Tots Sants! és el nostre dia! dels que ja ho són i dels
que volen ser sants.... Felicitats!
Per alguns
aquesta paraula de santedat els pot sonar antiga però és d’una rabiosa
actualitat. Diuen que estant en una església, a un nen li van preguntar què
volia dir "ser sant", i ell aixecant la mirada i veient unes
fantàstiques vidrieres amb unes imatges i va contestar “Sant és qui deixa
passar la llum”. Fa molts anys que conec aquesta història i sempre he pensat
que “se non è vero, è ben trovato” que diuen els italians. La definició de sant
com aquell qui deixa passar la llum de Déu, em sembla molt poètica i alhora
possible. Quan aconseguim sintonitzar i que es vegi el Senyor i no el
“senyorito” sentim una gran pau. No és tot de color de rosa, aquesta pau no ens
eximeix de les nostres obligacions, ni ens elimina les dificultats, però fa el
camí molt més transitable i si a més el fem en companyia... Jo m’afanyo, de
vegades a netejar el meu vitrall i em recordo que és molt interessant i
necessari fer el que cal fer, com cal fer-ho, i en el seu moment. La teoria la
tinc clara i la pràctica... la vaig vivint cada dia amb encerts i errors però
aixecant-me desprès de cada caiguda.
Em sento
contenta. Tots Sants és el meu dia i el de tots els que fan camí aquí o allà
per fer les coses ben fetes, que en diem popularment “fer les coses com Déu mana”. Alguns encara
no han tingut experiència de Déu però sense saber-ho ells van fent camí. A
tots, creients o no, avui... que tingueu un bon dia!
Demà sí que és el
Dia de Difunts. Els recordem per tradició i cada dia per necessitat del
nostre cor i per gratitud. Algunes vegades encara sentim dolor quan recordem
altres o potser, pel pas del temps, podem recordar sense dolor. Fer-los
presents ens desperta sentiments contradictoris: d’una banda és com si hi
fossin, d’una altra sentim el buit de les seves abraçades, paraules i petons
però no de la seva presencia que continua amb nosaltres... i ens dona pau. I quan estem amb el cor més embolicat veiem
el curiós tràfec d’aquests dies de comprar flors, anar als cementiris...
A Barcelona tenim
un bon nombre de cementiris: el de Poble Nou, el de Sant Genís dels Agudells,
el de les Corts, el de Sant Andreu però el més gran de tots és el de Montjuic.
Fora de Barcelona, però ja tan enganxat que és com si fos de la ciutat, tenim
del de Collserola. Aquests dies a tots ells hi trobem activitats especials.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada