiquès la segregació entre blancs i negres. I, és clar, aquest no era pas un bon exemple. Per això, el 1956, quan actuava en el seu Alabama natal, va ser atacat per un grup de blancs que pretenien segrestar-lo. Cole, amb tota dignitat i malgrat les ferides que va rebre, va concloure l'espectacle i va jurar que mai més tornaria a cantar al Sud. On sí que va actuar, i molt sovint, va ser a Cuba, especialment a l'Hotel Nacional de l'Havana, quan aquesta ciutat era el paradís dels nord-americans. D'aquells anys és el seu peculiar accent espanyol que va immortalitzar en desenes de cançons en castellà.
El 15 febrer 1965 va morir, després d'una penosa operació per aturar la càncer de pulmó que patia, Nathaniel Adams Coles, que, durant gairebé vint anys, va seduir amb la seva veu i el seu piano a mig món com "Nat King Cole".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada