Avui fa dos anys
que va morir la meva mare. La tinc tan present... és cert que diem que només
sabem el que tenim quan ho perdem, però en aquest cas, més que de pèrdua,
m’agrada parlar de canvi d’estat. És cert que no tinc físicament les seves
paraules, les seves abraçades o els seus petons, però no és menys cert que la
seva presència s’ha incrementat en la meva vida. El seu record m’omple i em fa
somriure (una de les seves característiques més preuades era el somriure). Em
sento amb sintonia amb ella. Sé que molta gent, en molts moments comenta
records i anècdotes viscudes amb la mare, amb la Mª Rosa, amb la Srta. Mª Rosa
de l’Escola del Carme, amb la Sra. Llucià de Menéndez. Ella, el seu saber estar, la seva elegància,
el seu somriure restaran per sempre entre nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada